IN FERNEM LAND

PALAU 100 GRANS VEUS: MATTHIAS GOERNE CANTA WINTERREISE AMB MARKUS HINTERHÄUSER


winterreise Aix 5

Tancar el ulls, aquesta era l’única alternativa possible per intentar seguir amb una certa concentració el Winterreise que Matthias Goerne i Markus Hinterhäuser ens varen oferir ahir al Palau.

La proposta escènica  William Kentridge és un dels errors més grans que en el meu entendre s’han comés mai en l’intent de fer-nos arribar un obra d’art com el Winterreise, quan d’antuvi tothom sap que amb un bon cantant i un bon pianista n’hi ha ben bé prou per fer-nos tocar al cel.

El concepte inicial és erroni perquè un lideabend no ens l’ha d’explicar cap invitat a la festa, ja hi ha qui té l’encàrrec de fer-ho, i per tant la iniciativa de buscar un apropament a nous públics mitjançant una intervenció abrupta, radical i profundament agressiva no funciona ja què  l’objectiu sota el meu punt de vista no tan sols no s’assoleix, sinó que provoca una fractura irreconciliable entre la partitura, els intèrprets i l’invitat.

Vaig intentar veure el que Kentridge ens proposava i no vaig ser capaç de passar del “Die Wetterfahne”  (el segon dels vint-i-quatre lieds que conformen el Winterreise) sense tancar de tant en tant els ulls. Em vaig donar compte que la visió era perniciosa per intentar endinsar-me en el mític viatge que Schubert ens proposa i que Goerne domina de manera mestrívola, però em molestava que em proposessin de manera fins i tot pueril, amb imatges d’una evidència insultant, allò que el text i la música diuen amb moltes menys pretensions i pedanteria.

Que l’embolcall innecessari t’allunyi de l’obra és el pitjors dels resultats possibles i precisament això és el que aconsegueix aquesta proposta i precisament aquest és el més gran “pecat”, ja que no vaig ser capaç en cap moment de concentrar-me com aen a mi m’agrada, entre el constant tancar d’ulls per intentar allunyar-me al màxim del nyap i obrir-los per tal de que la somnolència no se m’apoderés finalment, vençut i derrotat per una agressió indigne, una escalfor ambiental propera a la sauna i una foscor a la sala que  ens obligava tant si com no a mirar l’atemptat. No hi havia ni tan sols sobretítols que haguessin estat un recurs d’urgència d’atenció per centrar l’atenció en aspectes més útils i profitosos.

No vaig ser prou valent per protestar enèrgicament quan al final va sortir a saludar una noia al costat del cantat i el pianista, que vaig suposar que era Sabine Theunissen, responsable de l’escenografia. Vaig témer quedar-me sol i rebre per totes bandes, suposant que hi hauria modernets que ho trobarien la mar de “supermegaguai” (m’he fet vell) i potser per això quan immediatament després van tornar a saludar Goerne i Hinterhäuser sols, vaig llençar els meus reconeixibles bravos, diverses vegades, per tal de que s’apreciés la diferència, no ho havia fet abans quan tots dos sols saludaven, perquè tot i agradar-me, no em va semblar el millor Winterreise possible, que és precisament el que esperava abans de començar el liderabend, i això que la proposta no era nova per a mi, l’havia vist fins i tot portat a IFL (Aix-en-Provence 2014…) quan es va estrenar a Aix l’any 2014i es va passar per TV. Aleshores ja vaig dir

“A mi m’han distret de la concentració íntima i profunda que tot Winterreise produeix quan està cantat i tocat per dos fora de sèrie, com és el cas.El valor plàstic no el puc negar, però en a mi no m’ha ajudat a viure amb més intensitat el cicle, ans al contrari, i un cop visionat, he tornat a escoltar el cicle, però només escoltat i el resultat és tot un altre òbviament, i que jo prefereixo”.

Però fins el muntatge en directe m’ha semblat molt més agressiu, impertinent i distanciador, perquè potser sense la realització televisiva que ens apropava molt més a Goerne i Hinterhäuser, al Palau ells eren cruspits sense contemplacions per un collage opressiu i devorador.

Musicalment la interpretació va tenir moments esplèndids, sobretot en el darrer terç, però aviat va ser obvi que Goerne no passava ahir per un moment vocal pletòric, sobretot en la zona més aguda de la veu, mentre que el pianista, que no comparteix la mateixa comunió amb el baríton alemany que la compartida amb l’habitual Alexander Schmalcz, se’l veia massa supeditat al cantant. mancava aquella alternança de protagonisme que una parella en plenitud ofereixen en un liederabend autèntic, i el d’ahir no ho va ser.

Masses noses: coses innecessàries, supèrflues, massa incomoditat ambiental, estètica i fins i tot emocional, un condicionament de l’espai poc apropiat, una temperatura tòrrida a la sala, un públic impertinent amb dos mòbils que van fer perillar la integritat física dels seus propietaris: el primer fent reiniciar el lied tot just començat i que em va fer temer que Goerne no esclatés en una airada protesta, i el darrer tot just desfet el darrer acord de “Der Leiermann” que ves per on, potser va evitar algun bravo més impertinent encara. Estossecs, objectes que queien, públic que s’aixecava i marxava, altres que entraven i sortien, caramels i altres fresses que sorgien de bosses farcides de artefactes provocadors de contaminació acústica.

En fi amics, si algú ha viscut l’espartana i miraculosa experiència de la canònica de Santa Maria de Vilabertran entendrà perfectament el meu profund enuig i desconcert, perquè ahir vaig ser incapaç de seguir una de les obres que més m’estimo per un dels cantants que més estimo.

Franz Schubert
Winterreise, op. 89 D. 911
Matthias Goerne, baríton
Markus Hinterhäuser, piano

William Kentridge, concepte i vídeo
Sabine Theunissen, escenografia
Greteta Goiris, vestuari
Hermann Sorgeloos, disseny de llums
Snezana Marovic, muntatge de vídeo

14 comments

  1. Vicent

    Pel que fa a la “posada en escena” crec que cal contextualitzar aquest esdeveniment dintre del fenòmen de la parasitologia artística que se dóna en diversos camps de l’art, especialment, en el del teatre. Vaja que debia ser com acompanyar un canapé de caviar del Caspi amb Coca-Cola per fer-te’l més passable.

    Pel que fa a l’incivisme de cert públic, lamentablement, no pot pas afegir-s’hi gaire. No sé què se li pot haver perdut en un concert d’aquestes característiques als hiperactius del mòvil, dels estosecs, carraspeigs, manipuladors de bolsos, degustadors de caramels d’embolcall sonor (stereo “sensurround”-hf-DDD), conversadors i comentaristes també hiperactius, etc., . No sé si és que els regalen les entrades o si és que fa d’allò més finet anar a un concert d’aquesta temporada musical. També per part d’aquests elements socials deu d’haver-hi un punt de masoquisme ja que quan fan totes aquestes coses és que la cosa no va gaire amb ells i se’ls fa llarga. M’imagino la tortura per als comtaminadors acústics i per als comtaminats, per bé que la meva simpatia i solidaritat és amb els segons.

    M'agrada

    • És que hi ha coses que no són necessàries, i escenificar un liederabend no ho és. Tot està dit entre el cantant, el piano i el públic.Tot intent de voler donar imatges i sensacions per part d’altres em sembla una nosa, i si l’intent és tan agressiu i manipulador com aquest, la nosa esdevé un atemptat amb resultats letals.

      M'agrada

  2. Oscar Boada

    El problema amb el públic maleducat és que no l’eduquem gens. Fa uns quants anys vaig engegar una iniciativa anomenada “Tussifluix” que, al programa de mà del concert, incorporava un mocador amb un missatge que reflexionava sobre la necessitat del silenci. Naturalment jo arribo a molt poca gent, però si tot un PALAU o un senyor AUDITORI es llencessin amb fúria visigòtica amb una campanya simpàtica però ben clara, estic convençut que veuríem resultats. També estic convençut que no els veurem, com no hem vist, encara, una parada de taxis davant de l´Auditori, oi que no? És que això de treballar fa mandra…

    M'agrada

    • Malauradament Òscar el problema no és resolt amb la brillant iniciativa del Tussifluix, la cosa ve de lluny, i comença amb l’educació rebuda i la cultura no apresa i per tant no valorada. Quan la cultura esdevé un producte de consum i no d’enriquiment, ñés quelcom que pot ser fins i tot obviat i maltractat.

      M'agrada

  3. Marc

    No puc estar més d’acord, em vaig sentir estafat i agredit per unes imatges superflues i banals que era impossible ignorar, fins i tot tancant els ulls per mirar de concentrar-me en Schubert i el seu viatge hivernal, una de les grans fites de la música de tots el temps
    Vaig gaudir infinitament més amb el recital de fa uns dies de Padmore amb el darrer Schubert, només veu i piano, no cal res més

    M'agrada

  4. Fernando S.T.

    Para mi una innecesaria reiteración de imágenes y sensaciones que simplemente con la voz y el piano tienen más fuerza, por lo tanto un exceso superfluo que no aporta nada. De la profusión de imágenes, algunas explícitas y otras totalmente crípticas, no se podía deducir que estuviéramos escuchando el Winterreise, podría haber servido de soporte visual a cualquier otra banda sonora y posiblemente sea ese el más grave error, tratar Winterreise como una banda sonora.
    Tampoco me pareció que Goerne tuviera un dia especialmente bueno, ni la voz, ni su proverbial fiato parecían estar en su mejor forma.
    Me gustó el pianista però no la unión entre ambos ya que parecía que ambos por su parte y no como una única forma, quisieran lucirse por separado.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: