IN FERNEM LAND

LICEU 2016/2017: ELEKTRA


Hi ha nits que et queden gravades a la memòria de per vida i no tinc cap mena de dubte que la d’ahir serà una d’aquestes.

No sempre és possible obtenir d’artistes amb gran talent resultats a l’alçada de les expectatives, hi ha molts factors que influencien per tal de que tot es conjuri a favor de l’art i arribar a assolir un nivell de compromís i excel·lència extrem que facin possible que tot el públic respongui extasiat i excitat després del darrer acord, amb un rugit de gratitud espontani i  ensordidor per intentar agrair tot el que han rebut amb intensitat desenfrenada durant una mica més dels 100 minuts que transcorren des de que les criades netegen durant uns llargs minuts de silenci musical, només trencat per l’escombrada del pati interior del palau reial de Micenes, fins els conclusius i violents darrers acords de l’orquestra abans que la foscor envaeixi l’escenari i ens evidencií que la màgia en aquesta ocasió brutal, de l’òpera ha acabat i que tornem per tant a la quotidianitat.

En recordo unes quantes de nits com les d’ahir, no moltes, però són en qualsevol cas aquelles nits que recordes, rememores i transmets a tots els que en un futur no massa llunyà voldran conèixer i saber coses de primera ma dels afortunats que hi varen assistir. Que al sortir m’aturin dues noies a les quals no havia vist mai i em diguin que han baixat expressament de Ripoll fent-me cas, per no perdre’s aquesta Elektra malgrat que no és el repertori o el tipus de música que més els satisfà i el més important, que em diguin que els ha agradat molt, és com us podeu imaginar el colofó perfecte a aquesta experiència musical, teatral i vocal que de ben segur es repetirà en les quatre representacions que queden (11,15,19 i 23 de desembre) i que no us hauríeu de perdre per res del món, i ara, si l’excitació que encara em dura després de les més 3 hores d’acabada la representació, m’ho permet, us explicaré els motius.

Elektra ja ha quedat clar en l’apunt preparatori que no és una òpera fàcil, calen molts factors confluents per fer-la possible i no hi ha dubte que el primer és tenir un director musical que sigui capaç d’enlairar aquesta gegantina estructura orquestral i vocal, donat-li sentit, coherència i una narrativa dramàtica imprescindible per construir aquests encontres que delimiten les escenes que configuren la tragèdia.

Josep Pons sabem que a banda de l’encàrrec de fer una orquestra de la qual sentir-nos orgullosos té una especial afinitat en la música a partir del tombar del segle XIX al XX fins als nostres dies.  Això no vol dir que no hagi demostrat amb escreix la seva vàlua com a director simfònic en molts repertoris, però en el camp de l’òpera està limitant molt el repertori, quelcom que sent el director musical d’un teatre d’òpera jo sempre he cregut que el limitava perjudicant-lo. Ara bé, de mica en mica ha anat afegint títols i repertoris adients a la seva estètica més propera, signant notables direccions del Benvenuto Cellini o la segona part del Ring,, acabada amb espectaculars resultats en el Götterdämmerung que va fer callar als quatre eterns buadors que s’encaparraven en fer el ridícul més estrepitós cada vegada que el protestaven. Sortosament això ja ha passat a millor vida i ell pot treballar millor sense aquesta pressió afegida si bé encara no disposa de tots els recursos promesos per tirar endevant de la manera més ràpida possible el projecte de regeneració musical que necessita la casa i que ell es va responsabilityzar de fer de la mateixa manera que hi va haver qui es va responsabilitzar en dotar-lo dels recursos per fer-ho, recursos que arriben amb compta gotes.

Tot i així la millora de l’orquestra és evident i encara que ahir hi havia una part de la plantilla subcontractada, cal dir que les subcontractacions van ser d’alçada perquè la resposta orquestral va ser extraordinària. Sabem que no tenim la Staatskapelle de Berlín o Dresden, però també sabem de on veníem i on som, per tant la primera cosa que cal aplaudir i bravejar és la feina feta pel mestre Pons en aquests primers anys ingrats per molts motius.

La direcció de Josep Pons és, com acostuma, de temps amplis i respiracions profundes. Hi ha un permanent compromís en extraure una sonoritat nítida i transparent, en aquest cas d’una orquestració densíssima, amb la cura addicional en que el so sigui polit o millor encara, bonic. El repte l’ha assolit amb escreix,, sempre tenint en compte que encara no estem on ens agradaria estar, però ahir l’orquestra sonava compacte, cohesionada, equilibrada, amb uns solistes atents al so i a al correcta projecció, i una corda que mantenia amb seguretat i convicció tot l’entramat complex d’alternances entre la brutalitat sonora dels atacs de fúria expressionista i aquells d’expansió lírica. Amb l’orquestra absolutament implicada i entregada (la complicitat amb l’escenari era total) s’apreciaven els fruits del treball previ (Nozze di Figaro inclòs en el pac) d’aquesta cura per obtenir la màxima rendibilitat al so i alhora poder desplegar tot el ventall de possibilitats tímbriques i sonores, amb moments tan gloriosos com el tema del reconeixement d’Orest, d’una emotivitat colpidora després de les explosions de caos airat amb les que Strauss construeix la decepció d’Elektra davant la suposada mort del seu germà.  Un treball intens amb resultats orquestrals convincents i esperançadors que garantien que la vessant musical des del fossar estava sota control.

Calia doncs que l’equip vocal no mostres fissures i no les va mostrar en una òpera molt agraïda, cert, però extremadament complexa i difícil.

Com que l’equip pràcticament era el mateix que va estrenar la producció a Aix-en-Provence l’any 2013, el rodatge era total i tret del canvi important del director musical, els cantants que varem gaudir ahir, saben aquesta producció de memòria. Aquest va ser, i no en tinc cap dubte, un dels motius de l’excel·lència assolida en aquestes representacions liceistes. Tot funciona com un rellotge de precisió, tot té sentit i les actuacions dramàtiques són creïbles. Els cantants també estan involucrats amb el que canten i a banda de l’excepcionalitat d’algunes de les veus reunides, tot forma part d’una producció on tots formen part d’un conjunt unitari. Aquesta és la gran sensació que dóna aquesta producció tan ben trenada. És obvi que el treball teatral del desaparegut Patrice Chéreau hi té també molt a veure amb el resultat final, però l’afegitó individual que aporten cadascun dels cantants és extraordinari i fa entenedor el perquè d’aquell esclat d’eufòria col·lectiva al final de la representació.

Evelyn Herlitzius  és Elektra. Serà difícil pensar en aquest rol a partir d’ara i no tenir-la present. L’esplendor i la força vocal no són només el gran actiu d’aquesta artista incommensurable, hi ha una complicitat teatral en cada gest, en cada element coreogràfic i en cada frase llençada ja sigui amb fúria inusitada o amb colpidora tendresa. Les notes traspassant amb fermessa límits que semblen infranquejable, però per sort ella no es limita amb el que en altres ja seria un do de Déu, no, hi ha en el treball d’Herlitzius un precís estudi dramatúrgic del personatge, seguint les directrius del director escènic que atorga a l’Elektra d’Herlitziius, una autenticitat que traspassa convencions teatrals i esdevingui, segurament al costat de l’Ortud de Lohengrin, el més gran que jo l’hi hagi vist mai, el treball més autèntic i emocionant, veritablement colpidor i galvanitzant a tota la companyia al seu voltant.

Adrianne Pieczonka és una emotiva i arravatada Chysothemis que excel·leix moments d’autèntica màgia quan la veu en la zona més aguda traspassa amb precisió acerada, la columna sonora de tot l’entramat orquestral. El cant o l’emissió sempre són lliures, sense portaments que ajudin a emetre les notes més compromeses, sense engolaments que falsegin él color per intentar vendre gat per llebre. Arriba amb força i suficiència en tot el registre que Strauus exigeix al rol, i ho fa amb l’emotivitat d’un personatge propens a la llagrimeta i que ella evita amb una fortalesa dramàtica admirable.

Waltraud Meier, lamentablement, ja no pot seguir la intensitat de Herlitzius i Pieczonka, la veu no pot respondre amb l’exigència que la partitura de Klytämnestra demana, però com que les grans personalitats artístiques ho són per aspectes que sobrepassen les limitacions físiques, la interpretació que fa d’aquest rol segons les directrius de Chéreau, son excepcionals. El seu personatge és el més elaborat sota l’univers del director francès, ja que l’aparta de la caricatura granguinyolesca  per atorgar-li una elegància i distinció no habituals i fent que quasi l’arribis , no tan sols a perdonar, sinó a estimar. Això fa que la natural minva de facultats no tingui tanta importància, tot iq ue en un parell de moment on Strauss demana presència i fermesa la veu es desfés com farinetes. L’actuació senyorívola amb l’intent d’aproximació a la filla que la rebutja, és un moment desconcertant per a tots els que pensen en l’Elektra de sempre, però dóna una inquietant perspectiva  aun personatge massa sovint adotzenat.

Magnífic l’Orest d’Alan Held, amb la presència i autoritat que requereix el rol i amb els seus minuts de glòria lírica en la captivadora escena del reconeixement.

Thomas Randle en el ingrat Aegisth, i excepcionals Renate Behle, Bonita Hymman i Roberta Alexander, mentre que la resta de criades no baixaven del notable, en un esforç mereixedor del més alt reconeixement, per portar pràcticament a tot “l’equip de la neteja” original.  Andrea Hill, Silvia Hablowetz, Marie-Eve Munger i les incorporacions nostrades de: Mariel Aguilar, Olatz Gorrotxategi, Carmen Jiménez i Helena Zaborowska.

Florian Hoffmann és un servent jove a punt de l’accident laboral, mentre que Mariano Viñuelas compleix amb escreix el breu compromís del servent vell.

Ara bé, cal reverenciar a Franz Mazura que amb  92 anys tingui ganes de pujar a dalt d’un escenari a recitar, més que cantar, la frase del preceptor d’Orest. Admirable!

La producció és una fita teatral. No té gaires artificis i la sobrietat que l’envolta encara fa més admirable la quantitat de detalls que amaguen cadascun dels gests que tots els personatges fan, fins i tot quan ningú està per a ells, quan el centre d’atenció el concentra un altre cantant. Especialment les criades amb les que cadascuna d’elles tenen un personatge ben delimitat.

Ja des del preludi en silenci, no un caprici sense sentit sinó una manera de fer entrar el públic en situació tensa, tan bon punt comença la música, tot l’exahustiu treball teatral és una autèntica filigrana teatral. Ahir vaig descobrir detalls que el dia de l’assaig em van passar per alt i és que estic segur que com més la veuria més me n’adonaria d’aquestes presències escèniques que tant ajuden a posar-se en situació. Hi ha mil i un detalls que jo m’estimaria més que descobríssiu vosaltres mateixos sense cap necessitat que jo hagi de fer spoilers  innecessaris.

Jo crec que és la producció de la temporada atenent a la globalitat.

Ho tornaré a dir, no us ho perdeu, no és que pagui la pena, és que produccions així i amb aquest grau d’excel·lència no és fàcil trobar-ho, ni en els teatres més importants.

El Liceu, en mig de la llista luxosa de teatres que co-produeixen la producció escènica, fa un goig impressionant i aquesta si que és una manera extraordinària de vendre la preuada marca. Cal felicitar a tots els que ho han fet possible

Les fotografies que encapçalen l’apunt són de A.Bofill gentilesa del departament de premsa de Gran Teatre del Liceu.

88 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de Diciembre 2016 | Beckmesser

  2. Marta Bach

    Després dels teus magnífics apunts sobre Elektra i sobretot després d’aquesta entusiasta crònica de l’estrena en tinc moltes ganes, encara que jo hi vaig justament l`ultim dia 23.
    No sóc com les noies de Ripoll perquè ja la tenia prevista, sóc més del Cavaller de la rosa, però sí que m´has encomanat la teva passió per aquesta òpera bastant desconeguda per mi.
    És tant exitant quant sortim del Liceu amb aquest “subidón” que per desgràcia no passa sempre durant la temporada, que s’ha d’aprofitar a fons i és fantàstic quan un pot dir, jo aquella gran nit també hi era!

    M'agrada

  3. Joan janer vidal

    Estic absolutament d’acord. Per cercar una paraula per definir la meva opinio,dire que la Sra. Herlitzius es uneritable fenomen, va esta estratosferica! Quina sort haver etat ahir al Liceu. La produccio la conexia per el teu apunt de l’any 2013 i no m’havia pogut imaginar mai que tindria ocasio de veure-ho endirecta. Efectivament son nits per recordar tota la vida.

    M'agrada

  4. Trepit

    Tal com varem comentar ahir al final de la funció, la Herlitzius, després de cantar durant 100 minuts, donava la sensació que si tingués que començar de nou a repetir la funció ho faria sense dificultat. Quina nit! Hi torno el dia 19, com a mínim, una vegada més.

    M'agrada

  5. Gloria Aparicio

    Si Joaquim, totalment d’acord, tu ho descrius perfectament, jo no tinc paraules ….han passat cinc dies i no em pùc ni vull treure’m del cap cadascuna de les escenes i molt menys la meravellosa Mùsica i tot tant fantàsticament interpretat….
    Reclinatori es pòc, en acabar, jo també vaig pensar que la fenomenal Herlitzius li quedaba corda com per tornar a l’inici…… com es gaudeix d’unes veus quan no et fan patir en cap moment, el Mestre Pons a l’alçada, fantàstic, ja ho vaig dir però no em canso , una tarda màgica…….

    M'agrada

  6. Josep Ramon Noy Ametller

    Senzillament memorable! Ja era hora de que podessim degustar al Liceu un plat tan exquisit com el d’ahir. Vaig disfrutar-ho molt i els companys espectadors també; una mostra inequívoca: en temps típics de refredats i tos, les estossegades vàren ser les justetes, molt poques, el que vol dir la concentració i interés amb que el public seguia l’espectacle. Molt bé Pons i l’orquestra amb una partitura que és tot un repte. Sensacionals la Electra de Herltlizius i la Chysothemis de Pieczonka. I la gran Meier que tristament s’acosta al final de la seva extraordinaria carrera. I superlativa la versió teatral. Què més es pot demanar? Vaig sortir entusiasmat i encara ho estic paint….

    M'agrada

  7. Montse García

    Estic completament d’acord. Jo ahir hi vaig anar amb el meu nebot, al que li agrada especialment l’òpera cantada en alemany, i quan vam sortir no podíem parlar de l’emoció. Va ser inenarrable. Si us plau, els que hi pogueu anar, no us perdeu. La feina vocal, física i dramàtica que fan tots, però especialment l’Elektra, no es pot explicar, s’ha de veure i gaudir.
    L’orquestra, absolutament implicada també.
    Per una vegada, gràcies, Liceu!!

    M'agrada

  8. Rai

    Vaig poder assistir a l’assaig general i ahir em tocava per l’abonament,.. Va ser increíble!!! Ja tinc entrades per anar-hi diumenge i dijous que ve, i si hagués pogut, hi hagués anat tots els dies… els reis han vingut abans d’hora aquest any! De traca, de reclinatori… totes aquestes expressions que t’he sentit tant dir i que, per fi, he pogut viure-les en primera persona…!!! Em va impressionar veure com reacciona el teatre en una nit com aquesta…!!! Encara estic en shock… em fa la impressió que tardarem a tornar a viure una vetllada com aquesta…

    M'agrada

  9. Eduardo

    Gracias Joaquim, por compartir a quienes estamos lejos una noche de GRAN OPERA, a mi personalmente me acompaña el sentimiento triste de no haber viajado, como tenía previsto. Esta Elektra en especial y la Butterfly de ayer eran un incentivo para cruzar el Atlántico, de las crónicas de hoy acerca de éxito en la Scala, creo muy poco. Era noche gala, en cambio de la Elektra, creo todo!!!!

    M'agrada

  10. Guillerm R

    Ainns Joaquim m’has fet venir aigua a la boca, ja tenia entrada pel 23 però no m’he pogut resistir i he agafat una altra per aquest diumenge. Nits com la que descrius on tothom surt entusiasmat no ni ha gaires. I a més a més amb Elektra ! Ainns quines ganes que arribi diumenge!

    M'agrada

  11. k

    Les fotografies que acompanyen el post son impactants,senzillament ho estan vivint.Ja m’he comprat l’entrada pel 23,no la vull espifiar i quedarme sensa aquesta Elektra tan fascinant.

    M'agrada

  12. M.A.

    La funció va ser memorable, com ja ho havia estat l’assaig general. L’Elektra acostuma a deixar-nos trasbalsats, però ahir realment va ser com un cop de puny a l’estómac. El mèrit, de tots els que eren dalt de l’escenari.
    Què es pot dir de les tres senyores? Per treure’s el barret. Herlitzius no té una veu bonica, “crida” més que altres intèrprets actuals del mateix paper, però tal com dius ES Elektra. Quin desplegament de recursos vocals i dramatúrgics! La Pieczoncka té tots els recursos adients pel personatge i fa una Chrisotemis com les que m’agraden, que no és cap bleda soleiada. A la Meier li poso el reclinatori, malgrat el desgast vocal. La seva interpretació encaixa a la perfecció amb la concepció “humana” que Chereau té de Klytemnestra.
    I una menció especial a la veterana Roberta Alexander (té una discografia que impressiona), que va deixar testimoni de la seva classe.
    Discrepo de la valoració que fas dels resultats del fossat. Per mi el principal elogi que es pot fer a l’orquestra és que no va molestar. Sovint tenia la sensació que simplement passava per allà. Una direcció orquestral sense discurs dramàtic, mancada de la tensió necessària (el moment previ a l’entrada de Klitemnestra, per exemple) i dels contrastos sovint brutals entre els passatges dramàtics i els lírics. En fi, sense reflectir l’atmosfera d’allò que succeïa a l’escenari. Em sap greu, però és com ho veig. Si ahir hagués dirigit un Weigle o un Schneider (només per esmentar els dos últims directors d’aquesta òpera al Liceu) el teatre s’ensorra. I cal no oblidar que si ara com a conjunt l’orquestra sona millor és també el resultat normal i natural del fet que darrerament s’estigui nodrint d’excel·lents instrumentistes.
    Una Elektra pel record, sense cap dubte.

    M'agrada

  13. JordiP

    Hola, jo hi vaig ser. Vaig sortir impactat per la gran obra que varem veure. Descomunal. Entre les tres funcions mes impactants i brillants, sens dubte, que he vist des que vaig al liceu. Hi vaig començar el 2004. Ja estic fent moviments d’agenda per al dijous vinent…

    J.

    M'agrada

  14. Jose Luis

    Voy el dia 23….rezo cada dia para que nadie se me constipe, parece que este año no estan habiendo tantas cancelaciones como la pasada temporada….tengo ganas locas de disfrutar…como lo hice en el gottandemarung….

    M'agrada

  15. MSP

    Después de leer la crítica y los comentarios estoy entusiasmado por la ver la obra uno de estos días. Pero no puedo por menos que hacer un comentario y que vaya por delante mi ignorancia, quizás falta de sensibilidad y mis ganas de superarla. He visto un vídeo de una representación en Aix de la misma obra y el mismo elenco interpretativo. Quiero decir, por otro lado, que me encanta la música orquestal de R. Strauss, y la música de sus óperas, pero no puedo disfrutar de la misma en cuanto las intérpretes empiezan a cantar, porque no cantan, sino que hablan; y a pesar de ser tan buenas actrices, mi intención era escuchar música y no hay nii una triste melodía en toda la ópera. Lo mismo me pasa con el Pelleas et Melisande de Debussy. Y como sé que me estoy perdiendo algo, me gustaría que alguien me lo explicara. Lo digo con toda la humildad del mundo. Strauss y Debussy estan entre mis compositores preferidos.

    M'agrada

    • Rai

      Hola MSP,

      Se lo digo con todo el cariño y amor del mundo, pero afirmar que no hay ni una melodía en toda la opera es no haber entendido nada de nada. Ojo! Con todo el cariño, pues a mi me pasó lo mismo… hice 2 intentos de escucharla y la dejé a medias, luego vi el video de la misma producción en el Metropolitan con Nina Stemme (aguanté toda la ópera) y entendí bien poco! Insistí con la versión de Aix en Provence y con distintas grabaciones discograficas con Eva Marton (Abbado) y sobretodo Brigit Nilsson (Solti) y empezó a gustarme mucho!!
      En ésta ópera hay muchísimo material melódico y de entrada nos puede saturar y bloquear! Es una obra que requiere de varias escuchas para empezar a identificar los motivos y así poder empezar a disfrutarla!
      Joaquim hizo un post preparatorio magnífico donde explica y puedes escuchar casi todas las escenas… escúchalas una y otra vez y vuelve a ver la ópera entera!
      Lee el libretto y adentrate en psicología de los personajes… ponte de verdad en la piel de Elektra y cuando Orest cante “Orest lebt!” (“¡Orestes está vivo!”) se te erizaran hasta los pelos del culo (perdón, lo siento así).
      Si Strauss, como dices, es uno de tus favoritos, insiste!!! Las melodías pueden no ser tan claras o “amables” como las de Verdi, por poner un ejemplo, pero de haberlas, haylas, y son maravillosas!!! Absolutamente todo está cantado!!! No te las dejes perder!!!

      Un abrazo!

      M'agrada

    • Guillem R

      MSP, como bien dice Rai, Elektra está llena de melodías fantásticas y algunas directamente sublimes como el en reconocimiento de Orest.
      Lo que pasa es que no tiene las típicas arias italianas cerradas bien identificadas sino que fluyen en un discurso continuo. Algo así como si fueras caminando y de repente al doblar la esquina te toparas de repente … con una trozo super super melódico. Sigues caminando y ese trozo melódico se funde en la marea orquestal ( los diferentes motivos melódicos). Haz lo que dice Rai escúchala muchas veces en diferentes versiones.. te diría que mejor primero en cd para que la imágen no te distraiga. Concéntrate en la música y verás que maravilla, ese océano de sonido… mareas que van y vienen. Huracanes que te bambolean como un muñeco de trapo y de repente la calma absoluta que te mece y arrulla como un bebé.. Luego si le agregas la psicología de los personajes, el devenir dramático, el trasfondo de la tragedia griega con lupa freudiana te dará cuenta que es sencillamente una obra maestra. Yo tuve la suerte de que me gustó de entrada cuando por primera vez escuché la de Ozawa con Behrens ( que ahora ha quedado relegada antes tantas y mejores versiones que he escuchado después) más por el dramón impactante que por la música. Luego la escucha repetida me ha hecho apreciarla y paladearla como el mejor de los manjares. Como dicen que le pasa a los que comen erizo de mar , la primera vez con mueca de asco , la segunda con cara de soportarlo y al final son capaces de hacer kilómetros con tal de poder degustarlo.
      Volviendo al tema de la melodía que es lo que preguntabas a mí con Richard Strauss me pasa como con Mahler. Después de torrentes de sonidos colosales hacen su aparición trozos melódicos que en mi opinión son lo más celestial y sublime que haya escuchado.
      Siempre que veo el final de Muerte en Venecia de Visconti con el Adagietto de la 5ª de Mahler me emociono hasta las lágrimas. ¿ Existe música más hermosa y sentida que esa?
      Lo mismo me sucede con muchas partes de Elektra.
      Dale una oportunidad, no te arrepentirás

      M'agrada

  16. Avui he pogut gaudir d’ Elektra i he de dir que he quedat trasbalsat i fascinat. És el primer cop que veia i escoltava aquesta òpera sencera. La música es impressionant i crec que ha estat fantàsticament interpretada per la orquestra. De la Herlitzius ja s’ha dit tot, crec que la seva Elektra quedarà per la història, es impossible no emocionar-se al veure-la i escoltar-la, la Pieczonka també m’ha meravellat i la Meier de la que son un gran fan, encara té moltes taules a l’escenari, m’ha fet molta il.lusió veure-la en directe.
    La posada en escena i les interpretacions son excel·lents, teatralment em sembla magnífica.
    A banda dels que pogueu repetir sempre ens quedarà el DVD d’Aix. Gran tarde d’òpera , d’ un nivell de primera, que esperem es repeteixi més sovint.

    M'agrada

  17. MartaB

    Jo tambe hi he estat aquesta tarda, era una opera que em feia una certa basarda perquè no es fàcil. Però renoi, quan ha acabat no m’hauria importat gens tornar-la a começar. Espectacle total! Els cantants, la direcció musical, la posada en escena, l’orquestra, tot fantastic! Serà una opera que em quedarà gravada al cap per molt de temps!

    M'agrada

  18. Niklaus Vogel

    Comparteixo totalment la teva emoció. He anat aquesta tarda i ha estat un goig indescriptible. L’any passat vaig tenir la sort de veure les 3 cantants amb una Elektra a Munic en una altra producció i no donava crèdit. Vaig comprobar que Herlitzius era l’Elektra de referència en aquests temps i el que he vist aquesta tarda ho corrobora. Extraordinària dramatúrgia la del malaurat Chereau, auster, elegant i suficient, plena de detalls que justifiquen tornar-la a veure. I el que més m’ha fet content és comprobar com està millorant l’orquestra, avui realment sonava a Strauss. Gran feina la del mestre Pons. Una abraçada!

    M'agrada

  19. bocachete

    Grandíssima funció. La millor i més rodona Elektra al Liceu des d’aquella amb Marton, ja fa una pila d’anys; ja està tot dit. Potser en algun moment, l’orquestra una mica més contundent hagués reblat el clau, però vaig trobar que va saber acompanyar molt bé les veus sense tapar ningú i sense perdre protagonisme.

    L’escena està molt bé i, tot plegat, no és res més que un decorat senzill, sense afegitons de cap tipus, fora d’una bona il·luminació i un moviment d’actors. Es pot fer bon teatre sense unes inversions enormes, doncs. L’únic, potser, que també Chéreau abusa de tenir els actors per terra, que en algun moment em sembla poc natural. En l’escena del reconeixement, no sé… Però en general, com a obra de teatre, va ser molt bona.

    Certament, Mazura està impressionant: no per la veu, és clar, però ja signaria jo per caminar com ell no ja als 90 anys, sinó als 70 només, pujant i baixant escales, altíssim (per molt que s’hagi encongit una mica). En sortir, ens vam creuar a la Rambla i ell anava tan feliç, sense ni un miserable bastó, amb la jaqueta al braç, com si tingués cinquanta anys… Tantes sessions d’operateràpia deuen donar aquest resultat?

    M'agrada

    • Hi ha cantants que moriran a dalt de l’escenari. No t’estranyi gens que cap allà el 2030 quan tornin a fer Elektra al Liceu el mentor d’Orest sigui Plácido Domingo. 🙂
      Gràcies per deixar la teva visió, que comparteixo, d’aquesta memorable Elektra.

      M'agrada

  20. Guillerm R

    Sortosament vaig comprar una entrada per ahir a més a més de la que tinc pel 23. Quina Elektra! Malauradament era al cinquè pis 1ra fila banda dreta amb un d’aquests preciosos però maleïts llums. Tots estan la majoria del temps al racó dret o sigui que a la Elektra la vaig veure en total 10 minuts. Com deia una amiga meva a qui li va passar el mateix en l’anterior Elektra: ” encara no m’ha assabentat qui va matar a la mare!” ha! ha! ha!. La senyora que jo tenia al costar va sortir amb torticoli de tant treure el cap per sota la barana.
    Dit això va ser una representació extraordinària. Ja l’havia vist gairebé amb els mateixos a N.York a l’abril. Si bé Nina Stemme que era la protagonista va estar molt bé la diferència és com tothom diu que Herlitzius és Elektra. Només per ella ja valdria la pena veure aquesta òpera. És realment un fenomen.
    La Meir al meu parer està bastant menguada de veu però com és una gran artista te n’oblides de tot. – Si ha peròs és que si bé un enfocament diferent i molt vàlid a mi m’agraden les versions on l’afrontament amb la mare és més frontal o brutal no tan senyorial.La Pieczonska molt bé també.
    Ara torno el 23 ja sabent que és una meravella i una localitat centrada pero poder veure-la aquesta vegada comme il faut.

    M'agrada

  21. Pep

    Els que ahir érem al teatre i ens podem feliictar de l’experiència. Per a mí tambe éra una obra, d’entrada, difícil (per poc melodiosa, diguem-ho així). Ara, en directe i sent la primera vegada, la cosa millora.

    M'agrada

  22. colbran

    Yo he visto el ensayo y la función del pasado domingo día 11. Me atrevería a decir que a excepción de Evelyn Herlitzius que se supera en cada función, con su entrega tanto vocal como escénica -con una felina agilidad, a pesar de sus 53 años-, el resto fue quizás superior en el ensayo, únicamente Waltraud Meier estuvo aún más floja. Se trata de una gran cantante que ha sido una extraordinaria soprano dramática, nunca la he considerado mezzo-soprano, pues nunca ha tenido la amplitud vocal y el registro grave que corresponden a esa cuerda, como máximo podría considerarla una soprano Falcon, por eso ha sido una estupenda Sieglinde, Isolda, Kundry, Venus, Ortrud, Santuzza, Eboli, etc…roles que se balancean entre la soprano dramática y la mezzo-soprano, pero aunque ha cantado roles de auténtica mezzo (Fricka) e incluso de contralto (Waltraute), su inteligencia, excelente línea de canto, buen hacer y su extraordinaria presencia han suplido las exigencias de las cuerdas que no correspondían a su voz.

    Yo he disfrutado mucho con Waltraud Meier, desde que la descubrí en un video de “Martha” en el rol de Nancy a principio de los 80s del siglo pasado y es un placer volver a verla en los videos y DVDs de sus grandes éxitos, pues a su excelente voz la Naturaleza le ha dotado de una belleza serena notable, una elegante figura y una calidad interpretativa memorable, pero aunque conserva la mayoría de sus intrínsecas cualidades no dispone ya de la voz que tenía; ha perdido volumen, intensidad y proyección y aunque nunca hace el ridículo su voz ha dejado de impresionarme, prefiero recordar coómo fluía de su boca, con aquél característico vibrato que en según qué voces es molesto pero no en ella.

    Pero el cast que ha interpretado esta versión de Elektra es tan compacto (Pieczonka extraordinaria, Roberta Alexander y Franz Mazura entrañables),…) que el hecho de que Meier se encuentre en declive vocal casi pasa desapercibido, gracias quizás a la particular direccion marcada por el añorado Patrice Cherau. La verdad yo me quedo con la sorprendente y contundente Klytämnestra que nos ofreció la mezzo/contralto Mignon Dunn, al lado de Eva Marton, en la espléndida versión del Liceu en 1990.

    Esta extraordinaria escenificación que nos ofrece ahora el Liceu, cuenta con una excelente dirección musical de Josep Pons, menos electrizante que otras que yo he visto, pero muy coherente con la escena y los intérpretes a los que deja cantar sin cubrir nunca sus voces aunque encuentro difícil que ninguna orquesta pueda enmudecer el caudal vocal extraordinario de la eminente soprano dramática alemana Evelyn Herlitzius que será siempre recordada por este “salvaje” rol que es una auténtica prueba de facultades para cualquier soprano que se atreva a interpretarlo y ella consigue hacer suyo el personaje, disfruta interpretándolo y por eso llega al público con tanta fuerza que arrolla y sobrecoge.

    Nadie que ame la Opera debe perderse esta versión de “Elektra” porque de hacerlo lo lamentará toda su vida.

    M'agrada

  23. Romeo

    Turno domingo tarde.
    Tremenda la Elektra de Herlitzius. Extraordinaria Pieczonka. Lástima Waltraud Meier. Muy buena producción con algún pero (escena madre-hija mas cercana al público/foso?) y una orquesta mas que correcta (yo no asistí a la Elektra de los años 90 pero sí a la del 2008 y la orquesta/dirección me pareció en esa ocasión mas electrizante que ahora, al menos así lo tengo registrado en mi memoria).
    Si no me equivoco, imagino que tendremos que agradecer/felicitar de nuevo al Sr. Matabosch por esta producción……y ya van unas cuantas felicitaciones!!

    M'agrada

  24. maria

    gracias por tu comentario y por animarnos a ir a electra, incluso los mas escépticos a Strauss, ha valido la pena . solo una pregunta, en el texto literario de la tragedia griega y creo que también en el libreto opera, es ORESTES EL QUE MATA A EGISTO . porqué en este montaje es el acompañante ???? no entendii e porqué de este cambio que para mi no tiene sentido, pues el drrama de esta tragedia es un hijo que mata a su propia madre.. no otra persona . ?????

    M'agrada

    • Maria, Orest mata a Klytämnestra y Chereau lo respeta, que sea el mentor de Orestes quien se carga a Egisto es casi una anécdota a no ser que el director francés despreciara tanto al personaje que crea que no es digno de ser asesinado por Orestes.

      M'agrada

  25. Pilar

    Moltes gràcies Joaquim per regalarnos aquest bloc, fas una feina de divulgació que no té preu. Tinc entrada per l’Elektra d’aquesta tarda gràcies a tu i sé que no m’empenediré.
    Bones festes a tothom!

    M'agrada

  26. Arnau

    Anava amb una mica de por a la Elektra. Era el meu primer Strauss. Però el resultat ha estat un altre. He gaudit un munt, i com més anava avançant la opera més la gaudia. I el final, senzillament apoteòsic. Senzillament, m’he quedat admirat amb la gran Evelyn Herlitzius, aguantant el “tour de force” d’aquestes dues hores sense moure’s de l’escenari, i mantenint aquell nivell (i jo que em sorprenia del “tour de force” de la Lucia…). La resta amb molt bon nivell.
    Personalment, esperava més de la producció. Imagino que al estar molt concentrat amb la música se m’han escapat molts detalls, però que no m’ha acabat de fer el pes. I per cert, silenci absolut a la sala, sense cap estossec, fins al moment que s’han apagat les llums i ha començat la festa grossa.
    Encantadora Herlitzius a la sortida, igual que Pieczonka i Mazura. No puc dir el mateix de la Meier, molt seca i que no ha volgut fer-se fotos amb alguns que els hi ha demanat.

    M'agrada

    • És una producció austera i en canvi l’òpera és excessiva, potser per això sorprèn tanta miniatura interpretativa. És una producció ideal per al cinema o la TV. els primers plans són més agraïts que le spreses generals

      M'agrada

  27. Rai

    Avuí he vist la meva última Elektra… He pogut assistir a l’assaig general del dia 3, i a les funcions dels dies 7, 11 i 15…a les del 19 i 23 no hi podré anar i haig de dir que ja trobo a faltar a Evelyn i companyia… ha estat un viatge meravellós… gràcies Joaquim perquè va ser gràcies al blog que vaig conèixer aquesta obra!
    Una abraçada a tots!

    M'agrada

  28. XavierCat

    Estic colpit, trasbalsat i emocionat, se m’acaben els qualificatius per aquesta versió de la Elektra, em costa d’admetre-ho perque he de baixar al segon calaix a la Birgit Nilsson i mes avall a Gertrude Grob-Prandl, Astrid Varnay, Eva Marton i a la Rysanek, però es que la Senyora Evelyn Hertlizius es Elektra per a mi a dia d’avui!!!, diumenge va ser fabulòs i ahir va ser exultant es que de veritat no hi han qualificatius!!…com be diu en Rai el lamentable es no poder tornar-hi…la recordarem per molts anys perque avui m’he passat el dia repasant-la mentalment a cada momento lliure que he tingut, aixó vol dir que ha restat grabada en la meva memoria com quelcom inoblidable, com varen dir en Joaquim i en Colbran…per poc que pugueu no us la perdeu o vos penedireu la resta de la vida, de debó!!
    I per si fora poc com be diu l’Arnau la majoria dels interprets son terrenals i asequibles o almenys ahir ho van ser, crec que pel que vaig poder parlar amb algún d’ells están maravellats amb el públic del Liceu i la seva resposta gairebé fanática amb la representació, quin orgull.

    L’únic que lamento es que se que ahir la retransmetien per Catalunya Música i no vaig poder grabar-la, crec que s’ho val i si en Joaquim m’ho permet demanaria que si algún o alguna afortunats ho van poder fer i la poguessin compartir estaría molt agrait, perque seria un tresor i un record molt valuós, tant es així que per si d’un cas ja m’he reservat la versió en dvd del 2013 a Aix, es que ara mateix la considero imprescindible.

    M'agrada

  29. Olave

    Magnífica función la de anoche, lunes, aunque no la insuficiente actuación por merma de la voz en volumen y en falta de registro grave de W. Meier.
    Para recordar mucho, mucho tiempo la caracterización y poderío vocal de la protagonista que ya en el verano se 2015 nos subyugó cantando Isolda en el festival veraniego de Bayreuth. Para recordar tambien Pieczonka. Fantásticas las dos.
    Me parece acertadísimo , Joaquim, el análisis que has hecho.

    M'agrada

  30. Abel

    Vaig poder gaudi de la representació del dia 19 sense coneixer l’òpera, més enllà de la preparació fragmentada dels dies previs i, en aquesta ocasió, sense haver pogut llegir el teu gran post preparatori, Joaquim. Tampoc havia llegit cap crítica, però això ja intento evitar-ho sempre per no tenir prejudicis. Crec que, en el fons, va ser una gran sort, perquè la sensació de sorpresa i d’immensa emoció amb què vam sortir del Liceu van ser encara més grans.

    Genial Elektra, la Herlitzius estava en estat de gràcia tant des del punt de vista musical com per l’actuació. “Es nota tot el treball escènic i corporal que ha fet aquesta cantant”, la meva dona dixit. També vam destacar com ens va agradar Pieczonca, amb una veu que jo trobo més “bonica” (no és una crítica, cadascuna estava genial en el seu paper). Em va encantar la trobada amb la mare, en aquesta lectura tan humana que volia remarcar l’intent d’apropament més enllà del pur enfrontament. I la trobada amb Orest és una de les escenes d’amor (sí, amor) més boniques que recordo mai al Liceu. Tothom va estar fantàstic.

    Gran treball de Pons, amb una orquestra que va saber transmetre el tsunami d’emocions dels protagonistes. Totes les seccions van sonar bé i es van notar els reforços.

    I, a sobre, me’n porto una òpera grandiosa que passa a la meva llista de favorites i que transita amb maestria del lirisme a la passió, de la bogeria al recolliment.

    Una Elektra definitiva i “sense complexes” (perdoneu l’acudit final, no m’hi he pogut estar). Gràcies per ajudar-nos a gaudir-la.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: