IN FERNEM LAND

OBC 2015/2016: FESTIVAL GERSHWIN (1)


ProgMa_OBC24_Festival_Gershwin_web.1-page-001

Ahir es va iniciar un cap de setmana gershwinià a l’Auditori de Barcelona que té com a protagonistes a l’OBC, el director Andrew Grams i el pianista Alexei Volodin, amb tres programes diferents i que tenen com a comú denominador a George Gershwin, si bé els dos primers dies comparteix protagonisme amb un altre compositor genial nord-americà, Leonard Bernstein.

Ahir es va iniciar el programa amb les tres dances simfòniques de “On the Town” (Un dia a Nova York) de Bernstein, amb les que l’OBC ja va lluir des d’un bon inici la brillantor tímbrica amb la que el director Andrew Grams ens va voler apropar als seguidors de l’orquestra amb les famoses sonoritats de les orquestres nord-americanes.

Potser el fet que cada dia les obres siguin diferents és un handicap perquè deu voler dir que amb els mateixos dies que es prepara un concert, en aquesta ocasió se n’han hagut de preparar tres, o si us ho estimeu més, 12 obres: 3 de Bernstein i 9 de Gershwin.

A Grams, amb un gest tan espectacular com el so que volia i va extreure en molts moments de l’OBC, potser li va mancar una mica més de genialitat o inspiració interpretativa. Va dirigir amb entusiasma però tot estaba envestat, amb la peculiaritat que avui i demà no podrà madurar ja que le sobres són diferents.

Diguem que a la famosa “Rapsody in blue“, que va ser la segona obra de la primera part i la més esperada ja que suposava la participació del pianista rus Alexei Volodin, va ser una interpretació correcta, si bé la manca de més assaigs va tenir com a resultat una lectura suficientment brillant per encandilar al públic, però sense arribar a aprofundir més enllà dels preciosos detalls dels solistes de l’orquestra, ahir va resultar especialment lluïda la participació del clarinetista Josep Fuster, i com és obvi la part del solista de piano, però des de on seia jo, en més d’una ocasió no el vaig sentit prou ja que el va tapar l’orquestra (sobretot al final).

Volodin és un virtuós i tècnicament ho resolt amb brillantor que amb els aproximadament 15 minuts de la Rapsody ens va deixar amb ganes de més piano. Per sort va oferir una propina en clau de jazz, espectacular i aclaparadora que potser només m’ho va semblar en a mi, però no va acabar d’entusiasmar com mereixia al públic que ahir quasi omplia l’Auditori.

A la segona part ens esperava un petit tast del “West Side Story”de Bernstein, pocs dies després d’haver escoltat una suite de la famosa partitura amb un concert no del tot satisfactori de l’orquestra simfònica del Liceu sota la direcció del seu titular Josep Pons.

Les peces seleccionades del famós musical en el programa de  l’OBC, no seguien la seqüència dels fets, ni tenien res a veure amb la suite que va programar el Liceu, però aquestes coincidències programàtiques haurien de ser evitables. Si bé l’orquestra encara mostrava alguna manca d’equilibri i seguretat, sonava espectacular i entusiasta, quelcom que sempre és d’agrair, ja que vol dir que la comunió entre musics i director ha estat bona, i insisteixo, amb més assaigs el resultat hagués vorejat la perfecció.

El programa el tancava el quadre simfònic “Porgy and Bess”, l’adaptació que va fer Robert Russell Bennett sobre els principals temes de l’òpera i amb la que l’OBC i Grams varen assolir per a i el major grau de compenetració i optimització dels valuosos recursos que avui pot oferir l’orquestra en un programa especialment adient per a brillar amb generositat i sobretot fer gaudir al públic, un públic que s’ho va passar d’allò més bé. Van tornar a lluir els solistes, ara també el fagot de Silvia Coricelli que en un preciós solo personificava a Porgy, tot i que els metalls tendien a menjar-se a les cordes, però potser en això hi tenia molt a veure la situació lateral de la localitat que excepcionalment ocupava.

Si no fos que avui i demà tinc masses coses a fer i algunes per horari, incompatibles amb els altres dos concerts, m’agradaria molt tornar-hi. Primer perquè voldria constatar com evolucionen les interpretacions d’altres obres en aquests dos dies, però sobretot perquè escoltar Gershwin i Bernstein és un plaer i en aquesta ocasió que Gershwin és especialment protagonista, deixar-ho escapar és com un sacrilegi.

Els programes d’avui i demà són:

DISSABTE 16 19h

LEONARD BERNSTEIN

West Side Story. Obertura (1957) › Adaptació per a orquestra simfònica de Maurice Peress (1930)

GEORGE GERSHWIN

Concert per a piano i orquestra en Fa Major (1925) › Edició de Frank Campbell-Watson (1898-1980) Alexei Volodin piano

GEORGE GERSHWIN

1 “I got Rythm” Variacions per a piano i orquestra (1934) › Versió original Alexei Volodin piano

2 Un americà a París. Adaptació per orquestra simfònica de Frank Campbell-Watson

DIUMENGE 17 11h

GEORGE GERSHWIN

1/Obertura cubana (1933) 11’ PAUSA 20’ Segona Rapsòdia per a piano i orquestra (1931) Alexei Volodin piano 2 14’

2/ Un americà a París (1928) › Adaptació per a orquestra simfònica de Frank Campbell-Watson (1894–1981) 17’ 4

3/ “I got Rynthm” Variacions per a piano i orquestra (1934) › Versió original Alexei Volodin piano 9’ 3

4/ Un americà a París (1928) › Adaptació per a orquestra simfònica

Imperdibles ambdós!  

 

6 comments

  1. Oscar V

    Entristeix el culte actual a la quantitat enlloc de la qualitat. Preferiria 1 sol minut de profunditat interpretativa que no pas la vomitera imparable de notes sense sentit, com el Kapustin de bis. Res en contra d’ell, però s’ha de dir clarament que el binomi Volodin-Gershwin és de lo més antagònic. Una pena el domini aclaparador de les agències. Desitjo que algún dia el públic reaccioni més vehementment contra la superficialitat dels productes que li ofereixen. I en la meva opinió la baixa afluència de públic en general als concerts de clàssica ja és una reacció que els tristos programadors no atinen a veure ni comprendre.

    M'agrada

  2. Joan

    En començar el concert pensava que el públic que falta aquests dies al liceu (Serse) devia ser a l.auditori (ple de gom a gom) Al concert de piano me n.he adonat que anava errat. No crec que el públic respectuós que ahir va aguantar estoicament una segona part de 100 minuts es dediqués a aplaudir a cada moviment el concert de piano de Gershwin. És cert però que en aquest disseny de programes on prima qualsevol cosa pel damunt de la informació no explica que el concert té 3 moviments I el públic els va celebrar com a peces independents. Jo el vaig trobar molt ben executat I perduda la seva unitat destacaria el 3r. Les variacions em van semblar un pèl soses

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: