La donna del lago Producció de Damiano Michieletto ROF 2016. Fotografia Facebook ROF

Salome Jicia (Elena) i Juan Diego Flórez (Giacomo V) a La donna del lago Producció de Damiano Michieletto ROF 2016. Fotografia Facebook ROF

La donna del lago Producció de Damiano Michieletto ROF 2016. Fotografia Facebook ROF

El dia 8 es va inaugurar 37ª edició del Rossini Opera Festival (ROF) de Pesaro amb una de les obres més excelses del catàleg del compositor, La donna del lago, que cal recordar que no s’ha representat mai al Liceu, en una mostra vergonyant de les mancances que encara arrossega el teatre barceloní.

Pesaro ha apostat a cavall guanyador comptat amb Juan Diego Flórez, un fidel al ROF, tot i que darrerament en anys alternatius, per cantar el Giacomo V una interpretació que ja he comentat a IFL arran de les aclamades representacions a la ROH i al MET. Però aquesta òpera necessita d’un quartet de solistes que ofereixin el mateix grau de mestratge, domini tècnic i sensibilitat interpretativa que el necessari per fer front al Giacomo V, i el ROF en aquesta edició del 2016 ha arriscat en l’opció femenina, oferint el rol d’Elena a una cantant jove sorgida de l’Accademia Rossiniana amb l’única experiència pesaresa d’haver cantar en el ROF del 2015 el rol de  la “Contessa Floville” a “Il Viaggio a Reims” que es repeteix cada any per oferir l’oportunitat de debutar en el marc del ROF als membres més destacats  de l’Accademia. No hi ha dubte que l’aposta és riscosa tot i que la soprano Salome Jicia podria arribar a ser un valor segur si cantés allò que hauria de cantar amb les seves possibilitats actuals.

Per fer front al rol transvestit de Malcom, un dels grans rols per a contralt del repertori rossinià, el ROF ha comptat amb la mezzosoprano armenia Varduhi Abrahamyan que en altres intervencions en apunts a IFL ja m’ha cridat l’atenció (Saint Denis 2014 i 2015). És una aporta valenta perquè el rol és de gran dificultat i lluïment.

I també cal un “fuori classe” per fer front al rol de Rodrigo, un rol per a un baritenore, vocalitat que va desaparèixer dels escenaris amb l’oblit de les òperes serioses de Rossini i que gràcies al treball ingent i mai prou agraït del ROF en els darrers 37 anys, ha fet possible que tornéssim a escoltar cantants capaços de fer-hi front amb garanties. L’americà Michael Spyers és l’exponent actual més clar d’aquesta vocalitat que necessita una amplitud de registre que tal i com exigim que es cantin ara les òperes de Rossini, amb totes les notes emeses de pit, és molt més exigent que en l’època de l’estrena.

El direcció musical de la producció més rellevant del festival, com succeeix en els darrers anys, ha anat a càrrec de Michele Mariotti, un director expert, amb talent, estil i capacitats demostrades amb escreix però que ara sembla que algú discuteix per allò de ser fill del “sovrintendente” de la “Fundazione” que dirigeix el ROF. No és encara un director amb l’empenta, alè romàntic i personalitat abassegadora, però és qüestió de temps. Per a mi “La donna del lago” va associada a Muti i la seva grandiosa direcció a la Scala (1992), molt més que la tan lloada direcció en el ROF de 1983 de l’exòtic Maurizio Pollini. Mariotti sobrecarrega en excés alguns moments i no és capaç de dotar a la narració d’aquella tensió i rellevància orquestral que si llueix Muti, amb aquella tensió del crescendo de la corda abans de l’entrada màgica del cor (Vieni, o stella”) del Finale I, que em sembla un dels moments més gloriosos de la direcció rossiniana amb constància fonogràfica, és clar.

L’orquestra del Teatro Comunale de Bologna no mostra aquella excel·lència rossiniana dels anys en el que Chailly va passar per la casa i m’ha semblat preocupant l’estat del Cor del mateix teatre, amb greus problemes per a les sopranos en l’inici del primer acte i quadratures i equilibris aproximades i preocupants durant tota la representació en les cordes masculines, no sé si també degudes a indecisions directorials.

La jove soprano georgiana Salome Jicia té fins ara un currículum massa curt i poc rellevant per assumir el rol d’Elena a Pesaro, on haurien de cantar, al menys els rols principals, cantants suficientment rodats per assumir amb totes les garanties d’èxit el que s’espera del principal festival dedicat a Rossini. Pesaro fa temps que arrisca sense xarxa esperant que surtin fenomens a la manera de Flórez però això és tan rar com imprudent. Fa dos anys van oferir el complicadíssim rol d’Armida a la valenciana Carmen Romeu que segons el meu parer es va estavellar estrepitosament en una arriscada  elecció que potser des d’aleshores ha frenat el desenvolupament de la seva carrera. A Jicia li podria passar el mateix, guardant totes les distàncies perquè ella se’n surt més ben parada, però malgrat els evidents valors d’una veu i un artista amb talent, encara no sembla  tenir la base per assumir de manera prou resolutiva un rol Colbran, per el qual i per allò que s’escolta en l’àudio de la transmissió radiofònica del dia de la inauguració de l’edició del 2016, no té l’apropiada tessitura i menys si vol fer notes que la Colbran segons diuen les cròniques del seu temps no va tenir i que ella en canvi i segurament per imitar descaradament a Joyce DiDonato, l’Elena del moment, erra de manera innecessària en la seva escena final “Tanti affetti in tal momento”. Té dificultats en assolir els sobreaguts inexistents i per tant l’error és exclusivament seu, ja que mentre és manté en la zona central té una bona coloratura i unes agilitats prou espectaculars per extraure del públic poc exigent, l’unànime aprovació. El seu registre greu és molt més precari en el moments més extrems com el tercet “Alla ragion deh rieda”, obrint la veu de manera poc apropiada, ja que no estem davant d’una vocalitat de mezzosoprano aguda, sinó d’una soprano lírica ample sense sobreaguts de lleugera i sense els greus d’una  mezzosoprano aguda, que no és ni de bon tros el mateix. Potser rectificant moltes coses i no volent fer rols que per ara la sobrepassen. Ho acabaria aconseguint perquè els fonaments semblen sòlids per assolir-ho, però les presses mai són bones i ja he vist que prepara pel maig de l’any vinent el rol de Semiramide a Nancy, que per altra part és l’únic compromís que té en un futur immediat, poca cosa i poc apropiada, em sembla que no anem bé.

En canvi la mezzosoprano armènia Varduhi Abrahamyan tot i no ser la contralt que el rol demana i si una autentica mezzosoprano amb una preciosa veu de vellut i un cant suau, elegant i amb magnífiques capacitats tècniques, tant en les agilitats que s’adeqüen absolutament a l’estil rossinià, com a l’expressivitat i distinció del seu fraseig dramàtic, tot i que de ben segur Malcolm, Arsace o Calbo són rols que l’obliguen a obrir la veu i a canviar aquest color preciós i natural que es desprèn en l’àudio. És una agradabilissima sorpresa després d’haver-la escoltat en la part de mezzo del Requiem de Verdi i en el preciós Stabat Mater de Dvorak en el Festival de Saint Denis del dos darrers anys. Magnífica confirmació que esperem que no sigui flor d’un dia.

Del Giacomo V de Juan Diego Flórez no cal afegir res al que ja he dit tantes vegades. Continua sent un plaer escoltar al tenor peruà en els rols que li escauen per estil, tessitura i vocalitat, i malgrat la tossuderia per fer front a rols inabastables, de moment no l’hi ha passat excessiva factura en una veu que potser si ha de forçar una mica més en la zona sobreaguda, que com li succeïa a Kraus tot i ser un sacrilegi dir-ho, ara sonen molt més cranials que anys enrere. Escoltar “Oh fiamma soave” cantada amb aquella elegància que el caracteritza i tot seguit entrar en el combat vocal amb el sensacional Rodrigo de Spyres i la incauta Elena de Jicia en el tercet  del segon acte, sortint-ne victoriós és quelcom que només està a l’abast de cantants excepcionals com ell. Flórez va debutar en el ROF l’any 1996 substituint a Brcue Ford en el Corradino de Matilde de Shabran. Han passat 20 anys d’aquell exultant debut i la veu de Flórez no ha canviat substancialment, continua sent un contraltino tot i els intents de fer front a repertoris més lírics que han estat més que confirmacions d’evolució vocal,  luxoses provatures no del tot consolidades (Ducca, Arturo, Werther, Romeo, Fernando….) i que ara arriba amb més facilitat que classe, a les notes greus que té a la partitura tot i que és en detriment de la bellesa del color, quelcom que en ell no hauria de succeir.

Michael Spyres canta de manera insultant un rol tan extrem com Rodrigo, on cal recordar que el millor Chris Merritt va deixar sobrades mostres de la dificultat d’aquesta tessitura inclement una vegada es van desterrar els preceptius falsets amb els que s’enfrontaven els sobreaguts en l’època rossiniana. La seva entrada “Eccomi a voi, miei prodi” és esclatant, amb salts d’octava de vertigen, amb aguts ferms i greus  de color baritonal, amb una impostació un tant emmascarada per dotar-la del color baritenoril. Per ami és el millor del cast

Completen el cast un bon Douglas de Marko Mimica i en rols molt menys exigents Ruth Iniesta com Albina i Francisco Brito en el doble rol de Serano i BBertram.

Us deixaré escoltar 4 fragments per il·lustrar a manera de tast, tot el que acabo de dir.

Aquí teniu a Abrahamyan cantant “Mura felici…Elena!oh tu, che chiamo!”

Tot seguit escotareu a Michael Spyres cantant de manera estratosfèrica “Eccomi a voi, miei prodi”

A Flórez l’escoltarem cantant la preciosa “Oh fiamma soave”

I a Salome Jicia, és clar, a “Tanti affetti  in tal momento”

En conjunt i atenent només a la part musical i vocal, em sembla una bona representació, que hagués pogut ser memorable si els responsables del ROF, sobretot l’artístic, el tenor Ernesto Palacio, no arrisqués tant i garantissin per el rol d’Elena a una soprano a  l’alçada de la resta del cast.

Gioachino Rossini
LA DONNA DEL LAGO
Melodramma di Andrea Leone Tottola

Giacomo V-Uberto Juan Diego Flórez
Douglas Marko Mimica
Rodrigo Michael Spyres
Elena Salome Jicia
Malcolm Varduhi Abrahamyan
Albina Ruth Iniesta
Serano / Bertram Francisco Brito

Orchestra e Coro del Teatro Comunale di Bologna
Maestro del Coro Andrea Faidutti
Direttore Michele Mariotti

Nuova coproduzione con Opéra Royal de Wallonie-Liège 
Adriatic Arena, Pesaro, 8 d’agost de 2016

Sembla ser que Michieletto ha fet de les seves, quelcom que encara no us puc dir si aquesta vegada ha estat per bé o no, però de moment aquí i a l’espera de insistir-hi si la Rai ho transmet per televisió, us he volgut parlar de la inauguració del ROF de Pesaro 2016, un festival molt estimat i on he passat moments deliciosos i on m’agradaria retornar-hi. DE ben segur si les circumstàncies haguessin estat unes altres