La Messa da Requiem de Giuseppe Verdi és una obra extraordinària ideal per inaugurar una temporada, sobretot si es compta amb els elements que puguin garantir superar tots els reptes que per a tots ells va reservar el compositor amb quelcom més que solvència.

L’ocasió era important perquè suposava la presentació de Simon Halsey, el nou director dels cors de l’Orfeó Català, així, en plural com ens informa el programà de mà, el que vol dir que tot el projecte coral de la casa recau sota la seva responsabilitat i personalitat, per tant iniciar el seu “regnat” amb una obra coral tan protagonista, era tota una targeta de presentació, tot i que ben mirat potser hagués estat bé acabar la temporada amb aquest Rèquiem i així haguéssim copsat encara més el treball que ja es va evidenciar en aquest primer concert.

Amb l’Orfeó Català tot sòl no n’hi havia prou per garantir el nivell exigible en una ocasió tan especial i en lloc d’anar a buscar el reforç habitual del Cor de Cambra, el mestre Halsey s’ha estimat més confià en l’excel·lent Cor Jove premiant d’aquesta manera l’excel·lent tasca feta per Esteve Nabona des de l’any 2002 que va agafar el relleu de Conxita Garcia que havia estat la primera directora des de la fundació del cor l’any 1986. Ja ho anirem veient, però crec que aquesta no serà una col·laboració aïllada i el Cor Jove, malgrat la seva personalitat pròpia ha d’acabar sent la pedrera real de l’Orfeó Català, ja que aquest necessita un relleu evident. La suma dels dos cors sota un mateix projecte no pot donar més que gratificants fruits, tot i que ahir encara era massa aviat per evidenciar-se amb engrescador entusiasme. Si que es va apreciar una tasca de conjunt, de treball a la recerca d’un so molt més corpori, dúctil i expressiu, que es va evidenciar més en les cordes masculines que en les femenines, encara massa tímides i en moments de màxima exigència, massa febles, però el treball d’equilibri i homogeneïtzació de colors, timbres i intensitats es va fer palès en molts moments, des dels encoratjadors compassos inicials en un  pianíssim prou corpori per fer-se audible, als temibles crescendos i esclats d’ira divina, que malgrat evidenciar el treball que encara cal fer en les notes més agudes en forte, per tal de no posar en risc la qualitat de l’emissió i la contundència corpòria amb notes blanquinoses i projeccions escanyolides, ja denotaven un canvi i una millora, sent molts més els moments de feliç resolució que no pas els de preocupant limitació.

El Rèquiem de Verdi s’ha  dit moltes vegades que és una òpera més del seu catàleg, però és que sota les mans de Gianandrea Noseda esdevé una de les òperes més importants del catàleg verdià. Jo n’hauré escoltat molts de Rèquiems de Verdi, en gravació i en les sales de concert o al Liceu, però cap tan operístic com el que ahir ens va oferir el mestre milanès. Aquesta teatralitat tan accentuada no va beneficiar gaire a l’Orfeó actual, fins ara més habituat a sonoritats més toves i deliqüescents i a exigències molt menys extremes i ves per on que en un concert on se’ls ha exigit tant, han estat capaços, sense ser encara el cor ideal per fer front a la versió de Noseda, de cantar amb unes ganes que sobrepassaven en molt aquella voluntat de complir amb dignitat el repte que fins ara sabien que no podrien superar. Es notava il·lusió, concentració i ganes, l’actitud era tota una altra i malgrat que queda molt per fer és possible que per fi s’hagi encetat el camí correcte.

Dient que la direcció de Gianandrea Noseda va ser molt teatral ja he deixat intuir que m’ha agradat, perquè aquesta obra es fa difícil entendre-la des d’una vessant espiritual i de recolliment, ja que estem davant d’un clam dramàtic contra la mort i mai l’havia escoltat tan virulent, esquinçat i irat com ahir. Un Rèquiem sense treva, amb un tempo endimoniat, amb unes dinàmiques vorejant l’accident, que sortosament no va tenir lloc, amb una intensitat sonora que en alguns moments posava en perill la integritat dels fonaments del Palau i òbviament els oïdes del públic que entre atònit, atemorit i bocabadat patia/gaudia la ira divina o l’esclat fugat d’un Sanctus vertiginós. El mestre Noseda sabia que amb la fantàstica London Symphony Orchestra podia exigir-ho tot, perquè la precisió, afinació i qualitat sonora són màximes i el mestre va treure dels musics, veritables gemecs i sospirs d’una orquestra envejable, en estat de gràcia i predisposada en tot moment a llençar-se amb seguretat pel precipici emocional que els proposava el seu director. No sé si admirar més la brillantor dels seus metalls o l’extrema precisió de la corda capaç de seguir el vertigen desenfrenat o l’aclaparadora contundència del Dies Irae més temible. I entremig de tanta teatralitat hi havia lloc per moments de meditació i pregària, petites illes de confort o consol en els que la corda i les fustes semblaven levitar.

Davant d’aquesta radicalitat el quartet solista corria el perill de morir esclafat entre tantes sotragades sonores, però per sort els van situar en mig de l’abarrotat hemicicle, entre l’orquestra i el cor, de tal manera que les veus es projectaven molt millor, i tot i que en algun moment van ser engolits o quedaven més anònims, van poder ser quasi sempre presents , sense necessitat de deixar-hi la vida.

Què hi fa Erika Grimaldi cantant la part de soprano del Rèquiem de Verdi? És una pregunta de difícil resposta perquè només es pot entendre des de la inconsciència més absoluta, degudament permesa i encoretjada per un director (Noseda) que la destrossarà, de seguir així, en pocs anys. Grimaldi és una soprano lírica ideal per cantar Nanetta del Falstaff, però com que el seu volum vocal és generós, el mestre Noseda la utilitza com si estiguéssim davant d’una “soprano assoluta” capaç de fer tots els rols de l’auca i jo em temo que de seguir així aviat no en farà ni un. La veu es projecta molt bé, quan no força és fins i tot bonica, però sovint quan ha de fer aguts, els força i els fa vorejar el crit. Tots sabem que Verdi exigia a les sopranos un cos vocal molt ampli, amb un centre consolidat i un greu que ofereixi prou consistència com per poder passejar per la zona sense parlar o obrint les vocals canviant el color. Grimaldi no pot assumir la part amb homogeneïtat, oferint amb una veu capaç d’altres exigències, evidents mostres d’incapacitat per cantar amb la deguda convicció i transcendència el “Libera me”, que apunta bé en la primera part però que s’estavella quan el drama s’apropa a la fi. Crònica d’una decepció anunciada.

La gran Violeta Urmana conserva tota la categoria artística que sempre ha tingut. La veu, per errors del passat mostra tres colors diferenciats, l’agut més propi al d’una soprano gastada que al d’una mezzosoprano en plenitud, un centre vellutat de mezzosoprano com cal, i el greu una mica “poitriné” que dirien els francesos, propi de les mezzosopranos que s’han deixat temptar per tessitures pos apropiades i que després del penediment intenten recuperar amb poca sort. Tot i així Urmana és una gran cantant, i malgrat que la conjunció tímbrica amb Grimaldi no va ser del tot reeixida i no pas per culpa seva, sortosament va demostrar que encara ens pot fer gaudir de nits magnífiques, com la d’ahir.

Saimir Pirgu substituïa a Pieo Pretti. Pirgu es troba a Barcelona assajant el Macduff del Macbeth inaugural al Liceu i l’han pogut aprofitar per aquesta sobtada baixa. Em va agradar, però com sempre, li trobo aspectes a millorar que només amb una mica més de cura podrien fer que la seva prestació passés de solvent a excel·lent. El seu agut és segur i això per a un tenor és mitja vida, però també cal dir que no ho és tot i ja que no té aparents problemes en el que per a molts és un veritable trauma, podria dedicar-se a treballar millor algunes projeccions i algunes sonoritats que o bé són massa nassals o no s’emeten amb la naturalitat que les hauria d’acabar fent belles, per exemple els seus falsets, quasi obligats en el “Ostias preces”, no detenen el temps i l’espai, són intents  més voluntariosos que efectius. Pirgu és un tenor que no fa patir, però no acaba de rematar la feina i és una llàstima perquè no tenint gaires veus a l’abast, tan generoses i fàcils, no esforçar-se més per superar aquests handicaps em sembla un pecat.

Michele Pertusi potser no és el basso verdià que imposa, però canta deliciosament gràcies a una carrera belcantista de primera. No va destacar molt però tampoc va deixar d’estar mai present. Es va conjuntar molt bé amb la resta del quartet i mai va defallir, malgrat que segurament dels quatre és el que té una intensitat sonora més feble. La seva experiència cal dir que és un actiu importantíssim per assolir de manera notable els seus objectius. Un gran professional

Al final un gran èxit per tots, però especialment pel mestre Noseda i també per Simon Halsey i els dos cors. Noseda fins i tot va aconseguir uns bons segons de respectuós silenci al final i això que durant el concert hi van haver mostres preocupants i indicis de terrabastalls que no es van acabar produint,  com un mòbil tot just iniciats els primers compassos inicials, alguns estossecs inoportuns o un intent immediatament frustrat d’aplaudiment després del Sanctus (algun familiar emocionat d’algun dels coristes?).

Bon inici Palau 100, l’enhorabona.