Julie Fuchs (Narie) a La Fille du Régiment Fotografia Michael Poehn Staatsoper de Viena

És molt complicat protagonitzar una reposició de la famosa producció que varen estrenar els estratosfèrics Natalie Dessay i Juan Diego Flórez al Covent Garden de Londres, per després visitar la mateixa Staatsoper de Viena i més tard el Metropolitan de Nova York, teatres que la co-produïen obra d’un inspirat Laurent Pelly, i que més tard visitaria el Liceu (2010 sense Dessay) i la ONP.

Viena ja sabem que acaba integrant totes les seves produccions en la rutina, no sempre estimulant, de la seva temporada de repertori i per tant, aquell doll de guspires inspiradores que varen captivar el públic operístic ençà de l’estrena d’aquesta producció (2007), sovint poden caure en aquell engranatge de la representació diària que difícilment pot garantir aquell nivell inicial, sobretot perquè superar a la gran Dessay en el que potser va ser el seu darrer moment de plenitud vocal i el radiant Juan Diego Flórez que repetia “A mes amis” representació rere representació fent embogir amb la seva elegància, la seva plenitud i el seu gloriós desvergonyiment.

Nou anys més tard coneixem de memòria la producció i els seus genials gags, i no hem pogut i volgut oblidar aquelles interpretacions absolutament referencials. Cal tenir molta personalitat per intentar fer oblidar-les sense sortir del guió i encara calen més esforços per igualar, ja no dic superar, la interpretació vocal. Al Liceu, una inspiradíssima Patricia Ciofi ens va meravellar fent seu, vocal i teatralment, el rol i no superant a la genial Dessay va estar a l’alçada, una gran alçada.

La Staatsoper ens presenta en el streaming del passat 25 de setembre un nou repartiment on només repeteix d’aquell gloriós passat, el baríton malagueny Carlos Álvarez cantant un excel·lent Sulpice, ja que la soprano francesa Julie Fuchs (gran premi Operalia 2013) segueix la gran tradició de la vocalitat femenina més aguda en la que França ha contribuït tant a nodrir de grans i estel·lars figures. Fuchs encara no té (encara) la personalitat avassagadora de Dessay, potser no la tindrà mai, però vocalment és molt brillant, precisa i radiant, oferint una interpretació molt fresca i captivant, ella és el centre d’atenció de la producció i malauradament no té el company que li pugui fer l’ombra o compartir el seu esplendorós nivell, alhora que entusiasmar a un públic massa ben acostumat a proeses esdevingudes quotidianitat.

El tenor canadenc John Tessier no assoleix amb el seu cant tou, que alterna el falset blanquinós amb uns aguts poc consolidats, imposar-se com a Tonio. No hi ha en el seu cant cap distinció, és difícil entusiasmar  o fer-se admirar amb una anodina combinació de discreció i timidesa, sobretot quan Flórez, Camarena, Brownlee o fins i tot aquell sorprenent Antonio Gandia al segon cast del Liceu del 2010, per no parlar dels històrics Pavarotti o l’aristocràtic Alfredo Kraus ens han deixat admirats tant per el desplegament del raguitzell de sobreaguts en l’esperada ària del primer acte, com embadalits en la meravellosa “Pour me raprocher de Marie”. Tesier prou feina té en acabar la representació sense esgarrar notòriament cap nota, aquest deu ser el seu gran èxit, però els vienesos bé es mereixen alguna cosa més, i no cal dir que Fuchs, Álvarez i la resta de companys del cast, també.

Carlos Álvarez, en un moment de plenitud, i admirable salut vocal, ofereix un esplèndid Sulpice, rol que fa amb els ulls tancats i que sembla talment un entreteniment mol per sota de les seves possibilitats, però quan l’artista és gran, no hi ha rol petit, i aquest simpàtic i bonàs personatge pren un notable relleu vocal en les seves mans. Sovint hem vist el rol interpretat per barítons més aviat decrèpits o d’una categoria inferior a la dels dos rols protagonistes, no és el cas en aquesta ocasió i Álvarez el fa més gran.

El rol per a mezzosoprano (a la Scala ho va fer una genial Ewa Podles) de  Marquise de Berkenfield, va a càrrec d’una suficient i correcta, però sense més notorietat, Donna Ellen. Mentre que l’episòdic rol de Duchesse de Crakentorp, darrerament destinat a acomiadar a grans glòries operístiques o fer debutar a l’òpera a artistes de tota mena, va a càrrec de la “kiritekanavajant” Ildikço Raimondi, que sense tenir l’edat per acomiadar-se, ni ser una star nouvinguda a l’òpera, pretén donar aquell toc distintiu d’una col·laboració luxosa (canta un arranjament del By Strauus de George Gershwin) sense tenir en realitat ni cap impacte, ni cap especial motivació per intentar robar protagonisme, com Pelly es proposa en la producció,, en els moments on ella es sobre l’escenari. Queda bé, però no té en cap l’efecte d’un Pavlovsky, ni per suposat el de veure per darrera vegada a Te Kanawa, Caballé (a Viena el 2007) o la genial Felicity Lott al Covent Garden.

La resta òbviament correctes i la producció a Viena ja l’han adotzenat, tot i que encara conserva algun gag que provoca la rialla més sincera.

En aquesta ocasió Evelino Pidó no treu de l’Orquestra de la Staatsoper el millor que pot donar, és clar que no sé si tota la culpa és del mestre, mentre que el cor llueix, també gràcies al bon tractament que Pelly en fa de les seves intervencions.

Gaetano Donizetti
LA FILLE DU RÉGIMENT

Julie Fuchs (Marie)
John Tessier (Tonio)
Carlos Álvarez (Sulpice)
Ildikó Raimondi (Duchesse de Crakentorp)
Donna Ellen (Marquise de Berkenfield)
Marcus Pelz (Hortensius)
Konrad Huber (Korporal)
Dritan Luca (Bauer)
Francois Roesti (Notari)

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Director musical: Evelino Pidò
Director d’escena: Laurent Pelly
Escenografia i vestuari: Chantal Thomas
Disseny de llums: Joël Adam
Coreografia: Laura Scozzi

Staatsoper de Viena, 25 de setembre de 2016

Aquí al Liceu, tornarem a gaudir durant el proper mes de maig del 2017 d’aquesta deliciosa òpera i de la ja clàssica producció de Pelly, i amb un repartiment que ens tornarà a portar, de ben segur, grans satisfaccions, un repartiment que res té a veure amb el de Viena que us presento avui, però que espero que no caigui en la rutina del que avui us he presentat (amb l’excepció de l’excepcional Julie Fuchs i Carlos Álvarez) i ens faci oblidar la versió del 2010. Fàcil no ho tenen, però espero amb ànsia la Marie de Sabina Puértolas que no tinc cap dubte que ens enlluernarà, com també espero el Tonio de l’immens de Javier Camarena. Simone Alberghini serà un bon Sulpice i l’eminent i històrica Ewa Podles ens cantarà (amb l’ària que acostumen a tallar espero que inclosa), la Marquise de Berkenfield, mentre que Bibiana Fernández, en altre temps Bibi Andersen intentarà superar a Àngel Pavlovsky, quelcom que no serà gaire fàcil. En parlaré a IFL, segur!