IN FERNEM LAND

L’ORFEO ED EURIDICE DE GLUCK A TARRAGONA


Orfeo ed Euridice al Teatre Tarragona. Direcció escènica de Albert Bonet. Mercè Bruguera, Albra Quinquilla, Brenda L. Sara.

Orfeo ed Euridice al Teatre Tarragona. Direcció escènica de Albert Bonet. Mercè Bruguera, Albra Quinquilla, Brenda L. Sara.

Ahir al magnífic Teatre Tarragona de Tarragona, va tenir lloc la segona representació de l’òpera Orfeo ed Euridice de Christoph Willibald Gluck (la primera va tenir lloc el 18 de juny a Castellbisbal). Aquest és un projecte sorgit de la il·lusió, l’empenta, l’esforç i la quantitat ingent d’hores d’assaig i preparació de tantes i tantes persones que de manera altruista i des de l’amateurisme gratificant i encoratjador es dediquen a fer coses arreu del país. Jo mateix anys enrere vaig dedicar-hi gran part de la meva vida a projectes d’aquesta mena i de ben segur perquè sé que aquests projectes s’han de gaudir i valorar des d’uns altres vessants crítics, aquesta entusiasta iniciativa no hagués estat mai motiu d’un apunt a IFL, perquè de ben segur no m’hagués desplaçat a la sempre bella Tarragona per assistir-hi, però com que ahir l’exigent rol d’Orfeo va anar a càrrec de Mercè Bruguera, que amb aquestes representacions de l’òpera de Gluck inicia la seva carrera en el camp de l’òpera, si no tenim en compte la breu aparició com a hostalera a la Titaina d’Enric Morera al TNC (gener de 2016), per tant hauria de dir per ser acurat, en un rol protagonista, FL amb molta il·lusió se’n fa ressò.

Vaig conèixer personalment a la Mercè  farà uns 6 o 7 anys quan ella cantava al Cor Vivaldi i tant al Fede con en a mi ens va cridar poderosament l’atenció la seva veu de contralt en les parts solistes que el mestre Boada li assignava, Va ser aleshores que es va iniciar una relació de coneixença, tracte i una certa amistat i per tant, tant en Colbran com jo mateix no podíem faltar a la cita (ella diu que som els seus fans més crítics).

La Mercè quan em va dir que volia encaminar la seva vida professional al cant em va fer molt feliç, ella dubtava entre el violí i el cant i va decidir el que havia de decidir, perquè amb el seu talent, sensibilitat, preparació formativa i veu, hagués estat una veritable pèrdua. D’ençà la jubilació del Vivaldi no ha parat de fer coses, cantar com a reforç al Madrigal, al Francesc Valls, al Cor de Cambra del Palau, estudiar a l’ESMUC, rebre classes de Mercè Puntí, Mireia Pintó o Isabel Garcisanz a París, i finalment ho ha aconseguit, després de vàries temptatives A finals d’aquest estiu marxarà a Londres (fora d’Europa, qui ho havia de dir) per estudiar a la Royal Academy of Music, la prestigiosa Universitat anglesa, on ha estat admesa (cosa veritablement complicada) i becada. Com no havíem d’anar a Tarragona per assistir en la que de ben segur serà la cita que el seu currículum esmentarà en un futur no gaire llunyà, com el seu debut operístic. El seus fans més crítics podrem dir allò de “nosaltres hi varem ser”.

I com nosaltres moltes persones ja que el Teatre Tarragona (Rambla Nova 11, a tocar del bellíssim balcó del Mediterrani), es va omplir per assistir a aquesta gratificant representació d’Orfeo ed Euridice.

Valorar un treball com aquest es fa difícil perquè sé just, comprensiu i honest no sempre és fàcil i com que ja he dit al principi que al darrere hi ha moltes hores de feina, il·lusió i esforç, no remunerades, altruistes i d’abnegada militància diletant, no es pot fer una valoració des de una vessant estrictament crítica, però tampoc vull deixar d’esmentar coses que sota el meu punt de vista en les futures i desitjables programacions que s’haurien de fer d’aquesta producció, caldria millorar, perquè un treball més exhaustiu sobre elles poden millorar ostensiblement es resultats.

Comptar amb una orquestra per a un projecte d’aquesta mena és un luxe. Estem tips de veure òperes representades amb un únic piano, dos pianos o un petit grup instrumental que es reparteixen tots els papers de l’auca, amb abnegada habilitat, per això comptar amb més de 40 musics és quelcom que només s’entén des del més absolut altruisme i entusiasme. Ara bé, sense saber quantes hores d’assaig han tingut per preparar aquest Orfeo i les condicions a les que s’han sotmès, jo els demanaria una major concentració perquè ahir van fer trontollar en molt moments l’estabilitat de l’obra.

El director musical va ser Manel Cubeles (lamentablement el programa de sala no mencionava el veritable director d’orquestra, i com que el programa informava que la direcció musical anava a càrrec de Manel Cubeles i Mercè Pérez, jo vaig cometre “l’error” de dir que era qui en realitat no era. No crec que sigui una bada de part meva, més aviat és un error lamentable de l’organització. Sembla ser que el director d’orquestra va ser Ximo Tarin. Rectificat l’assumpte continuo)  Ximo Tarin que amb abnegat i evident esforç va tirar endavant la representació, però no sé si tenia gaire clar que ahir es tractava de representar una òpera i no de fer un concert de fragments. Va tallar constantment el discurs musical i narratiu amb unes parades entre número i número inexplicables i perjudicials. El públic, més per desconeixement que per cap altre cosa, no aplaudia al final de les àries, quelcom que facilitava que el discurs fos seguit i fluid, i en canvi va ser ell qui el va tallar sense donar el sentit dramàtic global que la reformava gluckiana perseguia. Tarin, com tots, és molt jove i també n’haurà d’aprendre de l’experiència d’ahir, però no hi ha dubte que amb un tempo més lleuger o unes dinàmiques i intensitats més contrastades, l’orquestra no hagués caigut tantes vegades en un pou perillós. Potser perquè els components de la Orquestra Barcino són molts i per tant portaven molts familiars, amics i coneguts que nodrien el nombrós públic congregat, són els que se’n van endur més ovacions, però no va ser del tot just, tot i que pot ser comprensible.

La importància coral en l’obra de Gluck és notòria i en Orfeo ed Euridice té grans i nombroses moments de lluïment. Per fer possible un repte d’aquesta mena es van reunir 4 cors: Cor de l’Agrupació Musical de Cerdanyola, Cor Veus de Músic de Castelldefels, Cor d’Ullastrell i el Cor Xera de Tarragona. Ja veieu que són 4 cors allunyats uns quants quilòmetres de distància l’un de l’altra i per tant el treball final de conjunció intueixo que no va ser molt intens, tot i així van assolir un bon nivell de cohesió i equilibri, tot i que com acostuma a ser habitual en els cors de caire amateur, els integrants presenten un clar desequilibri entre les nombroses cordes femenines i les masculines, sempre representades per residuals i valents tenors, baixos i barítons enfront les nombroses veus de sopranos, mezzos i contralts. Van fer una bona feina i s’intuïen moltes hores de feina al darrera, possiblement els diferents cors són els que més hores de dedicació i assaig van fer per fer possible aquest projecte. Bravo per a ells i els seus directors.

Com que aquesta producció tenia cara i ulls, va comptar amb un cos de ball integrat per sis ballarines de l’Aula Municipal de Dansa de Balaguer, que varen treballar a fons les elegants, senzilles però efectives, i evocadores coreografies d’Albert Bonet Carreras, que alhora va fer de director escènic en una tasca no gens fàcil, però que va resultar ben eficaç, malgrat l’escassedat d’assaigs, per fer que tot acabés encaixant i quadrant. Bonet de manera intel·ligent va donar protagonisme al cos de ball que va ser qui va acabar donant el moviment i l’expressivitat dramàtica a les diferents escenes, deixant que el cor comentes a la manera grega des del fons de l’escenari, l’acció. No hi havia escenografia, l’escenari estava buit i un bellíssim i minimalista disseny de llums atorgava a cada escena del clima adient. Pel que fa al vestuari, forçosament senzill per motius pressupostaria, va arrodonir perfectament l’honesta proposta amb túniques i màscares, a excepció del disseny del personatge d’Amore innecessàriament ridícul sota el meu punt de vista estètic. La precarietat de mitjans acaba traient el bo i millor de les persones amb talent i aquesta producció escènica n’és un gratificant exemple.

Orfeo ed Euridice_cast

I queda òbviament la part vocal de les tres solistes, sense cap mena de dubte el millor d’aquest Orfeo, ja que tant Mercè Bruguera (Orfeo), com Brenda L.Sara (Euridice) i Alba Quinquilla (Amore) van mostrar estar per sobre del nivell amateur de la proposta global. Totes tres són molt joves, totes tres molt preparades, totes tres amb possibilitats reals de cantar professionalment en aquest món complicat, difícil i competitiu del cant, sobretot a casa nostra amb tan poques oportunitats de desenvolupament per manca de iniciatives i temporades més enllà del inabastable Liceu (sense aquella anhelada acadèmia que hauria de nodrir-lo de les joves promeses), els titànics Amics de l’Òpera de Sabadell o les noves engrescadores propostes de Sarrià i altres Amics de l’òpera escampats per tot Catalunya, aquests darrers fent més conferències i com a molt recitals, que no pas inabastables produccions teatrals. Totes tres cantants per tant, són joves promeses que encara ho han de fer tot, que encara ho han d’aprendre tot, però que tenen un nivell que augura amb estudi, estudi i estudi una brillant carrera.

La Mercè ha fet un canvi espectacular d’ençà aquells solos al Vivaldi que descobrien una veu, una projecció i una preparació sorprenents en una adolescent integrant d’un cor de veus blanques, tot i que els seguidors del cor de l’escola IPSI ja sabem que aquests trets són les característiques d’un treball rigorós i una disciplina d’aprenentatge molt exigents que els caracteritza. No hi ha una altra manera d’extreure el talent i l’excel·lència. Ara Mercè Bruguera ha guanyat en una homogeneïtat de color en tota la columna del seu registre vocal i en l’emissió que ara és més elàstica, no hi ha rigideses, ni fixacions. Ha fet un canvi de xip imprescindible entre el que suposa cantar en una formació coral i el que és cantar de solista a dalt d’un escenari. No s’arronsa davant del repte de cantar un personatge  tan extens i complicat com Orfeo, amb tantes àries al seu càrrec i amb els llargs recitatius als que s’ha de donar el sentit dramàtic adequat. Òbviament a la Mercè li manca experiència, perdre una mica la timidesa que un escenari imposa obligatòriament i guanyar més projecció, ja que amb la beneficiosa homogeneïtat de color i registre, i amb la beneficiosa elasticitat de l’emissió, hi ha zones i moments que la projecció decau. Tècnicament té un legato notable i una afinació perfecta, i això ahir amb una orquestra que no li posava les coses gaire fàcils i un director que estava més pendent de quadrar el fossat que del que succeïa a sobre l’escenari, era veritablement complicat assolir-la. Amb aquest prodigiós oïda musical, capaç en tot moment d’emetre amb cura i precisió les frases perfectament afinades i amb aquest legato, la Mercè ja té molt de guanyat. És expressiva i va dibuixar malgrat la monotonia discursiva de la direcció, una tímida evolució dramàtica del personatge. Té gust i és elegant, tant en l’acurat fraseig com en la seva disposició escènica, la veu és de vellut, bonica i arrodonida. Ha de guanyar altres reptes com poden ser el cant ornamentat i la coloratura, l’esmentada projecció o la interpretació teatral encara molt poc desenvolupada, però estic segur que a la Royal Academy of Music, la seva mestra (Catherine Wyn-Rogers) i l’equip educatiu ho faran possible. El futur és immillorable.

Projecció i desimboltura si que té Brenda L. Sara, una Euridice de veu penetrant, aguts sonors i ben projectats, una exquisida línia i una empenta notable. Cal seguir-la perquè Euridice no li dóna moltes possibilitats, però ahir les va aporfiutar tores.

De menys possibilitats disposa la soprano que canti el rol d’Amore, ja que només compta amb la deliciosa “Dalla cetra tua…Gli sguardi trattieni Amor” moment que Alba Quinquilla va aprofitar amb encert i elegància vocal, malgrat que la indumentària que lluïa no la beneficiaven gens en l’aspecte estètic.

Al final no cal dir que va ser una gran festa, amb grans bravos per a tothom, tot i que no tothom els mereixia amb la mateixa intensitat.

Que es facin projectes d’aquesta mena, que tantes i tantes persones s’involucrin i que tants esforços tinguin la corresponent recompensa només ens pot fer que sentir-nos esperançats, però compte! no es podem adormir en la autocomplaença perquè després d’aquest repte assolit només hi ha la possibilitat d’assolir-ne un altra superant l’anterior.

Felicitats a tothom i ja em permetreu que llanci com ahir un Bravo Mercè! tens molt per fer, però l’inici albira el millor.

Un comentari

  1. marcozincone

    Que bonito! Ojalá Mercé tenga la carrera que desea y el éxito que merece, y nosotros podamos disfrutar de otras iniciativas parecidas. Como bien dices, lo que se echa a faltar aqui es un poco de pluralidad de oferta, a ver si las cosas van cambiando!

    M'agrada

    Respon
  5. colbran

    Mercè Bruguera tiene una voz solar, como la que tenía Teresa Berganza a su edad y me parece que es tan exigente consigo misma como Berganza lo ha sido y así ha de ser si ha de llegar donde está destinada a hacerlo. Esa exquisita afinación, fraseo, legato,…auguran un futuro muy prometedor, sólo es preciso trabajar la proyección de su hermosa voz. Tendrá en Londres como maestra a la extraordinaria contralto Catherine Wyn-Rogers a quien pude ver en vivo como Bianca en “The rape of Lucretia” de Britten en 1990 en el Palau de la Musica Catalana y conseguirá esa proyección, situando su voz en el registro más adecuado a sus posibilidades (yo creo que es una contralto natural, pero la Wyn-Rogers decidirá).

    Este “Orfeo ed Euridice” se movió en un nivel digno, con fragilidades bien perceptibles por parte de la orquesta.

    Aventuras como éstas debieran ser más frecuentes en Catalunya para dar paso a nuevas voces bien orientadas. El Teatro Tarragona es un magnífico local, bien organizado y cómodo que debiera ser aprovechado para eventos similares. En tal caso justifica el desplazamiento desde otras zonas , por ejemplo desde Barcelona, como ha sido nuestro caso.

    Una velada muy bien aprovechada.

    Mucha suerte, Mercè, te la mereces!

    Fede

    M'agrada

    Respon
  6. Mercè Bruguera

    Joaquim, moltes gràcies per venir ahir a Tarragona. Em va fer molta il·lusió que hi siguéssiu perquè clar, quan ens vam conèixer jo he de ser sincera, no sabia massa qui eres més enllà que tenies un blog l’IFL i que criticaves els concerts del Vivaldi. A mesura que vaig anar creixent vaig anar entrant-hi més sovint i vaig començar a ser-ne conscient que erets un crític de ple nom de tot el que es feia a un alt nivell musical o molt destacat i clar quan venies al Vivaldi a mi m’impressionava que tu o especialment el Colbran a nivell d’un petit comentari quan feia un solo m’elogiéssiu d’alguna manera o altra. D’aquí que comencéssiu a ser “els meus fans crítics” a nivell de broma perquè clar em va sorprendre que poguéssiu valorar una simple intervenció solística que evidentment jo feia de la millor manera que sabia però bé dintre de les meves possibilitats. Quan va tocar “l’edat de jubilació” Vivaldiana em va fer il·lusió comunicar-vos, als meus “fans crítics”, que finalment faria el que tant m’havien dit o insinuat de fer, que era apostar pel cant. Ho recordo perfectament com de contents us vau posar! I no puc negar que fins a dia d’avui ha estat la millor elecció. Aquests 2-3 primers anys de formació m’han portat a fer moltes coses, algunes ja les has citat a l’apunt però aquest Orfeo és sens dubte el més exigent i de més repercussió perquè et pots imaginar com n’és de compromès o exigent fer un rol sencer però fins que no t’hi trobes almenys jo no n’era plenament conscient de com n’era de compromès però diria que és encara més gratificant, perquè entens que l’ària que tant treballes a classe pren un altre sentit, el “Che farò senza Euridice” no és l’Orfeo de Gluck. És a dir, hi ha molt més, i tenir la possibilitat de viure-ho doncs evidentment que no té preu.

    Ara ja a nivell musical he de dir que és ben cert que em queda molt de treball per fer però ben trist seria si no fós així. Elements que comentes com la projecció, el cant ornamentat etc, són elements de treball diari on el temps i el treball posarà al seu lloc. De moment agraeixo els teus elogis com també prenc nota de les crítiques. I espero que ens seguim trobant per molts anys.

    Moltes gràcies per tots els comentaris de suport

    Una abraçada ben gran a tots els IFL i repeteixo, gràcies per voler-hi ser.

    Mercè

    Liked by 1 person

    Respon
    • Joaquim

      Ja et vaig dir que estic esperant el dia que digui orgullós, JO VAIG SER-HI, perquè quan tothom parli de la Bruguera els hi ho pugui dir.
      És clar que et queda molt, però el que ja hi ha és molt engrescador, ho saps, perquè la millora d’aquests darrers anys és molt engrescadora i la preparació que portes, no només musical, a les teves espatlles, és una garantia que tranquil·litza, perquè tens el cap molt ben moblat. Apa, m’aturo que ja saps que també em puc posar crític 😉

      M'agrada

      Respon
  7. OLYMPIA

    Celebro l’èxit obtingut i auguro, pel que dieu, un gran futur per Mercè Bruguera. Recordaré el seu nom. Orfeo i Euridice és una òpera preciosa, la tria no podia ser millor.

    M'agrada

    Respon
  8. Brenda Sara

    Passo per aquí, en primer lloc, per felicitar-vos per aquest inspirador i acurat blog. La Mercè ja m’ha comentat el vostre amor per l’opera, Joaquim i Colbran, i veig en aquestes pàgines un pretext més per seguir enganxada a aquest meravellós món.

    Per altra banda, vull expressar-vos un agraïment sincer per les bones paraules que heu escrit al costat del meu nom. També era el meu primer paper principal i el vaig abordar amb tot l’entusiasme que tinc dins. Després de tot això, aquest tipus de comentaris són benzina per seguir millorant poc a poc a cada projecte.

    Gràcies IFL!

    Brenda Sara

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Hola Brenda, gràcies i benvinguda.
      La sorpresa va ser triple, ja li vaig dir a la Mercè, de fet a ella ja la coneixia tot i que amb un rol tan important i compromès, no, però és que ena tu i a l’Alba no, i quan el tercet vocal és el millor, i totes tres sou tan joves, és molt engrescador. És clar que el desequilibri entre la importància d’Orfeo en comparació amb Euridice i Amore és tan gran, que fa que a banda de l’amistat , hagi parlat molt de la Mercè i menys de vosaltres.
      El millor que pots fer és avisar-me quan facis coses i si puc anar a veure’t no en tinguis cap dubte que ho faré.
      Si em permets un consell, et vull dir que amb el potencial que tens no paris mai d’estudiar, de voler aprendre, de formar-te i d’exigir-te molt, tingues el cap ben despert i aprofita amb seny totes les oportunitats que et puguin anar bé, no totes les que et surtin. Això és fàcil de dir i difícil de complir.
      Endavant i gràcies per comentar. Imaginat quan siguis famosa com presumiré d’aquest apunt farcit de grans figures 😉

      M'agrada

      Respon
  9. Oscar Boada

    Felicitats a la Mercè i a la resta del repartiment per aquest èxit i pels que vindran, sense cap mena de dubte. Vaig lamentar molt no poder-hi ser, però a la mateixa hora teníem funció al Liceu. Potser la propera vegada….al Wigmore Hall, per exemple?

    M'agrada

    Respon
      • Oscar Boada

        Oi tant que hi cantarà! I nosaltres hi anirem i saps què? Que quan anem a saludar-la i li diguin els nostres noms, la Mercè dirà: Don’t know them….and do you say they come from North-Africa? I llavors, tu i jo ens en tornarem a la pensió de mitja estrella, però abans ofegarem les penes en un pub de segona o tercera. Pur Dickens, eh?

        M'agrada

        Respon
    • Mercè Bruguera

      Oscar!!! 🙂 Gràcies per comentar. Jajaja quin somni cantar al Wigmore Hall però queda molt per arribar a aquest lloc!!! Si és que hi arribo! Espero que anés molt bé la funció. Molts petons i Bon estiu!! (Descansa una mica!!! 😉 )

      M'agrada

      Respon
  10. Fran Onrubia

    Bon dia!
    Soc el concertino de la Jove Orquestra Barcino, Fran Onrubia, present durant la actuació a Tarragona.
    Aprecio molt els comentaris i la critica, i comparteixo tot el referent al mèrit i l’esforç de les solistes, els cors, les ballarines i els seus respectius directors. Pero com es evident, trobo una mica injusta la crítica cap al director musical Ximo Tarín.
    En relació als tempos i al ritme general de la representació, van ser acordats prèviament amb els cors ja que ells portaven molts mes mesos preparant la producció i era mes fàcil adaptar la orquestra al cor que no a l’inrevés.
    Trobo tambe desafortunat el comentari en que s’assumeix que la orquestra va rebre mes ovació perquè portava mes familiars i amics. Ho trobo desafortunat i poc ajustat a la realitat. Ni vàrem ser els mes aplaudits (ho van ser Orfeo i el Cor per mèrits propis) ni tampoc vam portar gaires convidats per part nostra ja que la majoria havien vingut a la primer esta representació que es va fer a Castellbisbal un parell de setmanes abans. Insinuar que a una part dels integrants de la representació se’ls va aplaudir més pel simple fet de portar més amics i no perquè potser varen agradar al públic es un atreviment que poc te a veure amb la finalitat de la crítica musical o interpretativa.
    Amb tot això, reitero les meves felicitacions a tots els que van fer possible aquest projecte i des de la Jove Orquestra Barcino esperem poder treballar plegats ben aviat una altra vegada!

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Hola Fran, benvingut a IFL i molte sgràcies per comentar.
      Mira, si el director ha de “pactar” els tempos almb la resta no anem bé. Jo més aviat diria que hi va haver, i això ho saps molt millor tu que jo, una manca d’assaigs conjunts molt evident.
      Després de tants esforços, que no es pugui assajar l’obra de manera que garanteixi el resultat final és el pitjor que podia passar. Hi havien manques evidents d’enteniment entre l’escenari i el fossat. No vull insistir.
      Pel que fa als aplaudiments, com tota la resta de la crònica, la meva opinió és fruit de la meva percepció des de la platea i no em sentiria gens bé dient coses que no em van semblar que eren com ho vaig dir.
      La iniciativa va ser molt meritòria i per això m’hagués agradat que l’acabat hagués estat més ben treballat.
      I tu, ja que hi som, em podries dir perquè el director musical no figurava en el programa? Em va semblar molt lleig.
      La propera vegada que pugui, tornaré a un concert de la Barcino.

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari