Dimecres es va inaugurar la temporada 2016/2017 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS) i l’obra escollida va ser Don Giovanni de Mozart, el que podria haver motivat que l’apunt s’encapçalés amb un re-insistint en el Don Giovanni, ja que en menys d’una setmana tres apunts hauran parlat d’aquesta genial i exigent òpera. Tot un privilegi

35 anys fent òpera de qualitat, honesta i tocant de peus a terra agosaradament, és quelcom admirable, sobretot en un país on el projectes culturals són tan lloats i ben vists com sempre són fruit d’una abnegada obsessió d’un il·luminat/il·luminada que contra totes les adversitats sap concentrar al seu voltant l’entusiasme i els suports imprescindibles per fer realitat el somnis. Mirna Lacambra segueix al capdavant sent l’ànima i el motor d’un equip que garanteix el futur donant l’oportunitat a les noves generacions de veus  que necessiten hores d’escenari o bé com a pas previ i imprescindible per fer el salt a exigències superiors o bé per ajudar a consolidar amb professionalitat el propi projecte. de manera sostenible i compromesa. Bravo per l’AAOS i per aquesta tasca que tot i ser privada, té un caire de servei públic i de difusió cultural arrelada a la societat, gràcies a uns dirigents i responsables implicats que creuen en el que fan i coneixen el que fan. Costa imaginar que es pugui fer més amb tants pocs recursos.

La inauguració d’aquesta 35ª temporada va estar reservada a Don Giovanni i aquesta òpera és un regal emmetzinat ja que en la transparència de la seva densitat no hi ha lloc per amagar les exigències que requereix la seva interpretació, ja sigui a nivell estrictament musical en al part orquestral, com òbviament en la vocal, on els 8 personatges han de ser dibuixats amb precisió dramàtica comptant amb l’altíssim rigor de les capacitats tècniques de la bellíssima partitura.

Jo diria que Daniel Gil de Tejada va llegir amb pulcritud més que no pas interpretar la partitura i això va fer amb el lloable intent de que tot quadres i sonés ben pulcra i endreçat es va quedar massa enrrere el discurs dramàtic que la successió quasi cinematogràfica d’escenes dóna el ritme a la narració i a aquest ritme li va mancar vida i tensió, fet que podia provocar en certs moments o bé una mena de precipitació en la precisió i quadratura d’escena i fossat o un discurs letàrgic, no tant per una qüestió del tempo emprat, sinó d’una manca de inspiració narrativa. Va tenir molta cura de que la imprescindible Orquestra Simfònica del Vallès interpretés Mozart extraient un so mozartià, quelcom que pot semblar una obvietat, però que sabem que no sempre és possible.. En el transcurs de les altres 10 representacions (4 més a Sabadell, 2 de les quals són per a estudiants, Lleida, Manresa, Sant Cugat, Granollers, Reus i Tarragona) de ben segur millorant aquells aspectes que en la primera representació sempre queden envestats. Tot i axi el resultat final é spot qualificar de notable amb possibilitats de millora.

Un altre dels puntals del projecte operístic vallesà, el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell  va complir amb escreix el que s’exigeix al cor en aquesta òpera.

L’equip vocal va ser un conjunt sòlid que va garantir la gratíssima impressió al final de la representació, si bé no tots van estar al mateix nivell.

La més destacable de tots va ser la meravellosa Zerlina de Sara Blanch, la soprano destinada a ser una gran en un curt període de temps, tot i que té molt camí per fer i per tant molt per aprendre, però quan un cantant trepitja l’escenari i es percep una aura que l’envolta i que irradia a la resta dels que estan al seu voltant o omple l’escenari amb la seva presència, és que estem parlant d’una personalitat artística i quan un cantant té personalitat artística és bastant difícil que no acabi triomfant al més alt nivell, perquè en un món d’uniformitats que emergeixi algú amb talent i personalitat és per celebrar-ho. El seu cant és emotiu, la dicció claríssima, el fraseig incisiu i la musicalitat deliciosa. Llàstima que Zerlinano canti més.

Carlos Daza és un bon Don Giovanni, no sé si n’hi ha prou amb ser un bon Don, però va dominar l’escena i el rol, tot i que a la veu a vegades li manca cos en les zones més greus. Jo d’ell no forçaria la veu per intentar semblar el baix-baríton que no és, perquè aleshores l’emissió perd homogeneïtat i la línia la bellesa, ambdós aspectes primordials per acabar seduint per la porta gran.

Toni Marsol és un animal escènic que sap fer de Leporello el seu aliat, gràcies a que connecta ràpid amb el públic, un aspecte primordial per obtenir la simpatia i el reconeixement unànime, que de ben segur no li tindrà en compte els canvis de color o l’èmfasi innecessari en un fraseig que vol ser més espontani del que realment és.

Núria Vilà (Donna Anna) i Eugènia Montenegro (Donna Elvira), tot i els aspectes que no són comparables entre les dues veus i les dues tècniques vocals, van patir d’una certa precipitació en les grans àries del segon acte, ja que tant el “Mi tradì quell’alma ingrata”, de Montenegro com el “Non mi dir, bell’idol mio” de Vilà van començar més segures i projectades que en els finals amb les coloratures no gaire acurades i els aguts menys degudament precisos. Vilà és més segura que Montenegro i el recitat dramàtic és més intens. Tot i que la seva veu no sigui la d’una soprano dramàtica d’agilitat, el seu temperament i un registre no sobrat però si suficient, l’ajuden molt, però va perdre homogeneïtat o concentració en moment culminants, fet que va malmetre la boníssima impressió que em va causar en el “Or sai chi l’onore”. Montenegro en canvi nio crec que sigui la veu idònia per fer front a Elvira, ja que el seu registre greu resulta sord o inexistent, i no és que no en tingui, sinó que no està prou treballat.  En el “Mi tradi” vaig patir una mica perquè ella patia, però té una cosa molt important i és l’empeny i l’esperit de superació. La veu és important i hauria de superar alguns aspectes cabdals de la seva tècnica en el pas de la veu.

David Alegret és un tenor que es caracteritza per l’elegància del fraseig i la cura en l’estil. No sé si la culpa que el seu “Dalla sua pace” fos una cursa contra el rellotge, fet que va provocar que qualsevol intent de recrear un món de quietud s’evaporés amb les presses, fos de Gil de Ejada o seu, però va acabar semblant més preocupat en treure’s del damunt el compromís que no pas gaudir amb el moment. A la segona ària tampoc va acabar d’estar fi del tot, però en “Il mio tesoro intanto” més per problemes tècnics que no pas expressius.  En futures representacions ho millorarà, segur!.

No em va agradar el Massetto (a la foto del programa deia Antonio) de Juan Carlos Esteve, No vaig trobar que la veu estigués ben definida ni col·locada, perquè abans  d’ahir no vaig saber apreciar la vocalitat de baix, com tampoc la vaig trobar en el Commendatore de Sinho Kim, un baix sense baixos, quelcom preocupant.

Les produccions de Pau Monterde son eficaces, no es pot demanar gaire més. Amb quatre rals ha de recrear i suggerir espais que en aquest Don Giovanni tenen un caire esquemàtic amb uns volums geomètrics que serveixen pera quasi tot i que contrasten amb les estàtues omnipresents que apareixen i desapareixen d’escena com animes en pena, qui sap si de les dones que s’ha beneficiat el cràpula de Don Giovanni o dels pares que s’ha hagut de ventilar per poder aconseguir-ho. El cas és que tret de l’escena del cementiri, on totes juntes fan el seu impacte, a la resta no m’acabaven d’encaixar amb els volums geomètrics tan senzills com efectius.

El moviment escènic em va semblar bastant genèric, deixant llibertat als cantants a deixar anar les seves capacitats o mancances sense gaires preocupacions o complexes. Ara bé, només en l’escena del sopar i en el moment que Don Giovanni ha de ser engolit a l’avern, Monterde es va inventar un truc teatral (dimecres aplaudit) que no s’escau gaire amb l’esquemàtica producció però en ser, com aquell qui diu, l’únic moment que és permet que el director deixi la seva signatura, ho donarem per bó, sobretot perquè sembla ser que si més no va sorprendre.

El disseny de llums senzill però efectiu, i un vestuari no sempre encertat (David Alegret és molt alt, no sé si la casaca blau turquesa era el color més adient) van acabar per dignificar una representació amb clars punts de millora, però que em va deixar una notable satisfacció en acabar la representació.

Era, encara que sembli mentida, la primera inauguració en la jo assistia de l’AAOS i entre el públic que quasi omplia La Faràndula, molts coneguts, amics i saludats barcelonins, bona senyal!

Ah! i m’oblidava, els preus absolutament assequibles. Tots els detalls de les properes representacions d’aquest notable Don Giovanni, així com de la resta de la temporada, la trobareu en el web de l’AAOS.

Enllaç al web de l’AAOS:

• http://www.aaos.info/representacio_opera_sabadell.asp?id=41&idx=24&don-giovanni