Seguint amb les temporades operístiques cinematogràfiques, avui us parlaré de la representació que va tenir lloc a la Scala de Milà el passat 10 de maig, amb la representació de la nova producció de La Fanciulla del West de Giacomo Puccini, emmarcada dins d’un projecte de Riccardo Chailly (director musical del teatre milanès) de portar totes les òperes del compositor entre els anys 2015 i 2022. En el cas de La Fanciulla del West s’utilitza la versió manuscrita original de Puccini sense les modificacions que Toscanini va fer per l’estrena novaiorquesa.
Riccardo Chailly signa una esplendorosa direcció musical pleníssima de detalls, de rics i contrastats efectes que mai havia escoltat com en aquesta versió, fa que l’òpera més enllà de recuperar l’originalitat pucciniana, sembla fins i tot en molts moments nova i per tant més fascinant del que ja és originalment.
L’orquestra de la Scala sembla haver recuperat una brillantor i qualitat que durant el regnat de Barenboim no lluïa com en aquesta direcció de Chailly, d’ampla i generós fraseig, i que posa de relleu totes i cadascuna de les grans línies melòdiques que Puccini utilitza amb destresa, inspiració i mestrívols efectes teatrals i dramàtics.
Magnífic també el cor, molt ben mogut per la destresa de Carsen.
L’equip vocal va canviar respecte a l’anunciat (la Scala imitant al Liceu?), ja que Marcelo Álvarez va baixar-se del cavall (per utilizar una terminologia adhoc) abans d’hora i Eva-Maria Westbroek es va posar malalta en les primeres representacions, En el seu lloc van cantar Roberto Aronica, un dels tenors amb la veu més ingrata del panorama actual i la soprano holandesa (com Westbroek) Barbara Haveman, que potser alguns recordaran com a Amelia del Simon Boccanegra al Liceu de la temporada 2008/2009. L’únic que es va mantenir del cast inicial va ser el baríton d’estatura gegantina i veu menys espectacular, Claudio Sgura.
Haveman és una soprano de veu segura, no gaire lluminosa, ni brillant, però d’una seguretat que s’agraeix molt, sobretot en un rol com aquest, de contrasts i ampli registre, on mai pot mancar la volada lírica del gran Puccini, però tampoc la presencia més aviat heroïca, lluny de les tendres i adorables protagonistes puccinianes. No té la personalitat artística que s’apodera de l’escenari només aparèixer, quelcom imprescindible en aquest rol que té fascinada a la colonia masculina dels rudes miners, però ella de mica en mica i en part gràcies a un poderós, segur, penetrant i afinat registre agut, i en l’altre per un aplicat seguiment al mestre Chailly a qui no treu l’ull de sobre, aconsegueix que la seva Minnie acabi sent sinó genial, si notable.
Aronica lluita amb un timbre ingrat i un cant genèric, sense la sensualitat i la fascinació que ha de mostrar un Dick Johnson que es faci respectar. Ara bé la columna sonora és ferma i resistent, i els aguts penetrants, quelcom que supleix la mancança de seducció. Estem molt lluny de Del Monaco o Domingo, però manté durant tota la representació la dignitat.
Claudio Sgura tampoc té una presencia vocal imponent, tot i que ja he dit que l’alçada és gegantina. La veu i el cant no són de gran personalitat i el registre greu és anedòtic, però el seu Jack Rance no és menyspreable, ni cridaner. Canta i això en el panorama baritonal actual ja és una troballa. El mèrit també deu ser de Chailly que el deu haver fet cantar més del que en ell és habitual, perquè en altres ocasions Sgura m’havia semblat poc menys que impossible.
Entre la colla de secundaris amb certa notorietat destaca el Nick de Carlo Bosi, l’acontraltada Wowkle d’Alessandra Visentin o el Jack Wallace de Davide Fersini, però en realitat tots encaixen en un engranatge musical de primeríssim ordre.
Robert Carsen crea un joc escènic dels seus, sempre atractius, sempre brillants, sempre teatrals. Amb una òpera de situacions tan poc afortunades sembla difícil treure partit més enllà de recrear fidelment el Far-West heretat de les pel·lícules de Hollywood i en canvi ell l’utilitza per fer el seu gir final, desconcertant i brillant, un pur gir teatral que intenta donar sentit a un happy end sempre complicat en una historia de miners, gangster, sheriff libidinós i noia de saloon.
No us diré que sigui una producció sensacional, però trobo que Carsen juga bé amb la història durant tota l’òpera, amb una escenografia brillant, un disseny de llums bellíssim i una escena final que atorga el segell veritablement diferencial d’una producció més brillant que notable.
El gran triomfador, sense cap mena de dubte és Riccardo Chailly, a banda de Puccini és clar, però sense uns cantants veritablement amb tremp i seducció La Fanciulla del West queda coixa per molta brillantor escènica que se li vulgui donar.
Giacomo Puccini
LA FANCIULLA DEL WEST
Llibret de Guelfo Civinini i Carlo Zangarini
Minnie: Barbara Haveman
Jack Rance: Claudio Sgura
Dick Johnson: Roberto Aronica
Nick: Carlo Bosi
Ashby: Gabriele Sagona
Sonora: Alessandro Luongo
Trin: Marco Ciaponi
Sid: Gianluca Breda
Bello: Costantino Finucci
Harry: Emanuele Giannino
Joe: Krystian Adam
Happy: Francesco Verna
Larkens: Romano Dal Zovo
Billy Jackrabbit: Alessandro Spina
Wowkle: Alessandra Visentin
Jake Wallace: Davide Fersini
José Castro: Leonardo Galeazzi
Un Postiglione: Francesco Castoro*
*Allievi dell’Accademia Teatro alla Scala
Coro e Orchestra del Teatro alla Scala
Director musical: Riccardo Chailly
Director d’escena: Robert Carsen
Escemografia: Robert Carsen i Luis Carvalho
Disseny d evestuari: Petra Reinhardt
Disseny de llums: Robert Carsen i Peter Van Praet
Vídeo: Ian William Galloway
Teatro alla Scala de Milà 10 de maig de 2016
Després d’aquelles glorioses i inoblidables representacions de la temporada 1983/1984 el Liceu no ha tornat a representar aquesta meravella i ja va sent hora que torni, tips com estem de Bohèmes sense interès, vulgars Toscas i Butterflys adotzenades. Aquí es tracta d’omplir el teatre? Amb La Fanciulla del West i el departament de màrqueting desplegant promocions a dojo, de ben segur ho aconseguiríem, els liceistes ho agrairien eternament, és clar que no sé si els liceistes de tota la vida comptem per alguna cosa. Sense en Kiko aquesta setmana no hagués estat tan cinematogràfica. A gaudir…Tre assi e un paio!
IN FERNEM LAND 
Grazie Joaquim, condivido tutto! Anche ” tips com estem de Bohèmes sense interès, vulgars Toscas i Butterflys adotzenades”. A Torino ad ottobre ’16 si apre nuovamente con Boheme e si prosegue con Butterfly. Il marketting punta sulla regia teatrale. Ilpubblico è stufo di titoli ripetuti, cantati da cantanti di quart’ordine, diretti pessimamente da Noseda ( per conferma si ascolti la Lucia in teatro in questi giorni ).
saluti devoti.
giorgio
M'agradaM'agrada
Torino e Liceu condividono direzione? Sembrano direzioni gemelli 🙂
M'agradaM'agrada
Completament d’acord Joaquim. Gran Chailly amb orquestra i cor. Em va agradar en Sgura amb totes les mancances. Vaig trobar molt bona la Minnie de la Haveman, pot ser li manca una mica més de lirisme i presència escènica. I correcte Aronica, crec que va iniciar justet i va anar a millor dintre de la seva peculiar veu. Aquesta vegada em va agradar el Carsen.
M'agradaM'agrada
Jo crec que és una òpera que veiem tan poc que som més indulgents, perquè amb aquests cantants una Tosca no passa.
M'agradaM'agrada
Estaria bé. Després del concert de Halloween i el Benvenutto Cellini de la Monthy Python, em regunto quina seria la frase-gantxo genial del no gens menys genial publicista de torn aplicada al western operístic per atraure el respectable al teatre…
M'agradaM'agrada
Si t’agrada John Ford, no et perdis el millor western amb la banda sonora d’un tal Puccini.
M'agradaM'agrada
És una opera maravellosa .
Espero que el Liceu hi pensi aviat .La regia de Carsen em sembla vistosa ,brillant i potser fabulosa en cas d’ignorar l’argument i el text . Puc arribar a entendre que una trastocada Azucena tingui una relació gairebe incestuosa amb Manrico ,que una colla de polítics planejin un magnicidi o una moció de censura als lavabos del congrés o que fins i tot Cio-cio-san sigui una encoberta prostituta infantil pero no entendré mai algú que vulgui convertir Il Tabarro amb “La soga” o que uns miners amb molt pocs recursos que “son venuti a morir come cani ” agafin l’avió ,es comprin un traje i s’en vaigin a veure la sortida d’Elsa Pataky de la seva darrera estrena . Tot plegat resulta bonic ,vistós i alhora triador . Puccini è una altra cosa.
M'agradaM'agrada
Puccini a la Fanciulla no va tenir l’ull teatral de les seves altres òperes, és una història que no funciona, no emociona, els personatges no són gens creïbles i per tant només cal deixar-se endur per la música i el cant, el teatre per a mi és absolutament prescindible i per això, que Carsen s’inventi aquest final em sembla més que una traïció, una provocativa benedicció.
M'agradaM'agrada
Como bien dice Joaquim, es un gran Puccini esta FANCIULLA y que vale la pena por esas manos del gran maestro Chailly ( quien ya hizo hace un par de años en Valencia, una excelente direcciòn de la Bohème )
Las voces de menor interès, apenas simple discreción
Carsen es un gran escenøgrafo, siempre que ” no se le crucen los cables ” como aquella horrible Tosca liceista de las sillas y butacas
M'agradaM'agrada
A veces Carsen flojea, pero ha hecho cosas tan grandes: Capricio, Rusalka, Les Contes d’Hoffman, A Midsummer Night’s Dream, que le perdono ese Te Deum con la Macarena. (El segundo acto era bueno)
M'agradaM'agrada
d’accordo….ottima direzione, baritono anonimo, tenore molto scarso , senza fraseggio, senza piglio, senza carattere; grati ad Havemann per la sostituzione dignitosa! ora aspetto Eva Maria…..
Carsen stimolante (meno del solito ,però!) e gran teatrante
M'agradaM'agrada
Siamo d’accordo Arnaldo
M'agradaM'agrada
Caro Joaquim, Il 10 maggio ero in teatro, le impressioni sono leggermente diverse dalle tue.
Cominciamo dalle voci. La Haveman dal vivo era un disastro: afona e urlante non era in parte e non comunicava nessuna emozione. Noiosa.
Aronica: qualche urlo anche lui, nessun approfondimento e… poco credibile come seduttore.
Sgura: il migliore dei tre. Non certo perfetto, ma un Jack Rance credibile, anche fisicamente, grazie anche alla regia di Carsen ha espresso quello che c’è nel libretto e che spesso si dimentica: è innamorato ed è un uomo d’onore. Queste due posizioni sono state espresse in pieno.
Bosi: un Nick maiuscolo. Praticamente il vero protagonista: voce, e interpretazione perfetta.
il resto del cast: ottimo, che in un opera di questo genere, praticamente il prototipo di un musical, è una condizione necessaria al successo.
Chailly: confesso che mi aspettavo di più da un pucciniano vero come lui. L’orchestra dal vivo risultava spesso rigida e in certi momenti chiassosa. Devo dire che l’interpretazione migliora atto dopo atto. Così dopo un primo atto un po’ generico, abbiamo avuto un secondo e soprattutto un terzo atto maiuscoli. In una cosa Chailly è stato particolarmente convincente: nel sottolineare il legame col musical (che non era ancora nato all’epoca). Si ascolti un piccolo tema che compare molte volte nell’opera, sino al finale: Lloyd-Webber lo ha preso di peso e ne ha fatto una delle melodie chiave del Fantasma dell’Opera. Chailly lo ha fatto risaltare come nessuno prima di lui e… qui arriviamo a Carsen.
La sua visione dell’opera è semplicemente e genialmente teatrale. Un vero musical western. Divertente, giustamente fedele alle indicazioni dove queste sono imprescindibili alla comprensione della storia. Nelle scene iniziali e nel finale cinematografico ha realizzato un vero colpo di teatro. Geniale e intelligente, scevro da intellettualismi ma progettato con grande abilità.
Ciao e a presto!
M'agradaM'agrada
Grazie mille Gianluca.
Non penso che le opinioni siano tanto diverse, l’única cosa che è sorprendente è quella che si riferisce a Haveman, perchè nella trasmissione, il registro acuto mi sembra espettacolare, mai urlato. Non è un soprano geniale, ma sicuramente mostra una sicurezza ammirabile. certo, non ha un registro grave generoso, ma di tutte tre protagonisti è la voce più interesante, almeno per me.
Rispetto a Chailly, anche Io credo che la direzione va di meno a più, ma sempre il livello mi sembra ottimo, anche l’orchestra che nelle ultime stagione Io penso che aveva perduto l’ottimo livello degli anni di Abbado e Muti
M'agradaM'agrada
M’he endut una decepció, potser el record de Plácido al Liceu, amb Schaut (s’escrivia així?) i Carrolli amb aquella producció de Fagioni m’ha viciat, però aquests cantants m’han semblat de inexplicable mediocritat tractant-se de la Scala.
Producció efectista però el millor Chailly, clarament.
Òpera sense veus adequades=mal negoci
M'agradaM'agrada
Marilyn Zschau es deia la senyora de veu peculiar i artista excepcional.
Aquelles representacions van ser històriques i és clar, van deixar petjada.
Res a veure, perquè comparar Domingo amb Aronica és com un acudit
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquín y al amigo Kiko que nos permiten disfrutar de esta potente ópera que nunca he visto en vivo
M'agradaM'agrada
El amigo Kiko se merece un monumento en Bruselas, como mínimo. 😉
M'agradaM'agrada