IN FERNEM LAND

LICEU: 42 ANYS DESPRÉS, TORNA POLIUTO


Gregory Kunde, Sondra Radvanovsky i Gabriele Vivani, Foto gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu

Aviat és dit, però 42 anys són molts anys. i aquests són els anys que ha trigat el Poliuto de Gaetano Donizetti a tornar a la temporada del Gran Teatre del Liceu. En aquella ocasió amb un repartiment que va causar sensació, amb Leyla Gencer que tornava després de molts anys al teatre substituint a la Paolina prevista, la soprano nord-americana Marisa Galvany. Al seu costat el tenor Amadeo Zambon de pinyols tan esclatants com estil belcantista aproximat i l’excel·lent Severo del baríton català Vicenç Sardinero en una de les actuacions més memorables de la seva llarga i esplèndida carrera liceista. Va dirigir l’orquestra Giiuseppe Morelli i l’¡escena, que va semblar esplèndida en aquells anys de precarietat, va ser dirigida per Renzo Frusca.

Va ser el meu primer Donizetti en un teatre en la meva primera temporada sencera al Liceu.

Després de tants anys recordo molt bé aquella tarda, encara amb la pell de gallina com el teatre es va ensorrar literalment després del “Finale II Ti può quel reo silenzio – La sacrilega parola – Morire in pace mi lascia ormai, Un d’aquells concertants donizettians de pell de gallina garantida, que va inspirar de manera evident a Verdi per a la seva Aida i que Leyla Gencer va aprofitar per inventar-se un sobreagut a l’estil de Callas en la mítica Aida de Mèxic i que va provocar una reacció esverada, entuisiaste, catàrtica d’un públic enfervorit per la passió i les ganes d’agradar d’uns cantants entregats , en una manera d’entendre l’òpera pràcticament inexistent en les representacions actruals, segurament molt més acurades, però molt menys viscudes. Escolteu-ho, no és la primera vegada que s’escolta a IFL, però ara feia temps que no en parlava, i sense cap mena de dubte és una de les representacions més recordades dels darrers 50 anys liceistes

Poliuto es va estrenar molt més tard de la seva composició, ja que després de l’assaig general al San Carlo de Nàpols, va ser prohibida per Ferran II un Borbó, com no, que va creure que un sant no podia protagonitzar una òpera i morir en escena, malgrat que l’òpera estava basada en el Polyeucte de Corneille.

Després de l’estrena prevista ì avortada a Nàpols, Donizetti tenia que marxar a París on va aprofitar el material de Poliuto per refer-la i estrenar-la en quatre actes amb un llibret d’Eugène Scribe segons el llebret original de Cammarano. Estrenant-se el 10 d’abril de 1840 amb el títol de Les Martyrs.

Per a a versió francesa Donizetti va refer tots els recitatius, va reorquestrar la partitura i va refer íntegrament la part vocal. Va substituir el preludi amb una gran obertura, va finalitzar el primer acte amb un tercet inexistent en la versió italiana, però després es va incorporar a l’estrena del Poliuto entre el cantabile i la cabaletta de l’ària d’entrada de Paolina a l’acte primer. Tot l’inici del segon acte francès és nou amb una ària per a Felix (en italià un rol per  atenor comprimari) el pare de Pauline, ara a càrrec d’un baix profund. Òbviament en el segon acte es va incloure un divertissement (ballet) .Al tercer acte que es correspon més o menys al segon del Poliuto, va canviar les dues àries del tenor. El quart acte, que es correspondria al tercer de Poliuto, també ofereix canvis pel cor i un tercet.

Vocalment una i altre també difereixen, perquè mentre la part italiana estava destinada a Nourrit que ja no passava del La, el Polyeucte va ser pensat per Duprez, cantant que va fer famós el Do mal anomenat de pit i que utilitzant el falset era capaç d’arribar al Fa sostingut.

El rol de Pauline també és més llarg i exigent que el de Paolina amb la incorporació del tercet en el darrer acte.

Scribe va refer també el llibret passant dels tres actes inicials als quatre, modificant també el final del primer acte i l’inici del segon, Alhora que eliminant el motiu de la gelosia de Poliuto per esdevenir una òpera més espiritual i de fort contingut religiós.

La versió italiana, refeta després de Les Martyrs es va estrenar el 30 de novembre de 1849 al Teatro San Carlo de Nàpols que l’havia d’haver vist estrenar l’any 1838,

Poliuto esdevé una de les òperes més notòries de Donizetti i no s’entén com no ha esdevingut un títol de repertori, sobretot tenint en compte que després de la inauguració de la Scala l’any 1960 amb uns fabulosos Callas, Corelli i Bastianini, que hauria d’haver estat una recuperació d’aquest títol, molt superior a altres del compositor bergamasc, molt més representades.

Aquí teniu aquesta joia

Però si voleu escoltar Les Martyrs, i comprovar les diferències, tenim a disposició la versió de La Fenice de l’any 1978, amb Garaventa, Gencer, Bruson i Furlanetto

Al Liceu, i tenint en compte que la darrera vegada que es va fer va esdevenir un grandiós èxit, no han estalviat en un cast, on hi figura Sondra Radvanosky, Gregory Kunde i Gabriele Viviani substituint el prèviament anunciat Luca Salsi que ens ha fet el salt. ÉS clar que on han estalviat és en la producció perquè lamentablement el títol ens l’oferiran en una versió íntegra però concertant sota la direcció de Daniele Callegari.

Tota la informació a:

http://www.liceubarcelona.cat/ca/temporada-201718/opera/poliuto

Malgrat que les dues versions, tant la italiana de la Scala, com la francesa de La Fenice són esplèndides, jo voldria fer.vos escoltar a Michael Spyres cantant “Mon seul trésor” i després d’escoltar-la ho entendreu.

Només hi ha dues oportunitats per gaudir d’aquesta òpera i aquest repartiment, avui dimecres dia 10 de gener i el proper dissabte 13, ambdues a les 8 del vespre.. No sé si s’haurà assajat molt o si l’hauran posat amb calçador enmig dels Elisirs aprofitant la disponibilitat de Radvanovsky, que si no estic equivocat debuta en el rol i de Kunde en un moment de des-inhibició vocal sense precedents.

L’obra i el repartiment mereixien una producció i més representacions, per tant no us deixeu endur per la mandra.

Això no ha estat ben bé un apunt preparatori però si que l’he fet amb la voluntat de ser un apunt “engrescatori”, perquè la cita és de les poques veritablement interessants de la temporada 2017/2018.

Demà espero portar-vos la crònica a IFL.

16 comments

  1. Poliuto es mereix amb excreix el teu magnific apunt d’avui Joaquim.Es una opera magnífica, personalment m’agrada moltíssim, per els seu valor musical, arias, duos i grans concertants, un Donizetti madur. Aquella tarda de fa 42 jo també era al teatre, era la meva primera temporada al vell i estimat Liceu, una funció esplèndida, poder escoltar la Gencer en viu va ser tota una experiència inoblidable, quin fiato i quin cant legato amb uns filats a la Caballé per entendrens. El Sardinero crec que va firmar la seva millor prestació al Liceu, formidable i el Zambón un tenor amb aguts i squillo que es va superar amb els companys al seu costat. Avui hi seré com no pot ser d’altre manera al Liceu. En el enllaç musical que estic escoltat escrivint aquestes ratlles del finale secondo, m’ha fet esborronar i recordar amb veneració aquella funció, per cert parant be l’orella es pot escoltar al mestre apuntador Sr. Tribó o “suggeritore” com a ell li agrada dir. Que tinguem una bona funció i que disfrutem tots molt. Gràcies Joaquim i adéu-siau.

    M'agrada

  2. elioronco

    Ai, Joaquim, que no sabem apreciar la genialitat del Liceu programant en versió concert. Diu el seu comunity manager a facebook:
    “Com quan llegim un llibre. Així una òpera en versió concert ens permet endinsar-nos en la música i deixar volar el nostre imaginari.”
    Posats a volar la imaginació, potser millor comprar directament la partitura i passar de la representació. I afortunats els que no saben solfeig, perquè encara podran fer volar més la imaginació!

    M'agrada

  3. JordiP

    Joaquim, espero que ens poguem saludar per que ja estic a punt per anar—hi. Quina enveja que em feu els que comenteu que hi vau anar fa no se quina pila d’anys! 😉 Una de les coses que em motiva d’avui es que no he escoltat mai l’obra, aixi que eixamplarem coneixement!

    Jordi

    PS: Al mes pur estil de les pel·lis d’espies: Joaquim, dure un llacet vermell! Jajaja

    M'agrada

  4. Antonio Fuentes Miranda

    ¡Oh! ¡Qué gran sorpresa! Aquel recordado Poliuto, a cuya transmisión radiofónica no pude asistir por estar invitado a ineludible boda y del que, cuando tras muchos años, pude hacerme de una grabación… ¡le faltaba casi toda la escena de Severo! Una de las recordadas grandes noches del Liceo (¡hay tantas de aquellos tiempos!) a las que podíamos asistir los que estudiábamos en alguna ciudad con FM. La fabulosa Gencer, el “squillo” de Zambon y aquel gran barítono que fue Vicente Sardinero… Esos tiempos en que se reconocía a casi todos los cantantes por el timbre de su voz y las funciones eran maravillosamente “imperfectas”. Gracias, Joaquim, por este regalo. Te animo a que nos “cuelgues”, de vez en cuando, más representaciones transmitidas desde aquel Coliseo de Las Ramblas que capitaneaba el Sr. Pamias, con la guía del entrañable Joan Lluch (sin olvidar aquella enciclopedia del canto que fue del Dr. Colomer-Pujol). Gracias, de verdad.

    M'agrada

  5. Ordet

    A mi també m’encanta aquesta òpera, però prefereixo la versió francesa. No hi aniré perquè trobo que és un robatori el que valen les entrades per una versió de concert per “deixar volar la imaginació”

    M'agrada

  6. colbran

    Por fin un gran Donizetti, una de sus mejores óperas. Prefiero, no obstante “Les martyrs”, la encuentro mucho más completa que “Poliuto”, con obertura más elaborada que el preludio original compuesto para la primera versión y ballet, al estilo Grand Opera, aunque me entusiasman las dos versiones.

    Yo no ví la función citada con Leyla Gencer, me quedé en casa para grabarla y tengo una espléndida versión en algunaa cintas de cassette. Cómo estuvo Leyla Gencer! Y como estuvo Vicenç Sardinero, en su mejor interpretación en el Liceu! Y Amadeo Zambón estuvo formidable.

    El secretario portorriqueño de Marisa Galvany ya me dijo -cuando ella cantó aquél maravilloso “Macbeth”- que le habían propuesto “Poliuto” para la temporada siguiente, pero que no vendría porque los problemas personales de su hija con las drogas y el no conocer aún la partitura le frenaban su regreso al Liceu.

    Ahora tenemos ocasión de revisar una de las óperas estrenadas después de la muerte del compositor, confiemos en el resultado.

    Qué gran tenor es Michael Spyres! Cada día que pasa canta mejor.

    M'agrada

  7. Alex

    Alli estaremos el prox.sábado, pese a ser poco fan del Maestro Callegari
    Yo si tuve la suerte de presenciar hace 42 años, aquel inolvidable POLIUTO con una Genecer de impresión, así como el buen pinyolaire Amadeo Zambon ( una especie de Corelli bis, dicho coloquialmente )
    Por cierto y en alla Scala después del famoso POLIUTO 1.960 ( con los Corelli, Callas y Bastianini ), ópera que todavía no se ha repuesto, por si hubiera cierto temor a que aparecieran los viudos de Callas y Corelli, je..je…je..

    M'agrada

  8. Salvamolins

    És un dels millors moments que hi viscut al Liceu de tots els temps. Fins i tot no m’ho creia què estigués allà gaudin de l’espectable. Molta corrent per les venes. Els tres protas. excel·lents. Encara que potser no toca avui comentari el sr. Zambon va fracasar amb Andrea Chenier. Espero disfrutar el dissabte. Ja que surt algun comentari de la Galvany quina gran soprano.

    M'agrada

  9. Leonor

    ¡Os deseo que disfrutéis hoy aquellos que vais! Algunos lo seguiremos por red. Cuento los días para el 13 y espero gozar mucho, mucho, mucho.
    ¡Gracias, Joaquim! A deleitarme con este apunte tan denso como apasionado.
    Qué gran noche debió ser aquella (¡ay!).
    ¡Un saludo, infernems!

    M'agrada

  10. Fer

    El Poliuto que hem vist aquesta nit al Liceu no te res a veure amb el mític de la Gencer amb el Sardinero al Liceu, orquestra molt passada de decibelis, director tapant als cantants, direcció d’orquestra molt patxanguera, baríton mediocre amb abús de portamentos, soprano cridanera i tenor amb la veu desgastada.

    M'agrada

  11. Retroenllaç: Noticias de enero de 2018 | Beckmesser

  12. Rosa

    Recordo molt bé aquell “Poliuto” de fa quaranta-dos anys. Va ser extraordinari. No coneixia aquesta òpera i em va agradar molt. Des de llavors ha esta una de les òperes de Donizetti que més m’han agradat.

    M'agrada

  13. jaumeM

    Quina enveja me fan tots els que pogueren veure el Poliuto de fa 42 anys.
    I que be canta Spyres.
    No tenia idea de la existència de Les Martyrs, Seguirem la recomanació de Colbran i la escoltarem.
    Gracies

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: