IN FERNEM LAND

STAATSOPER DE MUNICH 2016/2017: TANNHÄUSER (Voght-Harteros-Gerhaher-Pankratova-Zeppenfeld;Petrenko)


La Staatsoper bavaresa va estrenar diumenge passat una nova producció de Tannhäuser, amb un insuperable Kirill Petrenko al podi i una nova producció de Romeo Castellucci que no podrem valorar fins que Live Stream de la Staatsoper emeti el proper 9 de juliol la representació amb un repartiment idèntic al que avui comento aquí després d’escoltar la retransmissió radiofònica de  la br-klassik i que suposa el debut en el rol de Klaus Florian Vogt.

L’immens triomfador és, com era d’esperar, la grandiosa i transcendent direcció de Kirill Petrenko que en cada nova aparició davant del podi té la capacitat de guanyar més incondicionals adhesions als seus treballs, treballs que trasbalsen, emocionen i ens donen nous motius per apropar-nos a òperes mil i una vegada escoltades sota noves i  subtils sonoritats, que a banda de dotar el discurs d’un vigor i una arrevolada inspiració de l’orquestra també sap extraure del cantants allò que sempre demano en una representació operística,i és que els cantants es creixen com a un equip i no pas com a u  únic i aïllat divo o diva competint amb la resta. Petrenko els acompanya i els fa créixer.. Tots ells són cantants d’altíssima qualitat, preparació i capacitats tècniques, però integrats  en un concepte global encara tenen més relleu.

Dit això i en una representació d’aquest nivell, em sap greu que Tannhäuser sigui Klaus Florian Vogt, un cantant de lloada musical, que en el seu debut en el rol no va donar la talla vocal i tampoc la musical, ja que en molts moments va desafinar ostensiblement, quelcom que no acostuma a succeir-li. Una vegada més el timbre tan poc heroic, tan poc terrenal, tan poc carnal, tan poc sexual i tan poc pecador va esdevenir el principal handicap per superar l’adequació all rol, un handicap insalvable per dotar-lo de credibilitat, alhora que les infreqüents errades tècniques van fer que el debut, aquesta vegada, fos un desencert. Petrenko i la seva portentosa direcció i concertació tampoc pot fer miracles i no pot dotar de més gruix, caràcter i intensitat a una veu incolora i a un cant tou fins a la flacciditat.

Anja Harteros demostra una vegada més que l’estat vocal actual és pletòric i l’adequació al rol, tant vocal com estilística és absoluta. La seva Elisabeth sembla insuperable, per la seva habitual dolçor però també per la seva  intensitat tràgica, una certa fragilitat que res té a veure amb aquella cantant que fa ben poc em va deixar garratibat amb una Maddalena de Coigny d’impacte. Està en un moment dolç  .

El referencial Wolfram de Christian Gerhaher pot refilar els seus reconeguts i pràcticament inaudibles xiuxiueigs en un tercer acte poc terrenal, gràcies a la complicitat de Petrenko.

La Venus d’Elena Pankratova és la carnalitat  pura, tota ella passió gràcies a una veu carnosa com feia temps que no escoltava, agraciada per la passió orquestral amb la que Petrenko alça el Venusberg però que malauradament no aconsegueixen, ni l’un ni l’altra a fer que el cant a Venus no sobrepassi unes matines montserratines.

Georg Zeppenfeld mostra una autoritat i noblesa d’un Landgraf clàssic i tots els cavallers, habituals de la companyia bavaresa, mostren solidesa en un conjunt sense fissures si no fos per Ralf Lukas, cantant que em costa entendre com està en produccions de relleu.

En qualsevol cas el desencís no seria la paraula més adequada perquè no esperava res diferent, però la gerra d’aigua gèlida prové sobretot perquè el protagonista no dóna la talla i em costa molt acceptar tant si com no, que aquest sigui, com he llegit, el millor tenor actual per a fer aquest rol.. Em nego a aquesta claudicació de principis wagnerians i vocals, perquè els anys m’ha ensenyat com s’ha de cantar i qui ha de cantar aquest rol. Òbviament encara em queden coses per aprendre i no em tanco a res, ni tan sols als mappings ben fets, però per aquí no, no em faran combregar amb rodes de moli,

Escoltant l’escena del Venusberg o el concertant del segon acte (memorable Harteros).no em queda cap dubte que, encara que quedi lleig que ho digui jo mateix, no m’equivoco.

Richard Wagner
TANNHÄUSER

Hermann, Landgraf von Thüringen, Georg Zeppenfeld
Tannhäuser, Klaus Florian Vogt
Wolfram von Eschenbach, Christian Gerhaher
Walther von der Vogelweide, Dean Power
Biterolf, Peter Lobert
Heinrich der Schreiber, Ulrich Reß
Reinmar von Zweter, Ralf Lukas
Elisabeth, Nichte des Landgrafen, Anja Harteros
Venus, Elena Pankratova
Ein junger Hirt, Elsa Benoit
Vier Edelknaben, Solisten des Tölzer Knabenchors

Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Director del cor: Sören Eckhoff
Director musical: Kirill Petrenko

Bayerische Staatsoper, Nationaltheater, Munich 21 de maig de 2017

El més de juliol hi tornarem, insistirem en una producció que estarà més rodada i que en a mi m’agradaria que millorés, ara bé si no passa res que eviti que Vogt assumeixi el rol (no li desitjo cap mal, lògicament, només m’agradaria que tots plegats fessin una seriosa reflexió), dubto que el que avui he dit aquí canvií gaire, si bé més rodatge el tindrà segur.

13 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser

  2. JordiP

    A aquestes altures ja sabem tots que encertar-la o no, no es una questio absoluta, i depen d’aspectes subjectius i del que un espera trobar. Aixi que hi haura qui digui que t’equivoques, pero per aixo hi ha tanta gent al mon, per a tenir divergencies d’opinio.

    Ara be, amb no se quants milers de posts a l’esquena per part teva, i havent demostrat un criteri que comparteixo, crec que puc afirmar i afirmo que no t’equivoques. 😉 Ara ja no queda lleig.

    M'agrada

  3. Celebro que Harteros mantingui la seva gloriosa veu i em sap greu que Wolfram segueixi xiuxiuejant la cançó de l’estrella amb el mateix to de lullaby que practicava fa un any just a Londres. Quant a Voigt ja fora hora que la nostrada escolania l’agafés per fer solos com un Messi de les corals blanques.
    M’he divertit llegint-vos i contestant-vos. Gràcies per existir Joaquim, Colbran i parròquia.

    M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Puc entendre, més o menys, que en Vogt canti el Parsifal, el Walther o el Lohengrin però d’aquí a que canti un Tannhäuser!!!!! L’he escoltat i no ‘m’ha agradat gens, no te veu per al rol titular, en canvi Harteros, Gerhaher i Pankratova estan molt bé, i per descomptat Petrenko. Ara a veure si podem saber què és el que ha fet Castelluci, encara que a la vista de les imatges sembla tot un disbarat!
    Una abraçada.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: