IN FERNEM LAND

PREPARANT MACBETH (2): LA LADY


Maria Callas, Lady Macbeth al Teatro alla Scala de Milà 1952

Maria Callas, Lady Macbeth al Teatro alla Scala de Milà 1952

Amb l’apunt d’ahir volia evidenciar sobretot i amb l’excusa de les dues versions de Macbeth, la subtil però decidida evolució de la dramatúrgia verdiana, dotant el relat amb allò que definia com la “parola scenica” i que arracona el virtuosisme belcantista per incidir en la interpretació dramàtica que intenta unir amb la lògica coherència el text i la música que l’acompanya. Tot i semblar una obvietat només cal que feu un repàs per les grans òperes italianes o de influència italiana abans de Verdi i constatar que el gir posterior fet en molt pocs anys comparats amb el passat que s’arrossegava des del barroc, modifica les formules tancades i despulla al llenguatge del virtuosisme vocal ornamentat que allunyava tant text i música.

Ahir s’apreciava amb la música i també el cant de 1847 i de 1865, aquesta evolució sense fer esment a la tipologia vocal necessària tot i que escoltant sense gaire deteniment ja és fàcil adonar-se’n que sobretot la Lady, però també el seu espòs, el que dóna títol a l’òpera, tenen poc a veure amb les sopranos dramàtiques d’agilitat belcantistes i encara més els barítons, vocalitat relativament nova, a partir del Guillaume Tell de Rossini, ja que com sabeu abans de Rossini tot es centrava en baixos i tenors, de la mateixa manera que només hi havien sopranos i contralts, i les mezzos com els barítons van ser vocalitats que es van anar imposant tot i existir anteriorment, però amb personalitat pròpia.

Avui doncs incidiré una altra vegada en el Macbeth verdià per parlar-vos dels cinc personatges principals (4 més les bruixes) i de la vocalitat necessària per fer creïble la “parola scenica” que tant amoïnava a Verdi.

Els protagonistes de Macbeth, com bé sabeu, són un matrimoni, però potser millor seria parlar de socis, ja que aquesta és l’única òpera de Verdi on no hi ha cap mena de trama amorosa. No hi ha amor a Macbeth, ni n’hi ha ni se’l espera. Els personatges no es mouen per amor, no, tan sols mantenen els vincles i la complicitat destructiva per conquerir el poder, mitjançant el crim,  la venjança i sense dubte, també moguts per la por i el dolor. Fins i tot quan Macbeth abans de morir s’assenta que la seva esposa ha mort exclama:

DAMA:
E’ morta la Regina!

MACBETH:
(con indifferenza e sprezzo)
La vita… che importa?…
È il racconto d’un povero idiota;
Vento e suono che nulla dinota!

El rol principal és la Lady, ell és un titella a les seves mans i de ben segur no seria res sense la voluntat de la seva dona per tal de que ell sigui el que ella vol que sigui. Lady Macbeth és un personatge riquíssim i complex, d’una personalitat escènica abassegadora i una complexitat psicològica extrema. És perversa, desafiant, però també feble en el moment del declivi i tot aquest amplíssim espectre dramàtic és obvi que no pot recaure en una cantant qualsevol. Sense una cantant (soprano o mezzo, ara això no importa) amb una personalitat artística de veritat, sincera i forta, és impossible portar a bon port aquest rol, independentment de l’adequació o no de la veu.

Vocalment el rol, és de gran exigència. Destinat a una soprano dramàtica d’agilitat, no té res a veure amb els difícils i exigents rols rossinians, donizzetians o bellinians que demanaven la mateixa vocalitat, ja que aquí Verdi va ser tossudament exigent en demanar per a l’estrena una soprano que anés molt més enllà de la veu bonica i el cant dolç que sembla ser que és el que li oferia la prevista Eugenia Tadolini, ja que segons el compositor “La Tadolini” és una dona bella i jo vull que al rol aparegui com un personatge lleig i dolent. Ella canta massa bé, com un àngel, però el que jo desitjo és un so aspre, sufocat, dur i fosc. “la Lady dovesse avere voce sgradevole e strisciare sul palcoscenico, con caratteri più da demone che da donna (la Lady ha de tenir veu desagradable i s’ha d’arrossegar a l’escenari, amb un caràcter més demoníac que femení).

Estpa clar que tots entenem el que volia Verdi, i estic segur que ni ell ni ningú volien una mala cantant, una dona que cridés o no fes les notes que ell li exigia, seria un contrasentit, però Verdi el que si volia és que la “parola scenica” ens donés aquesta interpretació ferotge, desagradable i malèfica del personatge. No volia que el rol es cantés com Norma, Anna Bolena o Semiramide, tres rols per a soprano dramàtica d’agilitat que potser tenien totes les notes adients per fer front a la Lady, capaç de fer el Re sobreagut amb pianíssim en concloure el somnambulisme, alhora que aixequés temibles i amenaçants guspires a:

Or tutti sorgete,
ministri infernali,
Che al sangue incorate,
spingete i mortali!
Tu, notte, ne avvolgi
di tenebre immota.
Qual petto percota
non vegga il pugnal

Per tant, unida inseparablement a la personalitat dramàtica, a la presència escènica captivadora (no confondre amb la bellesa que Verdi no volia que mostrés, tot i que no cal que sigui la bruixa de la Blancaneus, la soprano o mezzo (ja sabeu que la frontera entre soprano dramàtica i mezzosoprano és extraordinàriament feble i hi ha prou mostres de cantants de ambdues vocalitats assumint el rol) ha de tenir una personalitat, també vocal, de primera categoria.

Segurament no hi ha un altre personatge femení en el catàleg de Verdi com el de la Lady, i potser de totes les heroïnes verdianes la que més s’aproxima vocal i psicològicament sigui l’Abigaille de Nabucco. També potser per això, si fem una llista de les més gran intèrprets del rol, de totes aquelles que uneixen les dues fascinants personalitats, la immensa majoria estarem d’acord que Maria Callas és qui ens pot ensenyar millor el que significa el rol, unint en un sol personatge les característiques vocals i psicològiques exigides per Verdi, i fascinar alhora al públic, sense fredors, sense crits i també cantant divinament, no com l’àngel que Verdi no volia, sinó diabòlicament fascinant i atractiva.

Aprofito per dir-vos abans d’hora que no he inclòs a Callas en la tria de millors Lady, perquè tot i que puc estar equivocat, creia que si la incloïa, les altres no tenien cap opció.

Després de Callas hi han hagut i hi hauran moltes sopranos immenses que han cantat i cantaran aquest rol, però com ella possiblement cap. Tot el que busquis en aquest rol ho trobaràs en la versió de l’any 1952 a la Scala, quan la veu encara estava pletòrica i quan era capaç de fer front al exigent registre greu, al centre i al sobreagut, però sobretot dotant de ple sentit dramàtic als recitatius, a cada paraula, a cada frase, de manera incisiva i punyent. Així cantava a la Scala l’any 1952 la seva entrada

Atrio nel castello di Macbeth che mette in altre stanze.
Lady Macbeth leggendo una lettera.

Nel dì della vittoria io le incontrai.
Stupito io n’era per le udite cose;
Quando i nunzi del Re mi salutaro
Sir di Caudore, vaticinio uscito
Dalle veggenti stesse
Che predissero un serto al capo mio.
Racchiudi in cor questo segreto. Addio.

Ambizioso spirto
Tu sei Macbetto. Alla grandezza aneli,
Ma sarai tu malvagio?
Pien di misfatti è il calle
Della potenza, e mal per lui che il piede
Dubitoso vi pone, e retrocede!
Vieni t’affretta! Accendere
Ti vo’ quel freddo core!
L’audace impresa a compiere
Io ti darò valore;
Di Scozia a te promettono
Le profetesse il trono.
Che tardi? Accetta il dono,
Ascendivi a regnar.

Scene 6

Un servo e la precedente.

SERVO:
Al cader della sera il Re qui giunge.

LADY MACBETH:
Che di’? Macbetto è seco?

SERVO:
Ei l’accompagna.
La nuova, o donna, è certa.

LADY MACBETH:
Trovi accoglienza quale un re si merta.
(Il servo parte)

Scene 7

Lady Macbeth sola.

LADY MACBETH:
Duncano sarà qui?
Qui? Qui la notte?
Or tutti sorgete,
ministri infernali,
Che al sangue incorate,
spingete i mortali!
Tu, notte, ne avvolgi
di tenebre immota.
Qual petto percota
non vegga il pugnal.

Fixeu-vos amb com dóna sentit a cada una de les repeticions de !Che tardi? Accetta il dono, Ascendivi a regnar” i la manera extraordinària com fa front a la cabaletta des de quasi un murmuri a un crescendo sanguinolent que encara guarda les coloratures hereves del belcantisme però sense cap semblança a les heroïnes belcantistes que ella també afrontat amb extraordinari encert, com Anna Bolena, Lucia o Norma. 

A “La luce langue” ja no hi ha aquell esclat de seguretat insultant del primer acte, i tot s’inicia molt més ombrívol i ple de dubtes. Hi ha un murmuri en el recitatiu inicial que trasbalsa perquè tenim pànic que acabi acceptant que el “Nuovo delitto! E’ necessario!” La furiosa resolució al dubte que fa Callas, és extraordinari, amb una seguretat lacerant llença les frases “O voluttà; del soglio!” Ningú ha sabut cantar aquesta ària amb aquesta exultant demostració de temible poder.

La luce langue, il faro spegnesi
Ch’eterno corre per gli ampi cieli!
Notte desiata provvida veli
La man colpevole che ferirà;.
Nuovo delitto! E’ necessario!
Compiersi debbe l’opra fatale.
Ai trapassati regnar non cale;
A loro un requiem, l’eternità;.
(con trasporto)
O voluttà; del soglio!
O scettro, alfin sei mio!
Ogni mortal desio
Tace e s’acqueta in te.
Cadrà fra poco esanime
Chi fu predetto re.

Abans de fer front a l’escena de Somnambulisme no us vull deixar sense escoltar una estrofa del brindis, “Si colmi il calice di vino eletto”amb la que Callas demostra un domini tècnic/expressiu incomparable. Sempre provinent d ela versió de la Scala de l’any 1952 amb Victor de Sabata dirigint. Una fita verdiana.

I Ara arribem a “Vegliammo invan due notti … Una macchia è qui tuttora” amb el climàtic, bellíssim i esgarrifós preludi que donarà pas al diàleg del metge i la Lady in waiting, per immediatament després escoltar la tercera ària “Una macchia è qui tuttora” que ens mostra una Lady perduda, esporuguida, amb una veu que va del greu més profund a quasi una veu blanquinosa, ja ni tan sols terrena, fa venir calfreds. Si algú no havia entès encara que era això de la “parola scenica” escoltant la variació psicològica oscil·lant d’aquesta increïble interpretació us ho posa molt més fàcil. tenia que arribar Verdi per tal de que l’òpera italiana prengués aquesta dimensió teatral, dramàtica i dramatúrgica en perfecte sintonia amb el cant i la música. Excepcional”

MEDICO:
Un lume recasi in man?

DAMA:
La lampada che sempre
si tiene accanto al letto.

MEDICO:
Oh, come gli occhi spalanca!

DAMA:
E pur non vede.
(Lady depone il lume e si frega le mani, facendo l’atto di cancellare qulche cosa)

MEDICO:
Perché; sfrega le man?

DAMA:
Lavarsi crede!

LADY MACBETH:
Una macchia è qui tuttora.
Via, ti dico, o maledetta!
Una, Due, gli è questa l’ora!
Tremi tu? non osi entrar?
Un guerrier così codardo?
Oh vergogna! orsù;, t’affretta!
Chi poteva in quel vegiardo
Tanto sangue immaginar?

MEDICO:
Che parlò?

LADY:
Di Fiffe il Sire
Sposo e padre or or non era?
Che n’avvenne?
(Si guarda le mani)
E mai pulire queste mani
io non saprò?

Dama – MEDICO:
Oh terror!

LADY MACBETH:
Di sangue umano
Sa qui sempre. Arabia intera
Rimondarà piccol mano
Co’ suoi balsami non può;.
Oimè!

MEDICO:
Geme?

LADY MACBETH:
I panni indossa
Della notte. Or via, ti sbratta!
Banco è spento, e dalla fossa
Chi morirò; non surse ancor.

MEDICO:
Questo ancor?

LADY MACBETH:
A letto, a letto.
Sfar non puoi la cosa fatta.
Batte alcuno! andiam, Macbetto,
Non t’accusi il tuo pallor.

Dama – MEDICO:
Ah, di lei più, Signor!   

Possiblement de tots els rols interpretats per Callas, aquest sigui el més colpidor i complert, difícilment superable i difícilment superat.

En el proper apunt preparatori del Macbeth, dedicat als altres rols no ho tindré tan fàcil, però en aquest cas Maria Callas s’erigeix en indiscutible, al menys per a mi, per fer-vos entendre el rol, el personatge i la vocalitat. És una classe magistral a la que tan sols manca l’escena. En aquest sentit i tot i que la veu ja no està en el mateix esplendor, és primordial veure l’actuació del concert d’Hamburg de l’any 1959, i apreciar com canta “Nel di della vittoria” ja que només en el primer acord ja es posa en situació escènica i es transforma, amb una lectura de la carta que ha esdevingut escola per a quasi totes.

Demà la resta de personatges i les recomanacions discogràfiques corresponents.

La primera part la trobareu a:

PREPARANT MACBETH (1)

36 comments

  1. colbran

    Esta es la razón por la que tardo en escuchar las grabaciones de Maria Callas porque después de hacerlo me cuesta mucho que otra cantante me guste tanto como ella en los mismos roles. Me hace vibrar todas las fibras de mi cuerpo, me electriza su dicción, su expresión, su entrega, su precisa comunión con la música que la acompaña. Por cierto qué maravilla la dirección de de Sabata!

    Escuchando a Callas me hace viajar en el tiempo y me ilusiona imaginarme que Callas ha podido ser una “reencarnación” vocal de las cualidades de la Colbran, la Malibran y la Pasta, así como de sus posibles imperfecciones, como señalan las crónicas de su época y que Callas lógicamente también tuvo, pero que con su técnica y su extraordinaria entrega y dominio de la escena convertía en peculiaridades o más cualidades. Yo no he escuchado a ninguna soprano que me impresione síilaba a sílaba como ella. El rol de Lady Macbeth le iba como anillo al dedo y no entiendo por qué razón lo cantó tan poco, sólo en las funciones de 1952 de La Scala y arias en concierto y grabación. Afiortunadamente el registro en vivo de esas funciones de La Scala puede escucharse con una calidad sonora más que aceptable, después de múltiples remasterizaciones,

    Indudablemente el rol de Lady Macbeth es mi preferido, como ya indiqué en mi cuestionario. En vivo la única soprano auténticamente dramática que me dejó clavado en mi butacac con este personaje fue la extraordinaria Marisa Galvany en sus funciones en el Liceu. En su natal USA es un auténtico mito y hasta hace pocos años aún intervenía en roles de mezzo de carácter como la Old Lady de “Candide” de Leonard Bernstein. Su carrera internacional la limitó ella misma por graves problemas familiares.

    Veremos si Martina Serafin en el Liceu consigue entusiasmarme como en otros roles en que la he visto, incluso en las ya algo lejanas grabaciones en DVD de sus actuaciones en Mörbisch, interpretando operetas dirigidas -y también interpretadas en roles característicos- por su padre Hrald Serafin.

    M'agrada

  2. marcozincone

    Por fin me queda claro porque no conseguía identificar a Callas, por muchos esfuerzos que hiciera, en tu seleccón del otro dia! Pues, quise votar a ella y a Verrett, porque considero que todas las otras son imitadoras, pero veo que una de las imitadoras me ha ganado! Ahora estoy muy curioso de saber quién es!

    M'agrada

  3. Josep

    Bon dia a tothom:
    Com que no soc molt actiu en posar comentaris aprofito l‘avinentesa per donar te les gràcies per tots aquests apunts preparatoris de les operes que es representan en el GTL, es quelcom imprescindible per copsar amb la seva mesura un espectable del calibre de una representació d’Opera.
    Fede, comparto totalmente contigo tu opinión al respecto de la interpretación de la Callas, asimismo me has hecho recordar la función de gran impacto de un domingo de ya hace unas décadas con la grandiosa interpretación de la gran Marisa Galvany, creo que – escribo de memoria – acompañada por el barítono mexicano Guillermo Sarabia y nuestro estimado Pedro Lavirgen, función que tengo muy presente en mi recuerdo.

    M'agrada

    • colbran

      Los que tuvimos la suerte de ver a Marisa Galvany no la podremos olvidar nunca. Fue una interpretación sensacional, tanto vocal como teatralmente. Su Lady Macbeth es la mejor que yo haya visto en vivo.

      Efectivamente estuvo acompañada por el barítono mexicano Guillermo Sarabia que falleció 10 años después de interpretar su Macbeth en Barcelona a los 47 años y de Pedro Lavirgen. Joan Pons era el bajo Banquo.

      Yo la tengo también muy presente y además dispongo de la grabación de la retransmisión por radio. Su secretario portorriqueño tuvo la gentileza de enviarme una enorme foto dedicada de ella y además un cassette increíble con una variedad de personajes desde Fiordiligi a Aida, donde acababa el concertante del final del acto segundo con un impresionante Re sobreagudo, como hizo Callas en México. Re sobreagudo que también emitió al final del primer acto del “Macbeth” del Liceu.

      M'agrada

  4. alex

    Opino lo mismo que Colbran
    Exagerando y buscando un símil irónico, diría que “muerto el perro, muerta la rabia”. Es decir, fallecida la Divina Callas, fallecida la Lady Macbeth
    Sin llegar a su altura emotiva e interpretativa, destacaría posteriormente y a bastante distancia de la Divina, a la citada Galvani , así como a Dimitrova , Bumbry y Gulin
    Las últimas actuaciones liceístas de Guleghina ( extraordinario el MACBETH liceistico que dirigió en v.concierto Muti con los coros y orquesta de alla Scala allá en el 2000/2001), más que correctas pese a no entendérsele nada de su mala dicción italiana
    Sigo pensando que Martina Serafin, elegante y amplia soprano lírica, se estrellará como Lady Macbeth ( ya se estrelló como Abigaille) y veo más en el rol , a Serjan que cantará en el segundo cast
    Hoy en día, hay dos buenas sopranos casi dramáticas que cantan el rol, como Monastyrska o Pirozzi, pero no han venido

    M'agrada

    • Serjan hubiera tenido que ser la Lady del primer cast y por tanto la que se vería en el cine o oiría por la radio, pero aún no he entendido porqué se la contrató para este rol y mucho menos en el primer cast.

      M'agrada

  5. Parsifalx

    yo tampoco me prodigo mucho en comentarios…..pero daria no se que por hacer un viaje en el tiempo y ver a Callas en directo….su traviata…su macbhet….su anna bolena….sus recitativos no tienen parangon, es la teatralidad hecha Diva….esos raros casos que se dan cada 100 años…..

    M'agrada

  6. JordiP

    Hola Joaquim, merci per l’apunt. M’he tornat a enganxar al blog de debo amb l’inici de la nova temporada. Com ja hauras vist al questionari, per a mi la Callas es magnifica. El que mes admiro es aquesta capacitat d’esdevenir el personatge que representa. En el video es veu perfectament com despres d’estar somrient, comença la musica i deixa de ser Callas per a ser la Lady, i per a mes inri era capaç de trametre-ho amb la veu. A mi em passa com a en Colbran, em fa vibrar intensament. I m’ha passat com a la resta, esperava trobar-la a la tria pero ja he vist que no hi era, i m’he recordat del que em va passar amb la darrera pista del concurs d’agost, i he tornat a pensar: “refotut Joaquim!”. Jajajaja!

    Novament gracies per un post que m’ha fet molt content!

    JordiP

    M'agrada

  7. Mercè

    Fa temps que no poso comentaris (tot i anar seguint l’IFL).
    Però aquest cop no hem puc estar de dir que la Marysa Galvany, que no havia sentit mai, m’ha impressionat profundament. És una veu que trasbalsa, de tan potent i ferma; una veu que no només s’escolta amb l’oïda sinó que la sents amb tos el cos!!!
    Gràcies!!!!

    M'agrada

      • colbran

        Y tu no sabes cuánto!!! Fue un auténtico descubrimiento. El Liceu la contrató para la temporada siguiente, pero su secretario, con quien trabé una amistad ocasional hablando sobre su espléndida actuación, me dijo que no vendría, primero porque “Poliuto” no la había interpretado nunca y segundo porque los problemas de su hija con las drogas limitaban sus actuaciones fuera de su país -EEUU-, del que salió en contadas ocasiones. En su lugar vino Leyla Gencer que estuvo colosal. En Londres hace muchos años yo compraba mis LPs en una tienda de Dean Street que luego se trasladó o clausuró y Derek, su dueño, me mostró un catálogo de grabaciones pirata y Marisa Galvany era la soprano con más títulos -unos 30-, le seguía, precisamente, Leyla Gencer con unos 20.

        Esas funciones de “Macbeth” fueron gloriosas y Marisa Galvany estuvo muy bien acompañada por el contundente barítono mexicano Guillermo Sarabia -que grabó “Les pêcheurs de perles” junto a Alain Vanzo e Ileana Cotrubas. dirigidos por Prêtre y “Una tragedia florentina” de Zemlimsky, dirigida por Gerd Albrecht-. Sarabia volvió en 1976 con “Pagliacci” , al lado de Domingo, en 1977 con “Otello”, también con Domingo y en diciembre de ese mismo año volvió para hacerse cargo del rol de Nelusko en “L´Africaine” junto a Caballé y de nuevo con Domingo. Quizás existiera una amistad con el tenor madrileño-que estuvo tantos años afincado en México- o fueron puras coincidencias de reparto. Pedro Lavirgen añadía más calidad al “cast”.

        Las voluminosas y hermosas voces de Galvany -más teatral que discográfica- y Sarabia se complementaban fenomenalmente y los qie asistimos a aquellas funciones de “Macbeth” no las hemos olvidado nunca. Afortunadamente fue retransmitida por radio y pude efectuar una muy buena grabación en cassette que ahora ya tengo trasladada a CD desde hace bastantes años.

        La grabación videográfica que figura en Youtube de “Macbeth” con Marisa Galvany y Louis Quilico corresponde a dos años antes del debut de la gran soprano dramática en el Liceu. Hasta no hace mucho figuraba la grabación completa; actualmente sólo se encuentran fragmentos.

        Marisa Galvany, además, era una gran actríz, con una esbelta figura y una notable belleza que el vídeo de Youtube no patentiza, pero en Google se encuentran fotos que lo confirman, pero en ninguna está tan hermosa como en la que me envió desde EEUU, dedicada y autografiada.

        Joaquim dedicó un estupendo post a Marisa Galvany hace bastantes años, pero puedes localizarlo fácilmente con el buscador de este blog.

        M'agrada

      • colbran

        Por cierto adoptó el nombre de Marisa Galvany en honor a la gran soprano coloratura granadina María Galvany que durante sus más o menos 20 años de carrera (debutó en 1896) fue considerada la cantante más “rápida” del mundo y sorprendía por su facilidad para los adornos que hoy no serían aceptados y su increíble tesitura.

        M'agrada

  8. OLYMPIA

    Quin apunt, Joaquim! Ets més gran que la vida. I si tots els comentaris són interessants els de Colbran són superbs.
    Callas era una força de la naturalesa. Jo la sento filla directa de les grans tràgiques gregues que Sòfocles, Euripides i altres grans autors varen crear. Callas havia de venir al món contemporani per immortalitzar aquelles tràgiques de les quals n’ha heeretat la sang, així com moltes altres figures transcendents, i si convé sinistres com la Lady. Ella contenia tots el grans personatges dramàtics que hagin existit.
    Escoltar-la i no tenir ganes d’anar al Liceu és el que em passa. I Serafin m’agrada molt.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: