L’èxit d’una obra mestra de la cinematografia com és amb  Some Like It Hot (1959) de Billy Wilder, era inevitable que passés a Broadway en forma de musical i David Merrick, el productor va reunir al voltant del projecte un equip creatiu que incloïa  el bo i millor del teatre musical, in equip guanyador amb un llibret de Peter Stone, els texts de les cançons de Bob Merrill, la coreografia de Gower Champion i la música del gran Jule Styne amb èxits indiscutibles com Gentlemen Prefer Blondes (1949), My Sister Eileen (1955), Bells Are Ringing (1956), Gypsy (1959) o Funny Girl (1964) entre més de les 30 produccions pel teatre musical que va escriure.

Sugar, estrenada el 9 d’abril de 1972 al Majestic Theatre de Broadway i va estar en cartell durant 505 representacions, però no va ser l’èxit que tothom esperava, bàsicament perquè les cançons no tenen la qualitat que s’esperava de Styne, el llibret suposa una copia de les escenes de la pel·lícula i les lletres de les cançons no van estar a l’alçada. I perquè no dir-ho, és prècticament impossible sustraures de la personalitat de Marilyn, Lemmon i Curtis, i això marca irremeiablement qualsevol proposta ja que o queden com a imitacions de l’origibal, quelcom sempre poc creatiu i decebedor o el canvi pot suposar un sacrilegi impossible d’assumir per a la taquilla que  de ben segur busca com a reclam la genialitat de Wilder per no defraudar les expectatives del públic.

Amb una partitura mancada de la gran inspiració i d’aquelles cançons que acaben sent estàndards i grans èxits a les llistats de vendes, calia confiar en l’equip d’actors i aleshores només va ser Robert Morse (Jerry/Daphne) qui va aconseguir portar el públic al teatre i sembla ser que Tony Roberts (Joe/Josephine), Elaine Joyce (Sugar Kane), Cyril Ritchard (Osgood Fielding, Jr.), Sheila Smith (Sweet Sue) i Steve Condos ( Spats Palazzo) no van aconseguir fer oblidar als protagonistes de la pel·lícula.

Les reposicions posteriors tampoc han aconseguit aixecar el vol, ni la de Londres que va recuperar el títol de la pel·lícula, amb només tres mesos a l’escenari del Prince Edward Theatre, ni la que va fer un tour per els Estats Units durant el 2002/2003 amb Tony Curtis fent de Osgood Fielding, Jr., ni altres intents posteriors, mai ha acabat de quallar.

A Barcelona l’any 2015 es va estrenar la producció que ara ha tornat com a conseqüència de l’èxit assolit i els premis aconseguits, dirigida per Pau Doz i amb Bealia Guerra (Sugar), Xavi Duch (Jerry/Daphne) i Rubén Yuste (Joe/Josephine).

És una producció simpàtica i honesta d’una obra que no val gaire i que sense gaires pretensions degut a pressuposts paupèrrims, aconsegueix a partir de la senzillesa minimalista de la producció escènica (escenografia pràcticament inexistent, un vestuari més treballat i un disseny de llums excessivament fosc), però amb un potent, cohesionat i brillant cos de ball (coreografia excel·lent de Laura Olivella) que el producte final esdevingui un èxit malgrat la poca solidesa de l’obra que s’interpreta. Tots són més bons actors i ballarins que cantants, i això en un musical on les cançons ja no són gran cosa és preocupant, perquè es desatén una part important de l’obra. Està bé que llueixi molt la coreografia amb espectaculars i puntuals acrobàcies incloses, però en un musical s’ha de cantar bé, i no tots ho aconsegueixen i quan ens fixem en els rols més secundaris aleshores el nivell baixa fins a límits més propis del amateurisme. En a mi m’agrada molt el cant i no puc acceptar que es canti de manera aproximada i molt menys en un teatre professional.

Les actuacions són simpàtiques i sobretot Xavi Duch sap com treure partit dels gags que li posen a l’abast, amb algunes sortides entranyables, però en cap cas ni ell ni Rubén Yuste saben ser deliciosament femenins com ho eren Curtis i Lemmon, i és clar Bealia Guerra ha de lluitar contra una icona mil i una vegada imitada però mai ni tan sols igualada, Marilyn Monroe.

Cal dir que l’obra original no els dóna cap cançó memorable  i a banda de “The Beauty That Drives Men Mad” el duo amb el que es presenten Jerry i Joe, la resta de cançons no atorga als personatges la rellevància que hom pensa que haurien de tenir en una comèdia musical.

L’obra s’interpreta amb una bona jazz band sobre l’escenari, dirigida per Bernat Hernàndez, quelcom que tractant-se d’un musical de petit format és molt d’agrair, ara bé, hi ha com acostuma a passar en la immensa majoria de les produccions musicals actuals, un excés d’amplificació que dificulta molt la comprensió del text.

Si per a mi és bàsic que es canti bé, també ho és que a banda de fer-ho bé s’entengui tot el que canten, i ahir vaig tenir molts problemes per intentar comprendre el que em deien. Estava situat a la part del darrera del teatre Eixample i el so era en molts moments molest, amb problemes de incompatibilitats i acoblaments, tan enutjosos com incomprensibles en un espectacle rodat. En alguna ocasió fins i tot algun actor es va quedar sense amplificació i el que ens arribava era un murmuri. Els micròfons han acostumat tan malament als actors, que no s’esforcen gaire a fer-se audibles, com al públic, i si l’excés acaba sent molest, aleshores ja és per aixecar i marxar (cosa que no vaig fer tot i no trobar-me en les millors condicions físiques).

L’èxit final, amb part de la companyia repartida per la platea per encoratjar a aplaudir i fer la gran festassa a l’hora dels aplaudiments, és tan sincer com raonable. Tots hi posen moltes ganes, però l’obra és el que és i tenint altres títols del mateix Styne o altres, per representar  (el dèficit en aquest sentit és enorme), anar-se a fixar amb aquest Sugar no deixa de ser curiós.

El teatre estava pleníssim i això sempre és bo.