IN FERNEM LAND

LA JUIVE A MUNICH (KURZAK-ALAGNA-OSBORN-BÖCKER-ANGER;BIEITO-DE BILLY)


Sense cap mena de dubte avui us parlo d’un dels esdeveniments operístics de l’any amb la inauguració del Festival de juliol de la capital bavaresa que enguany ha triat la monumental, imponent i important  òpera de Fromental Halévy, La Juive. Un dels exponents de la Grand Opera però també d’una òpera veritablement gran.

Ja he dit més d’una vegada a IFL que aquesta òpera és un del fonaments de l’òpera francesa, admirada per Wagner o Mahler,  les melodies, la intensitat dramàtica de les situacions, les grans àries, els números concertants o la brillant i inspirada orquestració són els principals atractius dels molts amb que compte la partitura, vehicle per a lluïment de cinc grans veus: un tenor heroic d’ample registre central, incisiu fraseig i generós registre agut (el creador del rol va ser el mític Adolphe Nourrit) per fer front a Eleazar, una soprano dramàtica o mezzosoprano aguda (el rol el va estrena la senyora Marie-Cornélie Falcon, la cantant que va crear una tipologia vocal pròpia) per cantar la seva filla Rachel, la Juive; un tenor líric lleuger de fàcil i espectacular registre agut (el va estrenar Marcelin Lafont, tot i que inicialment Halévy havia pensat en Nourrit ja que Eleazar tenia que ser originalment un baix o baríton), una soprano líric coloratura per interpretar el rol de la princesa Eudoxie i fer el degut contrast amb Rachel (el va estrenar Julie Dorus-Gras soprano reconeguda per cantar rols de brillantor vocal com la reina Margueritte de Les Huguenots, La Muette de Portici, la contesa de Le Conte Ory o la Alice de Robert le diable) i finalment un gran baix (el va estrenar Nicolas-Prosper Levasseur cantant inicialment previst per cantar el rol d’Eleazar).

Quan a menys de dos mesos de l’estrena d’aquesta nova producció de La Juive la Bayerischen Staatsoper va anunciar que Opolais, la soprano prevista per fer front a l’exigent rol de Rachel no el cantaria, molts varem pensar que feia bé en renunciar a un rol massa dramàtic per a les seves característiques vocals, però quan varem conèixer el nom de la substituta ens va entrar un calfred de incredulitat, ja que Aleksandra Kurzak inicialment prevista per cantar Eudoxie, es faria càrrec d’un rol que es miri com es miri, no s’adapta en principi a la seva veu. En cap cas es pot pensar que estem davant de dos rols intercanviables, ja que les característiques i les exigències vocals i dramàtiques estan clarament definides en dos retrats psicològics molt ben dibuixats per Halévy i Scribe.

Segurament hi deu tenir a veure alguna cosa que la senyora Kurzak i el senyor Alagna siguin parella, però compta perquè tot i reconèixer que la soprano polonesa es veu desbordada en els moments d’exigència vocal més dramàtica, fa un tour de force admirable i sorprenent, i no cal dir que és el millor que l’hi he escoltat mai, amb una entrega sense límits i per això molt d’agrair, malgrat que un esforç d’aquesta importància sembla que li acabarà passant factura, tant de bo m’erri.

Entre la veu de Kurkaz i la de Vera-Lotte Böcker (Eudoxie) no hi ha a penes diferències. Kurzak emmascara el color amb èxit per diferenciar-se de la seva rival a escena, sense que aparentment l’esforç afecti el seu rendiment, amb detalls de notable tècnica, cant elegant i distingit amb mitges veus, reguladors i pianíssims de bon gust, mentre que els aguts més dramàtics l’apropen perillosament al crit, però la intensitat interpretativa és tan gran que se’n surt amb lloable comoditat i sobretot amb convicció i detalls de gran classe. Ja veurem el cost, però la sorpresa ha estat molt positiva.

Un altre risc assolit i una altra evidència dels límits de Roberto Alagna incorporant un altre rol a la seva extensa nòmina, un rol que el sobrepassa malgrat que el tenor francès fraseja amb la seva habitual distinció i gust. Ara bé passa per problemes d’afinació notables, els més evidents justament en el moment més esperat, la gran ària del darrer acte, de la que m’esperava molt més. Alagna és valent i no estalvia la compromesa cabaletta que quasi li costa la integritat vocal. Les notes agudes no li són còmodes i algunes les desafina o escanya, mentre que les vocals, com és darrerament habitual, les obra de manera excessiva i poc elegant, però la intensitat del rol la controla i dosifica amb encert, oferint un interpretació intensa, no tan al·lucinada, personal i impactant com la del darrer gran Eléazar, el nord-americà Schicoff, a qui no li fa ara per ara, ni un intent tímid d’ombra. El resultat és discret i el salva l’admirable entrega  vocal a una partitura exigent que en mans d’un cantant que transmet i en això Alagna té pocs rivals, té una part de l’èxit garantida, però amb això no ho té ni de bon tros tot guanyat. El seu Eléazar és i em sap greu dir-ho, anecdòtic.

El Léopold de John Osborn ja és un clàssic. Al 2007 el varem descobrir en aquella memorable Juive a l’ONP amb Schicoff, Antonacci i Massis. Després de 9 anys el tenor nord-americà continua lluint un estil francès admirable per l’elegància i la seguretat d’un registre agut esclatant i fàcil. No és just que el públic bavarès el menystingui en front d’Alagna.

Una altra revelació ha estat l’Eudoxie de la soprano Vera-Lotte Böcker, una habitual a Munich que signa una interpretació d’intensa personalitat, lluny del virtuosisme amb el que alguna cantant ha volgut deixar palesa la lleugeresa del personatge enfront del sacrifici i la intensitat de Rachel. Böcker canta tota la partitura fins i tot el bolero que es va afegir més tard, amb colpidora força.

El quintet protagonista es complerta amb el baix Ain Anger que interpreta amb la rotunditat i la severitat imprescindible d’un rol terrible i antagònic a Eléazar, ambdós enfrontats en el seu fanatisme i la seva intransigència, amb una veu profunda i de sonoritats temibles. La seva part és menys extensa tot i que imprescindible i compta amb la famosa ària “Si la rigueur et la vengeance” moment de gran lluïment que Anger aprofita. En la gran escena amb Eléazar també sobresurt amb força i autoritat, no passa mai desapercebut i això ja és un bon punt de partença.

La resta del cast està molt ben servida i denota l’encert de la Staatsoper de Munich en la programació d’aquesta obra mestra, que després dels raonables dubtes ha acabat assolint un molt bon nivell.

No podem deixar al marge de l’èxit a les direccions. Bertrand de Billy signa una direcció esplèndida per la intensitat i el control. L’orquestra sona esplendorosa tot i alguna pífia dels solistes, però una òpera d’arquitectura tan complexa com aquesta necessita d’un director que sàpiga trobar el punt entre la intensitat dramàtica sense deixar-se endur per una partitura que perdria molt si el director es deixés endur per l’entusiasme del gran espectacle sense aprofundir en el grans i intensos moments musicals. De Billy, que hauria de tornar al Liceu a dirigir algun títol francès se’n surt de manera notable.

Molts temíem el que podia oferir Bieito en una òpera com aquesta, tan farcida de intolerància i violència, doncs bé Bieito signa una producció austera, fosca i claustrofòbica, quasi evitant les referències religioses i centrant la trama en la intolerància ideològica en general. Hi ha com no podria ser d’una altra manera algun toc provocatiu “made in Bieito” com una referència als abusos sexuals als nens i nenes per part dels capellans, fet que marcarà la vida de la protagonista, però tot és més aviat anecdòtic, mentre que el conflicte entre les religions jueves i cristiana, que Halévy i Scribe confronten sense prendre partit, queda transfigurat en una intolerància ideològica molt més global.

L’espai escènic el presideix un gran mur que separa i/o empresona els mons confrontats. En prou feines hi ha color, tot es difumina en una gamma de grisos i negres opressors. El vestuari és també auster i només Rachel llueix un vestit verd enmig de la negror anònima que ho tenyeix tot.

L’escena final amb la condemna a la foguera de Rachel (a dins d’una gàbia) mentre Elèazar revela a Brogni el gran secret, és veritablement esgarrifosa.

Bieito treballa molt amb els cantants i despulla d’espectacularitat l’acció, tot és molt íntim malgrat els grans concertants i el director espanyol concentra de manera admirable tota l’atenció en el cantants, mentre que el cor, de manera sorprenent roman estàtic i en un anònim pla secundari.

El públic o part del públic castiga a Bieito amb una protesta penso que immerescuda, sobretot tenint en compte que la seva direcció, per els estàndard coneguts de Munich, quasi la podríem titllar de conservadora.

Fromental Halévy
LA JUIVE
Òpera en cinc actes Libretto d’Eugène Scribe

Rachel (soprano dramatique) : Aleksandra Kurzak
Éléazar (ténor) : Roberto Alagna
Le prince Léopold (ténor léger) : John Osborn
La princesse Eudoxie (soprano léger) : Vera-Lotte Böcker
Gian Francesco, cardinal de Brogni (basse) : Ain Anger
Ruggiero (baryton): Johannes Kammler
Albert (basse): Tareq Nazmi
Le Héraut d’armes de l’Empereur (baryton): Christian Rieger
le Majordome (baryton):Peter Lobert
l’Officier de l’Empereur (ténor):
l’Exécuteur (baryton):
l’empereur Sigismund (rôle muet)
Deux hommes du peuple (ténor et basse)

Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Direcció del cor: Sören Eckhoff
Direcció musical: Bertrand de Billy

Direcció escènica: Calixto Bieito
Escenografia: Rebecca Ringst
Disseny de vestuari: Ingo Krügler
Video: Sarah Derendinger
Disseny de llums: Michael Bauer
Dramatúrgia: Benedikt Stampfli

Bayerischen Staatsoper, Nationaltheater, 26 de juny de 2016

No ho dubteu, malgrat les deficiències, que hi són, aquesta Juive es gaudeix molt.

No cal dir-vos que veure aquesta òpera al Liceu seria una de les més grans satisfaccions que em podria donar la senyora Scheppelmann. Aquí la darrera vegada que es va representar va ser l’any 1975 amb el llegendari Richard Tucker, potser aprofitant aquesta producció “respectuosa” de Bieito podríem tornar a somiar…

26 comments

  1. alex

    Gracias Joaquim y gran trabajo! !
    Como bien sabes, se trata de una ópera que por motivos muy particulares, me interesa muchísimo por todo su contenido, significado y obviamente, por toda su música. ( aparte de debutar con ella en un teatro de ópera como espectador, fue la función de domingo por la tarde – debí coincidir en aquel entonces con el bueno de Fede – de diciembre 1.974 en el vell Liceu ) Allí coincidí con una memorable función y un memorable tenor llamado Richard Tucker quien, por desgracia, falleció de un infarto al cabo de tres semanas a su regreso a los USA
    ( Al tenor R. Tucker – me consta muy apreciado personalmente por nuestro maestro suggeritore Jaume Tribó -, mi futuro suegro entonces coincidió con él en la sinagoga de Barcelona, donde el tenor neoyorquino asistía a los oficios del viernes noche y cantando desinteresadamente junto con los demás asistentes )

    Dicho este paréntesis más bien emotivo y de recuerdo de hace 42 años atrás, presencié esta JUIVE del pasado domingo por el streaming de la Bayerische Oper a partir del 2º acto pero parcialmente, ya que estaba entre el ordenador con esta ópera y la tv. con el tema de las elecciones y votaciones

    De lo visto y escuchado, opino que Alagna estuvo muy valiente ( cantando la cabaletta…Dieu m`éclaire fille chère…., aunque hubiera sido mejor que como decidió Shicoff después de gallearla en el Met por allá el año 2000 o 2001, también la omitiera; Alagna estuvo al borde del gallo y se comió parte final de esa terrible cabaletta, obviando las ascensiones al agudo )
    Dicho esto, Alagna estuvo vocalmente muy precavido, eso sí mostrando su excelente fraseo aunque expresivamente, lo encontré muy líneal con escasos matices y variaciones vocales ( es su debut en el rol y quizás no domina aún el personaje de Eleázar como si hacía magníficamente Neil Shicoff en su excelente video de Viena y como también ha hecho en las otras producciones de Paris y de Zurich ). Suu aria inicial del rezo pascual…Dieu que ma voix tremblante… pasó desapercibida y sin matices de su significado ( nada que ver ni con Tucker, ni con Shicoff), mientras que en el …Rachel quand duu seigneur… y pese a algún agudo portamenteado, si estuvo linealmente bien pero repito, sin arriesgar
    ( Por homogeneidad de registros, zona de paso y agudo rutilante y squillante, jamás será un Tucker en estos roles, por mucho que su dicción francesa si es exquisita)

    Del resto, magnífico Osborn como Leopold ( rol que ya ha cantado y domina), sorpresa más bien correcta la Eudoxie de la alemana Bocker que no conocía, menos mala de lo que me temía Aleksandra Kurzak ( soprano que nunca me ha gustado, por su minivoz y cierta cursilería ) que al menos, estuvo intensa y esforzada ( pese a esos agudos emitidos casi todos en forte ) pero realmente no es voz de falcon para la Rachel.
    Muy solvente Anger como De Brogny

    A mi la dirección de De Billy sin parecerme aburrida, sí me pareció poco matizada y demasiado al servicio de las voces, con bastantes cambios de ritmo a veces sorprendentes ( le dirigió el aria del cuarto acto muy lenta a Alagna, para conducir luego la cabaletta como si fuera un ” Fórmula 1 ” )
    La producción de Bieito, al menos no fue provocadora ni escatológica como suele ser habitual en él ( fue muy silbado al final ), sí sobria, oscura, profunda y de escasa estética. Eso sí, buena dirección de cantantes escénicamente

    Si no pasa nada, estaré en Munich en la última función del 8 de julio, espero que con un Alagna ya menos precavido ( y veremos si no omite en las próximas funciones, la referida cabaletta ) y ya contaré si os parece

    M'agrada

    • alex

      A los amigos franceses de ForumOpera y salvo partes de Alagna ( mencionan , los problemas del tenor con la cabaletta), Osborn y Anger, no les ha gustado demasiado esta première, ni siquiera la lineal dirección de suu compatriota De Billy. Incluso tildan la producción de Bieito de casi “conservadora” 😆
      Lo que sí lamentan es que el coro, comprimarios y las dos sopranos ( Kurzak y la tal Böcker), ni idea de la dicción francesa

      http://www.forumopera.com/la-juive-munich-anatheme

      M'agrada

    • Los tiempos de De Billy parecen ajustados a las particularidades de Alagna, a quien la cabaletta le pesa tanto que piensa que corriendo se notará menos la fatiga, mientras que en el aria le conviene un tiempo más pausado. No creo que el tema sea De Billy, Alagna le pone empeño pero no se ha hecho con el rol, y no sé si tendrá muchas más ocasiones. En cambio Kurzak le ha puesto mucho empeño y eso es de agradecer. No sñé si la voz será tan minúscula como antes. el streaming engaña aunque la respuesta del público resulta determinante y a mi juicio justa, puesto que ellas son merecedoras del griterío.
      Gracias por comentar Alex.

      M'agrada

  2. dandini

    Moltes gràcies quan pugui m’hi posaré…
    A rel del Otello de Rossini liceista li vaig suggerir a Gregory Kunde si tenia pensat debutar l’Eleazar ,un rol que segons el meu entendre li hauria d’escaure molt be .En principi no semblava molt interessat en el tema tot i que varies persones del públic present va recolzar la meva idea.
    Ell,sempre amable i bon colega, va dir que no hi havia pensat a curt termini i que Neil Schicoff el canta fantasticament be .

    M'agrada

  3. marcozincone

    Hola Joaquim! Gracias, que suerte: conseguí el video ayer y justo me hacía falta algo de comentario para entender lo que veo (hasta ahora media hora, pero en seguida vi que se trataba de algo interesante y que Bieito no había sacado uno de sus destrozos). También me sorprendia que Kurzak no estuviera tan mal, después del Rigoletto…)

    M'agrada

    • Si no soñara sería menos feliz. Sé que lo tengo mal por ahora, pero cuando empecé en el Liceu también soñaba y luego llegué a disfrutar mucho de grandiosos repartos y producciones, o sea que hay que esperar y soñar, si.

      M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Gràcies Joaquim, un cop més. En aquest cas l’òpera m’es desconeguda, havia sentit a parlar però no l’havia escoltat mai. Aquesta és una bona oportunitat ja que pel que veig serà difícil que la facin al Liceu. Una abraçada!

    M'agrada

  5. Pepa MG

    ja la he vist, molt bonica, molt intensa. Sobre la puesta en escena sí que digo que para mí ha resultado provocadora: ese no es un muro cualquiera, es el muro que separa israel de los vecinos, para mí gusto podía haber puesto un muro cualquiera o el muro de las lamentaciones ya puestos. Y en cuanto a la terrorrifica (he puesto mas erres de las que tocan?) escena final, tampoco es una pira cualquiera, recuerda las imagenes que hemos visto de rehenes quemados por isis (daesh o com es digui) dentro de una jaula. La opera me gustó muchísimo. La metaopera de la puesta en escena no he acabado de entenderla. He leido cosas como que el coro con vendas en los ojos representa la “ceguera”de la religión y el fanatismo (?), tú dius que los niños en ropa interior son una crítica a los abusos a menores (?). Muchas gracias por el enlace, i de segur que tornaré mes vegades a ella. Y dada la historia del Liceu dudo que se atrevan con esa escena final… que susto!

    M'agrada

    • L’òpera és boníssima i la producció és notable. El final es esgarrifós en totes les produccions,, fins i tot en versió de concert, perquè només pensar en aquest intolerant i injust final tan familiar amb les coses que estan succeint avui mateix al món, és veritablement colpidor.

      M'agrada

  6. alex

    Desde el wifi muniques y sobre la función de anoch, muy breve

    La producciòn de Bieito, negruzca, fea e irregular : la escena de la cena pascual del 2 acto, fallada y falseada : en lugar de bendecir los alimentos, Bieito hace una especie de bendicón personal con agua “bendita ” que NO existe en la religión judia

    La direcciòn orquestal de De Billy a ratos muy plana, sin matizar , lenta y hasta pesada, a ratos parece que los cantantes deban casi expresarse a capella. Falta temperamento de grand opera, eso si sacó sonido muy pulcro de la orquesta muy buena de Munich

    Alagna discreto, algo manipulado por los movimientos escénicos . No canto anoche la cabaletta ..Dieu m’ eclaire…, inteligentemente evitando riesgos ( el conocimiento y la expresividad del rol, le viene grande de momento )
    Timbre todavia brillante, pero reservòn en los agudos y con exceso de declamaciòn
    ( no es ni Shicoff ni por supuesto el gran Tucker, en este rol. )
    Sin contraste las voces de ambas sopranos : Rachel es para falcon y aunque Kurzak se esfuerza y grita a veces su agudo, no tiene ni voz ni volumen para el rol

    La alemana Lotte canta francamente bien, pero el timbre es crispado y àspero ( debiò cantar en chino o en ruandès. No se le entendia ni una sola palabra en francés )
    Correctos Ainger y Osborn

    Por cierto y a ver si aprendemos en Liceo, Real, Bilbao, etcc: 2 entradas 2piso en Munich ayer, con visión total, 65€ cada una ! ( en el Liceo, las centrales de 2 y 3 pisos, valen como 105€ cada )

    M'agrada

    • Gracias Alex por la crónica.
      Imaginaba que Alagna no estaria cómodo. En cuanto a Kurzak creía que el volumen había crecido espectacularmente, así lo parece en la transmisión. También los aplausos del público me engañaron respecto a su actuación.

      M'agrada

      • alex

        Crecido respecto a sus Adinas liceístas sí, pero insuficiente para un rol de soprano colbran que exige la Rachel ( como sí lo fue la excelente Antonacci del 2007 ). El problema o la carencia de Kurzak por mucho que haya mejorado en el centro, es que carece de graves y sus agudos para hacerse oir en las escenas de conjunto, acostumbran a ser chillados
        ( eso sí, estuvo muy metida en el personaje escénicamente )

        M'agrada

      • És que respecto a la Adina es fácil crecer. Por la televisión, a pesar que se aprecia como fuerza la voz, el volumen parece grande, tu nos confirmas que es insuficiente para el rol cosa que me cuadra mucho más con lo que creía y que poco tiene aver con la respuesta del público.
        Gràcias por la aclaración

        M'agrada

  7. alex

    Cuando me refería al timbre crispado y aspero de la soprano Lotte-Bocker, me refería al de su emisión vocal ; no a la linea de canto.
    Su problema es que yo ( que más o menos domino la lengua francesa ), no entendí ni una sola palabra de lo que estaba cantando y expresando la citada soprano

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: