IN FERNEM LAND

SALZBURG 2017: LA CLEMENZA DI TITO


La clemenza di Tito 2017: Marianne Crebassa (Sesto) © Salzburger Festspiele / Ruth Walz

El primer apunt dedicat al Festival de Salzburg 2017 és per a la nova producció de la Clemenza di Tito segons el nou “geni” de la direcció mozartiana  el grec/rus Teodor Currentzis i l’encara “enfant terrible” (malgrat els seus 60 anys) Peter Sellars.

No voldria creure que el senyor Sellars i la seva idea de com ha de ser La Clemenza, ha imposat per interpretar l’emperador al tenor Russell Thomas o a Willard White com a Publio, tampoc voldria creure que si la premissa era el color de la pell, tot un festival de Salzburg no hagi sabut trobat un tenor més idoni que el Sr Thomas, ni tampoc voldria creure, perquè això és el que em fa més mal, que a Salzburg creguin que les veus a les òperes de Mozart, són menys importants que la dramatúrgia d’un director teatral, encara que sigui genial, que no sé si és el cas.

Com em va passar en el Così fan tutte que va dirigir Rene Jacobs al Palau, em resisteixo a admetre que allò important sigui el conjunt, sobretot després que la vida m’ha ensenyat a apreciar, a gaudir i fins i tot a xalar amb veus de grandiosos cantants interpretant de manera absolutament meravellosa les exigents àries de Vitelia, Publio, Tito, Annio o Servilia. El mateix festival austríac i el seu passat gloriós hi han tingut molt a veure en la meva exigència vocal. Per què ara això ara a Salzburg és secundari?.

Teodor Currentzis i Peter Sellars o Peter Sellers i Teodor Currentzis, perquè no tinc gens clar qui ho acaba decidint, han afegit més música de Mozart a la representació, res que en època de Mozart no és fes, no vull entrar en aquest debat, no és aquest el tema del que avui tinc ganes de parlar. Currentzis dirigeix de manera absolutament colpidora, l’orquestra i el cor MusicaAeterna són excepcionals, l’aportació addicional de la música religiosa té un impacte dramàtic molt efectiu, ja que després de la coronació de Titus s’interpreta i de quina manera, el Benedictus de la Missa en Do menor i el segon acte s’inicia amb el Kyrie mentre hi ha un cerimonial per demanar la recuperació de l’emperador després d’un atemptat terrorista. Tort això està molt bé, és discutible com tantes altres decisions de la immensa majoria de produccions operístiques actuals, ara bé, per què aquest gaudi suprem que produeix escoltar l’orquestra i el cor dirigits per Currentzis no té continuïtat quan escoltem a Golda Schultz, Russell Thomas, Jeanine De Bique, Christina Gansch o Willard White?

Només la mezzosoprano francesa Marianne Crebassa, que sempre que apareix per IFL és per lloar la seva distinció, musicalitat, tècnica i aquesta sí, adequació estilística. La cantant francesa posa en evidència descarnada la distància que separa l’excel·lència que ella representa i la mediocritat i poca adequació que la resta mostren amb desvergonyiment, amb carències de tota mena, en una proposta que semblava buscar la puresa i l’essència mozartiana.

Perquè admirem bocabadats la meravellosa interpretació dels solistes instrumentals dels obligats de les àries i en canvi hem de passar per alt els registres insuficients, les agilitats aproximades o els estils barroers? És una contradicció inadmissible, per a mi, només per a mi

Wolfgang Amadeus Mozart 
Bearbeiter: Teodor Currentzis
LA CLEMENZA DI TITO, KV 621  

Golda Schultz, Vitellia
Marianne Crebassa, Sesto
Russell Thomas, Tito
Jeanine De Bique, Annio
Christina Gansch, Servilia
Willard White, Publio

MusicaAeterna Choir
Director del cor: Vitaly Polonsky
Maria Shabashova/Continuo Hammerklavier
Israel Golani/Continuo Laute, Barockgitarre
Aleksander Prozorov/Continuo Violoncello
Florian Schüle/Bassettklarinette
Vitalii Kalachev/Chor-Tenorsolo (Benedictus)
Viktor Shapovalov/Chor-Basssolo (Benedictus)

MusicaAeterna 
Director musical: Teodor Currentzis

Director d’escena: Peter Sellars
Escenografia: George Tsypin
Disseny de vestuari: Robby Duiveman
Disseny de llums: James F. Ingalls
Dramatúrgia: Antonio Cuenca Ruiz
 
Salzburg, Felsenreitschule 4 d’agost de 2017
Per gaudir l’streaming de manera gratuïa només us heu de registrar a Medici

Ja sabeu que aquí a IFL, sempre que puc us ofereixo alternatives.

Un comentari

  1. SANTI

    Interessant i necessària reflexió a la que ara per ara ja coneixem la conclusió:
    Els cantants són part del muntatge, elements necessaris que no poden ser més protagonistes que el director d’escena.

    M'agrada

  2. Salvador

    Vaig veure en directe la representació del 4 d’agost i estic completament d’acord amb el teu anàlisi. Em vaig quedar una mica perplex quan va començar a aparèixer música religiosa, però, donat la qualitat de la interpretació, vaig preferir gaudir de la música extra de Mozart i aquests cors magnifics, que d’entrar en disquisicions.
    Pel que fa a la producció, molt de l’estil de les últimes aportacions del Sellars, no em va agradar. Per cert, allò semblava Sudàfrica en compte de Roma.
    Em va encantar la mezzo francesa, molt per sobre de tots, tot i el ritme tan lent i amb silencis excessius, pel meu gust, que li van imposar en algunes de les seves intervencions.
    I el Tito, fluixet.
    El públic entregat. En Salzburg s’aplaudeix tot. Trobo a faltar alguna protesta o disconformitat com en altres temps.

    M'agrada

    • Protestes a Salzburg? No s’estilen perquè embruten el dineral que t’has gastat i per tant s’ha de suposar que tot és boníssim. Doncs no.
      Ah! Els silencis també són música, tot i que a vegades tampoc cal tant, perquè en teoria també haurien d’estar pautats a la partitura.

      M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser

  4. Pepa MG

    res de res, ya he terminado, he leído más críticas a esta representación, se centran sobretodo en la puesta en escena, y pasan por alto los cantantes, los nombran apenas (por supuesto crebassa es la única que merece elogios de todo el mundo), en el Pais el comentarista dice de Russell Thomas (yo lo oí afónico en ocasiones) es vulgar, pero al mismo tiempo dice que es valiente…(?), para decirle lo mismo que se le dijo al torero Morante de la Puebla después de una tarde realmente lamentable en Madrid, Morante llevaba una furgo con el letrero : “El arte no tiene miedo”, y la crítica (en el Pais?, en el Mundo?, no recuerdo) tenía nada menos que el siguiente titular : “El arte no tiene miedo…. ni vergüenza!”, doncs, aixó.

    M'agrada

  5. jaumeM

    Llàstima! Després del que costa anar al festival i trobar te amb això. Per sort medici es gratis.
    Heure de cercar gravacions d’aquest director i MusicaAeterna.
    Gracies.

    M'agrada

Deixa un comentari