IN FERNEM LAND

PIKOVAIA DAMA A AMSTERDAM (Didyk-Markov-Stoyanov-Aksenova-Diadkova-Goryachova;Herheim-Jansons)


En dos dies consecutius tenir l’oportunitat de compartir amb tots vosaltres dues de les òperes que més m’estimo (Wagner a banda, és clar) és un motiu de goig magnífic, i si ahir era la nova producció de La Juive que inaugurava el festival d’estiu a Munich, avui és la nova producció del sempre genial Stefen Herheim de l’òpera de Txaikovski La dama de piques (Pikovaia Dama) per a l’Òpera Nacional d’Holanda, comptant amb l’imponent Royal Concertgebouw Orchestra sota la direcció de Mariss Jansons, és a dir una festa teatral i musical que col·loca aquesta producció en un dels esdeveniments musical del 2016.

L’equip vocal ha estat escollit amb la mateixa cura que caracteritza la producció i els resultats, sense cap cantant mediàtic d’aquells que fan esgotar el taquillatge i originen viatges d’aficionats  d’arreu del món, és en el seu conjunt esplendorós.

Som-hi!:

Sense un tenor heroic d’absoluta rellevància i personalitat, capaç d’atorgar de tota la grandiosa complexitat al rol de Hermann, Misha Didyk (ja el va cantar al Liceu en la darrera edició d’aquesta òpera al teatre de la Rambles en la tempoarda 2009/2010 substituint a Ben Heppner) és una aposta segura. Al Liceu no va acabar de resultar més per un problema de projecció i de substitució de darrera hora, que no pas per mèrits interpretatius i valentia vocal, però sis anys després a Amsterdam tot i algun problema de consistència sonora en alguns aguts, Didyk composa un personatge inquietant i degudament embogit com el rol requereix, amb una veu consistent i un cant entregat i passional. El conjuntat cast que l’acompanya i sobretot Jansons i una orquestra de somni fan que tots els cantants es creixin fins a l’excel·lència i facin possible aquesta grandiosa interpretació.

La soprano Svetlana Aksenova no té la seducció de les millors Vishnevskaia, Tamara Milashkina, l’efimera Gorchakova o la jove Maria Guleghina, per no parlar de Mirella Freni al final de la seva enlluernadora carrera, Teresa Kubiak o l’imponnet Julia Varady, més enllà de les veus de l’àrea eslava. La veu té un excés de metall i encara no controla la vessant més dramàtica del rol, però la veu, l’entrega, la tensió amb la que envolta el seu cant són els que calen per interpretar a Lisa.

L’impressionant Tomsky de Alexey Markov em reconcilien amb un baríton que va destrossar no fa gaire a Verdi (Iago a Verbier o el Comte de Luna a Munich per exemple). Això és el seu

Pel que fa al fabulós príncep Jeletzki de Vladimir Stoyanov, en el muntatge de Herheim el veritable protagonista dramàtic i després explicaré el motiu, només puc dir que treu tot el partir possible d’una veu que no comptant amb l’atractiu i la fascinació de Hvorostovsky, però no obstant això, integrat en un equip tan treballat i compenetrat dóna el màxim relleu a la part vocal, amb la meravellosa ària el segon acte.

Larissa Diadkova ja ha entrat a formar part de les cantants degudament mítiques i caduques que donen tota la rellevància vocal i el degut inquietant misteri escènic al rol de la Contesa, amb rotunditat en el registre més acontraltat.

Una altra gran aportació vocal és la Polina de Anna Goryachova, amb una preciosa veu de mezzosoprano de timbre ric i càlid. Tot un luxe

En els rols de menor incidència i rellevància sobresurten tots, amb una qualitat i presència fins i tot en els rols més petits, que només reforça la meva valoració d’estar al capdavant de la que potser acabarà sent la producció del 2016.

El cor de l’òpera holandesa fa una grandiosa interpretació, individualitzada a cadascun dels seus membres ja que a banda de la questió estrictament vocal i de conjunt, absolutament admirable, cal sumar-hi la interpretació escènica d’altíssima exigència ja que sembla com s Herheim hagués treballat individualment en cadascun dels seus membres per dissenyar un personatge amb vida i personalitat pròpia.

Lloar es excel·lències de la mítica orquestra del Concertgebouw sembla innecessari. Només cal deixar-se endur per la grandiositat i la qualitat sonora, en allò que abans qualificàvem d’un so de disc per definir la perfecció que només s’aconseguia en les sales de gravació. .

No sé que admirar més de la direcció de Mariss Jansons, si la sensibilitat tràgica amb que sap envoltar les escenes sense aclaparar i extraient totes les meravelloses sonoritats, atmosferes, climes, timbres i colors d’una orquestra estratosférica, o aconseguir que un bon equip de cantants semblin els millors de tots els temps en els seus respectius rols, gràcies a una cura acompanyant i extraient les millors essències  del discurs musical amb el que sembla facilitar la narració i la pròpia interpretació. Un triomf absolut.

Queda, i no és poc, parlar de la nova genialitat de Stefen Herheim. El director noruec ja havia fet per a aquest mateix teatre una producció genial d’Evgeni Onegin on al llarg de la representació passava per sobre de l’escenari tota la història de Rússia, com pocs anys més tard faria passar tota la història de Alemanya en aquell monumental Parsifal a Bayreuth.

Es podrà discutir aquesta obsessiva manipulació del llibret per explicar moltes més coses de les que el propi llibret pot arribar a suggerir, ja que la inventiva teatral del director no té ni límits ni aturador, i per aquesta Pikovaia Dama, que no traeix mai l’original, Herheim ha volgut explicar-nos el conflicte vital del propi Txaikovski, que és l’eix central de la dramatúrgia.

Txaikovski és també el princep Jeletskyy, un personatge condemnat a casar-se amb una dona que pot admirar però no estimar, ja que la seva homosexualitat en el tortura i condiciona.

El plantejament és sorprenent, si voleu rebuscat, però és un treball teatral admirable, grandiós i colpidor.

Com sempre succeeix en Herheim  envolta l’acció en un marc imponent  gràcies a una escenografia de Philipp Fürhofer que situa l’acció en els salons de la casa de Txaikovski, un disseny de vestuari elegantíssim i imaginatiu, un disseny de llums que atorga a cada escena el clima just i variat, tot i situar l’escena sempre en el mateix entorn.

Amb la qüestió estètica esplèndidament resolta, el director ens fa viure el procés creatiu de l’òpera, amb un Txaikovski sempre assegut al piano i envoltat dels personatges, amb els que interactua, personatges que a vegades són el mateix compositor, en un desdoblament psicològic complexa i críptic.

L’acció escènica s’inicia abans de que l’orquestra ataqui l’inquietant preludi i intuïm a Txaikovski fent una felació a un militar assegut en una butaca d’esquena al públic. Aquest militar no serà altre que Hermann, que cobrarà els respectius honoraris pel servei abans de marxar i deixi al compositor abatut a punt per començar a sonar el malaltís tema del destí. La imatge és més potent que provocadora i tot el que es desenvoluparà després en aquell saló elegant i burgés de la casa de Txaikovski és un perfecta simbiosi de la lluita personal del compositor i dels seus torturats personatges de l’òpera.

Hi ha molts copets d’ull  en el muntatge, com sempre farcidíssim de detalls i referències erudites que necessiten més d’un visionat i sense cap mena de dubte un coneixement que a molts espectadors, com em succeeix en a mi, els passaran per alt, però coneixent l’admiració que Txaikovski sentia per Mozart, no ens ha d’estranyar gens la referència a Zauberflöte a l’inici de  l’obra i més tard en la gran pantomima del segon acte, amb Plutos i Daphnis personificant el famós duo d’ocellaires mozartians.

Són genialitats d’un treball teatral profund, erudit, enginyós i atrevit, amb acabats luxosos i càrregues de profunditat que van molt més enllà d’una posada en escena brillant i provocativa.

Sempre cap la possibilitat de no pensar, quelcom que sembla impossible en els muntatges de Herheim, i deixar-se endur per l’allau d’imatges, totes elles tan potents com belles i elegants. Fixeu-vos que no se m’acut dir-vos tancar els ulls i gaudir de la imponent banda sonora com altres vegades he aconsellat. En els muntatges de Herheim això és contraproduent.

No vull intentar explicar-vos més del compte, amb Herheim sempre resulta fascinant anar descobrint tot el que amaguen les seves propostes sense gaires explicacions prèvies i per això em limito tant.

Mentre Opera Platform ens ho permeti tenim el vídeo disponible, gaudiu-lo prement aquest enllaç:

 

Piotr Iliitx Txaikovski
PIKOVAIA DAMA

Misha Didyk, Hermann
Alexey Markov, Graf Tomski, Plutos
Vladimir Stoyanov, Fürst Jeletzki
Andrei Popov, Tschekalinski
Andrii Goniukov, Surin
Mikhail Makarov, Tschaplizki
Anatoli Sivko, Narumov
Larissa Diadkova, Die Gräfin
Svetlana Aksenova, Lisa
Anna Goryachova, Polina, Daphnis
Olga Savova, Die Gouvernante
Maria Fiselier, Mascha
Pelageya Kurennaya, Chloe
Morschi Franz, Der Festordner
Christiaan Kuyvenhoven, Der Pianist, der Schauspieler

Cor de la Dutch National Opera
Nieuw Amsterdams Kinderkoor
Director del cor: Ching-Lien Wu i Caro Kindt

Royal Concertgebouw Orchestra
Director musical: Mariss Jansons

Director d’escena: Stefan Herheim
Escenografia: Philipp Fürhofer
Disseny de vestuari: Philipp Fürhofer
Disseny de llums: Bernd Purkrabek
Dramatúrgia: Alexander Meier-Dörzenbach

De Nationale Opera Amsterdam, 21 de juny 2016

Com que segurament molts us haureu quedat bocabadats, ja sabeu que tornant aquí tindreu moltes possibilitats de insistir-hi.

16 comments

  1. Pikovaya Dama

    Magnífica escenografía de Herheim. Una gran función aunque Didyk no me acaba de convencer. A ratos me parecía que estaba mas declamando que cantando. Quizás sea debido a que mi referente para German es Atlantov.

    M'agrada

  2. dandini

    Si no vaig errat la soprano Svetlana Aksenova es la mateixa que ens va cantar al Liceu la Fevronia del Kiteje,aleshores Ignatovich. Quan pugui m’hi posare pero haig de dir que d’entrada no m’agrada massa el collage de la vida del compositor amb l’argument. Tambe ho va fer amb la Manon Lescaut de Graz i Dresden i la veritat es que aquell apassionat duo d’amor amb els protagonistes separats i el compositor dirigint al mig de l’escena era totalment absurd.

    M'agrada

  3. Ordet

    Ohhh. Ahir vaig veure el trailer i em moria de ganes de veure aquesta producció tan estimulant. També és una de les meves òperes més estimades. Moltes gràcies Joaquim, m’has fet molt feliç.

    M'agrada

  4. dandini

    Estic al 2º acte .Autèntic festival de música i veus.
    La producció molt brillant i amb images molt potents pero impossibilita totalment al espectador que no coneix molt be l’argument a entendre res del que deia Alexander Pushkin.Una llastima .Al menys hagues estat be algun senyal de la malatia de Herman o de la diferencia d’edat i classe amb Yeletsky o que aclaris que la dama de piques és una carta i no un full d’una partitura.
    Esperant La Boheme liceista on encara no se qui serà Puccini Musetta,Benoit,Parpignol o Rodolfo.Pero tanmateix espero que despres del “Sono andati” apareixi un metge de debó (no Puccini) amb una capsa d’antibiòtics….

    M'agrada

    • Bé això d’entendre l’argument d’una producció actual per un ne+ofit no és tasca gaire fàcil.
      herheim mai ho posa fàcil, són coses antagòniques, però en aquesta producció per a mi és encertadíssima aquesta aproximació a la vida de Txaikovsky.
      Vols dir que algú que no hagi vist mai la Cendrillon pot entendre el que ens proposa Michieletto?

      M'agrada

  5. dandini

    En conjunt i per la part musical i vocal una funció extraordinària on l’heroi de la vetllada esdevé amb tota justícia l’orquestra i Mariss Jansons.
    Aksenova i Didyk a la salutació final assoleixen unes ovacions de menys intensitat del que m’esperava pel que dedueixo que el so que m’arriba pel video els favoreix .
    La producció ens ofereix imatges fascinants que enlluvernan a tot el públic i a mí ,per suposat, pero la omnipresència del compositor i una pila de detalls no faciliten la comprensió de l’argument i acaben per convertir-ho tot en un exercici de pedanteria de Stefan Herheim.Es una pena que un artista amb tant de talent no es posi al servei de la història que ha d’explicar i estigui tant preocupat per apareixer com “cool” snob o digue-li com vulguis…
    Tanmateix ,moltes gràcies he gaudit moltíssim de la part musical.

    M'agrada

  6. dandini

    Michieletto m’explica la ventafocs modificada.Tant és si la fada té l’aspecte de Marilyn Monroe o d’una ballerina retirada.Exerceix de fada amb texans ,tutú o amb un hàbit de monja de clausura.
    El cas de Herheim és ben diferent .No vol explicar la Dama de Piques ni la de Pushkin ni la de Tchaikovsky.Ell es permet el luxe de canviar el sentit de l’obra.No es tracta d’ambientar Romeo i Julieta a Verona.Nova York o Seúl, no! A mí no m’irrita ni em trasbalsa el mes mínim si el Duc de Mantua es quedi en boles abans d’anar al llit amb Gilda,o si els conspiradors del “Ballo in maschera” conspiran desde els waters del Congres.Tot aixó són elements circunstancials que poden ser facilment creibles.El que no m’empasso és la paranoia particular del Sr Herheim.
    L’argument i l’obra de Pushkin són massa bons i convincents per anular-los totalment i substituir-los per una empanada mental que repeteixo no té absolutament res a veure amb l’original.No es tracta de no poguer canviar els vestits d’època per texans o banyador ,es tracta de sigui quina sigui l’època escollida hi hagi una similitud argumental mínima.
    Una llastima doncs Stefan Herheim consegueix escenes molt potents ,talent no li falta,pero si li veu el llautó quan vol que tot el mèrit sigui seu sense comptar ni amb Tchaikovsky ni amb Pushkin.

    M'agrada

    • Alh¡gú que nio conegui Cendrillon no sap que el que ens diu Michieletto sigui la ventafocs, però no és això el que et volia dir.
      Herheim s’inventa la història, cert, però no traeix cap dels personatges i les situacions de la Dama de Piques, cap. Hi es tot, l’ambició, l’amor, el correpost i el que no, la traició, la bogeria, la solitud, el desengany…tot. No hi ha cartes, hi ha partitures, perquè l’obsessió és una altra, i perquè Herheim, com sempre, fa un exercici rebuscat però interessant, explicant o donant emfasi a una historia paral·lela que acobla amb enginy, en aquest cas l’obsessió de Txaikovski per un anor impossible i l’obsessió d’una dona a la que no podrà correspondre mai, el mateix que Pushkin va escriure.
      Tu ho trobes pedant? no et diré que no, també pots dir que ho era el Parsifal de Bayreuth, la Rusalka vista al Liceu o aquell impactant Oneguin holandès, jo hi connecto molt bé amb tot aquest món de dobles i triples històries, però és que a més a més em fascina l’estètica, l’escenografia, les llums, el vestuari, el moviment escènic amb el que Herheim i el seu equip envolten les seves produccions.
      Herheim sempre acaba explicant el llibret original, si bé els camins que utilitza siguin sovint tan inquietants com críptics i cal anar preparat, no sempre se’n surt i no sempre encerta, però en aquesta, precisament en aquesta, crec que encerta de ple.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: