IN FERNEM LAND

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LUCIA DI LAMMERMOOR


Amb una mica de retard us comentaré la representació que va tenir lloc a la ROH el passat 25 d’abril i que es va retransmetre als cinemes. Una proposta interessant per molts aspectes, però que malauradament no compta amb una direcció musical a l’alçada.

Daniel Oren ja va dirigir una Sonnambula al Liceu molt poc belcantista i ara al Covent Garden ha tornat a mostrar la seva poca traça en un repertori on és imprescindible una cura del so, amb una lleugeresa i transparència que acaroni a les veus que han de ser protagonistes. Oren fa una direcció feixuga, a estones més que lenta letàrgica i sobretot estrident. No crec que Oren ajudi gens a fer triomfar una nova producció discutible, però sense cap mena de dubte necessitada d’un director musical molt més sensible i estilista, ja que el belcanto no necessita cap genialitat orquestral. Oren és incapaç d’emular a Kirill Petrenko que a Munic va saber donar-li la volta a l’obra de Donizetti sempre respectant l’estil i els cantants, però és clar, Oren no és Petrenko.

Vocalment el repartiment gira a l’entorn d’una entregada, esforçada i sanguinolenta Diana Damrau. La soprano alemanya té seriosos problemes en atacar les notes més agudes, quasi totes elles són abordades des de l’enutjós portamento i  atacades amb dificultat, obertes i alguna quasi vorejant el crit. La seva Lucia no té res a veure amb la versió lleugera i cristal·lina dels grans referents del passat com Sutherland o Sills. Les seves cabalettes són massa esforçades i mancades d’aquella lleugeresa virtuosítica que enlluerna i s’admira, però malgrat aquests  significatius handicaps per esdevenir LA LUCIA, Damrau està immensa per la intenció i la dramatització d’una Lucia que segons la radical visió de Katie Mitchell necessita d’una cantant i una actriu extraordinàriament convincent, i Damrau actuant i cantant, commou amb un control del seu cant veritablement colpidor, per un fraseig d’accents dramàtics de primer ordre, el control de les intensitats, el cant legato i el control de les mitges veus. A l’escena de la bogeria, que molt més enllà d’un moment de narcisisme vocal, esdevé tota una extraordinària interpretació acompanyada amb la parsimònia feixuga d’Oren, però això si, amb la lleugeresa deguda gràcies a l’harmònica de cristall que sempre acaba donant aquell aire hipnòtic fascinant. Damrau esguerra, això sí, els dos aguts conclusius de l’ària i la cabaletta, per tant els pinyolaires intransigents és possible que diguin que no és Lucia, jo no hi estic d’acord.

Charles Castronovo és un Edgardo molt romàntic, de veu viril i cant més suggeridor que elegant. Els aguts no són el seu gran fort, però sense ser el súmmum de l’adequació estilística, ni el paradigma de l’elegància canora, no hi ha dubte que el seu Edgardo és de tota solvència i perfectament exportable.

Ludovic Tézier està en un moment de forma pletòric. Vocalment domina totes les escenes on intervé amb autoritat, estil i línia elegant, quelcom primordial en aquest repertori, on a vegades alguns cantants abusen de recursos més veristes que belcantistes, amb l’intent de donar una credibilitat a un personatge sever. El baríton francès no és un prodigi d’actor però com a cantant supleix amb escreix les carències teatrals amb veritable encert.

Kwangchul Youn és un cantant de línia elegant i cant distingit, però baix de veritat no n’és i Raimondo necessita aquella notorietat que sempre dóna el registre més greu en els personatges de noblesa i moralitat contrastada. Ell no pot convèncer amb la severitat d’una veu greu i ho intenta amb encert amb el gust exquisit que el caracteritza.

Taylor Stayton és un bon Arturo que en aquesta producció ha de fer una escena de la mort de credibilitat complicada, i se’n surt prou bé.

Peter Hoare ha de lluitar contra una veu de timbre ingrat i Rachel Lloyd, que en aquesta producció actua molt, mentre que ja sabem que com a Alisa canta poc, és la viva imatge de Holly Hunter a The piano, el premiat film de Jane Campion.

El Covent Garden sap després d’aquelles Vepres Siciliennes que van fer còrrer tinta, no hi ha res millor per fer negoci, que abans d’estrenar una òpera advertir als seus espectadors i abonats. El màrqueting fa la resta.

Amb aquesta producció de Katie Mitchell ho ha fet i tothom n’ha parlat abans d’hora. La producció és excessiva, rebuscada i amb retocs excessivament sanguinolents, però per a mi és una gran producció que ens explica el de sempre amb uns punts de vista nous que reforcen la història tràgica de manera molt més romàntica i gòtica del que estem acostumats.

L’escenari permanentment partit en dos ambients dóna molt de joc, joc que el cinema no segueix amb l’encert que caldria, ja que moltes vegades ens quedem sense la visió del que succeeix en l’ambient paral·lel al que transcorre l’acció principal. Aquest doble joc escènic permet veure l’assassinat d’Arturo en mans de Lucia i sobretot Alisa, mentre Edgardo i Enrico canten el duo de la torre. Com aquesta hi ha un munt d’escenes doblades que potser no són necessàries, però en canvi són teatralment molt efectives i ajuden a veure de manera diferent una òpera que hem vist mil i una vegada, i en cap cas traeix res.

La magnífica escenografia i l’acurat disseny de vestuari arrodoneixen un producció que no agradarà a molts, ja que trobaran innecessària totes i cadascunes de les que jo crec que són troballes i que no explicaré perquè no vull fer cap spoiler.

Època victoriana, un món quasi exclusivament masculí (la majoria de les dones del cor a l’escena del casori van caracteritzades com homes), una copulació a la font amb conseqüències, una banyera o un dibuix dels caràcters psicològics acurat, poden ser alguna de les moltes claus que us podria donar.

Gaetano Donizetti
LUCIA DI LAMMERMOOR
llibret de Salvatore Cammarano

Lucia Diana Damrau
Edgardo Charles Castronovo
Enrico Ludovic Tézier
Arturo Taylor Stayton
Raimondo Kwangchul Youn
Normanno Peter Hoare
Alisa Rachael Lloyd

Royal Opera Chorus
Orchestra of the Royal Opera House

Director musical: Daniel Oren
Director d’ecena: Katie Mitchell
Escenografia i vestuari: Vicki Mortimer
Disseny d ellums: Jon Clark

Royal Opera House, Covent Garden 25 d’abril de 2016

Veure una Lucia diferent sense trair la Lucia de Donizetti i Cammarano era un repte i Mitchell amb el seu equip ho aconsegueixen, llàstima que Oren ho espatlli molt perquè ell hagués hagut de ser còmplice d’aquesta radicalitat escènica, però no crec que sigui prou brillant per entendre-ho. Espero que si heu arribat fins aquí, vosaltres també hi podreu dir la vostra.

19 comments

  1. dandini

    Moltes gràcies per portar a IFL aquesta Lucia que em va maravellar al cinema malgrat Daniel Oren.El treball tant inmens com minuciós de la regista deixa en evidència els espectacles operístics del passat on n’hi havia prou amb entrar per una porta i sortir per una altra .Diana Damrau està estratosfèrica com cantant i actriu malgrat els seus aguts laboriosos .
    Una producció que per mí justifica un viatge a Londres .Espero que la ROH la reposi en el futur sense Oren…

    Liked by 1 person

  2. Miguel Sorribes Puelles

    Personalmente, y en mi humilde opinión, la puesta en escena no me gustó nada. El doble juego escénico me parece innecesario. No se oculta nada al espectador. No se le deja nada a su imaginación. Por ejemplo, el asesinato de Arturo, que además resulta ridículo con Lucia saltando literalmente encima para rematarle, o la escena de la locura con Edgardo paseándose. Vocalmente, Damrau me parece excepcional, pero como actriz deja mucho que desear: resulta difícil tomársela en serio. Aparece demasiado íntegra psicológicamente durante toda la representación.
    Hasta hace poco circulaba por youtube la versión francesa de esta ópera, representada en la ópera de Lyon con Dessay (mucho mejor actriz), el mismo Tézier (aunque diez años más joven) y un desconocido Sebastien Na. Versión minimalista donde las haya pero muy superior a la hora de conseguir emocionar.

    M'agrada

    • Que Lucia no sea una demente y más bien sea una víctima, como todas las otras mujeres de la famñilia, me parece un acierto, no se traiciona la obra y resulta unna denuncia necesaria.
      La versión de Dessay en francés es estupenda, pero ´me parece compatible com Damrau.
      Puestos a comparar seguramente Dessay parece insignificante al lado de Sutherland, pero para mi lo más importante es si el cantante transmite, y Dessay, como Damrau lo consiguen de manera transcendente.
      Gracias por comentar y bienvenido a IFL, Miguel.

      M'agrada

      • Miguel SP

        El escenario partido en dos es lo que me decepcionó más, las escenas que no están incluidas en el libreto y que el espectador sólo debe imaginar.
        Gracias por la respuesta y muchas felicidades por este excepcional y completísimo blog. Sencillamente imprescindible para los amantes de la ópera.

        M'agrada

  3. dandini

    Dimarts vaig anar al cinema a veure La Fanciulla del West desde la Scala.
    Magistral direcció de Riccardo Chailly .
    Roberto Aronica i Claudio Sgura no són el meu somni pero van estar notables. Barbara Haveman crec que és una cantant infravalorada .La vaig veure a Frankfurt fent la Minnie i em va agradar molt. El seu estil és mes acurat que el de Nina Stemme i la seva afinació més exacta que la de Eva Maria Westbroek .
    Robert Carsen és un director que admiro molt i que aconsegueix moments bellíssims desde el punt de vista visual pero que en aquest cas traeix totalment l’argument.Els miners es poden canviar per refugiats ,manters, treballadors d’una planta terolífera del Mar del Nord,etc pero no en fans d’una actriu.La constant referència al cinema americà acaba convertint el drama de Belasco en una especie de trivial amb moltes possibilitats de que agradi als sponsors del Met i el teatre ho compri…..

    M'agrada

  4. marcozincone

    Yo no tengo suficiente oído y quzás no debería opinar aqui “tra tanti eroi”, pero esta Lucia, esta labor de dirección escénica y Damrau me han encantado! Efecctivamente, no puedo decir lo mismo para Oren, quizás tantos Nabucco cobren su parte y a veces tiene toques inesperados de fanfarria, pero yo también me conformaría con que la retomaran pronto con otro director…

    M'agrada

  5. Johana Guardiola

    Per a mi, era l’aconteximent mes esperat de la temporada. Tenia moltes ganes de veure aquesta versió feminista. . No m’ha decebut. Es una opera que m’agrada bastant , tot i que’l belcanto no es el meu preferit . Gracies per la informació , com sempre ha estat un regal.

    M'agrada

  6. Pepa MG

    para ser mi primera Lucia salí del cine quitandome la sangre y el agua!!!, pobre Diana!, no me gustó la escenografía, que mujer puede soportar una tapa de water levantada??? menos mal que al final ya la habian bajado, bromas aparte para ser mi primera habría preferido una versión mas tradicional y dejar que la imaginación haga el trabajo que debe. La escena del asesinato larguíisima…utilizaron todos los medios a su alcance y ni por esas. Dada las oportunidades que personalmente tengo de ver algo aunque sea en cine todo se agradece, fue una buena velada. Y gracias por todo.

    M'agrada

    • ¿Qué mujer puede aguantar una presión machista como la que Mitchell quiere denunciar?
      Yo creo que la producción és buena, excesiva en alguna escena (el asesinato es demasiado largo) pero sin duda hay una denuncia interesante y lamentablemente actual.

      M'agrada

  7. nachoferrer

    Moltes Gràcies, Joaquim!
    Una producció meravellosa. Però no la podem sentir.
    L’idea del doble joc escènic, està molt ben trobada i potser es podria aplicar a altres òperes. (Ara mateix em ve al cap una Tosca o un Otello.)

    Tot plegat molt bé. Llàstima del so. 😉

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: