IN FERNEM LAND

LA FAVORITE A LA FENICE (Simeoni-Osborn-Priante-Lim;Cucchi-Renzetti)


Torna a IFL La Favorite en la seva versió original francesa.

Fa poc menys de dos anys era una versió a Tolosa de Llenguadoc (Aldrich, Shi Tezier, Furlanetto) i una altra ben luxosa però en versió de concert a Salzburg (Garanča, Flórez, Tézier, Colombara), ara és a La Fenice de Venècia i per tant fa goig comprovar que aquesta magnífica òpera torna de mica en mica als escenaris i a més a més ho fa en la versió original francesa.

Com que Venècia no és un teatre de primeríssima malgrat la seva transcendent història, ja diré d’entrada que estem davant d¡una representació de nivell d’un teatre de provincies i per tant el repartiment no és d’aquells que faran embogir el comptador de visites de IFL, però en canvi ens garanteix belcanto de qualitat, i aixó per què?

Doncs perquè Veronica Simeoni no és la millor Leonore possible en els nostres dies, però té l’estil, una veu bonica, molt més lírica que dramàtica, però per suplir l’absència de més pes dramàtic vocal, no cau amb cap vulgaritat d’emissió per voler semblar el que no és i atorga alhora intensitat i elegància en el fraseig, amb resultats per a mi satisfactoris i notables.

I també perquè el rol de Fernand el canta el tenor nord-americà John Osborn, tota una garantia d’estil belcantista i coneixedor de les claus del cant francès que tan bé li escauen a la seva veu de tenor líric lleuger. Certament el rol necessita d’una mica més de consistència, però  Osborn projecta bé i atorga al seu cant grans dosis de musicalitat, elegància i refinament. En el tercer i especialment en el quart acte, està esplèndid.

El baríton Vito Priante és Alphonse XI amb una veu gasiva de notorietat i noblesa baritonal, però al menys és curós en el fraseig i en la seva línia de cant, una premisa imprescindible en una òpera donizettiana. Resultats dignes.

Complerta el quartet el baix Simon Lim cantant amb noblesa la part poc compromesa de Balthazar, mentre que Pauline Rouillard assumeix amb suficiència l’escena de Ines, amb menys jovialitat i simpatia del que és habitual, ja que la producció rara,  rara, rara, ens situa en una època indeterminada en unes galàxies siderals que res tenen a veure amb el llibret original, això sí, cercant un punt d’elegància estètica que tant agrada al públic italià encara que la producció sigui com és el cas, un nyap, i en aquesta ocasió no ni tan sols ho aconsegueixi.

Finalment el joveníssim Ivan Ayon Rivas és possible que amb els anys esdevingui un tenor a considerar.

La direcció musical de Donato Renzetti juga amb dinàmiques excessivament contrastades, ara d’una lentitud tediosa, ara d’una perillosa corredissa per guanyar el temps perdut, alhora que les intensitats semblen allunyades del belcanto i s’aproximen erròniament al primer Verdi, i encara que La Favorite ja sigui un Donizetti madur, no deixa de tenir totes les característiques del belcanto i Renzetti sembla que ho oblidi.

Rosetta Cucchi, responsable del despropòsit escènic situa l’acció en un planeta no identificat i en un futurible sense sentit que no aporta res més que confusió, confusió que allunya a l’espectador i per tant acaba anant una vegada més en contra de la pròpia òpera.

Intentar esbrinar que coleccionen i amaguen els monjos en unes urnes de vidre, o saber el motiu per el qual la condició femenina sembla reclosa en una clausura indesxifrable de tuls, o interpretar el que succeeix en el ballet del segon acte que sortosament es respecta, forma part dels misteris mentals i les frustracions dels il·luminats responsables escènics que pretenen en obres sense cap interès dramàtic, descobrir les seves pròpies complexitats psicològiques. Res de nou, lamentablement.

Gaetano Donizetti
LA FAVORITE

Leonor de Guzman: Veronica Simeoni
Fernand: John Osborn
Alphonse XI: Vito Priante
Balthazar: Simon Lim
Don Gaspar: Ivan Ayon Rivas
Inès: Pauline Rouillard

Orchestra e Coro del Teatro La Fenice
Maestro del Coro: Claudio Marino Moretti

Director musical: Donato Renzetti
Director d’escena: Rosetta Cucchi
Escenografia: Massimo Checchetto
Disseny de vestuari: Claudia Pernigotti
Disseny de llums: Fabio Barettin

Teatro La Fenice, 6 de maig de 2016

La Favorite és una òpera que malgrat l’estupidesa escènica d’aquesta producció, mereix ser escoltada i gaudida, ja que conté música bellíssima i ofereix als cantants grans moments de lluïment: àries inspirades, concertants d’empenta i duos de gran intensitat. Si en aquesta ocasió després de veure la transmissió de la Rai5 us oblideu del braç articulat d’Alfons XI i altres bestieses que potser descobrireu aquí, estic segur que gaudireu d’aquest Donizetti de la mà de Simeoni, Osborn, Priante i Lim.

8 comments

  1. alex

    Gracias por esta FAVORITE, con un Osborn tenor siempre de máximo interés y especializado en roles de tenor lírico ligero más que difíciles
    Para mi gusto, Simeoni es una mezzo de voz bella y muy notable en roles belcantistas ( fue una buena Adalgisa en la NORMA torinesa con Agresta ), bastante mejor que la supercontratada Ganassi ( ésta que canta casi de todo y pocos roles bien )

    M'agrada

  2. Vicent

    La Favorita és la meva obra romàntica-italiana-pre-verdiana favorita, fins i tot, més que la Lucia, que ja és dir… Al que tu encertada i sàbiament comentes, afegir que ja des de les primeres notes del preludi fins al final estem com dius davant d’una obra mestra, bellíssima. A destacar també les breus introduccions orquestrals dels actes III i IV. I per a mi, això que es desenvolupi a la Reconquesta li atorga, per a mi, un gran gantxo. La música i el cant al final s’imposen a les febleses del llibret. No obstant, a mi, a l’igual que amb el D. Carlo, m’agrada més la versió italiana, tal vegada perquè és la primera que vaig escoltar i enregistrar al meu cervell, tal vegada perquè trobo que la música de Verdi o Donizetti demana italià, fent-se’m el francés un xic estrany (el mateix que em passa amb els Fausts i Werthers històrics en italià, per bé que la comparació no és afortunada, des del punt de la rigorositat artística). Esperem que la sempre desitjable normalització de la versió original francesa no comporti l’oblit i l’ostracisme de la italiana. M’atreviria a demanar recuperar algun Boris i/o Khovanshchina en versió Rimsky (sense passar-se però), per bé que a mi la que m’agrada és l’anomenada original…

    Gràcies pel regal i per l’apunt. Estic segur que demà en fruiré d’allò més l’enregistrament. Que el cognom de la protagonista recordi al de la gran Simionatto (perdó si no s’escriu així) li atorga a més, des de la meua particular in infantilòide òptica un atractiu addicional al repartiment.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: