TEATRO ALLA SCALA 2016/2017: MADAMA BUTTERFLY

Inaugurar la temporada de la Scala amb Madama Butterfly, en el marc d’aquest projecte que el mestre Chailly vol portar a terme amb totes les òperes de Puccini, només s’entén si se’ns proposa alguna cosa diferent i el mestre milanès va decidir que portaria a la famosa prima scaligera, la versió de l’estrena del 17 de febrer de  1904 , una versió que com bé sabeu va obtenir un estrepitós fracàs que va fer que Puccini refés l’òpera i si ho va fer ell que tenia un instint teatral infal·lible, no li discutirem nosaltres, però és que a més a més tenia raó, la segona versió estrenada amb èxit aclaparador a Brescia, és millor, el que no vol dir que aquesta recuperació filològica no tingui interès, sobretot si es fa ben feta i en el cas que ens ocupa jo diria que hi ha mancances vocals.  En altres temps “la prima” de la Scala reunia els millors cantants possibles, quelcom que no és pot dir de l’equip escollit en aquesta ocasió. Hi ha un bon conjunt però ja em perdonarà Chailly si li dic que la senyora Siri està bé per Torí, Roma o Bologna, mai per a Milà i menys en la “serata” d’inauguració. Un Riccardo Chailly en estat de gràcia potser no és prou garantia per triomfar en una Butterfly, no us sembla?.

En el primer acte hi ha molta part de la música escapçada, ja sigui en tota l’escena del casament, però també en el gran duo. El que ara coneixem com a segon acte es manté quasi inalterable tot i que l’escena de Yamadori també presenta algun canvi i en el duo de les flors, el cor a bocca chiusa, el preludi i tot el que ara és el tercer acte, hi tornen a haver canvis, alguns importants, com l’ària final de Butterfly o l’escena de Kate Pinkerton, en la primera versió amb una intervenció que va molt més enllà de les dues preguntes fatídiques: “potete perdonarmi Butterfly?” i “il figlio lo darà?”. Continua llegint

I PURITANI AL TEATRO REAL (Camarena-Damrau-Tézier-Testé-Stroppa;Sagi-Pidó)

Camarena Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

Camarena i Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

El streaming, aquesta nova i ja imprescindible manera d’anar a l’òpera m’ha permès assistir des de casa a una de les representacions més esperades de la temporada operística 2015/2016, és a dir, les representacions de I Puritani del Teatro Real de Madrid amb la parella Javier Camarena i Diana Damrau.

Camarena després d’aquella estrena vocalment esperançadora del Bellas Artes que us vaig portar a IFL, però que fa vergonya  veure, es redimeix amb escreix en aquesta producció madrilenya, amb més seguretat vocal i envoltat d’una qualitat que lamentablement el històric Bellas Artes ara no pot oferir. Continua llegint

EL CELLINI DE JOHN OSBORN AL LICEU

John Osborn (Benvenuto Cellini) Liceu 11_2015 Fotografia © Antoni Bofill  gentilesa Departament de premsa del Liceu

John Osborn (Benvenuto Cellini) Liceu 11_2015 Fotografia © Antoni Bofill gentilesa Departament de premsa del Liceu

Ahir varem poder escoltar gràcies a la retransmissió de Catalunya Música (quasi magnífica) la segona representació de Benvenuto Cellini, amb l’al·licient de comptar en el rol de Ascanio de la mezzosoprano, aquesta sí, Annalisa Stroppa que va cancel·lar el primer dia.

L’apunt d’avui és un pretext excel·lent per deixar-vos escoltar les dues àries principals del personatge protagonista en la veu del gran tenor John Osborn Continua llegint

FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI (vídeo)

El doble programa més famós de la història de l’òpera, és a dir Cavalleria Rusticana i Pagliacci era un dels punts de màxim interès dels festivals de Pasqua del 2015, quelcom que podria arribar a semblar fins i tot irreverent, si no fos perquè el Festival de Pasqua de Salzburg ha apostat fort i bé.

Jo no us diré que m’estimi més Cavalleria i Pagliacci que un Parsifal o la Missa en Si menor, però no hi ha dubte que comptar amb Jonas Kaufmann com a Turiddu i Canio era un reclam important, com ho era que l’acompanyessin noms d’alçada: Monastyrska, Agresta, Maestri, Stroppa Platanias, tots dirigits per Christian Thielemann que no em sembla el paradigma del verisme musical, però que garanteix qualitat. Continua llegint

LICEU, temporada 2014/2015: NORMA (2)

No les tenia totes amb aquesta Norma, potser per això la sorpresa ha estat majúscula.

No us parlaré de la direcció del mestre Palumbo, ja que per a mi no ha millorat el que ja us havia dit fa una setmana, tampoc us parlaré de l’orquestra, ja que després d’una setmana continua fent unes errades injustificables i sent incapaç de mantenir durant tota la representació un so homogeni, ja no dic ni tan sols bonic, i tampoc us parlaré del Cor ja que no ha variat la correcció de fa una setmana.

Pel que fa a la producció, vista des d’una perspectiva frontal, millora alguns aspectes, però és un treball teatral pla i antic, potser és el millor per una òpera com Norma on el que cal és que el protagonisme recaigui en les veus, per tant sobrava aquell carro gegant que com algú ha dit, semblava un carretó gegant de hipermecat, mentre que el vestuari òbviament continuava sent tan horrorós, i és cert com deia bocachete a l’apunt del primer repartiment, que hi ha moments del disseny de llums que es crea un bon i suggeridor clima escènic. Continua llegint

LICEU: IL BARBIERE DI SIVIGLIA 1 (inauguració de temporada)

Barbiere Liceu

Ahir va tenir lloc la inauguració de la temporada 2014/2015 del Gran Teatre del Liceu, encara que el teatre diu de manera absolutament absurda que la inauguració oficial de la temporada és el 14 d’octubre amb la primera funció de La Traviata, quelcom ridícul, ja que en tots els teatres del món la primera representació és la inauguració, una altra cosa deu ser la festeta per espònsors i mecenes, que potser deuen creure que el mes de setembre és massa aviat per inaugurar o que La Traviata sigui més idònia. Sense més comentaris.

Tornava finalment el capolavoro de Gioachino Rossini, Il bariere di Siviglia, absent masses anys de les temporades i per tant esperat per la legió de rossinians pacients que finalment hem tornat a veure el títol més popular del compositor de Pesaro en el cartellone de Les Rambles.

Inaugurar amb una òpera tan popular malgrat l’oblit esmentat amb un equip vocal discret és quasi com un avis per a navegants del que ens podria esperar en un futur on potser prevaldrà la popularitat de títols i les apostes poc arriscades i molt comercials, sense cantants de renom. Potser estar acostumats a repartiments no gaire llunyans que reunien a Joyce DiDonato amb Juan Diego Flórez o Silvia Tro Santafé amb Barry Banks, ha perjudicat en excés aquesta proposta modesta que jo qualificaria digne d’un torn popular, si més no quan aquests tenien el celebrat sentit primigeni que els va caracteritzar, és a dir cantants joves a la recerca d’oportunitats, projecció o consolidació, això sí, a un preu notòriament més popular que no pas la dels torns amb figures de relleu, ja que pagar 155 euros (butaca de platea) per el repartiment d’aquesta estrena em sembla abusiu i fora dels preus de mercat. Ara us intentaré explicar-ne els motius. Continua llegint

IL TROVATORE A AMSTERDAM (Pretti-Agresta-Alaimo-Lamanda-Palazzi;Andretta)

El Concert-Gebouw d'Amsterdam

El Concert-Gebouw d’Amsterdam

Avui, per començar una nova setmana us deixo un Trovatore que es va interpretar en versió de concert al Concert-gebouw d’Amsterdam, dissabte passat dia 14 de setembre.

Interessant versió que comptava amb Maria Agresta com a Leonora, la soprano que sabeu que m’agrada tant i que de tot el repartiment era la més reconeguda, quelcom que no vol dir que en la resta de cantants no trobeu sorpreses, espero que  agradables,  que us garanteixin una bona escoltada.

A part de la soprano italiana, que continua cantant una Leonora di tutto rispetto, en el repartiment trobem al tenor Piero Pretti com a Manrico, Continua llegint