Tot i que el Festival de Salzburg 2017 va finalitzar el passat 30 d’agost, a IFL m’han quedat pendents algunes representacions que espero portar sense gaire demora, per tant avui toca la producció de Wozzeck que sota les direccions de Jurowski i Kentridge, ha protagonitzat el baríton Matthias Goerne, liederista excels que sovinteja poc els escenaris operístics.
La dimensió cósmica de l’art de Goerne no la discutiré, no cal, pocs cantants m’han fet viure tan intensament una interpretació com ho ha fet ell en les múltiples vegades que he assistit embadalit als seus memorables liederabend. Quan això ha succeït en el miraculós, entranyable i recollit marc de la canònica de Vilabertran sempre he caigut en la temptació de preguntar-me perquè Goerne no cantava els grans rols de baríton dramàtic del repertori alemany, ja que el registre poderós i la impactant dramatúrgia amb la qual el baríton alemany dota a totes les seves interpretacions, aparentment el fan un Wotan, un holandès, un Amfortas, un Barak o un Wozzeck ideal, entre altres molts rols que cadascú pot triar segons convingui. Doncs bé, avui tenim el tenim en un d’aquests rols i potser tindrem l’oportunitat de contestar la meva pregunta, o potser no del tot, perquè malgrat que en algun moment s’intueix, una gravació mai posarà tant en evidència la limitació que Goerne té per cantar aquests rols esmentats o altres, a dalt d’un escenari, com si que ho evidencia una representació teatral vista en la mateixa sala i amb el mur orquestral al davant, que limita la capacitat que té el cantant per arribar al públic, perquè aquella veu gran i poderosa que ens extasia a Vilabertran en un teatre d’òpera i amb una orquestra poderosa tendeix a desaparèixer. Així ho han constatat molts dels “goernians” més aferrissats després de veure aquesta representació a la Haus für Mozart, que tampoc és una sala immensa.
Si a Goerne no se l’escolta prou bé (això a la sala) i si no és un gran actor consumat, que no ho és (això pràcticament és més greu per TV que a la sala), l’experiència teatral d’aquest Wozzeck no és complerta del tot, i això que la producció té grans al·licients, començant per la direcció de Vladimir Jurowski, contundent, brillant, de força i demolidor salvatgisme sonor d’una partitura que també ofereix moments per destrossar-te, de lirisme sense contemplacions.
Un altre dels encerts demolidors és la producció de William Kentridge, que amb el seu habitual us i abús de dibuixos animats i vídeos entrellaçats amb l’escena, pot arribar a esgotar com succeïa a les produccions de El Nas i Lulu al Metropolitan, teatre que co-produeix aquest Wozzeck juntament amb Toronto.
La vessant escènica té molta importància en una òpera com aquesta, i el treball amb els actors, amb caràcters molt ben definits tot i que no em sembla tan minuciós com la vessant visual, sempre barroca, brillant i demolidora en moltes escenes on ajuda a embolcallar en un ambient post- bèl·lic la història de la soledat, la humiliació, la maldat, el poder, la crueltat d’una societat immersa en una guerra permanent, també interna,, també mental.
La imatge del fill de Wozzeck i Marie representada per una titella amb una màscara de gas, fa molt de mal. Recordeu que Bieito també feia anar al fill de la desgraciada parella, amb una bombona d’oxigen que feia patir molt.
És una òpera demolidora i a fe de Dèu que William Kentridge i el seu equip creatiu s’ho prenen a pit.
Entre el compacte i competent equip vocal hi ha la Marie de l’estupenda soprano Asmik Grigorian, que aviat esperem veure com a Tamara en El Dimoni que es representarà al Liceu. Té una personalitat dramàtica abassegadora i una presència escènica torbadora. Odio la seva Marie que fa treure de polleguera a un Wozzeck exagerada i permanentment trasbalsat.
Solidíssims John Daszak (Tambor Major), Mauro Peter (andres), l’histriònic Capità del sempre histriònic Gerhard Siegel i el metge de Jens Larsen.
La Wiener Philharmoniker que alternava aquest “tour de force” amb la etèria Aida dirigida per Muti i la brutal Lady Macbeth von Mzensk dirigida per Jansons, demostra que és una orquestra portentosa, alhora que el festival ens demostra que te molt més encert en la tria de directors que no pas de cantants.
Alban Berg
WOZZECK
Matthias Goerne (Wozzeck)
John Daszak (Le Tambour-Major)
Mauro Peter (Andres)
Gerhard Siegel (Le capitaine)
Jens Larsen (Le médecin)
Tobias Schabel (Le premier ouvrier)
Huw Montague Rendall (Le second ouvrier)
Heinz Göhrig (Un idiot)
Asmik Grigorian (Marie)
Frances Pappas (Margret)
Wiener Philharmoniker
Direcció musical: Vladimir Jurowski
Direcció d’escena: William Kentridge
Co-director: Luc De Wit
Escenografia: Sabine Theunissen
Disseny de vestuari: Greta Goiris
Vídeo: Catherine Meyburgh
Operador de vídeo: Kim Gunning
Disseny de llums: Urs Schönebaum
Haus für Mozart, Salzburg 27 d’agost de 2017
Wozzeck és una òpera imprescindible que segurament molts voldreu evitar perquè s’allunya del concepte entreteniment que de mica en mica ens estan inculcant molts dels que gestionen el nostre atzar operístic/cultural, però aquí insistiré sempre en la necessitat de programar títols cabdals de la història de la música que ens posen en permanent reflexió tan per l’alt valor teatral i dramàtic de la història, com per la cabdal aportació musical de la partitura.
IN FERNEM LAND 
Miquel Gascón http://www.voltarivoltar.com voltar.teatre@gmail.com
El 6 set 2017, a les 20:09, IN FERNEM LAND va escriure: > >
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de septiembre 2017 | Beckmesser
MUCHAS GRACIAS JOAQUÍN POR COMPARTIR LA RESEÑA DE ESTA OPERA TAN EXTRAÑA Y FASCINANTE PARA ´´OÍDOS ACOSTUMBRADOS A LA ITALIANIDAD
M'agradaM'agrada
Me ha gustado mucho y la producción aun siendo desoladora como debe ser, es brillante de ideas y clara en la exposición del relato, no es necesario manual alguno para descifrar nada.
Gracias Joaquim una y mil veces más por la difusión cultural.
M'agradaM'agrada
Estic content que t’hagi agradat perquè ja veus que una producció de Wozzeck potent no motiva tants comentaris com una fracassada d’Aida
M'agradaM'agrada
es que no es “facil”, musica angustiosa.
M'agradaM'agrada
Música i escena, és una òpera dura, sí.
M'agradaM'agrada