Teatre de les Comèdies – La Serva Padrona de Pergolesi al Teatre Principal de Sabadell – Temporada de Cambra de Joventuts Musicals de Sabadell 18 de maig de 2018 Fotografia IFL

La cloenda de l’esplèndida temporada de cambra de Joventuts Musicals de Sabadell va tenir lloc ahir al Teatre Principal de la capital vallesana amb la representació de la deliciosa miniatura de Pergolesi, La Serva Padrona, a càrrec del Teatre de les Comèdies, una nova companyia que s’especialitza amb òperes de petit format cantades en català a fi que tot el públic pugui seguir el desenvolupament de l’acció al mateix temps que gaudeix de la música, tal i com deia el fulletó de sala.

La iniciativa és esplèndida i no és la primera companyia que ho intenta. Noi fa gaire anys en varem tenir una dirigida per Roger Alier que va intentar fer el mateix en l’històric Teatre Principal de Barcelona però la iniciativa, potser molt més ambiciosa se’n va anar en orris. En aquest cas i amb molt menys recursos però segur que amb la mateixa il·lusió i empenta el Teatre de les Comèdies, sota la direcció escènica de Iban Beltran desenvolupa la senzilla acció amb molta eficàcia gràcies a l’actor Arnau Colom que a banda d’interpretar el personatge de Vespone el criat que no canta ni parla, però fa desenvolupar l’acció, va fer una introducció simpàtica i naïf que va predisposar al públic, més aviat pot engrescat que no omplia ni de bon tros l’acollidor teatre, a assaborir aquesta delicatessen gràcies a l’adequat cast i a una formació orquestral formada per tres violins, viola, violoncel i clavecí oferien una riquesa sonora que anava més enllà de l’habitual piano que acostuma a acompanyar propostes similars.

Però a banda d’aquest esplèndid i ajustat acompanyament que creava la sonoritat barroca del tot adient en un escenari tan idoni per aquesta mena de propostes, els artífex de l’èxit de la proposta van ser el baríton Xavier Mendoza, d’esplèndida i ben projectada veu i l’encantadora soprano Laia Frigolé en el rol de Serpina, la criada que ho té clar des de l’inici que acabarà sent la senyora, perquè de fet ja ho és abans de començar però no de manera oficial. La veu va recórrer la sala amb nitidesa i guspirejant simpatia.

Tant la soprano com el baríton van fer molt intel·ligible el text gràcies a una claríssima dicció i per tant a un acurat treball en aquest sentit, sempre molt més complicat per  a les veus femenines i agudes. Aquest aspecte que tantes vegades s’oblida donava tot el sentit a la traducció, sempre una elecció polèmica, però que com a tasca pedagògica i d’aproximació  a l’òpera em sembla molt positiva quan el resultat és com el mostrat ahir per aquests dos magnífics cantants.

Cas a part és el de l’actor Arnau Colom que es va posar al públic a la butxaca amb una caricaturesca interpretació del criat, amb algun que altre moment d’agraïda hilaritat, gràcies també al text que serveix d’introducció i que situa al públic en el context de l’obra.

Proposta simpàtica, agraïda i malgrat la senzillesa que sempre acompanya a les propostes de poc mitjans, va ser assaborida amb escreix per l’acurat treball d’una companyia que té molt camp per recórrer, moltes òperes de petit format que donar a conèixer i molts èxits garantits si mantenen aquest equilibri entre el rigor, l’espontaneïtat i el simpàtic simplisme de l’essència escènica sense pretensions. Molt més talent que recursos, però de ben segur que molts més èxits que fracassos. L’enhorabona.

Per agrair els aplaudiments del públic ens varen oferir el duo final alternatiu, quelcom que afegeix a la proposta un plus d’interès.