IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2016: DIE WALKÜRE


Die Walküre2

I Janowski que ahir va decidir prémer l’accelerador, no sembla disposat a deixar-lo anar tan fàcilment com en a mi m’agradaria, perquè em sembla que aquest tempo ultralleuger alhora que amb una sonoritat tan contundent com s’intueix per ràdio, acaba perjudicant la resistència dels cantants que en molts moments semblen perdré l’alè intentant seguir-lo.

Després del pròleg i la primera jornada ja puc dir que, o molt hauran de millorar les coses per obtenir un notable ja que un excel·lent no pot ser possible, que la direcció de Marek Janowski és la decepció inesperada d’aquest Ring.

No només és un tempo precipitat que li comporta alguns problemes en la concertació dels passatges concertants del tercer acte, és que no hi ha un equilibri entre els passatges més reflexius com els grans monòlegs i aquells de més acció escènica, amb la qual cosa quan l’orquestra ha de prendre aquella volada d’intensitat heroica o emotivitat lírica, no s’ha creat prèviament l’entorn propici degut a aquest tempo que no ha permès dissenyar la natural reflexió que hi hauria d’haver entre les escenes i els personatges. Sembla com si Janowski no s’acabés de trobar prou còmode tot i que ell sempre tendeix a fer les direccions més lleugeres del que és habitual en les grans i tradicionals direccions, potser l’ambient tens, una producció que no ajuda i un cast que no està a l’alçada ho ha acabat de desequilibrar tot, però el cas és que sent com és un gran expert en l’obra wagneriana, bregat en mil i una batalles, el seu debut al turó verd no m’està produint la satisfacció que quan vaig saber que dirigiria la producció d’enguany, vaig tenir.

Al tercer acte ha tingut problemes en resoldre tota la primera escena, que per a mi ha estat confosa i atropellada. En la gran escena entre pare i filla potser trobem el millor de tota la representació, segurament perquè els cantants també l’ajudaven més, malgrat que ell els ha fet patir de valent amb el perill de perdre el tren en més d’una ocasió.

Orquestralment i sempre tenint en compte que la pressa sonora de la ràdio ens fa apreciar coses que a la sala sonen diferent, no podem dir que hagi estat exemplar, ni cohesionada. El nivell és molt alt, ja ho sabem, per això a Bayreuth hem de filar prim.

Vocalment el primer acte l’ha salvat el Hunding de Georg Zeppenfeld, ell si amb una veu noble i un cant acurat i sever com Hunding demana. No és un baix de veu negre i temible però imposa personalitat i en un panorama tan erm, algú que sap posar el que es demana, amb veu, fraseig, personalitat i seguretat és un regal dels déus.

Christopher Ventris és un cantant líric que sempre acaba salvat els mobles, però en el primer acte ha patit de valent, amb esforços evidents d’estar superat per els esdeveniments. No han saltat guspires en cap del moments sensuals i tampoc la veu va mostrar una heroïcitat trempant. No s’entenia amb Sieglinde (no m’estranya) i en definitiva va anar a remolc tota l’estona.

El cas de Heidi Melton, cridada a última hora perquè a Janowski no li agradava la Sieglinde de Wilson, és d’aquells que passarà a la història de Bayreuth com a incomprensible. Em costa entendre que a 15 dies de la inauguració Janowski digui que Wilson no és adequada per Sieglinde, ho trobo suïcida, però que la substituta sigui una cantant amb greus problemes de tota mena, sembla una farsa o una manca de competència total de part de la direcció artística del festival, perquè tot no s’hi val. Crida, desafina i no atorga en cap cas, en cap, la més mínima emoció al que canta.

En canvi el fitxatge de John Lundgren i més després de Patersen a Das Rheingold, és pot titllar de brillant. El Wotan de Die Walküre és tot un compendi del cant wagnerià i un rol que demana força, personalitat, control i molta dramatúrgia. El baix-baríton suec va demostrar que quasi tot ho té dominat, si bé no va mesurar bé les forces i en algun moment i de manera puntual, la veu va perdre consistència. Ell, junatment amb Zappenfeld em van semblar el més notable de la primera jornada.

Catherine Foster és una Brünnhilde que no fa patir, tot i que ja ha perdut aquella frescor dels primers anys on la veu no mostrava cap feblesa. El timbre és bonic, prou acerat i penetrant per ser l’ideal soprano wagneriana, no del tot dramàtica però suficientment incisiva per defensar el rol amb fermesa i seguretat. Resisteix bé fins al final i gràcies a ella i a Lundgren, aconsegueixen que el que va començar tan malament acabi amb nota, fins i tot semblava que haguessin tranquil·litzat a Janowski, però el més problemàtic de Foster és l’expressió, la poca empatia que em produeix quan canta. No m’emociona, no em trasbalsa ni en aquells moments on pare i filla han de humanitzar-se fins el colpidor comiat. No és fredor perquè la veu no ho és de freda, és la poca capacitat que té per fer viure el que li passa. Les notes hi son, el cant també, el registre, però ni com a valquíria imperativa, ni com a dóna ferida m’arriba.

Va millorar la meva impressió respecte a Das Rheingold de la Fricka de Sarah Connolly. Canta, com sempre,  magníficament i la veu és bonica, potser li manca aquella temible autoritat que fa arronsar al propi Wotan, però el seu monòleg feia goig d’escoltar.

El grup de valquíries va ser bastant caòtic, sobretot perquè la concertació de Janowski no les va ajudar gens, tot i que entre elles hi ha veus notables. Al menys per radio, més que una cavalcada semblava una manifestació.

Richard Wagner
DIE WALKÜRE

Siegmund Christopher Ventris
Hunding Georg Zeppenfeld
Wotan John Lundgren
Sieglinde Heidi Melton
Brünnhilde Catherine Foster
Fricka Sarah Connolly
Gerhilde Caroline Wenborne
Ortlinde Dara Hobbs
Waltraute Stephanie Houtzeel
Schwertleite Nadine Weissmann
Helmwige Christiane Kohl
Siegrune Mareike Morr
Grimgerde Wiebke Lehmkuhl
Rossweisse Alexandra Petersamer

Bayreuther Festspielorchester
Conductor Marek Janowski

Director Frank Castorf
Stage design Aleksandar Denić
Costumes Adriana Braga Peretzki
Lighting Rainer Casper
Video Andreas Deinert/Jens Crull

Bayreuth 27 de juliol de 2016

Aquí continuem esperant el miracle, ara bé si fos per la reacció incomprensible del públic al Festspielhaus en acabar els actes (també el primer) i al final, diria que es va produir. Els hipnotitzen?

6 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: