IN FERNEM LAND

LICEU 2016/2017: TEUZZONE DE VIVALDI


teuzzone

La recuperació d’un títol operístic sempre és un motiu de joia i si aquest és de Vivaldi encara més perquè el Liceu no havia programat mai una òpera sencera del prete rosso (el Farnace del 2014 va ser una àmplia selecció). És clar que posats a inaugurar-se amb un títol vivaldià abans que aquest interessant Teuzzone calia passar primer per Orlando furioso, Bajazet, L’Olimpiade, Tito Manlio, La verità in cimento, Griselda o Catone in Utica d’un extensíssim opus operístic, però el més important és que s’hagi trencat aquest incomprensible oblit, encara que hagi estat en versió de concert i en una de les seves òperes primerenques.

Jordi Savall és una patum que pots gosant discutir, però jo que no li negaré totes les virtuts i la immensa tasca que ha fet en el camp de la música antiga, però com a músic  teatral sempre trobo que li manca sentit dramàtic i més enllà d’un so preciós i d’una ordenada i pulcre direcció de les àries, algunes amb acompanyaments deliciosos, no té sentit narratiu ja que sobretot en els recitatius es produeix una tediosa interrupció que fa decaure tot allò que s’hagi pogut guanyar en una de les àries més reeixides, ahir per desgràcia poques.

Le Concert de Nations és una formació esplèndida que va tenir el mèrit i l’encert més gran de la vetllada, però si parlem d’òpera barroca, sense veus no tenim pràcticament res i aquest Teuzzone en l’àmbit estrictament vocal és d’una mediocritat letal.

Penso que si tenim a casa un dels contratenors més celebrats del panorama actual, com és Xavier Sabata, no portar-lo per aquesta producció és un crim, sobretot perquè el sopranista palermità Paolo Lopez és molt justet de projecció i molt escàs de virtuosisme tècnic quelcom que en aquest repertori de tanta exigència vocal és si més no, decebedor. En molts moments dels recitatius quedava ofegat i amb l’orquestra a mig gas desapareixia. Lamentablement aquest va ser el cas de pràcticament tot el cast. Tan difícil era comptar amb cantants de més nivell o és que era un problema e pressupost?. Jo mentre em distreia en altres coses quan a sobre l’escenari no hi havia cap mena d’interès, vaig pensar que Núria Rial i Xavier Sabata haguessin fet aixecar el nivell que la vetllada mereixia, i que potser fins i tot la ahir discreta Sonia Prina s’hagués esforçat una mica més, tot i que ella a molta distància de la resta va ser la millor intèrpret i la millor veu de la nit.

Marta Fumagallim, que a la segona part es va guanyar una ovació amb algun bravo, per a mi totalment immerescuts, va mostrar unes carències tècniques en el cant ornamentat inadmissibles. Roberta Mameli que interpretava Cino, un personatge masculí, no va fer el més mínim intent de dotar al seu cant d’una masculinitat de colors i accents interpretatius, potser de tots va ser la més femenina, en una nul·la caracterització del rol, segurament també per “culpa” del poc vigor de l’acompanyament de Savall en les seves intervencions, potser temorós de tapar-la en el més mínim intent de dotar de més cos orquestral les seves intervencions. És una cantant delicada que segurament cantava un rol poc apropiat a les seves característiques vocals.

Sonia Prima va ser Zelinda, el rol, juntament amb el de Teuzzone, més protagònic i agraït. Va estar bé i a estones millor, però la seva projecció és limitada i el Liceu sempre li ha quedat massa gran a la seva limitada projecció. Repeteixo que ella va ser la millor, perquè ella va ser l’única cantant amb la categoria que hom espera del cartellone del Liceu.

Furio Zanasi ja ha passat per els seus millors dies i ahir en prou feines es va fer notar, semblava que amb el seu cant no volgués molestar, xiuxiuejava.

El contratenor Aurellio Schiavoni va cantar el rol d’Egaro amb un timbre més aviat ingrat i Carlo Allemano estava pluri empleat fent de Troncone, Argonte i un príncep tartar amb una veu més sonora que la resta.

Savall va iniciar les dues parts amb que es van dividir el tres actes, amb una música xinesa que ambientava de manera original l’obra, però en realitat calia? Ni tenia res a veure amb Vivaldi, ni els tocs orientals ambientaven res, perquè la partitura original evoca més el lluminós veneto que no pas l’exòtica xina del llibret.

Al final un succés d’estima una mica crescudet perquè Savall és intocable, però en realitat crec que després de més de tres hores de discreció ordenada i a estones bellissima, la cosa va ser bastant decebedora.

33 comments

  1. bocachete

    Feia anys que no m’avorria tant al Liceu, però avorrir el que es diu avorrir. Savall és un geni en la recerca i l’elaboració de programes interessants, però cada com a director, almenys en òperes, no funciona: pel que dius de falta de tensió i per una tendència als temps lents o alentits que acaba perjudicant les obres. Jo continuo pensant que aquella llunyana Una cosa rara, amb un altre director, hagués agradat molt més, com també i sobretot, el recent Burbero. Ahir, les veus eren molt mediocres, en general: només en dues o tres ocasions (tres àries sobre trenta, potser?) es va “aixecar” una mica més el nivell. Ni tenien força ni contundència en les àries que ho requerien, però tampoc gaire vol líric ni agilitats… El Teuzzone, el sopranista, tenia per al meu gust una veu massa infantil, més de tipus Schöll o Vogt, com una veu blanca gran, que no lliga amb el personatge ni el fa creïble i, en algun moment, sonava irritant. La reina mare, que se suposa que havia de ser dolenta i manipuladora, no tenia cap moment que trasmetés aquesta suposada maldat. I Zanassi, efectivament, recitava amb un bonic “cantar parlando” que no sobresortia per res del conjunt de l’orquestra, perdent també qualsevol dramatisme. Els primers aplaudiments van venir gairebé al final, la qual cosa és significativa en una obra que se suposa que és de lluïment. L’obra tampoc no ajuda: és bastant monòtona; té més varietat Monteverdi (duets, números concertants, cors, etc.) cent anys abans que no pas aquesta òpera, un seguit d’àries amb un únic duet i un concertant per acte. Al final, les dues instrumentistes xineses que tocaven al començament eren la part més distreta… Estic molt negatiu, però la veritat, va ser un pal considerable…

    M'agrada

  2. colbran

    Una auténtica curiosidad no tan desconocida pues tiene dos grabaciones comerciales, una de 2011 para Naïve con el propio Savall, aparentemente -porque no la he escuchado- mejor servida que por los cantantes de ayer, si bien Teuzzone también está interpretado por Paolo Lopez por lo que dudo de su resultado.

    La parte musical muy bien interpretada por parte de Le Concert des Nations y dirigida por Jordi Savall, pero el aburrimiento se apoderó de mí y lo lamento profundamente porque me encantan las óperas de Vivaldi, especialmente las que me son más familiares como “Ercole sul Tremodonte”, “Orlando furioso”, “La Griselda”, “Bajazet (“Tamerlano”), “La Senna festeggiante” y “Juditha Triumphans” (que grabé de la TV hace más de 30 años, en una versión escenificada, a pesar de ser un oratorio/ópera,con una jovencísima Nora Gubish cuando destacaba por una bella voz de mezzo/contralto), de las cuales tengo grabación -o he tenido- en LP, CD, VHS o DVD.

    Las interpretaciones/direcciones musicales de Jordi Savall siempre me gustan más en grabación que en vivo aunque reconozco su maestría genial y su incansable búsqueda de material olvidado o “escondido”. Su versión en CD de “La musica notturna di Madrid” de Bocherini , por ejemplo, es una maravilla cuyo resultado dudo que se pueda superar.

    Un punto a favor del Liceu por programar una obra de Vivaldi, a pesar del tedio producido por un conjunto de voces sin ningún interés (Zanasi, casi inaudible, recitaba más que cantaba con un hilito de voz) o escaso en esta ocasión (Sonia Prima). No obstante el público se mostró muy generoso, quizás en exceso, pues no habiendo aplaudido ninguna intervención en la primera parte, en la segunda se hizo distinción a dos solos, uno de ellos totalmente injustificado, pues la coloratura de la soprano era muy poco profesional y de este modo se rompió un comportamiento modélico en el resto de toda la interpretación de la ópera en forma concertante, ya que en estos casos se aplaude al final de cada una de las partes y no deben hacerse “distingos”.

    M'agrada

  3. Margarida Abras Pou

    A mi no em va desagradar, però tampoc no em va arribar a agradar ja que tota l’estona es feia evident el que era en contrast amb el que hagués pogut ser. Per mi, el pitjor va ser Teuzzone. Ni que fos per honorar el títol podrien haver contractat algun contratenor amb una mica de veu. Com sempre, gràcies pel post.

    M'agrada

    • Ja et vaig dir a la mitja part que si l’òpera barroca no té cantants, que eren el centre absolut de la representació, es fa difícil que una òpera barroca aguanti tres hores seguides d’àries ensopides, i no perquè l’obra no sigui valuosa, sinó perquè no hi havia ni veus tècnicament brillants, ni direcció capaç d’extreure petroli d’un pou erm.

      M'agrada

  4. Retroenllaç: Noticias de febrero 2017 | Beckmesser

  5. JordiP

    Jo tambe hi vaig ser, i estic d’acord amb el que comenteu. En general li va faltar tremp a l’assumpte, es va fer tot una mica avorridot. Em vaig dedicar a mirar amb el binocles i la veritat és que el Sr. Savall em va semblar molt concentrat en la partitura, però poc en els músics. Quan veus aquelles direccions entregades, el director gairebé que només mira als músics, com buscant-ne la complicitat, en aquest cas em va semblar que no, que només es feia una pulcra direcció.

    De les veus, res a afegir que no s’hagi dit. Les veus masculines em van semblar en general poc audibles, amb poc volum, especialment Zanasi. Potser el format, amb l’orquestra al mateix nivell que els cantants perjudica però, les veus femenines semblaven més potents. La Sra. Prina, realment va ser la millor de la nit, els binocles mostraven que realment vivia i gaudia amb el que estava fent. Realment va ser la que es notava que estava més ficada en el paper. També fou la que recollí més aplaudiments.

    Pocs cops he escoltat òpera barroca i em sembla interessant, eixampla la visió que un té del món operístic. No obstant això, crec que per al públic actual, més acostumat a obres més emocionants o passionals, l’òpera barroca pot resultar avorrida, però si a sobre, li afegim tots els ingredients per tal que ho resulti doncs, pitjor encara!

    PS: Una de les coses que si em despertava interès era a veure si et podia localitzar, Joaquim; però al final vaig desistir, creient que potser no hi eres. Per a quan ens reservarà el destí una trobada?

    M'agrada

    • Doncs no hauria de ser tan complicat trobar-nos, si bé és cert que aquesta vegada vaig badar ja que m’havies dit que hi aniries però em vaig oblidar. A Thaïs crec que no hi aniré per tant fins als Rigoletto crec que a banda d’aquesta tarda que aniré al Quartett, ja no hi tornaré.

      M'agrada

  6. Mercè

    El Mestre Savall és el Mestre de la Música Antiga; això ningú no ho dubta, i jo tampoc. Però Vivaldi es mereixia una altra cosa.
    Si el Liceu volia oferir (gracias generosos!!) una òpera barroca, i vivaldiana, han oblidat que hi ha un senyor que es diu Fabio Biondi; que hi ha cantants com els nostres Xavier Sabata i Núria Rial (tal com esmenta en Joaquim) i que hi ha un Juan Sancho i un Vince Yi i molts altres que haguessin donat el relleu que mereixia el Teuzzone.
    Un dia d’òpera barroca al Liceu i una decepció que em va deprimir. Per treure’m la decepció de l’ànima he hagut d’escoltar l’Ercole sul Termodonte. Perquè l’Ercole? Doncs, perquè es diría que el Teuzzone, escrit el 1719 (segons Wiquipedia) podía haver estat un “assaig” per escriure, al 1723, l’Ercole. O que Vivaldi va aprofitar el Teuzzone per escriure’l, cosa més probable.
    De fet, el Teuzzone està farcit de petits (i no tan petits) fragments que ens situen en l’Ercole, (encara que el Prete Rosso no la va acabar o s’ha perdut gran part de la partitura) El més clar de tots és l’ària “Io sembro appunto quell’augelletto” ; és calcada de la de l’Ercole. O a l’inrevés.
    Està clar que no era posible reunir en el Teuzzone els cantants que van brodar l’Ercole el 2010 ni si estarien ara en les millors condicions per fer-ho. Però segur que, amb un altre cast haguéssim sortit del Gran Teatre amb un altre estat d’ànim.
    El que podría afegir, ja ho han dit en Joaquim i els altres comentaris.

    Una proposta: que el senyor mecenes que volia donar una pastarrufa per posar argolles a la façana del Liceu, doni els calerons per portar una òpera barroca, no VC, i amb les veus més sobresortints del moment. Segur que, aleshores, el barroc guanyarà predicament.
    PS: el gran “encert” ha estat presentar el Teuzzone en época de Carnestoltes, com in illo tempore. Però amb això no n’hi ha prou, oi?
    Salut!

    M'agrada

  7. Fer

    Nit d’ avorriment generalitzat amb cantants molt mediocres sobretot els rols masculins, pitjors ells que elles, Jordi Savall ens va donar un primer acte soporifer i nomès es va anar escalfant al llarg de la funció, amb música oriental totalment desconeguda a Europa a l’època de Vivaldi, cantants bastant deslluïts, Teuzzone amb la veu calada i una afinació molt discutible

    M'agrada

  8. Scarlatti

    Savall es una més de les figures sobrevalorades d’un país petit. Un músic que se sap rodejar dels millors instrumentistes que fan tota la feina per ell. El seu pols i sentit dramàtic es zero. No cal anar a l’opera, en la Missa en si menor de Bach passa el mateix, està tant preocupat de fer un so “bonic” que el resultat es quelcom fred e inexpressiu mes enllà que desconeix totalment com tractar les veus i dirigir-les. Això si, hi ha una cosa en la que es un mestre, que es rebre subvencions. Amb tots els diners que ha rebut ha fet una important tasca musicològica i de recuperació de patrimoni que s’ha quedat tancada a casa seva als seus arxius. Algú em pot dir algun deixeble de Jordi Savall? Que quedarà quan ell plegui? Sempre podem pasar per caixa i comprar un CD…per cert van treure el tallafocs de seguretat per el Teuzzone? Bona nit.

    M'agrada

  9. Rosa

    Totalment d’acord amb el Jordi. Les veus, en especial del Paolo Lopez i del Aurelio Schiavoni eren poc audibles i això que jo estic a la 5èna fila de platea.
    D’altra banda, tret de la Sònia Prima que semblava que tenia una mica més d’empenta, els demés recitaven més que cantaven i de forma inexpressiva.
    Ja sabem que no cal anar caracteritzat en una versió concert però segurament un altra vestimenta o si s’haguessin mirat els uns als altres mentre se suposava que parlaven entre ells, potser haurien fet més creïbles els personatges.

    M'agrada

    • En Savall que tanta cura té en tantes coses, no l’interessa gens la teatralitat d el’òpera, sinó no hagués permés en cap cas aquella fredor en les escenes i aquella manca de sintonia entre els cantants.

      M'agrada

  10. MERITXELL Tena

    Moltes gràcies a la Mercè pel seu comentari sobre “Ercole”, desconeixia la dada. Sento no ser més positiva: veig que la meva impressió d’ensopiment màxim és lamentablement compartida. Quina oportunitat perduda! Com si el barroc no despertés ja prou recances. Efectivament, amb òperes al servei del lluiment dels cantants poc es pot fer si aquests són mediocres (Zanasi), decididament insuficients López) o desinteressats (la gran majoria de la resta, en moments de brillantor puntuals per part de Mameli i Prina). La manca de pols dramàtic de Savall és patent. Les òperes li surten complaents i “boniques”, però avorrides i planes. I és irritant que no es gosi discutir-lo: sí, la seva tasca és ingent, el seu compromís social és admirable i li hem d’agrair molt, però la recerca se li dóna millor que la direcció operística. I no passa res per dir-ho. Aquest “Teuzzone” oblidable té el dubtós honor de ser la primera òpera que abandono a la mitija part, i parla una friki del barroc.

    M'agrada

  11. Mercè

    Sé que han passat molts dies del comentari, força agre, sobre Jordi Savall; finalment, però, m’he decidit a dir que em sembla molt poc encertat.

    La tasca de’n Savall, des de fa tants anys, per recuperar i fer pública una música meravellosa no es mereix una crítica tan aspra. Que s’hagi envoltat dels millors instrumentistes és un mèrit i no crec pas que siguin ells els qui li “facin la feina”. Que no té el tremp que cal per interpretar òperes com les de Vivaldi… com diu en Joaquim, no tothom ho sap fer tot bé i això fa de’n Savall una persona com qualsevol altra, amb imperfeccions i encerts. Però oblidar tants encerts, no és just ni decent.

    Que està subvencionat? Doncs, encara gràcies!! El que hauríem de reclamar no és que no es subvencioni Savall, sinó que també es subvencionin altres formacions musicals de qualitat i cantants com Rial, Sabata, Alàs, Padullés i altres que no conec, però que segurament hi són i, o bé es prodiguen a l’estranger o pateixen estretors que els impedeixen formar-se adequadament per arribar on podrien arribar.

    No sé si Savall deixarà algun alumne al seu lloc quan ell es retiri i tampoc no sé si cal. Ell ha fet, i fa, la feina que ell sap fer i potser no ha pensat o no té prou temps per obrir una escola i dedicar-se a l’ensenyament.

    Diria, finalment, que al nostre país (com si no en tinguéssim prou amb l’escarni que ens ve de fora) sempre hem estat especialistes en menystenir la nostra pròpia cultura, la nostra llengua, els nostres costums, les nostres tradicions, les nostres personalitats culturals o polítiques, fruit, crec jo, de la síndrome d’Estockholm que fa tants anys que patim. Però això s’ha d’acabar, perquè és indigne. No som perfectes, cert, però tampoc cal que ens tirem pedres a la pròpia teulada.

    Apa! Ja ho he dit. Salut per a tothom! I música!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: