IN FERNEM LAND

COR VIVALDI 2016/2017: CONCERT DE PRIMAVERA (NARCÍS BONET I JOSU ELBERDÍN)


 

La temporada de concerts del Cor Vivaldi va presentar dissabte passat el concert de primavera i com sempre succeeix en les propostes treballades des del més mínim detall, va oferir en aquesta ocasió dues estrenes mundials, dues obres comissionades per el propi Cor, encarregades a dos músics tan distants per les les  generacions a les que pertanyen com per l’estètica musical en la que “militen”.

L’excepcionalitat tantes vegades lloada en aquest blog, de la formació coral estel·lar de l’escola IPSI de Barcelona, també és deguda a la quantitat d’obres d’autors dels nostres dies que han estrenat, tantes com segurament cap altra formació coral del nostre entorn pot lluir, i com el mateix Narcís Bonet va dir en acabar la interpretació del seu colpidor Magníficat, és normal que quan la formació que ha d’estrenar una obra té un nivell tan excepcional, el grau d’exigència que el compositor demana sigui màxim.

Narcís Bonet (Barcelona 22 de gener de 1933) és un compositor poc conegut a casa nostra, al menys en l’ambient profà de la música clàssica de consum, tan poc amic dels músics de casa i encara menys contemporanis. De res serveix el seu imponent currículum o que la seva obra sigui valuosa, està viu i és d’aquí, dos factors determinants per merèixer com a molt una obra curta inaugurant la primera  part d’un concert, per omplir l’expedient i netejar les consciències dels programadors en un més que flac favor a la cultura del país que els dóna de menjar i ho dic precisament quan el cap de setmana de l’Auditori presentava un concert de l’OBC amb música contemporània, oh sorpresa! però ai las! amb cap compositor nostrat, ja deia jo què ningú és perfecte!. És precisament per això que la gosadia del mestre Boada en programar un concert on una vegada més els músics actuals en són els màxims protagonistes, amb un català i l’altre basc, mereix si més no l’atenció i divulgació que l’excepcionalitat demana.

No cal dir que els mitjans musicals també generalistes, prestaran més atenció en el cada vegada més reduït espai vital informatiu, a concerts o representacions d’òpera amb patums incorporades que no pas a l’estrena mundial d’obres creades a l’entorn d’una formació que també es diferencia per l’aposta valuosa per la música actual dels músics del país.

El mestre Boada va fer un advertiment abans de començar el Magnificat de Bonet, després d’un preludi musical amb dues obres del compositor, el delicat nocturn  núm. 1 per a piano sol (1949) i la deliciosa balada del bes amb text de Joan Maragall (1951) explicant la dificultat de l’obra. El mestre Boada la sap llarga perquè quan et diuen una cosa així poses més atenció, al menys a l’inici, atenció sempre necessària, però confiant com crec que va ser, que la música de Bonet faria la resta, i crec que l’oportuna i sàvia advertència va servir perquè amb l’atenció que tot concert requereix, ens adonéssim dels valors de l’obra i d ela curosa interpretació. És clar que l’obra no és fàcil, sobretot per els intèrprets (originalment cor i flautista, tot i que també per l’ocasió es va incorporar a darrera hora l’orgue que va permetre mantenir el to en una obra d’harmonies endimoniades), però per l’oient tot i no ser un doll de melodies fàcilment cantables, té un atractiu evident, sap atrapar jugant amb girs a vegades subtils i a vegades prou evidents, amb sonoritats harmòniques del passat que no et desconnecten d’immediat dels estàndards acceptats per els oients més mandrosos, com el “Ave Maria” inicial i en canvi et van preparant per quedar al cap de poca estona, subjugat per la proposta més innovadora a partir del Magnificat iniciat per la solista (una de les excel·lents solistes del cor) i la incorporació de la flauta i el cor. L’alternança del so arcaïtzant proper al gregorià o dels cants litúrgics d’esplendorosa polifonia amb dissonàncies canviants i sorprenents teixeixen una obra que requereix més difusió (Catalunya Música va enregistrar el concert) i sobretot reconeixement. Tant de bo el Vivaldi tingués oportunitats per programar-la i donar-la a conèixer, és clar que els programadors s’estimaran coses “més assequibles”, sovint penso que per a ells.

Amb la corda de sopranos més consolidada que en els darrers concerts i amb una lleu feblesa en la corda més greu, que darrerament ha patit la jubilació de masses membres, el Cor Vivaldi va tornar a mostrar la seva exquisida versatilitat, el control del so i l’emissió, la cura en no sacrificar mai la bellesa i aquesta maduresa interpretativa que tant sorprèn quan veus intèrprets tan joves, i ja em permetreu la imatge, que no aixequen un pam de terra, assolint cims com aquests, amb fermesa.

La flautista Cristina García-Gratacós va interpretar magníficament la part solista d’una obra dedicada a la memòria del flautista, compositor i pedagog nord-americà Peter Bachus que va morir de manera prematura el juliol passat, un músic que també havia escrit pel Cor Vivaldi i amb qui vaig tenir l’honor de compartir un sopar inoblidable i posteriorment alguns contactes epistolars tan breus com plens de bonhomia, engrescant-me a seguir amb la tasca a IFL.

Un tast de l’inici del concert amb la balada del bes, text de Joan Maragall i música de Narcís Bonet.

Després d’emotives mostres d’agraïment i de records a Peter Bachus (amb familiars a la sala inclosos) per part del mestre Bonet i Òscar Boada, ambdós musics asseguts al piano van interpretar “El petit Narcisó” del mestre Joan Macià una obra que el compositor va dedicar al mestre Bonet quan era un nen i que el mestre Boada li va fer tocar sense previ avis, quelcom que no va suposar cap problema, era prou coneguda.

A la mitja part, a banda de saludar als vivaldians habituals, vaig tenir un agradable i inesperat encontre amb en Ramon (un amic de les xarxes) amb qui la varem fer petar una estona abans de l’inici de la segona part, una segona part radicalment diferent tot i no estar absent de dificultats i suposar un altre repte, amb l’estrena del Canticum Sacrum del compositor guipuscoà Josu Elberdin ( Pasaia 1976)

Del compositor basc es van interpretar prèviament l’Ave Maria Stella (2011) per a cor i solistes, i la Salve Regina (2010), dues obres distanciades de l’obra de Bonet i que emprant un llenguatge contemporani més proper i assequible a la primera escoltada, utilitza la melodia com a vehicle també de recerca.El Canticum Sacrum és una suite escrita l’any 2016 formada per 4 antífones: Veni creator Spiritus, Dominus pacit me, Judica me Deus (a doble cor i de complexitat evident) i Laudate Dominus, que demanen del cor una expressivitat, flexibilitat i puresa de so extraordinàries, ja que l’escriptura harmònica és molt transparent i la melodia evidència l’exigència tonal i la perfecta afinació, Reptes no sempre fàcils i que el Vivaldi sempre acaba superant per la notòria preparació tècnica i les ingents hores de treball necessàries per conferir un programa d’aquesta dificultat i fins ara mai interpretades, amb una aparent desimboltura i seguretat admirables.

Al final i com a bis es va interpretar per segona vegada el Salve Regina, que el mestre Boada va deixar entreveure que a la primera no havia sortit com calia.

Ara el tast és del “Veni, Creator Spiritus”, l’antifona incial del “Canticum Sacrum” de Josu Elberdín.

https://ximo.files.wordpress.com/2017/03/veni-creator-spiritus.mp3

El concert, per si no n’hi havia prou amb el  compromís artístic, va servir també per donar a conèixer el projecte Batera ibiliz, una associació mig basca i mig catalana que treballen en la iniciativa Soya , un poble de Mali sotmès a un pobresa extrema i en el que l’associació ha focalitzat un projecte educatiu i sanitari d’ajuda amb la confecció d’un pla de desenvolupament comunitari i la fundació d’un centre d’atenció primària que ja funciona.

Us deixo un enllaç que us pot ajudar a saber més coses de la iniciativa solidària

La propera cita amb el Vivaldi a l’Auditori de l’Illa Diagonal serà el 2 de juliol (diumenge) a les 19:00 on s’estrenarà la nova òpera de Alberto García Demestres, La straordinaria vita di Sugar Blood, una altra fita, un altre repte, una altra estrena absoluta, una altra cita ineludible, i en van…..

 

5 comments

  1. colbran

    Cuánto lamento no haber podido asistir a este concierto, con lo que disfruto con el Cor Vivaldi y con la admiración que siento por Oscar Boada! Pero un imperativo me impidió asistir.

    Como Joaquim me ha explicado el desarrollo del concierto -y he escuchado parcialmente fragmentos del mismo- deduzco que fue un éxito y aún me doy más cuenta de lo que me he perdido.

    Mis más sinceras felicitacionres al magnífico coro, a los autores interpretados y al Mestre Boada.

    M'agrada

  2. Oscar Boada

    Moltes gràcies, Joaquim, com sempre, per aquestes cròniques tan ajustades. Qualsevol dia d’aquest et proclamarem cronista major i gairebé únic de la vida musical barcelonina!! Una abraçada !

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Cor Vivaldi » Crònica del concert de primavera Bonet-Elberdin

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: