IN FERNEM LAND

EL PRIMER TRISTAN UND ISOLDE DE DANIELE GATTI (Kerl-Nichols-Breedt-Humes-Polegato)


Tristan und Isolde al Théâtre des Champs-Elysées. Producció de Pierre Audi amb Polegato, Nicholls i Kerl, Fotografia © Vincent Pontet

Tristan und Isolde al Théâtre des Champs-Elysées. Producció de Pierre Audi amb Polegato, Nicholls i Kerl, Fotografia © Vincent Pontet

I amb l’apunt d’avui ja formem una triada espectacular d’òperes imprescindibles que adoro, totes tres en dies consecutius, és a dir per dir-ho sense embuts però guardant les formes,  el que suposa per a mi una satisfacció orgiàstica i avui sí, amb Richard Wagner i el seu cim operístic, Tristan und Isolde dirigida per primera vegada per un dels directors que em mereixen més admiració de l’actualitat, també ara que sembla que s’hagi posat de moda en segons quins cercles discutir-lo, parlo de Daniele Gatti que al capdavant de fabulosa Orchestre National de France, se suma a la tradició dels grans directors italians que han deixat escrit amb lletres d’or el seu pas per l’obra mestra wagneriana, començant per Arturo Toscanini, passant per Victor de Sabata, fins arribar a Claudio Abbado. És una autèntica pena que el malaurat i imprevist final de Giuseppe Sinopoli ens privés de la que segurament hagués estat una versió de gran alçada.

Daniele Gatti s’acomiada de la titularitat de la primera orquestra de França (Va ser anomenat director de la Royal Concertgebouw d’Amsterdam) amb un treball esplèndid, ple de contrasts, de vigorosa i enèrgica passió i sensualitat. La direcció és fluïda i les sonoritats són sumptuoses, transparents i flexibles. Ni es recrea de manera manierista, ni obvia la transcendència d’una música imponent en la que tots els grans directors hi volen deixar petjada.

Hi ha en la direcció un refinament admirable i la resposta de l’orquestra és sumptuosa, amb unes intervencions de l’oboè, el corn anglès o el clarinet d’un impacte i bellesa que situa a la formació francesa a un primerissim nivell que no sé si mai l’havia assolit.

Gatti no és el primer director en mostrar la partitura des d’un vessant impressionista, no debades els llenguatges entre Tristan und Isolde i Pelleas et Mélisande són prou coincidents. Doncs bé aquest Wagner de Gatti és molt Debussy, només cal escoltar l’inici tristíssim i malaltís del tercer acte

per adonar-se d’aquesta recreació atmosfèrica del so més allunyada de les direccions més corpòries i germanitzants,  en mans d’una orquestra molt familiaritzada per raons obvies amb les grans obres del impressionisme francès. És una direcció detallista, no analítica o no només analítica, una versió que podria semblar fins i tot cambrística perquè Gatti dota a la l’orquestra d’una ductilitat  sonora sorprenent.

L’equip de cantants és d’una homogeneïtat no gaire habitual en els grans repartiments wagnerians, ja que com sabem és molt difícil trobar per aquesta obra d’uns cantants que sàpiguen combinar la força i resistència amb la l’expressivitat, la ductilitat, el lirisme i la passió comunicativa.

El conegut tenor alemany Torsten Kerl és Tristan. Ja coneixíem la seva interpretació però en aquesta ocasió es mostra en plena força i sense aparent esforç desenvolupa la complexa i exigent vocalitat, amb una veu de tonalitats fosques i timbre veritablement heroic, que va excel·lir en la manera de fer front al extens i sensacional duo del segon acte. El tercer acte té la dimensió al·lucinada, febril i agònica per interpretació, no pas per l’estat vocal que sembla absolutament pletòric.

Escolteu el gran duo, que us permetrà escoltar també a Rachel NichollsMichelle Brendt

La soprano prevista havia de ser Emily Magee, però va abandonar el projecte a darrera hora i es va comptar amb la soprano anglesa Rachel Nicholls, una desconeguda per a la majoria i que amb aquesta Isolde s’ha doctorat. En a mi la veu no m’agrada gaire i fins i tot a vegades he trobat estridències en les notes agudes, però per sort la cantant té molts més valors en la interpretació, en la projecció i en la precisió d’una veu incisiva i netament wagneriana, que aconsegueix emocionar en el liebestod, quelcom no precisament fàcil.

La sud-africana Michelle Brendt fa una Brangäne sonora i sòlida, sense fissures però jo m’hagués estimat una mica més de seducció en el colpidors advertiments del segon acte. Molt bé el Kurvenal de Brett Polegato i excessivament pàl·lid, poc rotund i sever, el Marke de Steven Humes.

La resta de rols esplèndids

En aquesta ocasió el format ha estat només auditiu tot i que la representació comptava amb una interessant producció del nou director del festival d’Aix-en-Provence, el libanès Pierre Audi, fins ara director de l’òpera nacional d’Holanda.

Richard Wagner (1813-1883)
TRISTAN UND ISOLDE
Ópera en 3 actes

Torsten Kerl    Tristan
Rachel Nicholls    Isolde
Steven Humes     El Rei Marke
Michelle Breedt    Brangäne
Brett Polegato     Kurvenal
Andrew Rees    Melot
Marc Larcher Un pastor/un jove mariner
Francis Dudziak    Un timoner

Choeur de Radio France (Director del cor: Stéphane Petitjean)
Orchestre National de France

Director musical: Daniele Gatti

Théâtre des Champs-Elysées 21 de maig de 2016

El firmat exclusiu d’àudio permet concentrar-nos molt millor en la captivadora direcció de Gatti i en els aspectes positius que n’hi ha molts, de l’equip vocal. Aquí possiblement hi hagi més diversitat d’opinions, però el que és innegable és la qualitat i el nivell de la representació, alhora que resulta envejable veure l’oferta operística parisenca.

Gaudiu-ne tant com ho he gaudit jo, és el meu sincer desig.

8 comments

  1. Nora

    ¡Gracias! Una amiga mía y yo te lo agradecemos profundamente; ella lo vio y disfrutó personalmente, tanto que deseaba tenerlo ¡Mil gracias nuevamente y feliz día, Joaquim e infernems!
    PD: ya promociono yo, no lo puedo evitar. “Heil sei euch Geweihten! Ihr dranget durch Nacht. Dank sei dir, Osiris, dank dir, Isis, gebracht! Es siegte die Stärke und krönet zum Lohn die Schönheit und Weisheit mit ewiger Kron’.”

    M'agrada

  2. Victor Medem

    Benvolgut Joaquim, ara està “de moda” criticar Daniele Gatti, però la seva trajectòria l’avala. La seva independència i el seu compromís admirable cap a la seva professió, allunyat de compromisos polítics, socials i de cap altra tipus, el fan ser una figura aïllada que agrada atacar, però qui el critica es delata per si sol. Un director que ha aconseguit convertir l’Orchestre National de France en un referent, amb un entorn tant complex com és el de París, un director que ha estat anomenat pels músics de manera aclaparadora envers altres candidats a la que es considera una de les millors orquestres del món, la d’Amsterdam, que ha dirigit versions antològiques d’obres com Falstaff i Parsifal a temples com la Scala, Bayreuth o el MET, un director que en el seu retorn a Berliner Philharmoniker va deixar bocabadats als músics que es consideren a ells mateixos els millors del món, un director que ha seduit als músics de la Mahler Chamber Orchestra, coneguts per la seva exigència, amb qui fa un cicle Beethoven, un director a qui la Filharmònica de Viena va escollir per dirigir un cicle de les simfonies de Brahms més el Rèquiem que no es feia des de Bernstein al Musikverein de Viena, el director que va ser escollit pels vienesos per dirigir a tot el món de gira al centenari Mahler la seva obra mestra, la novena simfonia, aquest director, queda salva guardat de qualsevol crítica. Tu per sort ens l’has presentat sempre al teu blog en projectes interessantíssims i gràcies a Ibercamera, que va apostar per ell, els barcelonins han pogut admirar l’art d’aquest músic inconmensurable, amb versions antològiques de La Mer de Debussy, Sacre du printemps de Stravinsky i sobre tot una Pastoral de Beethoven miraculosa.
    Per tant, seguim apostant pel mestre Gatti, que sortirem sempre guanyant…

    M'agrada

    • Mira si aposto des de fa anys, benvolgut Victor, que avui hi torno, i encara em queda per escoltar la part simfònica d’aquesta concert parisenc, que promet molt.
      A Amsterdam estèn d’enhorabona és clar que no arrisquen, ja saben a qui han anat a buscar
      Gràcies per aquest comentari

      M'agrada

  3. Josep R. Noy

    Una magnífica versió, sí senyor. Gràcies Joaquim. No sabia que estigués de moda criticar Gatti. La veritat és que recordo excel·lents versions de Wagner per Gatti: per exemple un Parsifal al MET el 2013, amb Kaufmann, Pape, etc…De las modes no cal fer-ne gaire cas….

    M'agrada

    • Acostuma a passar que quan algú agafa merescuda fama surtin els llestets a posar en dubte els mèrits que ahir eren indiscutibles.
      Jo l’he vist força i l’he seguit amb fruïció, molt poques vegades i segurament per causes extramusicals, m’ha defraudat.
      El Parsifal del MET és una fita, sense cap mena de dubte i no trigarem a situar el seu Tristan und Isolde entre els millors, ja ho veuràs-

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: