IN FERNEM LAND

TANNHÄUSER: LA VERSIÓ DE PARÍS EN FRANCÈS (Cura-Lapointe-Humes-Kremer-Extrémo;Grinda-Stutzmann)


tannhauser-2017-monte-carlo-alain-hanel-header-2

Paulina de Metternich, l’esposa de l’ambaixador d’Àustria a París sembla que va ser imprescindible per arribar a convèncer a Richard Wagner a estrenar un dels seus drames musicals a l’Opéra, gràcies a la gran influència que tenia a la cort de Napoleó III- òbviament en un moment on Meyerbeer era el rei en els escenaris parisencs i la Grand Opéra el format imprescindible per triomfar, l’elecció de Tannhäuser semblava la més “adaptable” de l’opus wagnerià, tot i que potser la més natural hagués estat Rienzi, òpera que a aquelles alçades ja havia estat rebutjada pel propi Wagner i per tant le sopcions només eren 3: L’holandès (1843), Tannhäuser (1845) i Lohengrin (1850).

Per l’estrena parisenca Wagner va fer canvis importants, no es tractava només de traduir el llibret amb l’ajut del seu amic Charles Henri Truinet (Nuittier), sinó de refer la partitura i reforçar l’orquestra amb la incorporació timbals, castanyoles i una segona arpa.

Les modificacions importants a la partitura, respecte a Dresden són:

  • Acte 1er:
    L’obertura queda exactament igual que en la versió de Dresden. La versió que enllaça obertura i bacanal és la tercera, anomenada versió de Viena quen es va representar l’òpera a la capital austríaca l’any 1875.

Incorpora a l’escena del Venusberg la famosa Bacanal com a ballet, imposició innegociable amb la direcció de l’òpera, tot i que en lloc de situar-lo al segon acte com era preceptiu ell va transgredir la norma i va motivar el gran escàndol.

Amplia la partitura del rol de Venus

  • Acte 2on:
    Elimina l’ària de Walther
  • Acte 3er
    El preludi s’escurça

L’ajut de la cort de Napoleó III va acabar sent una trampa mortal ja que els detractors van aprofitar l’ocasió de l’estrena per desmerèixer l’estrena d’un compositor alemany, aliats amb els famosos i libidinosos membres del Jockey-Club que volien veure les “seves” ballarines en el segon acte i no tot just començar l’obra. El Tannhäuser de París només va durar tres representacions. Un fracàs absolut.

Ara l’Opéra de Monte-Carlo,  en un projecte artístic que la prestigia, l’ha volgut recuperar en la versió francesa del llibret, ja que la versió de París però en alemany és prou coneguda. La peculiaritat de la representació va començar per l’elecció del director musical ja que van confiar en la contralt Nathalie Stutzmann, fins ara i que jo sàpiga, dedicada en la seva faceta com a directora d’orquestra, al repertori barroc. El resultat és millor del que esperava però no és bo, hi ha masses desequilibris o caigudes de tensió. No em sembla malament que l’obra prengui un alè menys germànic i s’aproximi a aquesta Grand Opéra que en realitat mai va ser perquè entre la versió original de 1845 i aquesta de 1851, a banda de l’idioma, que aquest si que és un efecte que evidència un canvi d’impacte, musicalment l’òpera tot i les variacions esmentades, continua sent igualment germànica. A Stutzmann ara per ara li va gran el projecte i al costat de moments amb bon tremp i volada romàntica, .perd en altres la continuïtat i la qualitat. L’orquestra respon amb més voluntat que eficàcia, però manté una digne correcció. El cor de l’òpera Monte-Carllo és tot un altre món i no pot assumir la dificultat del repte amb tan pocs elements disponibles, tant l’afinació, com l’equilibri i el balanç se’n ressenten amb resultats sagnants. Calia un reforç de qualitat ja que amb bona voluntat no n’hi ha prou.

L’altre gran ensurt de la proposta era comptar amb el tenor argentí José Cura en el rol titular. Cura, en un estat vocal millorat respecte a aquell nefast Otello liceista de la temporada 2015/2016, no entén l’estil wagnerià, Canta el rol farcint la interpretació de gemecs i ploriquejant amb efectes veristes que el desvesteixen de qualsevol pàtina d’heroïcitat romàntic. No n’hi ha prou en col·locar les notes, fins i tot ara que el cant wagnerià està servit de manera tan precària, trobar una veu que s’aproxima al heldentenoir però que canta Tannhäuser com si fes Canio, Otello o Samson és un error conceptual tan greu com cantar Cio-Cio-San o Mimi com qui canta Elektra. La veu es mostra segura i a estones fins i tot brillant i ferma, amb l’enfosquiment natural i el rebuscat, però el principal escull és el seu cant, el seu estil o la manca absoluta d’ell. Hi ha mancances tècniques que quan la veu no mostra especials signes de fatiga queden dissimulades en un relat de Roma exultant, però el cant de Cura és el que és i el seu Tann té poc a fer davant de qualsevol heldentenor de segona (dels d’abans, és clar, perquè ara no en tenim). Es defensa bé amb l’idioma francès que l’hi ha permès fer front a un rol que en la llengua original hagués estat sempre impossible aproximar-se. 

La resta del cast és discret, potser el millor és el Wolfram del baríton Jean-François Lapointe que atorga a la seva línia una distinció i elegància que escau tan bé al rol, tot i que la veu tremola en excés quan la força i sobretot amb una zona greu que només en el millor dels casos, s’intueix.

Elles tenen veus limitades, de colors variants i aguts serrats amb afinacions dubtoses, potser millor Annemarie Kremer, però no n’estic del tot convençut. 

A la producció de Jean-Louis Grinda no cal demanar-li res, no enganya, és honesta per a un teatre de províncies, amb unes projeccions de vídeo que serveixen l’escenografia a la manera dels cromes televisius, que per segons quines escenes són d’un kitsch passat de moda quasi entranyable (Venusberg). El moviment escènic és erràtic o monolític i la sensació general és que no pot indignar a ningú, que és el gran mèrit que li podem atorgar, perquè estem parlant de l’Opéra de Monte-Carlo, una casa operística que no es caracteritza, a banda de tenir un edifici preciós degut a Garnier, per tenir un nivell exportable.

Richard Wagner
TANNHÄUSER (1861)
versió de París cantada en francès

Hermann, Landgrave de Thuringe: Steven Humes
Tannhäuser: José Cura
Wolfram: Jean-François Lapointe
Walther: William Joyner
Biterolf: Roger Joakim
Henry: Gijs van der Linden
Reinmar: Chul-Jun Kim
Elisabeth, nièce du Landgrave: Annemarie Kremer
Vénus: Aude Extrémo
Un Pâtre: Anaïs Constans

Chœur de l’Opéra de Monte-Carlo
Chef de chœur Stefano Visconti
Orchestre philharmonique de Monte-Carlo
Chef d’orchestre Nathalie Stutzmann

Metteur en scène Jean-Louis Grinda
Costumes Jorge Jara
Lumière Laurent Castaingt
Décors Laurent Castaingt
Chorégraphie Eugénie Andrin

Opéra de Monte-Carlo 28-02-2017

La curiositat era enorme i per això no podia faltar a la cita amb aquesta versió “exòtica” del Tannhäuser de París cantat en francès i el streaming m’ho ha posat en safata per parlar-ne aquí.. Òbviament és una proposta per a col·leccionistes (no vull dir frikis), ja que potser molts wagnerians de pedra picada la titllaran d’heretgia obviant que tot el que s’escolta és obra del Wagner de sempre, o potser altres posaran el crit en el cel per altres aspectes de les direccions, ja sigui musical com escènica i segurament tenen prou motius per fer-ho, com també els tindran els que es fixin en les veus, però oi què calia? Doncs això, calia.

17 comments

  1. colbran

    Verdaderamente es una curiosidad escuchar Wagner en francés y si Cura canta con dignidad la “Narraciçon de Roma” -debo decir que en la actualidad pocos “heldentenor” o ninguno llega al final de “Tannhäuser” con suficiente aliento- ya es otra razón pata prestar atención a esta propuesta que nos facilita Joaquim.

    M'agrada

    • colbran

      Joan, no puedo extenderme en algo que no he visto o escuchado. Me he referido a lo que señala Joaquim sobre la versión objeto de este post y la actuación de José Cura, tenor por el que actualmente parece ser que nadie daría ni un euro, después de haber sido un cantante que prometía tanto. Me alegro que en esta ocasión haya actuado con dignidad aunque, por lo leído, no posee el estilo wagneriano requerido sino más bien se incline por un seudo-verista.

      Sobre la extensión de mis comentarios a menudo me produce rubor extenderme demasiado, cosa que acostumbro a hacer cuando se trata de algo que he visto o escuchado y del que tengo muchas referencias en mi “background”. Por ejemplo sobre “Príncipe Igor” hubiera tenido que ser más generoso porque dispongo de diversas versiones en grabación y, he visto en vivo 2 funciones distintas y otras varias en retransmisión directa o diferida, pero no he podido comentar la popuesta por Joaquim porque no la he visto, si bien he escuchado diversos fragmentos, pero no los suficientes como para extenderme en un comentario legítimo. Sin embargo el hecho de que Raipaz ha colocado dos YouTubes de “Stranger in paradise”, duo del musical “Kismet” -que adoro- basado en la hermosa melodía central de las “Danzas Polovtsianas” del segundo acto de “Prícipe Igor” me dió pie a extenderme algo más. Del musical tengo unas 12 versiones distintas (incluyendo la película y su banda sonora super-completa, con dos “out-takes”, no vistas en las salas cinematográficas, pero incluídas en el DVD y BluRay americanos, no en los españoles).

      Si tengo ocasión de ver esta versión en francés de “Tannhäuser”, volveré sobre el tema porque me interesa muchísimo.

      M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de marzo 2017 | Beckmesser

  3. Joan

    Gràciies Colbran. Pensava que coneixeries la versió de Tannhäuser en francès. Jo me n’he assabentat de la seva existència pel post i també, com dius, m’interessa molt. No tant la crítica daquestes funcions concretes però si tot el que explica en Joaquim a l’apunt. sobre la genesi de l’obra, discografia…

    M'agrada

    • Doncs aquesta versió de Monte Carlo sembla ser la primera representacuió “moderna” després de les representacions de la sala Pelletier a l’estrena parisenca.
      Quan es parla de la versió de París es fa o es grava la versió de Viena, enllaçant obertura i bacanal, però la veritablement parisenca és aquesta i en francès, que és la veritable troballa, perquè no sona gens forçat, l’idioma flueix bé.

      M'agrada

  4. Joan

    Sí, que és el que fa Solti (weno una amanida) a la versió que tinc en cd. Creia q la de Paris era en alemany tb. I en llegir el teu post que m’imprimiré i guardaré amb els cds he baixat del burro.

    M'agrada

    • A París el francès era obligat a l’Opéra i les òperes italianes que s’estrenaven allà es van fer en el seu idioma: Moïse et Pharaon, ou Le passage de la Mer Rouge (versió francesa de Moisès i Faraó) o Le siège de Corinthe (després traduïda al italià com Il sitio de Corinto però que s’havia estrenar prèviament en italià com Maometto II, tot i que la versió francesa no va ser només una traduccio), Lucia, Il trovatore, Macbeth, no cal dir que les que s’estrenaven allà per primera vegada com Guillaume Tell, La Favorita, Don Carlo o Les vepres siciliannes. En el teatre dels italians es cantaven en italià (I Purutani).
      La llista és llarguíssima i molt interessant, potser motiu d’un apunt estiuenc

      M'agrada

  5. jaumeM

    Vaja!,Cura ressuscitat!, me’n allegro. Jo vaig ser dels qui el varen aplaudir força (al Samson, substituint Carreras i quan al dir li algú al Liceu “muy mal Cura”, amb resposta des de el 4 o 5é pis de MADRILEÑO, durant una representació de Il Corsaro). Però després me va decebre.
    Doncs sí, deu caler per el que dieu tu i Colbran.

    M'agrada

    • DE la mateixa manera que no n’esperava res, ans al contrari, cal dir que molts tenors wagnerians de l’actualitat els agradaria la solidesa vocal de Cura, si bé al seu Tann li manca “wagnerietat” de la bona.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: