La JONC i la Polifònica de Puig-reig al Palau de la Música Catalana 11/07/2016 Foto IFL
Només perquè aquest 2016 ja hem pogut gaudir de la JONC en dues ocasions (la primera l’11 de gener a l’Auditori), el concert d’ahir al Palau ja era un esdeveniment engrescador i si s’interpretava a la segona part la simfonia núm 9 en Re menor, Coral, de Beethoven amb la Polifònica de Puig-reig sota la direcció de Pablo González com a director invitat i d’un quartet solista de solvència i prestigi, feia que l’esdeveniment revestís el caràcter d’excepcional i “d’obligada assistència”, és clar que com és costum la promoció escassa va fer que el Palau no s’omplis i el segon pis ni tan sols es posés a la venda (va romandre tancat per a desesperació del públic visitant que per primera vegada trepitjava el Palau i volia fer fotografies des de tots els angles i perspectives possibles), quelcom que continua demostrant que la promoció que es fa de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya no és prou eficaç o la més apropiada.
A la primera part i després d’unes breus paraules de Manuel Valdivieso presentant les obres i el perquè de la seva programació, es va interpretar sense solució de continuïtat la marxa dels homes armats de Die Zauberflöte de Mozart (amb els components masculins de la Polifònica de Puig-reig) i el meravellós Adagio de la simfonia núm. 10 de Gustav Mahler.
Com que la JONC ens té acostumats a un nivell esplèndid no seré condescendent com potser molts dels assistents al concert i alguns lectors voldrien tractant-se d’una orquestra jove, com si això fos un motiu d’indulgència. Ahir la JONC no va està a l’alçada del que ens té acostumats i ni la precisió, ni la concentració, ni l’equilibri, ni tan sols el so van ser aquells que tant he lloat en altres ocasions. Sé que l’orquestra té les lògiques rotacions que fan que consolidar una qualitat i un so sigui pràcticament impossible, però Pablo González, al qui no tinc en gran estima malgrat les coses bones que també li reconec, no va saber extraure el millor d’aquesta formació o aquesta no va saber captar allò que el mestre asturià els demanava. El cas és que després d’un Mozart excessiu (amb els mateixos components que després es va interpretar a Mahler) es va interpretar aquesta filigrana post romàntica, l’adagio de la desena de simfonia on no vaig saber apreciar cap de les virtuts que questa música atresora, per culpa bàsicament d’una sonoritat massa gruixuda i imprecisa, amb uns solistes que no semblaven gaire concentrats, ni tenien gaire cura del so. El mestre González va deixar que l’orquestra es desboqués en més d’una ocasió i en cap cas va aconseguir que la intensitat del so estigués per sota del mezzo-forte. En a mi em va mancar el clima de serenor i commoció que Mahler sempre acaba suscitant a l’oient, ja que tot era massa fort, massa ràpid, massa precipitat, i els músics que costava apreciar-los com a conjunt, no transmetien el que tocaven. Si no sabés que aquest era el darrer concert d’una petita gira que han fet amb aquest mateix programa, diria que mancaven assaigs.
A la segona part es va interpretar la novena de Beethoven, i tot i que l’escenari va canviar radicalment, els resultats van ser molt similars.
Pablo González va exagerar les intensitats i va prémer l’accelerador, desvirtuant sota el meu concepte segurament erroni, la concepció del que és un adagi i convertint un molto vivace, en un carrera de 100 metres llisos . Conegut és que li agraden mol els fortes, però no sé si era l’opció més adequada per la JONC i per escoltar-ho al Palau, on sabem que les intensitats grandiloqüents i exagerades sempre acaben anant en contra de la música encara que el públic al final semblés molt satisfet amb les explosions sonores que tant agraden a l’ex de l’OBC com a reclam d’un èxit que ahir tenia garantit.
El so més aviat sec, com si pretengués anar a la recerca dels sons historicistes amb una orquestra que sobrepassava el 80 musics, semblaven fora de tota lògica, però és que com que a la segona part van persistir les entrades dubtoses i algunes quadratures dificultoses, en a mi em va semblar que “l’estratègia” del mestre no era la més idònia, sobretot perquè els resultats no eren els esperats tenint en compte el nivell assolit en el concert del gener passat a l’Auditori, on la JONC sonava més lliure, però sobretot més equilibrada i amb un so molt més curós i bell.
Després d’un adagi decebedor (és el moviment que més m’agrada de la novena) sense aquell equilibri bellíssim del cantabile, com un recés en mig de tants vivaces, va arribar l’explosió, amb totes les forces desfermades i amb més d’un moment de caos salvat in extremis. El moviment és tan agraït com perillós, tot i que ahir amb el públic condescendent i orgullós dels joves músics tot semblava fora de perill, com va acabar succeint al final, on les mostres d’entusiasme dels companys, amics i familiars comptaven més que qualsevol valoració amb una mica, ni que fos una mica, de sentit crític.
A la Polifónica de Puig-reig mai li podrem retreure que no s’entregui de manera decidida als reptes més exigents. Ara sense el malurat mestre Noguera (el full de sala va obviar els directors actuals que no sé si ja són els definitius de la formació berguedana o estem en un moment de recerca) va tornar a donar-ho tot, amb una potència que cap altra cor, tret del Cor del Gran Teatre del Liceu, sap treure, i una resistència admirable amb les compromeses notes sostingudes en el sobreagut per part de les sopranos, d’emissió carnosa i corpòria com no estem acostumats amb els cors nostrats, sempre a la recerca de sonoritats més blanquinoses i asexuades. La seva contundència anava en perfecta consonància amb el que demanava el mestre Gonzàlez, tot i que jo m’hagués estimat un treball més pulcre però que amb ell dirigint és quasi impossible demanar.
El quartet solista va complir amb escreix l’exigent i poc agraïda partitura, que talment sembla destinada a aniquilar als solistes que l’interpreten. El baríton Miquel Ramón va sortir-se’n airós de la seva cabdal entrada, amb uns aguts una mica forçats, però amb l’emissió clara (potser massa tractant-se d’un baríton) i potent. El tenor Gustavo Peña va estar millor a l’inici que al final, però en tot moment va fer audible la seva part, quelcom veritablement compromès enmig de tanta “cridòria”. Carmen Solis va sostenir amb fermesa una tessitura molt tibada, mentre que la mezzosoprano Cristina Faus també es va fer notar en una part on normalment tot queda difós en una mena de magma sonor on tothom lluita per arribar indemne al final.
Per a mi, i només per a mi, va ser una novena per oblidar en un concert decebedor. Tractant-se de la JONC em sap greu, ja que sempre fins el concert d’ahir m’admirava el nivell que mostraven en repertoris sempre compromesos, fent ostentació de l’entusiasta predisposició que caracteritza als joves preparats amb ganes de menjar-se el món. Ahir tot això va quedar massa difós, però estic segur que la propera vegada que toquin a Barcelona, que no hi faltaré, aquesta decebedora sensació s’esvairà, en primer lloc perquè una mala nit la pot tenir tothom, fins i tot jo, i després perquè la joventut ho té tot a favor, estan preparats i necessiten totes les oportunitats per demostrar-ho.
Mentre baixava quasi en solitari les escales del Palau, l’entusiasme del públic em feia reflexionar i fins i tot dubtar de si havíem escoltat el mateix.
IN FERNEM LAND 
M’encanta el: Mentre baixava quasi en solitari les escales del Palau, l’entusiasme del públic em feia reflexionar i fins i tot dubtar de si havíem escoltat el mateix.
El públic ja no és crític i ho aplaudeix tot! Però això és per ignorància i desconeixement. S’ha de reeducar i ensenyar! Per això gràcies pel teu blog company!
M'agradaM'agrada
I si el públic són familiars i companys de la majoria dels participants, ni t’ho explico. Jo demano que ells canviïn el seu entusiasme, però si que respectin a tots els que intentem, argumentant-ho, explicar-ho des d’un altre vessant encara que no sigui tan amable.
M'agradaM'agrada
I no se’t acudeix pensar que potser estavem aplaudint l’immens treball fet per aquests joves músics que dediquen part de les seves vacances a gaudir i fer-nos gaudir de la música i que moltes vegades ho compaginen amb els estudis universitaris amb un ingent esforç ?
Potser et semblarà que som ignorants però alguns de nosaltres valorem la dedicació d’aquests joves i els encoratgem a que continuin així i això ho hem de fer aplaudint la seva feina.
Tot s’ha de situar al seu context i no es pot fer la mateixa crítica amb una orquestra professional que amb una d’estudiants i joves talents.
M'agradaM'agrada
Estic completament d’acord amb el que has escrit Mercè. Jo també em vaig quedar aplaudint fins al final, més per les raons que exposes que per les interpretacions. Tan sols calia veure la motivació i empenta de la majoria de components de la JONC, el treball que han dut a terme amb el director, Pablo González, i fixar-se una mica en els seus moviments i les seves cares. Però és que el tu dius: cal relativitzar, i entendre les circumstàncies i particularitats de cada concert. Ja veus, ens varem quedar aplaudint perquè som ignorants segons l’entrada de Xavier, i si tots haguessim marxat corrents seriem uns entesos. No sé, no sé…ja m’agradaria comprobar-ho ja…
M'agradaM'agrada
Mercè jo crec que en l’etapa de formació també es bo i necessari distingir els concerts meravellosos que ens ha regalat la JONC dels altres on no han estat tan bé, i en cap cas això va en contra del seu entusiasme i dedicació, de la seva empenta i il·lusió. Penso que és bo distingir les coses, efectivament en el seu context, ja que en un altre la meva crítica hagués estat molt diferent.
Sóc un seguidor de la JONC i espero els seus concerts amb ganes, perquè m’interessa el projecta i em sorprenen (quasi sempre els resultats) i quan ens han donat tant i tan bo, quan només ens donen allò que es pot esperar d’una orquestra amb les dificultats que té la JONC , penso que és imprescindible dir-ho, sobretot si el principal responsable d’aquest resultat n’ès el director, que és un professional expert, no un estudiant, precisament.
Aprofito per agrair-te que t’hagis fet seguidora de IFL.
M'agradaM'agrada
A mi també m’ha impactat la mateixa frase que a en Xavier. Ha resultat molt gràfica! I secundo això que gràcies a l’esforç d’aquest blog per tal que els àvids lectors puguem anar aprofundint en el nostre saber.
Gràcies Joaquim!
M'agradaM'agrada
De res, és la meva opinió, podeu o no estar-hi d’acord, ara bé si un dia constateu que el que escric i el que penso són coses diferents, aleshores ho heu de dir i aquell dia plegaré.
M'agradaM'agrada
Des del moment que parles d’un tal mestre Nogués, que suposo que deus fer referència al mestre Ramon Noguera, em faig idea de la credibilitat i el criteri d’aquesta crònica…
#respect
M'agradaM'agrada
Hola anònim, un tal no, el mestre Nogués, i efectivament he comés una errada imperdonable, però el concert va ser el que va ser.
M'agradaM'agrada
Jo he llegit Noguera en aquesta cronica, no Nogues.
M'agradaM'agrada
Jordi, ho he canviat quan m’ha advertit, en un inici havia comés el pecat mortal que m’invalida de per vida.
M'agradaM'agrada
Doncs jo Joaquim vaig escoltar el mateix concert a Girona dins les Nits de Clàssica. Realment em vaig quedar atònit amb la interpretació de la Novena. A mi pífies no em van molestar (ho assomeixo en una orquestra de joves), el que realment va ser esgarrifós va ser la direcció de Pablo González. A mi no em tornarà a veure aquest senyor en cap concert seu. Tot va sonar tan prosaic! Això sí a tota pastilla i amb les timbales a tot drap. El meu moviment favorit també és el 3r i el que vaig sentir no em va emocionar gens. Curiosament havies de pagar a la sortida segons les teves emocions (!) Per respecte a Beethoven no em vaig aixecar fins que no vaig sentir l’últim acord. Jo també vaig marxar amb el fons sonor del públic (escàs) embogit per allò que havien escoltat…
M'agradaM'agrada
No és una qüestió de pífies, efectivament, tot i que en altres concerts de la JONC no les havia sentit com ahir, és que Pablo González davant d’una orquestra que necessita un director no és capaç de dirigir, davant de l’OBC els músics li donaven molt més del que ell era capaç d’oferir.
M'agradaM'agrada
Vagi per endavant que estic segura de que la meva cultura musical és molt i molt lluny de la dels crítics professionals. Vaig estudiar fins a 5 de grau mig de piano, assisteixo a un nombre força considerable de concerts a l’any i sóc mare d’un violinista que toca desde els 6 anys i és membre titular de la JONC. Dit això i reconeixent doncs que no tinc nivell per avaluar totes les caracterísitiques musicals i tècniques que ens fa saber el crític, quedo francament decebuda que en una crítica tan llarga i minuciosa com la que fa sigui incapaç de tenir unes paraules engrescadores per un grup de músics que s’hi deixen la pell en uns assatjos llargs i treballats i que en molts casos compaginen la música amb estudis universitaris.
Potser el públic no teniem gaire ni gens de sentit crític, però de ben segur que volem encoratjar l’esforç i la perseverança d’aquests joves que ens fan creure que un altre món és possible.
Llástima que els crítics no ens vulguin ajudar a fer difusió d’aquestes ganes de treballar i perseverar . Una veritable llástima.
Enhorabona a tots els músics de la JONC .
M'agradaM'agrada
Hiola Mercè, gràcies per comentar i benviguda a IFL.
No crec, sincerament, que el grau de coneixement tingui a veure amb la crítica, al menys en aquest cas. Podria tenir el més amplis estudis musicals però pot més la valoració d’una mare que tot els coneixements que es puguin arribar a tenir- Ara bé, si ha assistit, com estic segur que hio ha fet, a altres concerts de la JONC, amb el seu fill o no, podrà constatar que els resultats obtinguts ahir i en els altres concerts difereixen molt.
Si es relleix l’apunt també veurà que la meva admiració per la JONC i la tasca que fa està fora de qualsevol dubte i pot repassar prement l’etiqueta JONC i veurà tot el que escrit sobre aquest formidable projecte, per tant podrà copsar com el meu enuig a la sortida és més fruit del director que no pas una crítica als musics, que continuen tocant amb l’entusiasme i les ganes que sempre els caracteritza, però si el director no és capaç de canalitzar-ho de manera correcta, els resultats acaben sent com els d’ahir.
Jo no hi mancaré a la propera cita amb la JONC, espero poder-la saludar personalment.
M'agradaM'agrada