IN FERNEM LAND

ORANGE 2017: AIDA (O’connor-Rachvelishvili-Álvarez-Kelsey-Courjal;Fourny-Arrivabeni)


Abans de l’Aida de Salzburg, que sembla que ens farà parlar molt, us porto una representació sense les pretensions de la del prestigiós festival austríac, es tracta de la proposta d’Orange, que amb un repartiment de mitjanies aconsegueix que els més de 12000 espectadors passin una nit d’òpera diríem que rutinària però entretinguda, si no entrem en gaires detalls.

Un director d’orquestra amb ofici i un cast de mitjanies, amb algun cantant que fa pujar la nota, i una escenografia que com sempre succeeix queda atrapada per la magnificiència colossal de l’amfiteatre romà, hi fan la resta. El director d’escena vol fer la seva parida, és clar, i ambienta l’obra en el moment de la inauguració de la place de la Concorde de París amb la col·locació del famós Obelisc de Luxor que la presideix, juntament amb tot l’espoli egipci que s’exposa des d’aleshores al Louvre. la barreja d’ambdues èpoques no lliga ni amb borles i les trames es fan difícils de digerir en l’escena del triomf.

No crec que la senyora O’Connor passi a la història de l’òpera. Una veu limitada i timbrada en excés, una  afinació massa sovint dubtosa, una incomprensible dicció i una tècnica descontrolada en el fiato i el precari legato, fan que tot plegat no s’acabi de resoldre amb convicció. És un cant crispat que atabala.

L’Amneris de Anita Rachvelishvili és una de les aportacions, o l’aportació per a ser més exacta, que fa pujar la nota final a la representació. La mezzosoprano georgiana té molts detalls de classe i distinció, amb un inici del primer quadre del segon acte, abans del duo amb Aida, amb unes mitges veus i una afinació perfecta. És una cantant amb més intenció temperamental que no pas força vocal, però és intel·ligent i el seu cant està impregnat de seducció, no estem davant d’una Cossotto, Obraztsova, Simionato, Stignani o Barbieri, però és una cantant que m’interessa molt més que la majoria de mezzosopranos que canten els rols verdians en l’actualitat precària.

El tenor Marcelo Álvarez ja sabem que ha malaguanyat, com tants d’altres, les possibilitats excel·lents d’una veu lírica dotada pel belcantisme més refinat i de meravellós color, però el poc cap i una tècnica no del tot sòlida s’han encarregat de perdre’l en l’anonimat d’unes intervencions irrellevants. Després d’una frase interessant en segueix una altra de grollera,. després d’una emissió neta en segueix una altra engolada, després d’una nota clara i potent en ve una altra d’escanyada i de fiato curt. Es precipita i sobretot vol semblar el que no és, que acaba sent sempre el pitjor per a un cantant. En el tercer acte es veu totalment desbordat per la impotència de donar la talla.

El baríton nord-americà Quinn Kelsey és Amonasro. La veu és clara i s’emmiralla clarament amb Milnes, però sense la noblesa del seu recordat compatriota. És efectiu i,  ens vol deixar detalls distintius que s’agreixen, però el baríton verdià demana una línea noble, un fraseig ample, lligat i contundent, i una expressivitat colpidora que no ell no acaba de dominar.

Els baixos Nicolas Courjal i el gegantí canari José Antonio Garcia, són Ramfis i el Rei, el primer amb una veu més controlada que definida i el segon amb una veu contundent però amb signes de descontrol per polir.

Completen el cast la correcte sacerdotessa de Ludivine Gombert i l’atemorit missatger de Rémy Mathieu.

Cos de dansa i cors efectius i una excel·lent Orchestre National de France a la que segurament una batuta més notable hagués sabut extreure més bondats, arrodoneixen una nit d’òpera sense gaires pretensions que si no teniu el llisto de l’exigència molt enlairat no us decebrà, però si cerqueu en l’òpera i en l’Aida, sobretot a partir de l’acte del Nil emocions, possiblement quedeu com ja és habitual en òperes tan populars i esperades, decebuts.

Giuseppe Verdi
AIDA

Aida: Elena O’Connor
Amneris: Anita Rachvelishvili
La Sacerdotessa: Ludivine Gombert
Radames: Marcelo Alvarez
Amonasro: Quinn Kelsey
Ramfis: Nicolas Courjal
Il Re di Eggito: José Antonio Garcia
Un Messagero: Rémy Mathieu

Orchestre National de France
Chœurs des Opéras d’Angers-Nantes / Avignon / Monte-Carlo et Toulon
Director musical: Paolo Arrivabeni

Director d’escena Paul-Emile Fourny
Disseny de vestuari Jean-Pierre Capeyron i Giovanna Fiorentini
Escenografia; Benoît Dugardyn
Disseny d ellums Patrick Méeüs
Coreografia: Laurence May-Bolsigner
Ballets des Opéras d’Avignon et Metz

Théâtre Antique, Orange, 05 d’agost de 2017

La casualitat ha fet que en un curt termini de temps conflueixin dues Aida ben diferents des de tots els punts de vista, aquí teniu la primera, de la mediàtica n’espero parlar el proper diumenge.

4 comments

  1. Poques vegades m’ha estat donat escoltar una “Celeste Aida” tan penosa com aquesta de Marcelo Álvarez, de la veu del qual em vaig enamorar ja fa anys, quan vaig escoltar el seu Arturo de Puritani … Vist el vist crec que no seguiré endavant amb aquesta Aida … Pena de tenors lírics capficats en estimbar-se per precipicis als que mai haurien d’haver-tret el cap!!

    M'agrada

  2. Rafa

    Hola Joaquim
    A quien pueda interesar “La mediática ” 😂
    12 August 2017, 08:15 pm on ORF 2 and on ARTE
    13 August 2017, 09:20 pm on ORF III
    25 August 2017, 11:00 pm on ZDF

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: