IN FERNEM LAND

WIDE OPEN OPERA:IL BARBIERE DI SIVIGLIA (Ring, Erraught, Nelson, Danby, Molloy; Barker-Caven,Sheil)


 

El món operístic no passa per Irlanda, el que no vol dir que a l’illa no es faci òpera, no hi hagin cantants, directors i públic, no,  senzillament vol dir que la immensa majoria dels aficionats ho ignorem o potser els més inquiets sabem que hi ha un Festival a una petita localitat de 20.000 habitants anomenada Wexford on amb mitjans precaris però honests, any rere any fan un festival d’òpera on acostumen a presentar òperes poc sovintejades en els grans teatres, amb cantants locals i resultats sempre estimulants.

El Festival de Wexford i la Wide Open Opera de Dublín han co-produït una nova producció de Il Barbiere di Siviglia i The Opera Platform s’ha apropat a la capital irlandesa per fer-nos arribar aquesta proposta que reuneix diversos al·licients que de ben segur poden fer les delícies de qui es deixi temptar per noms pràcticament desconeguts.

En primer lloc cal dir que l’òpera es presenta amb quasi la seva integritat, però succeïa fa pocs dies a Glyndebourne la precarietat del tenor que interpreta  Almaviva ha fet que ens quedem una vegada més sense un dels moments més brillants i esperats, l’ària d’Almaviva “Cessa di più resistere”, quelcom impensable si és tractes de suprimir “Celeste Aida” perquè el tenor no és capaç de cantar-la amb dignitat o el “Tombe degli avi miei” sobrepassa les possibilitats del tenor contractat per cantar Edgardo. Ho trobo inadmissible, denunciable i “protestable”, sembla com si amb Rossini es poguessin cometre les barbaritats que no permetríem mai en Verdi i Donizetti.

Tret d’aquest “oblit” no pas menor, la partitura s’interpreta íntegra, fins i tot i també com succeïa a Glyndebourne aquest any amb l’ària alternativa que Rossini va escriure per a la versió parisenca destinada a una  soprano “Ah, s’è ver, in tal momento” i que en aquesta versió irlandesa amb una cantant vocalment poc classificable entre soprano i mezzosoprano, també s’incorpora.

L’equip de cantants és correcta i compta amb la “mezzosoprano” irlandesa, Tara Erraught, com a principal atractiu que brilla per sobre de la resta, tot i que la veu és d’aquelles indefinides que tan bon punt sembla una soprano, com tot seguit pren tonalitats mezzosopranils. És més interessant el seu cant i la seva interpretació que la seva veu. No compateix, segurament perquè no pot, amb la tendència “post bartoliniana” de fer front a les coloratures com una metralladora automàtica, però té estil, gràcia i distinció, tret d’algun greu “ordinariot” atribuïble al suposat caràcter rebel (grassotta, genialotta, capello nero, guancia porporina).  El color no és pròpiament de mezzosoprano però arriba amb naturalitat als greus que li exigeix la partitura, alhora que quan ha de fer front als aguts de l’ària alternativa se’n surt amb prou solvència.

El Figaro del baríton irlandès Gavan Ring és jovial i em recorda al jove Sherill Milnes, tot i que la veu no té la importància del baríton nord-americà. Domina bé l’escena i té prou personalitat pr esdevenir el centre de l’acció malgrat que en aquesta producció sigui Rosina el centre de totes les mirades.

El tenor nord-americà Tyler Nelson és l’insuficient Almaviva. Té l’estil del tenore di grazzia però Rossini no va escriure aquest rol per un tenor tan poc consistent com durant tants anys ens varen fer creure, per això quan es va incorporar tota la partitura en l’edició crítica ens varem adonar que calia alguna cosa més que grazzia per cantar l’ària i la serenata de l’inici del primer acte. Nelson, que també hauria de millorar el seu italià, no té prou tècnica per resoldre amb suficiència el rol, i més que obviar l’ària de lluïment el que hauria de fer és no cantar el rol si no pot.

Graeme Danby és Bartolo. Fa bé el rol però tècnicament no domina l’essencial canto silabato i el stacatto que el rol demana imperiosament per cantar amb contundència i la gràcia imprescindible la sensacional “A un dottor della mia sorte“. Justeja-

Tampoc el Basilio de John Molloy serà recordat per la grandesa i notorietat d’una veu, un registre i una presència de baix contundent, però en aquesta producció on tot està tan ben treballat, importa més el conjunt o si més no ens ho hem de prendre així, i en aquest sentit el baix irlandès encaixa i defensa el rol amb correcció, convicció i estil.

La Berta de Mary O’Sullivan sorpren per el picats sobreaguts que es treu de la màniga en l’única oportunitat que té, l’ària del sorbetto “Il vecchiotto cerca moglie”, emportant-se un èxit ben merescut, també per la particular i poc habitual encarnació del personatge.

Arrodoneix el cast el digne Fiorello i oficial de Brandan Collins, un baríton amb possibilitats.

La direcció musical fluïda i a estones guspirejant de Fergus Sheil, el director del Wide Open Opera, ajuda que no hi hagin fissures i que la correcta homogeneïtat esdevingui un actiu, és clar que en això hi ajuda molt la producció escènica de Michael Barker-Caven.

Barker-Caven ambienta l’acció en la Sevilla de finals dels 60 o principis dels 70 del segle passat, és a dir amb en Franco viu i tota una sèrie de personatges del règim pul·lulant per l’escena.

Bartolo és un productor musical, mafioset, caspós, fàcilment identificable com addicte al règim, envoltat de corruptes i té un estudi de gravació discogràfica que es on transcorre l’acció. Rossina és una cantant pop emergent i Almaviva a banda de comte, es disfressa de personatge de road movie (Easy Ryder seria el referent més obvi). Figaro és un barber ambulant que un viatge amb una furgoneta Volswagen d’aquelles que acostumaven a portar aquell mític “Nuclear no gràcies” al darrera. Berta més que criada és la secretaria molt pop de Bartolo i Basilio ja no és un clergue però si manté la condició de professor de cant de Rossina. No cal dir que Bartolo a banda de voler fer negoci amb la venda dels discs de Rosina, com a bon mànager d’artista la vol protegir. Personatges ben identificables gràcies a un disseny de vestuari ben acurat (pantalons acampanats, perruques, ulleres de sol, bigotis prims del règim i exagerats a la moda imposada per Iñigo, vestits acolorits de cridaners estampats, cinturons i botes, camises cenyides i obertes fins el tercer botó, policies vestits de l’imprescindible gris barrejats amb militars de caqui), tot un mostrari d’una època, degudament farcit de cartells franquistes als murs (amb una fotografia del dictador massa jove), pintades i pancartes de reivindicació de llibertat i fins i tot una ikurrinya.

En algun moment la trama adaptada grinyola, però no hi ha dubte que l’encert i l’instint teatral de Michael Barker-Caven  fa que la producció esdevingui un  element potenciador i unificador del cast, obtenint uns resultats brillants i en alguns moments hilarants que fan les delícies del públic i estic segur que dels teleespectadors que varem seguir la transmissió.

Gioachino Rossini
IL BARBIERE DI SIVIGLIA
LLibret de: Cesare Sterbini

Tara Erraught – Rosina
Tyler Nelson – Almaviva
Gavan Ring – Figaro
Graeme Danby – Bartolo
John Molloy – Basilio
Mary O’Sullivan – Berta
Brendan Collins – Fiorello/Ufficiale

Wide Open Opera Chorus
Wexford Festival Opera Orchestra
Director musical: Fergus Sheil

Director d’escena: Michael Barker-Caven
Escenografia: Jamie Vartan
Disseny de vestuari: Jamie Vartan
Disseny de llums: Sinéad Wallace

Wide Open Opera de Dublín 25 de juny de 2016

Tle Opera Platfform ens permet veure en obert la producció:

Més informació de la producció a la pàgina de Wide Open Opera:

I si us quedeu amb les ganes de més quan deixi d’estar-ho sempre podreu tornar per aquí per recordar-la, us ho passareu bé.

6 comments

  1. Nuria

    No puedo entender a necesidad de adornar la escena con un póster tan poco apropiado para señalar que la acción discurre en Sevilla.
    He comenzado a ver el vídeo…pero lo he apagado. No resistía mirar al fondo con semejante cara mirando.

    M'agrada

    • Fa poc varem veure una producció amb imatges de Mussolini i és clar, no ens va fer el mateix mal. Jo crec que serveix per contextualitzar bé l’acció i recrear aquell ambient corrupte i repressiu que s’adequa a la situació que Rosina pateix amb Bartolo.
      Al final durant la nit un jove trenca el cartell i fa una pintada al mur. 😉

      M'agrada

  2. pepa MG

    pues yo me he divertido mucho, los cantantes transmitían que se lo estaban pasando en grande, y el buen humor afortunadamente se contagia. Mas que sevillanos parecian ingleses de Benidorm! LO del cartel de F. es lo de menos, al fin y al cabo tiene una pintada por encima y al final acaba esgarrat. Muchas gracias por el enlace!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: