IN FERNEM LAND

TEATRO ALLA SCALA 2016/2017: MADAMA BUTTERFLY


Inaugurar la temporada de la Scala amb Madama Butterfly, en el marc d’aquest projecte que el mestre Chailly vol portar a terme amb totes les òperes de Puccini, només s’entén si se’ns proposa alguna cosa diferent i el mestre milanès va decidir que portaria a la famosa prima scaligera, la versió de l’estrena del 17 de febrer de  1904 , una versió que com bé sabeu va obtenir un estrepitós fracàs que va fer que Puccini refés l’òpera i si ho va fer ell que tenia un instint teatral infal·lible, no li discutirem nosaltres, però és que a més a més tenia raó, la segona versió estrenada amb èxit aclaparador a Brescia, és millor, el que no vol dir que aquesta recuperació filològica no tingui interès, sobretot si es fa ben feta i en el cas que ens ocupa jo diria que hi ha mancances vocals.  En altres temps “la prima” de la Scala reunia els millors cantants possibles, quelcom que no és pot dir de l’equip escollit en aquesta ocasió. Hi ha un bon conjunt però ja em perdonarà Chailly si li dic que la senyora Siri està bé per Torí, Roma o Bologna, mai per a Milà i menys en la “serata” d’inauguració. Un Riccardo Chailly en estat de gràcia potser no és prou garantia per triomfar en una Butterfly, no us sembla?.

En el primer acte hi ha molta part de la música escapçada, ja sigui en tota l’escena del casament, però també en el gran duo. El que ara coneixem com a segon acte es manté quasi inalterable tot i que l’escena de Yamadori també presenta algun canvi i en el duo de les flors, el cor a bocca chiusa, el preludi i tot el que ara és el tercer acte, hi tornen a haver canvis, alguns importants, com l’ària final de Butterfly o l’escena de Kate Pinkerton, en la primera versió amb una intervenció que va molt més enllà de les dues preguntes fatídiques: “potete perdonarmi Butterfly?” i “il figlio lo darà?”.

El gran treball del mestre Chailly és la gran aportació a aquesta recuperació que sense una direcció tan brillant, dramàtica i gens ensucrada, segurament no ens hagués fet semblar la versió original tan estupenda. L’obra en dos actes és fa més feixuga i sobretot els trossos tallats no aporten res especialment notable, ni configuren més valor a la personalitat de tots els personatges. La concreció en moltes escenes o fins i tot l’eliminació de fragment sencers, juntament amb la incorporació de l’ària per a Pinkerton, un element de lluïment perquè veritablement no li fa cap bé al cràpula tinent yanki i el preludi del tercer acte, són retocs de saviesa. Chailly reforça la bellesa natural de la música pucciniana amb una direcció precisa que extrau de l’orquestra tots els mil i un colors que el genial Puccini va saver vestir d’un orientalisme tan decoratiu com efectiu. Molt equilibri entre les seccions de l’orquestra i una rellevància esteticista en les  intervencions solistes, totes elles situant una altra vegada a l’orquestra de la Scala en un primer nivell.

Potser era la col·locació dels micròfons per la transmissió, però el cor no em va agradar gaire en la cabdal escena del cor dels pescadors, on vaig trobar a faltar més misteri i nocturnitat sobretot perquè per la TV les veus sonaven massa presents, en canvi l’orquestra de la Scala si que em va agradar molt. Brillant i amb un so càlid.

Una Butterfly serà triomfant si el intèrpret de Cio-Cio-San és una gran artista, cantant i intèrpret, i Maria José Siri, la soprano uruguaiana triada sorprenentment per Chailly no ho és. És una cantant molt competent, de veu segura i adequada al rol, una lírica ample, de veu bonica, però i la personalitat?, i l’emoció? i aquell fraseig incisiu que trasbalsa en les grans frases i et travessa l’espinada, on és? En el cant de Siti no l’he trobat. És disciplinada i s’arreplega bé al fraseig de Chailly, però de manera mimètica, no pas de manera viscuda i per tant no vaig trobar en el seu cant, ni allò que li posava Tebaldi, la gheisa mercurial, o Victoria de los Àngeles la més tendre Cio-Cuio-San que jo hagi escoltat mai, ni la de Freni (mai en teatre), o la referencial de Scotto. o Kabaivanska o aquella Dessì que sabia dir les frases amb una emoció úniques, per no parlar de Callas, i encara que res tenen a veure amb aquest noms tan mñitics que acabo de citar, les actuals Opolais o Jaho, saben extraure l’emoció que tant he trobat a faltar en el cant disciplinat de Siri.

Bryan Hymel és un tenor que m’estimo més en un altre mena de repertoris. Puccini necessita d’una veu i unes característiques vocals que semblen no ser el fort del tenor americà. L’emissió massa sovint s’enfosqueix i la veu queda al darrere, al clatell, incapaç de fluir amb naturalitat i aleshores la seducció que sempre ha de distingir als tenors puccnians no existeix. Hymel s’entrega i hi posa molt interès, però Pinkerton és tota una altra cosa i si faig el mateix exercici que he fet amb Siri respecte a Butterflys de referència, segurament arribaria a la mateixa conclusió.

Carlos Álvarez és un magnífic Sharpless, però encara que no hi ha rol petit si l’intèrpret és gran, hagués volgut que la projecció que sempre dóna una inauguració milanesa m’hagués agradat que lògicament hagués estat amb un rol protagonista, un Verdi d’aquells que ell canta tan bé.

Magnífics la Suzuki de Annalisa Stroppa i el Goro de Carlo Bosi, mentre que el Yamadori de Costantino Finucci o el zio bonzo de Abramo Rosalen conservant sempre la correcció em van semblar més genèrics. Molt bona impressió la Kate Pinkerton de la mezzosopraano torinesa Nicole Brandolino, amb molta més presència vocal del que estem acostumats.

La producció escènica d’Alvis Hermanis és molt decorativa, amb un vestuari preciós i algunes escenes molt aconseguides si el que es pretenia era fer-ho bonic. Hi ha bones idees en alguns canvis d’escena utilitzant els plafons, però masses vegades sembla que hi hagi una necessitat d’omplir l’escena amb elements decoratius, amb profusió de flors, aquarel·les personatges inexistents, com les papallones engabiades que inicien el preludi del primer acte, de poètic impacte visual.

M’agrada la imatge inicial del segon acte amb una habitació occidentalitzada i amb Cio Cio Sam vestida a l’estil occidental d’esquena a l’espectador i cosint en una maquina, mentre Suzuki roman amb el vestit japonès i resant al seus déus. No té gaire sentit que a la paret hi hagi un Sagrat Cor que no crec que sigui un referent a casa dels Pinkerton, però no hi ha dubte que és una imatge potent que després es transforma en el jardí amb els cirerers florits i es torna tot plegat més convencional, si bé en tota la producció hi ha una voluntat d’exaltació de la bellesa utilitzant els referents del teatre japonès, quelcom bastant habitual en tantes produccions de Butterfly, però en una plasticitat nova que té per sobre d’arguments dramàtics i teatrals, l’objectiu d’agradar a tothom, i pel que sembla ho va aconseguir.

Giacomo Puccini
MADAMA BUTTERFLY
Tragedia giapponese in 2 atti di Luigi Illica e Giuseppe Giacosa
Versione originale Milano 1904
(Ricostruzione della 1ª versione 1904 di Julian Smith; Casa Ricordi, Milano)

Madama Butterfly (Cio-cio-san), Maria José Siri
Suzuki, Annalisa Stroppa
Kate Pinkerton, Nicole Brandolino
F.B. Pinkerton, Bryan Hymel
Sharpless, Carlos Álvarez
Goro, Carlo Bosi
il principe Yamadori, Costantino Finucci
lo zio bonzo,  Abramo Rosalen
Yakusidé, Leonardo Galeazzi
il commissario imperiale, Gabriele Sagona
l’ufficiale del registro, Romano Dal Zovo

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala di Milano
maestro del coro
Director musical:  Riccardo Chailly
Director d’escena: Alvis Hermanis
Escenografia Alvis Hermanis e Leila Fteita
Disseny de vestuari: Kristine Jurjāne
Disseny de llums: Gleb Filshtinsky
Vídeo: Ineta Sipunova
Coreografia: Alla Sigalova
Dramatúrgia: Olivier Lexa

7 de desembre de 2016, Teatro alla Scala di Milano

Després de l’impacte i l’excel·lència de l’Elektra liceista, està clar que vists els resultats milanesos i tal com vaig preveure aquí mateix, l’interès del dia 7 de desembre aquest any es trobava a Barcelona. Demà us espera un altre part fort que ens portarà a Munich.

19 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de Diciembre 2016 | Beckmesser

  2. Joaquim condivido completamente il tuo commento. La Butterfly della Scala è stata mediocre. La versione 1904 può/deve essere per un ” teatro di repertorio” , 360 sere di musica all’anno, o per un festival specializzato, non per l’inaugurazione di una stagione dai titoli limitati.
    E’ vero a Torino la Siri l’abbiamo sentita sovente: seria professionista non fuoriclasse, meglio nel canto di conversazione che non nello sfogato melodico.

    M'agrada

  3. Rosa

    La vaig veure al cinema.
    L’experiment filològic, amb l’original de l’estrena de 1904, em va semblar molt bé. Chailly va tenir el valor de presentar una Butterfly que va fracassar i això té molt de mèrit. L’orquestra i ell molt bé.
    La Maria José Siri no em va entusiasmar com a Cio Cio San, tens raó, va ser molt millor l’Opolais, savia transmetre els sentiments. Carlos Álvarez em va agradar malgrat que el seu paper no és de gran lluiment. El Brian Hymel va ser una decepció, va deixar ben clar que no té una veu pucciniana, la manca de l’ària del tercer acte li va fer un favor, aquesta mancança em va agradar perquè deixa veure molt millor el personatge impressentable de Pinkerton. La millor la Suzuki d’Annalisa Stroppa, com a cantant i com a actriu.
    El vestuari, podia ser inspirat en el de l’estrena de 1904, però no em va satisfer. L’obi de núvia estampat de Cio Cio San no corresponia al moment es que es situa l’història. Era molt millor el vestit modernista del segon acte, molt adient a la moda occidental i que deixava veure els enagos el moure’s, cosa totalment real en la moda del moment.
    Vaig trobar que els arbres no deixaven veure el bosc. Massa ballarines amb moviments pseudoorientals. El cor “a bocca chiusa” és millor amb l’estatisme de les tres figures a l’escenari, pel meu gust, que amb l’escenografia d’abans d’ahir.
    La figura del Sagrat Cor no em va sembla gens adient en una casa que vol ser “americana”, per tant el més segur protestant, en algun moment es diu que Pinkerton és catòlic? . Em va agradar més la creu penjada del coll de Cio Cio San (Opolais) de la representació del MET, quan ella explica, al primer acte, que ha anat a la missió, creu que porta durant tota la representació.
    No va ser la gran nit de la Scala. Esperem sant Ambrós de l’any vinent

    M'agrada

  4. Leonor

    La seguí vía red y al día siguiente (el jueves) logré verla, así que en mi caso prima la escucha (aunque sí puse imágenes desde la misma Scala de la escena); Siri se defendió pero no es la Butterfly que te rompe el corazón (vocalmente) ya que ni en su entrada parecía una jovencita ni luego es la pobre madre abandonada; los mejores, con diferencia, Carlos Álvarez y Annalise Stroppa y, desde luego, para la orquesta dirigida soberbiamente por Chailly, ¡arrebatadora!
    La escena completa, la vi al día siguiente; me quedo con la frase de mi paisano (en la entrevista breve que la RAI le realizó): “ópera moderna en su temática: turismo sexual. Abominable. ”
    Y no es por hablar de mi libro, pero aquí pongo a otra hermosísima japonesa:

    M'agrada

    • colbran

      Puccini hizo cinco versiones de “Madama Butterfly”, la original de La Scala (objeto de este magnífico post de Joaquim),una para Brescia (que fue todo un éxito) y otra para París (procedente de una previa revisión para el Met). La quinta versión de 1907 es la que se suele interpretar en la actualidad. Lo que probablemente muchos no saben es que existe una grabación de 4 CDs. de la firma Vox Classics, ya muy difícil de conseguir, en que se ofrecen todas las versiones, con la posibilidad de programar la de estreno, la definitiva y las revisiones, mediante una combinación de tracks. Yo la adquirí en 1996 recién salida al mercado, se grabó en Budapest en 1995 con la soprano norteamericana Maria Spacagna en la que la mezzo Vivica Genaux i8hoy ta famosa) nterpreta el rol de Kate Pinkerton.

      Es muy interesante e ideal para los curiosos, entre los que me cuento y aunque está muy profesionalmente interpretada y dirigida por Charles Rosekrans con la Orquesta de la Opera Estatal de Hungría no llega a ser sublime como la de Victoria de los Angeles/Giuseppe di Stefano o tan interesante como la de Maria Callas con von Karajan de director, en la cual Gedda no está en su mejor forma, pero se escucha con sumo agrado y en su libretto se informa de la veracidad del personaje de Cio-Cio-San que existió y padeció la infamia de un marino norteamericano que dió lugar al nacimiento de un hijo y volvió al Japón a recuperarlo, pero al intentar ella el suicidio no consiguió culminarlo porque su criada pudo impedirlo. Esta história verídica le fue contada a la hermana de John Luther Long que escribió una narración corta que dió lugar a la pieza teatral de David Belasco, en la cual colaboró Long y a partir de la cual se confeccionó el libretto para la ópera de Puccini.

      Si alguien localiza esta grabación, con todas las versiones de “Madama Butterfly” y una Maria Spagna convincente, le aconsejo que la adquiera
      porque es toda una curiosidad.

      M'agrada

    • colbran

      Donde digo Maria Spagna quiero decir Maria Spacagna y en el “tecleo” la apertura de un paréntesis se ha convertido en una combinación rarísima de una i y un 8. Pido disculpas.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: