Pavel Černoch (amleto) foto: apa/dietmar stiplovsek

Iulia Maria Dan (Ofelia) foto: apa/dietmar stiplovsek

Funeral d’Ofelia, Producció de Olivier Tombosi Amleto Bregenz foto: apa/dietmar stiplovsek

Avui és d’aquells dies que em sento especialment feliç per portar a IFL una òpera interessant, diferent i notable, que surt dels títols tradicionals i dels compositors habituals, amb un repartiment de cantants també en gran mesura nous i entre ells un descobriment, el tenor Pavel Černoch. 

Estic parlant d’Amleto l’òpera de Franco Faccio amb llibret d’Arrigo Boito basat en el Hamlet de William Skapespeare, estrenada al Teatro Carlo Felice de Gènova el 30 de maig de 1865 i revisada posteriorment per a la Scala on es va representar el 12 de febrer de 1871.

Faccio és un dels compositors membres del moviment artístic reformista anomenat Scapigliatura que en el camp musical volia una reformació operística  i que va liderar Arrigo Boito i que va comptar amb el director d’orquestra i compositor Franco Faccio en un dels seus principals defensors i divulgadors.

Faccio va néixer el 8 de març de 1840 a Verona i va morir el 21 de juliol de 1891 a Monza. Va escriure dues òperes I profughi fiamminghi i Amleto, cap de les dues van perdurar en el repertori, la primera basada en una obra de Emilio Praga (fundador de Scapigliatura) i la segona la que avui protagonitza l’apunt i que si bé va aconseguir bones crítiques, el públic li va trobar a faltar melodies, quelcom comprensible si la comparem amb les òperes de Verdi d’aquells anys, però que escoltada amb les orelles actuals esdevé quasi risible. El fracàs sobretot del públic que no va saber apreciar la força dramàtica i el tractament original i brillant de l’orquestració, va fer que Faccio deixés la composició per dedicar-se a la direcció d’orquestra, assolint la direcció del Teatro alla Scala on va tenir l’honor i el privilegi de ser el director musicals d’estrenes tan notables com Aida i Otello, o el premonitori Edgar del joveníssim Puccini.

El Amleto de Faccio mereix la revisió que des de 2014 l’ha tornat a posar en el repertori gràcies a la tossuderia de Anthony Barrese que ha fet una revisió crítica i que la va portar l’any 2014 a Alburquerque, i aquest any abans de la producció que avui ens ocupa s’ha representat a Wilmington.

El Festival de Bregens 2016 ha programat una nova producció per el Festspielhaus (no al llac on es torna a representar la producció de Marco Arturo Marelli per a la Turandot)  deguda al parisenc Olivier Tambosi, amb direcció musical de Paolo Carignani.

El principal interès, a banda de la recuperació teatral d’un títol amb moltes possibilitats, és el tenor txec Pavel Černoch que interpreta el rol de Amleto i que està destinat, si no s’espatlla, a figurar en els cartellone dels principals teatres, ja que la veu és rica i homogènia, amb colors i timbres heroics malgrat que encara estem davant d’un instrument líric. És un bon intèrpret i té qualitats dramàtiques. M’ha sorprès i agradat.

També és molt interessant l’Ofelia de la soprano romanesa Iulia Maria Dan amb un ample registre de soprano lírica, que ha de lluir en el gran duó amb Hamlet i especialment a l’escena de la follia i la mort “Ah che alfine all’empio scherno”, que tot i no ser tan espectacular i agraïda com la que Ambroise Thomas va escriure per la seva versió de Hamlet, junatment amb la posterior i sensacional marxa fúnebre són dos dels grans moments d’una partitura plena de inspiració.

La intensa reina Gertrudis de la mezzosoprano Dshamilja Kaiser pateix en excés quan ha de coronar el registre agut, sobretot de la seva gran escena “Ah che alfine all’empio scherno”.

El Claudio és el discret Claudio Sgura un baríton que no s’acaba de polir.

Entre la llarga llista de noms sobresurten el tenor austríac  Paul Schweinester que canta un bon Laerte i el baix Gianluca Buratto.

La direcció de Paolo Carignani tandeix a la grandiloqüència, com a ell li agrada, segurament en mans més delicades i creatives encara s’haguessin pogut admirar més les excel·lències de l’orquestració.

La producció escènica de Tombosipateix les constants de moltes direccions actuals, entre l’anacronisme i el distanciament, però no hi ha dubte que té moments feliços i altres de força càrrega dramàtica i teatral. No és un treball que m’inspira emocions però el trobo honest i qui sap si farà que altres teatres s’interessin per escenificar aquesta òpera en les seves temporades.

Franco Faccio
AMLETO
òpera en 4 actes
llibret d’Arrigo Boito

Amleto Pavel Černoch
Claudio Claudio Sgura
Polonio Eduard Tsanga
Orazio Sébastien Soulès
Marcello Bartosz Urbanowicz
Laerte Paul Schweinester
Ofelia Iulia Maria Dan
Gertrude Dshamilja Kaiser
Der Geist | un sacerdot Gianluca Buratto
Un herald | Rei Gonzaga Jonathan Winell
La Reina Sabine Winter
Luciano | Erster Totengräber Yasushi Hirano

Prager Philharmonischer Chor
6 Choristen aus der Region
Wiener Symphoniker

Direcció musical: Paolo Carignani

Direcció d’escena: Olivier Tambosi
Escenografia: Frank Philipp Schlößmann
D isseny de vestuari: Gesine Völlm
Disseny de llums: Davy Cunningham
Coreografia: Ran Arthur Braun
Dramatúrgia: Olaf A. Schmitt

Festspielhaus Bregenz, 20 de juliol de 2016

Si no us arrugueu o acovardiu davant d’un títol desconegut i imprevist, estic segur que la proposta que avui us porto aquí no us defraudarà per tots els motius que jo ja us he dit o potser d’altres que jo no he vist.

Gaudiu-la!