IN FERNEM LAND

SUGAR, NINGÚ ÉS PERFECTE A L’EIXAMPLE TEATRE


sugar_eixampleteatre

L’èxit d’una obra mestra de la cinematografia com és amb  Some Like It Hot (1959) de Billy Wilder, era inevitable que passés a Broadway en forma de musical i David Merrick, el productor va reunir al voltant del projecte un equip creatiu que incloïa  el bo i millor del teatre musical, in equip guanyador amb un llibret de Peter Stone, els texts de les cançons de Bob Merrill, la coreografia de Gower Champion i la música del gran Jule Styne amb èxits indiscutibles com Gentlemen Prefer Blondes (1949), My Sister Eileen (1955), Bells Are Ringing (1956), Gypsy (1959) o Funny Girl (1964) entre més de les 30 produccions pel teatre musical que va escriure.

Sugar, estrenada el 9 d’abril de 1972 al Majestic Theatre de Broadway i va estar en cartell durant 505 representacions, però no va ser l’èxit que tothom esperava, bàsicament perquè les cançons no tenen la qualitat que s’esperava de Styne, el llibret suposa una copia de les escenes de la pel·lícula i les lletres de les cançons no van estar a l’alçada. I perquè no dir-ho, és prècticament impossible sustraures de la personalitat de Marilyn, Lemmon i Curtis, i això marca irremeiablement qualsevol proposta ja que o queden com a imitacions de l’origibal, quelcom sempre poc creatiu i decebedor o el canvi pot suposar un sacrilegi impossible d’assumir per a la taquilla que  de ben segur busca com a reclam la genialitat de Wilder per no defraudar les expectatives del públic.

Amb una partitura mancada de la gran inspiració i d’aquelles cançons que acaben sent estàndards i grans èxits a les llistats de vendes, calia confiar en l’equip d’actors i aleshores només va ser Robert Morse (Jerry/Daphne) qui va aconseguir portar el públic al teatre i sembla ser que Tony Roberts (Joe/Josephine), Elaine Joyce (Sugar Kane), Cyril Ritchard (Osgood Fielding, Jr.), Sheila Smith (Sweet Sue) i Steve Condos ( Spats Palazzo) no van aconseguir fer oblidar als protagonistes de la pel·lícula.

Les reposicions posteriors tampoc han aconseguit aixecar el vol, ni la de Londres que va recuperar el títol de la pel·lícula, amb només tres mesos a l’escenari del Prince Edward Theatre, ni la que va fer un tour per els Estats Units durant el 2002/2003 amb Tony Curtis fent de Osgood Fielding, Jr., ni altres intents posteriors, mai ha acabat de quallar.

A Barcelona l’any 2015 es va estrenar la producció que ara ha tornat com a conseqüència de l’èxit assolit i els premis aconseguits, dirigida per Pau Doz i amb Bealia Guerra (Sugar), Xavi Duch (Jerry/Daphne) i Rubén Yuste (Joe/Josephine).

És una producció simpàtica i honesta d’una obra que no val gaire i que sense gaires pretensions degut a pressuposts paupèrrims, aconsegueix a partir de la senzillesa minimalista de la producció escènica (escenografia pràcticament inexistent, un vestuari més treballat i un disseny de llums excessivament fosc), però amb un potent, cohesionat i brillant cos de ball (coreografia excel·lent de Laura Olivella) que el producte final esdevingui un èxit malgrat la poca solidesa de l’obra que s’interpreta. Tots són més bons actors i ballarins que cantants, i això en un musical on les cançons ja no són gran cosa és preocupant, perquè es desatén una part important de l’obra. Està bé que llueixi molt la coreografia amb espectaculars i puntuals acrobàcies incloses, però en un musical s’ha de cantar bé, i no tots ho aconsegueixen i quan ens fixem en els rols més secundaris aleshores el nivell baixa fins a límits més propis del amateurisme. En a mi m’agrada molt el cant i no puc acceptar que es canti de manera aproximada i molt menys en un teatre professional.

Les actuacions són simpàtiques i sobretot Xavi Duch sap com treure partit dels gags que li posen a l’abast, amb algunes sortides entranyables, però en cap cas ni ell ni Rubén Yuste saben ser deliciosament femenins com ho eren Curtis i Lemmon, i és clar Bealia Guerra ha de lluitar contra una icona mil i una vegada imitada però mai ni tan sols igualada, Marilyn Monroe.

Cal dir que l’obra original no els dóna cap cançó memorable  i a banda de “The Beauty That Drives Men Mad” el duo amb el que es presenten Jerry i Joe, la resta de cançons no atorga als personatges la rellevància que hom pensa que haurien de tenir en una comèdia musical.

L’obra s’interpreta amb una bona jazz band sobre l’escenari, dirigida per Bernat Hernàndez, quelcom que tractant-se d’un musical de petit format és molt d’agrair, ara bé, hi ha com acostuma a passar en la immensa majoria de les produccions musicals actuals, un excés d’amplificació que dificulta molt la comprensió del text.

Si per a mi és bàsic que es canti bé, també ho és que a banda de fer-ho bé s’entengui tot el que canten, i ahir vaig tenir molts problemes per intentar comprendre el que em deien. Estava situat a la part del darrera del teatre Eixample i el so era en molts moments molest, amb problemes de incompatibilitats i acoblaments, tan enutjosos com incomprensibles en un espectacle rodat. En alguna ocasió fins i tot algun actor es va quedar sense amplificació i el que ens arribava era un murmuri. Els micròfons han acostumat tan malament als actors, que no s’esforcen gaire a fer-se audibles, com al públic, i si l’excés acaba sent molest, aleshores ja és per aixecar i marxar (cosa que no vaig fer tot i no trobar-me en les millors condicions físiques).

L’èxit final, amb part de la companyia repartida per la platea per encoratjar a aplaudir i fer la gran festassa a l’hora dels aplaudiments, és tan sincer com raonable. Tots hi posen moltes ganes, però l’obra és el que és i tenint altres títols del mateix Styne o altres, per representar  (el dèficit en aquest sentit és enorme), anar-se a fixar amb aquest Sugar no deixa de ser curiós.

El teatre estava pleníssim i això sempre és bo.

 

4 comments

  1. colbran

    De todas las partituras que conozco de Jule Styne esta es la peor de todas. El autor del mejor musical de todos los tiempos -“Gypsy”- segun los estudiosos del género- no hubiera debido componer una música tan pobre y poco inspirada. El rey de las oberturas de los musicales de Broadway como fue Jule Styne autor de la mejor que se haya escuchado jamás en Tin Pan Alley -y que es la de “Gypsy”- tampoco podía colocar una tan poco inspirada como arranque de este inefable musical.

    Ya la creación de esta obrita fue todo un problema porque los “sponsors” a raíz de las “previews” quisieron apartar del espectáculo al músico y al letrista Robert Merrill y sustituirlos por otros, por la pésima calidad del producto. Jule Styne achacó su falta de inspiración a las pobres letras de las canciones que le proporcionara Merrill. Por otra parte Gower Champion, genial bailarín y coreógrafo, atravesaba un mal momento profesional, quizás debido al fracaso matrimonial con su esposa Marge que acabó en divorcio en 1973, justo cuando “Sugar” concluía sus representaciones y su coreografía no estaba a la altura de su categoría.

    Total se mantuvieron músico, letrista y coreógrafo poniendo todo el énfasis en el carisma, simpatía y profesionalidad del gran Robert Morse, pobremente secundado por Tony Roberts, no en su mejor forma; la encargada del rol de Sugar Kane no contaba para nada y fue sustituída al poco tiempo por otra intérprete que tampoco supo dar brillo al personaje. Marilyn Monroe tenía demasiada luz.

    Total en este espectáculo yo destacaría los bailarines -bien coreografiados- y la orquesta, junto al relativo buen hacer de los intérpretes, con más entusiasmo que buenos resultados. La megafonía auténticamente INSOPORTABLE.

    Cuando yo ví que parte del público compraba palomitas de maíz me temí lo peor…Los adolescentes que eran mayoría entre los espectadores parecían asistir a un concierto de rock con gritos de aprobación, con lo que me hizo pensar que quizás eran discípulos de la coreógrafa o parientes de los integrantes del espectáculo porque en caso contrario no es posible entender una demostración tan estupida en un musical cómico pero no para chillar con histeria; en todo caso para ser aplaudido.

    Una tarde perdida.

    M'agrada

  2. SANTI

    Nosaltres hi vàrem anar pels volts de Nadal de l’any passat, quan ho feia Ivan Lavanda però al Teatre Gaudí i ens vàrem divertir molt. Ell i Xavi Duch transmetien molt bon rotllo. La noia ho tenia més difícil tot i la frescor que transmetia, Marilyn és inimitable.
    És un espectacle recomanable i optimiste, ideal per a passar una bona estona i riure.
    Jo el recomano

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: