IN FERNEM LAND

EL STREAMING DE TANNHÄUSER DES DE MUNICH (VOGT-GERHAHER-HARTEROS-PANKRATOVA-ZEPPENFELD;CASTELLUCCI-PETRENKO)


Tannhäuser (Obertura) Producció de Romeo Castellucci. Munich 2017

 

El 25 de maig vaig publicar un apunt parlant d’aquest Tannhäuser que ahir varem poder veure en streaming des de el Teatre Nacional de Munich, amb el mateix repartiment i direcció, per tant tret de que són representacions de diuferent dia i per tant hi poden haver petit matisos entre l’una i l’altra, la meva impressió segueix sent la mateixa:

Grandiós treball de Petrenko, que amb temps més aviat allargassats aconsegueix amb una direcció minuciosa i dramàtica, que el interès i la tensió no decaiguin mai, dirigint una orquestra en estat de gràcia i un cor una mica més irregular en la resolució dels forte que ben be podria ser una deficiència de la transmissió.

Reafirmament també en la valoració vocal, amb un inadequat Vogt, a vegades fins i tot irritant Tannhäuser per la manca de cos, color i temperament dramàtic que impossibilita reflectir allò que la partitura demana. No és pot ser tan tou, tan poc viril i tan   dramàticament parlant per fer front al protagonista. La seva manca de caràcter no es pot explicar només en la suposada bona línea i musicalitat, No només la veu, a estones clarament insuficient, impossibilita la correcta adequació. A Vogt de moment aquestes aproximacions a rols antagònics a la seva fisiologia vocal sembla que no li passen factura i potser per això la seva aportació al territori dels heldentenor sembla no tenir aturador. Una altra cosa és que com succeeix en aquest Tannhäuser la veu no sigui capaç de seguir les exigències de la partitura, i s’ofegui, cali o desafini quan ha de donar més intensitat dramàtica, quelcom .que és incapaç de fer amb convicció, en els moments més dramàtics i intensos. El rol no és Lohengrin, ni Parsifal, ni tan sols Siegmund, aquí hi ha una complexitat psicològica molt intensa que es reflecteix en una partitura exigent, forta i polièdrica. Vogt no s’imposa, resisteix en prou feines, amb les seves mel·líflues possibilitats. El concertant del segon acte és en aquest aspecte l’evidència més sagnant.

Tot el contrari li succeeix a Harteros, que està en un moment esplèndid i canta un rol que s’adapta com un guant  a les seves característiques vocals i possibilitats dramàtiques. La tessitura no suposen cap problema, la densitat vocal tampoc i l’exigència vocal i dramàtica les supera amb autoritat, densitat i bellesa vocal.

Gerhaher imposa el seu manierisme preciosista que pot arribar fins i tot a treure de polleguera a aquells que han pagat per escoltar-lo i que veuen com la interiorització del personatge és tan gran que a partir de la segona fila de platea es converteix en una tasca impossible escoltar-lo en la seva totalitat. En aquest sentit els que l’escoltem a casa ho tenim més fàcil.

Excel·lent la Venus de Pankratova i el Ladgraf de Zeppenfeld. Més que correcta la resta de l’equip.

Pel que fa a l’aspecte diferencial  respecte a l’apunt del mes de maig només centrat en la música, és a dir la producció, només us puc dir que Romeo Castellucci ha aconseguit que no entengués res de res i m’ha deixat el dubte de si realment ens vol dir alguna cosa o senzillament el seu Tannhäuser són un seguit de imatges belles i hipnòtiques, però que són tan críptiques que perden qualsevol sentit dramàtic  unitari i només les podem gaudir precisament com a postals sense intentar esbrinar que hi pot arribar a haver al darrera de tanta coreografia, de tants arquers, cortines i cercles d’efectes bellíssims. La veritat és que les pretensions de Castelluicci m’importen poc quan la música és tan potent i sobretot si Petrenko, com és el cas,  sap extraure totes les imatges que Wagner va deixar escrites en la partitura.

Les de Castellucci poden arribar a irritar si s’intenta entendre-les o trobar el significat de cada enigma que ens planteja. Els dos altars amb els noms de pila dels cantants protagonistes que coi signifiquen? I el pitjor de tot plegat és no deu significar res i el Romeo es deu estar trencant de riure a costa nostre.

És clar que les arqueres llençant fletxes a un cercle enigmàtic que tant potser un ull com un mugró, durant l’obertura o aquella amazona misteriosa et deixen amb ganes de saber més, però quan te n’adones que tot plegat són imatges tan potents com inconnexes o que necessiten d’un manual d’instruccions abans d’entrar per intentar saber-ne el significat aleshores és quan el meu interès per saber si el significat de la pedra que transporten els peregrins en el primer acte i que després mostraran esmicolada en el tercer pot ser el mateix o no que el del monòlit de 2001 o els corders de Viridiana, aleshores és quan desconnecto i em dedico a Wagner, malgrat que Vogt m’ho posi més difícil i pel que fa al Venusberg de Castellucci, l’intent esdevingui tan  impossible com desagradable. La qüestió l’ha de resoldre un professional en la matèria i un divan si és que es fa a la manera antiga de resoldre aquests problemes.

Richard Wagner
TANNHÄUSER

Hermann, Landgraf von Thüringen: Georg Zeppenfeld
Tannhäuser: Klaus Florian Vogt
Wolfram von Eschenbach: Christian Gerhaher
Walther von der Vogelweide: Dean Power
Biterolf: Peter Lobert
Heinrich der Schreiber: Ulrich Reß
Reinmar von Zweter: Ralf Lukas
Elisabeth, Nichte des Landgrafen: Anja Harteros
Venus: Elena Pankratova
Ein junger Hirt: Elsa Benoit
Vier Edelknaben: Solisten des Tölzer Knabenchors

Chor der Bayerischen Staatsoper
Director del cor: Sören Eckhoff
Bayerisches Staatsorchester
Director musical: Kirill Petrenko

Director d’escena: Romeo Castellucci
Escenografia: Romeo Castellicci
Disseny de vestuari: Romeo Castellucci
Dissenny de llums: Romeo Castellucci
Coreografia: Cindy Van Acker
Dramatúrgia: Piersandra Di Matteo / Malte Krasting
Disseny de vídeo: Marco Giusti

Com que el streaming en diferit s’ha iniciat quan l’òpera ja s’havia acabat a Munich, avui ens han fet anar a dormir molt tard, aquí potser hi trobareu a faltar alguna cosa, però espero al llarg del dia d’avui posar-hi remei, per tant haureu d’utilitzar la paciència i la benaurada insistència.

Un comentari

  1. Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser

  2. colbran

    Lo de los “corderos” de Buñuel no es de “Viridiana” (en este film lo que todo el mundo recuerda es la “foto” que Lola Gaos hace a unos comensales colocados como en la Santa Cena levantándose las faldas) sino de “El angel exterminador”, aquella película en la que los comensales no pueden salir de una habitación. En ambas películas la protagonista era Silvia Pinal, de ahí puede que se haya originado la confusión. El hecho del oso y los corderos está basado en un incidente que tuvo lugar durante una cena-fiesta en Nueva York a la que asistió Luis Buñuel.

    M'agrada

  3. Leonor

    Me quedo más tranquila porque intentaba averiguar a qué momento correspondería tal imagen, tanto quizá como Vogt a Tannhäuser. Me alegro por Harteros, ya era hora de que se enderezase.
    Gracias Joaquim, son tus aportaciones impagables.
    Feliz lunes, infernems.

    M'agrada

  4. toni

    Cuando en la Ópera lo que destaca sobre los elementos que componen el espectáculo ( voces, música, escena ) es la música y la dirección orquestal, algo falla.
    Ayer lo visioné unos pocos minutos a través de la tv, y lo del ¿canto? de KF Vogt me supera, y para rematar la ” faena ” Gerhaher otro despropósito canoro, que se gana la vida con sus despropósitos o simulacros baritonales varios.
    Cuestión de gustos.

    M'agrada

  5. Fernando S.T.

    No resistí más allá del segundo acto.
    Insoportable Gerhaher, estoy absolutamente en sintomía con Toni y era un barítono que me gustaba mucho.
    Vogt no sé como hará el relato de Roma, pero en el segundo acto roza la catástrofe.
    Petrenko lento pero intenso y lo de Castellucci una más de las genialidades de los divinos. Llevamos 3 en pocos días: Bieito. Tcherniakov y ahora Castellucci. ¡Qué cruz!

    M'agrada

  6. OLYMPIA

    No el vaig veure i el teu apunt me’n treu les possibles ganes. Sempre ho has dit de Vogt, és un escolanet. Gerhaher, ho he patit, canta a cau d’orella de no sabem qui. Celebro que Harteros estigués bé, és molt bona. Quant a l’escenografia, alguns artistes diuen que no ens hem de fer preguntes del tipus, “què significa això o què vol dir això altra”, he he, hem dir si ens agrada o si no, vaja, com veure pintura abstracta.

    M'agrada

  7. Pepa MG

    gracias por la aclaración, porque ya me parecía raro que los alemanes salieran del teatro a las dos menos cuarto de la madrugada!!!, pude ver un poco del segundo acto antes de caer anestesiada, ya la conocía por el mp3, me reafirma en gregaher, hierático, elegante.

    M'agrada

  8. Inés T. de P.

    Castellucci ha arribat a la perfecció per distreure l’espectador de la música. Fins ara les distraccions (moviments innecessaris a escena que ni ajuden a entendre l’obra ni afegiexen res de nou o interessant ) tenien lloc durant els intervals musicals, ahir ja no van respectar quan canta el cor ni quan canten els protagonistes.

    M'agrada

  9. Sergio Castagnino

    Grazie mille sia per i preziosi downloads ma soprattutto per le sempre interessanti e precise critiche degli spettacoli.
    Peccato per l’occasione persa per questo Tannhauser, come è stata persa in tante occasioni permettendo a registi (si chiamano così ma sono ben lontani da essere veri registi, pensiamo al recente Serraglio con la grande regia di Strehler) di rovinare tante troppe opere mettendo in scena le loro frustrazioni mentali.
    A questo punto una domanda: ma perchè i grandi direttori di oggi (Petrenko, Thielemann e qualcun’altro) non si rifiutano di firmare certi spettacoli? Il direttore d’orchestra è il primo responsabile per la scelta dei suoi collaboratori, cantanti, regista, scenografo ecc. Se proprio loro accettano di fare parte del tradimento dell’opera dell’autore chi ci può difendere?
    Chiedo scusa se scrivo in italiano ma non parlo spagnolo, spero comunque di essere capito.
    Grazie e ancora tanti complimenti
    Sergio

    M'agrada

  10. Inés T. de P.

    A Sergio Castagnino:
    Sì, ben compreso. Se registi, cantanti e direttori si rifiutano di “comprare, rent” o qualsiasi altra cosa que gli spettacoli, non vedrete queste atrocità. Totalmente d’accordo con te. Mi dispiace che il mio italiano è molto povera. Spero che tu capisca.

    M'agrada

  11. XavierCat

    Molt agrait Joaquim…tens raò en emprenyar-te de tant en quan…però malauradament la paciència no es sovinteja ni es una qualitat que massa gent practiqui o faci el que cal per tenir-la tot s’exigeix…ja ni es demana! i es clar acaben fins i tot amb la dels demes que si la fan part del seu modus de vida…les preses mai han estat bones companyes de res i el temps ens acaba ja no se si donant la raó però si colocant al lloc que ens correspon encara que la majoria fan com qui ni aixo veuen…potser seria massa dur veure la realitat!.
    Repeteixo lo dit..moltes gràcies i tu fes la teva que ja prou en tens!!..espero insistir tant aviat com em sigui possible i llavors la comentaré…es el mínim que puc fer.

    M'agrada

    • IFL no és com aquells programes del disc sol·licitat. NO tinc cap obligació establerta. Intento fer aquesta feia altruista de la manera més honesta possible, m’heu d’exigir sinceritat,, la resta em sembla fins i tot ofensiu. Són pocs però quan es posen estupendos els engegaria a pastar fang.

      M'agrada

  12. massimo gioseffi

    Mah, non capisco fino in fondo l’appunto di oggi, 13 luglio (il mio catalano è un po’ lacunoso, e del resto l’ho “imparato” a furia di leggere con sempre maggiore interesse le pagine di Infernemland.blog…). certo è che possiamo solo e sempre ringraziare Joaquim per tutto il materiale che offre, e per l’intelligenza lucida e critica – ma mai prevenuta e polemica – con la quale lo accompagna nelle sue riflessioni. Aprire alla mattina Infernemland.blog e cercare il nuovo post è divenuto da anni uno dei piaceri della vita e dei pretesti per essa… (la vita come pretesto per leggere Infernemland). grazie di tutto
    massimo

    M'agrada

  13. Friedrich

    Ich bin Dir zu grossem Dank verpflichtet, dass es Dir möglich war, den gesamten Tannhäuser aus München als Link zur Verfügung zu stellen. Wie Du richtig erwähntest, war die Uebertragung sehr spät und mir war es nicht möglich, die drei Aufzüge vom Streaming durchzustehen. Nach dem zweiten Aufzug war für mich Schluss. Nochmal aller herzlichsten Dank für den Link. Was würde die Musikgemeinschaft machen, wenn Sie Dich nicht hätte.
    Der Münchener Tannhäuser war musikalisch absolute Spitze und das Zusammenspiel von Dirigent, Kyrill Petrenko, und der Regie, Castelucci, ein Augenschmaus.
    Deiner Bewertung der Sänger kann ich nur zustimmen. Hervor zu heben die Leistung von Anja Harteros, die ich mit der Callas gleichstelle.
    Un caro saluto Friedrich

    M'agrada

  14. Fernando S.T.

    Hablo de la reflexión publicada a raíz de este post.
    Yon de ti les soltaría un taco o lo Fernando Fernan Gómez y me quedaría tan ricamente.
    Aquello de “Vayase a la….” por ejemplo

    M'agrada

  15. Guillermo R

    Parlant de la reflexió pel que fa a aquest post, doncs Joaquim, hi ha de tot en aquest món, T’entenc perfectament , tu fas la feinada a més a més gratuïta i en lloc de trobar agraïment et trobes exigències que no corresponen. . És molt còmode clicar “aquí” però darrere d’ aquesta paraula hi ha temps, esforç, coneixement d’infomàtica etc etc. Si algú té pressa i no pot esperar doncs senzillament que faci la feina de buscar-ho en lloc de queixar-se.
    Salutacions i gràcies per tot Joaquim

    M'agrada

    • Jo us agrairia que no en parléssim més i sobretot tampoc cal explicitar-ho tot i tant. Si les coses es fan com es fan és per alguna cosa i no us en adoneu que explicant segons quines coses ho poseu tot en perill.

      M'agrada

  16. Vicent

    Ja sols falta demanar que ens tornin els diners… L’apunt és un regal (temps, feina, erudició, sapiència, esfor,c, generositat….); i el document audio-visual -agradi o desagradi- un altre regal. Quan et fan un regal, has de dir “gràcies”. Fins i tot, quan aquest no t’agrada. Fins i tot, és possible, en determinades situacions de la vida dir “no, gràcies”, però és sempre civilitzat i fins i tot, ètic dir “gràcies”. En qualsevol cas, ningú no té l’obligació de conectar-se a aquesta magnífica publicació, ni encara menys, llegir-la, ni encara menys, servir-se els generosos regals. En qualsevol cas, gràcies per tot Joaquim.

    M'agrada

    • Jo no demano que m’agraïu res, només demano que si se’m demana alguna cosa, que no estic obligat a res, com a mínim es faci amb una certa “gràcia” perquè si vols que et donin alguna cosa no pots anar a sac.
      No calia Vicent

      M'agrada

  17. Niklaus Vogel

    Una mica tard però ho he pogut fer. Moltes gràcies amic per donar-nos l’oportunitat. Encara que no tinc massa esperances de que m’agradi un Wagner és un Wagner i sempre paga la pena. Una abraçada!

    M'agrada

  18. jaumeM

    He llegit primer la reflexió que l’apunt.
    No me cap al cap que IFL tingui visitants d’aquests.
    Que lluny aquells primers apunts, extraordinaris i plens de contingut (sense “MIDI”, per que no hi feia falta), que tant ens varen ensenyar i enganxar als ignorants afeccionats. Llavors no ens feia falta mes, i ara tampoc. El complement a l’anàlisi critic i a la valoració ponderada i ben documentada a cada apunt, es no mes que això un complement, valuós, sovint preciós, però al cap i a la fi un simple complement.

    M'agrada

Deixa un comentari