ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

LA JUIVE A MUNICH (KURZAK-ALAGNA-OSBORN-BÖCKER-ANGER;BIEITO-DE BILLY)

Sense cap mena de dubte avui us parlo d’un dels esdeveniments operístics de l’any amb la inauguració del Festival de juliol de la capital bavaresa que enguany ha triat la monumental, imponent i important  òpera de Fromental Halévy, La Juive. Un dels exponents de la Grand Opera però també d’una òpera veritablement gran.

Ja he dit més d’una vegada a IFL que aquesta òpera és un del fonaments de l’òpera francesa, admirada per Wagner o Mahler,  les melodies, la intensitat dramàtica de les situacions, les grans àries, els números concertants o la brillant i inspirada orquestració són els principals atractius dels molts amb que compte la partitura, vehicle per a lluïment de cinc grans veus: un tenor heroic d’ample registre central, incisiu fraseig i generós registre agut (el creador del rol va ser el mític Adolphe Nourrit) per fer front a Eleazar, una soprano dramàtica o mezzosoprano aguda (el rol el va estrena la senyora Marie-Cornélie Falcon, la cantant que va crear una tipologia vocal pròpia) per cantar la seva filla Rachel, la Juive; un tenor líric lleuger de fàcil i espectacular registre agut (el va estrenar Marcelin Lafont, tot i que inicialment Halévy havia pensat en Nourrit ja que Eleazar tenia que ser originalment un baix o baríton), una soprano líric coloratura per interpretar el rol de la princesa Eudoxie i fer el degut contrast amb Rachel (el va estrenar Julie Dorus-Gras soprano reconeguda per cantar rols de brillantor vocal com la reina Margueritte de Les Huguenots, La Muette de Portici, la contesa de Le Conte Ory o la Alice de Robert le diable) i finalment un gran baix (el va estrenar Nicolas-Prosper Levasseur cantant inicialment previst per cantar el rol d’Eleazar). Continua llegint

EL NEMORINO DE ROBERTO ALAGNA 2015

Roberto Alagna, Nemorino a la ONP 2015 Fotografia © Christophe Pelé - Opéra National de Paris

Roberto Alagna, Nemorino a la ONP 2015 Fotografia © Christophe Pelé – Opéra National de Paris

Després de 23 anys d’haver gravat un sensacional Nemorino al costat de Mariella Devia, Bruno Praticó i Pietro Spagnoli, dirigit per Marcello Viotti, Roberto Alagna ha cantat el popular rol donizettià fa uns dies a La Bastille.

Entre aquests dos Nemorinos Alagna ha ampliat el seu repertori, no sempre amb encert, interpretant molts rols, alguns tan exigents com Manrico, Radames, Calaf, Paolo, Rodrigue, Vasco de Gama, Lancelot i fins i tot l’Otello de Verdi, per tant amb tota aquesta motxilla de desgast vocal que suposa un repertori molt més central, pesat i fort, hauria de semblar que  un Nemorino a aquestes alçades era una temeritat, i francament, tot i que la veu mostra unes sonoritats poc curoses, potser fruit d’altres aspectes associats a l’estil, la veu del tenor francès segueix sent ideal per cantar un rol tan líric com aquest. Continua llegint

RIGOLETTO A VIENA: Maestri-Albelo-Kurzak-Pertusi-Maximova;Audi-Pidò

Rigoletto a la Staatsoper de Viena Producció de Pierre AUdi Foto: (c) Michael Pöhn

Rigoletto a la Staatsoper de Viena Producció de Pierre Audi Foto: (c) Michael Pöhn

He pogut veure gràcies a la transmissió televisiva, la inauguració de la temporada operística vienesa, que aquest any ha recaigut en la reposició de la producció que Pierre Audi va fer del Rigoletto verdià la temporada passada.

El principal atractiu d’aquesta inauguració, que a Viena no es revesteix de cap especial rellevància més enllà del reprendre l’activitat musical i operística d’una ciutat tan activa, era el Duc de Mantua del tenor Celso Albelo,  ja que el bonàs de Maestri com a Rigoletto no em sembla a l’alçada tràgica del personatge ni malauradament a l’abast de les seves possibilitats, mentre que la discreció vocal de Kurzak assolint rols importants en els grans teatres, em continua semblant un misteri. Continua llegint

LICEU: L’ELISIR D’AMORE

Elisir 002

Una festa!

Començaré com no és habitual a IFL, parlant de l’escena, ja que cada vegada que es reposa aquesta meravellosa producció de Mario Gas que va fer per el Festival del Grec del ja llunyà  1983, és a dir 30 anys que mantenen intacte l’esperit generador d’un entusiasme contagiós, l’èxit al final és aclaparador sigui quin sigui l’elenc que l’interpreta, tan li fa que durant l’òpera algun cantant hagi gallejat, com va ser el cas de Giuseppe Filianotti, com que Dulcarama i Belcore voregin la indecència, com va ser el cas l’any 2005 d’un repartiment popular, al final, quan Dulcamara, un cop acabada l’òpera, apareix pel passadís central de platea per tornar a cantar els cuplets “Ei corregge ogni diffetto”, el bon rotllo que es genera ho embriaga tot.

Un encert total de Mario Gas en una producció que no li passen els anys i que l’única pega que ara podria posar-li, en les altres reposicions no em preocupava tant però ara si, és la visió amable que generen els pocatraça de camises negre, en una dulcificació del feixisme que no ens convé gens. Tret d’aquest detall potser intranscendent, aquesta producció és l’antídot ideal per a qualsevol teatre i potser ja tocaria que el Liceu encarregués al senyor Gas una altra producció i si pogués ser d’un Rossini amable i còmic, millor que millor.

Després de comprovar com l’Orquestra del Liceu pot sonar de bé en el repertori belcantista, si està dirigida per un director com Victor Pablo Perez en una filigrana orquestral com és Il turco in Italia, escoltar ara com la fa sonar el mestre Daniele Callegari em sembla molt significatiu per valorar la tasca dels directors en aquestes òperes que gran part del públic només valora per els cantants. Ahir l’orquestra tenia un so vulgar, i ja sé que gran part de la culpa la té Donizetti, que no posseïa el geni orquestrador de Rossini, però hem escoltat Elisirs brillants, alegres i vitals sense que sonés permanentment com una orquestra  d’envelat. No n’hi ha prou amb fer festa, sobretot si tens unes veus de volum limitat, ahir sense anar més lluny us parlava de que el mestre Mehta va anar en molta cura en no tapar als cantants a l’Otello de Les Arts, doncs no hagués estat malament que Callegari hagués fet el mateix, alhora que hagués treballat més la sonoritat global d’una orquestra que en les intervencions solistes va lluir, però no en el conjunt, però immersos en l’entusiasme del final el mestre Callegari també es va endur un sonat èxit que jo crec que no mereixia.

Correcta sense més el Cor, que en les darreres representacions sembla que hagi quedat reduït a un Cor de cambra. És cert que ni en Il turco, ni en aquest elisir, ni en el proper Lucio Silla, necessitem un gran cor, si a la Butterfly, tot i que la intervenció és interna i espero que repeteixin l’èxit de les representacions del mes de març, però l’any vinent necessitem un cor de veritat per Kitege i em temo que ho resoldran amb els habituals reforços i així no anem pas bé. Continua llegint

COSÌ FAN TUTTE A LOS ANGELES

Saimir Pirgu (Ferrando), Ruxandra Donose (Dorabella), Aleksandra Kurzak (Fiordiligi) i Ildebrando D'Arcangelo (Guglielmo). Foto: Robert Millard LAO

La temporada de LA Opera, és a dir Los Angeles Opera acaba de començar i ja han presentat dues de les sis òperes que la integren, Eugene Oneguin i el Così fan tutte que avui us proposo escoltar, la resta de títols operístics són, Rómeo et Juliette, Simon Boccanegra, Albert Herring i La Bohème. Com podeu veure la crisi també ha arribat als teatres americans, tot i que allà tot es fa representat amb tots els ets i uts.

M’ha cridat l’atenció, sobre el paper, el repartiment equilibrat, barrejant  figures emergents, com la de Kurzak, amb altres consolidades com D’ArcangeloRegazzo, però la direcció orquestral, com s’ha confirmat després d’escoltar-la, és el gran punt feble d’aquesta representació. No li negaré a James Conlon alguns mèrits quan ha fet front al repertori massa oblidat de les òperes de Alexander Zemlinsky, però en general és un director que no m’agrada i en el cas que ens ocupa avui, gens, ja que li manca, segons el meu parer, allò essencial, l’ànima que ha de saber combinar a l’entremaliat, burleta i aquí cínic compositor, amb el melangiós, poètic i enamoradís, tot amanit amb la genialitat d’un esperit jovial fent música d’una transcendència que va molt més enllà d’un pulcre acompanyament. Conlon llegeix i no sempre de manera prou convincent, i sempre em dóna la sensació que mai vagi més enllà, que no intenti esbrinar que hi ha al darrere dels sis personatges i l’entremaliat i pervers joc. Continua llegint