Inauguració potent al festival d’Aix-en-Provence amb una nova producció de l’excel·lent òpera de Richard Strauss, Ariadne auf Naxos deguda en la part escènica a la sempre brillant Katie Mitchell, que està abonada al festival de la Provença ençà d’aquell inoblidable “Written on skin” i en la vessant musical a l’excel·lent director alemany Marc Albrecht.
Al director Albrecht potser li manca aquella inspiració entre decadent i guspirejant per la que transita aquest exercici original que juga amb l’òpera dins de l’òpera i que davant la tragèdia de l’Ariadna abandonada a Naxos i en aquesta ocasió gràcies a Mitchell, també embarassada i a punt de parir un fill de Teseu, alternant la melangia amb la comèdia d’escenes d’esbojarrada comicitat potser és en aquestes escenes inspirades en la comèdia del art on a Albrecht li manca un alè més espurnejant i transparent d’una orquestra de París tendent a un so de qualitat però gruixut.
Pel que fa al treball de Mitchell, torna a encertar amb una proposta bastant clàssica i que com és habitual encercla en un àmbit domèstic, en l’excel·lent escenografia de Chloe Lamford que situa l’acció en el saló de la mansió de l’aristócrata vienès que decideix contractar a un compositor per fer una òpera que acabarà confluint amb un divertimento còmic que s’havia d’interpretar abans. Tot un despropòsit escènic que Mitchell resolt amb brillantor en un pròleg d’incessant i ben estructurat moviment escènic que ens presenta a tots els personatges encertadament retratats amb breus i contundents pinzellades.
A l’òpera la trama s’embolica més, i a banda d’alentir la vertiginosa activitat del pròleg, Mitchell sembla haver perdut una mica el nord i no en té prou amb la inserció de Zerbinetta i la seva colla en les desventures de la pobre Ariadne, i també fa que en l’òpera hi interactuïn els amfitrions de la vetllada, degudament transvestits el senyor amb un vestit llarg fins els peus i vermell esclatant i d’esmòquing la senyora, primer com a espectadors passius i a mida que l’acció avança, convidats a participar en l’altra banda del saló (escenari on transcorre l’òpera) i fins i tot ella ajudarà en el part que té lloc sobre la taula abans de l’entrada de Bacchus com ja he dit, està embarassada i parirà durant l’òpera el fill suposadament de Teseu. Què pretén Mitchell? No ho sé pas, fins que Mitchell ha decidit trasbalsar-nos amb aquest part inesperat, l’arribada de Bacchus suposava l’alliberament d’una dona abandonada. Ara se suposa que el nou món que s’albira per a ella és la maternitat, quelcom que no lliga gaire amb el text de Hofmannsthal, tot cal dir-ho.
L’equip vocal és d’una compacta qualitat que sobrecreix quan parlem de l’Ariadne de la gegantina, i no només físicament Lise Davidsen, que després d’una Ariadne majúscula a Viena, confirma que estem davant del fenomen vocal del segle XXI si parlem de sopranos (quasi) dramàtiques del repertori germànic. Ella per joventut encara no és la soprano dramàtica que feia anys que esperàvem, però ho serà perquè el cos vocal és consistent, el registre ampli, ferm i generós en tots els registres, i el cant és consistent de fraseig, incisiu i poderós, envoltat de l’aura dels tocats per la divinitat per ser algú important en els propers anys. Meravellosa Davidsen que em satisfà molt haver portat a IFL l’any 2016 pocs mesos després d’haver guanyat l’Operalia.
Meravellosa també Sabine Devieilhe. la nova sensació francesa en la vocalitat de lleugeríssima soprano, seguint la tradició nacional de noms més que Il·lustres. Molt en la línia de la Dessay, però sense aquella divina rauxa amb la que Nathalie ens va delectar durant els anys de la seva fulgurant carrera.
També m’ha agradat molt Angela Brower, un compositor càlid, musical i de cant expansiu, que a més ha de fer veure que dirigeix durant tota l’òpera , quan el més normal és que estigui còmodament asseguda al seu camerino esperant a sortir a rebre els aplaudiments al final de l’opera.
Molt bé Eric Cutler, sòlid i resistint les inclemències straussianes amb seguretat i fins i tot dotant al seu Bacchus de brillantor, al menys escoltat a la TV. No és la veu per fer aquest rol, ni pot compatir amb les noies del cast, però esdevé més que digne.
Magnífiques les tres “comadrones”: Najade, Dryade i Echo, així com l’arlequí, Brighella, Sacramuccio i Truffaldin. Especialment treballat el mestre de dansa del tenor Rupert Charlesworth condemnat a actuar sobre unes sabates de tacó d’agulla que al costat de la coreografia que l’obliguen a fer, posa en perill la seva integritat física.
Una proposta escènica discutible amb moments de la brillantor que caracteritza a Mitchell, una direcció escènica de qualitat sense la guspira però amb solidesa i qualitat i un equip que voreja la perfecció, amb dos noms per sobre la resta, són un bon inici del festival d’Aix 2018.
Ho anirem seguint, és clar
Richard Strauss
ARIADNE AUF NAXOS (1916)
Òpera en un pròleg i un acte, llibret de Hugo von Hofmannsthal
Primadonna / Ariadne Lise Davidsen
Der Tenor / Bacchus Eric Cutler
Zerbinetta Sabine Devieilhe
Der Komponist Angela Brower
Harlekin Huw Montague Rendall
Brighella Jonathan Abernethy
Scaramuccio Emilio Pons
Truffaldin David Shipley
Najade Beate Mordal
Dryade Andrea Hill
Echo Elena Galitskaya
Ein Musiklehrer Josef Wagner
Ein Tanzmeister Rupert Charlesworth
Ein Offizier Petter Moen
Ein Perückenmacher Jean-Gabriel Saint Martin
Der Haushofmeister Maik Solbach
Ein Lakei Sava Vemić
Orchestre de Paris
Direcció musical: Marc Albrecht
Direcció d’escena: Katie Mitchell
Dramaturgia: Martin Crimp
Escenografia: Chloe Lamford
Disseny de vestuari: Sarah Blenkinsop
Disseny de llums: James Farncombe
Théâtre de l’Archevêché, Aix-en-Provence, 11 de juliol de 2018
IN FERNEM LAND 
Moltes gràcies Joaquim! Sempre és un bon moment per escoltar Strauss i, després de l’Ariadne a Viena em ve molt de gust escoltar la Lise Davidson! Aquest any va venir a l’auditori per cantar els Wesendonck lieder i no hi vaig poder anar… tant de bo ens visiti aviat al Liceu… no estaria malament una Ariadne…
M'agradaM'agrada
Me ha sorprendido muy gratamente la soprano noruega Lise Davidsen con una espléndida voz de lírica-dramática a un paso de auténtica dramática, con una estatura a lo Gertrude Grob-Prandl y un timbre de voz que me recuerda a Kirsten Flagstad. Su Ariadne es absolutamente convincente, pese a las genialidades escénicas un poco pasadas de rosca. Está muy bien acompañada por Eric Cutler, un tenor también de altura considerable y que siempre sale airoso de todos sus empeños aunque a su voz le falte “algo” para ser un “tenor robusto” como exige el rol de Bachus. Ambos protagonistas están muy bien acompañados vocalmente, si bien yo hubiera deseado que el “compositor” tuviera la voz algo más densa.
M'agradaLiked by 1 person
Gracias y gracias por el tierno toque dedicado a Natalie, l’inolvidable!
M'agradaM'agrada
Lise Davidsen actua en la Schubertiada Vilabertran con un recital. Máxima expectación para escuchar esta gran cantante. http://www.schubertiada.cat/ca/db-davidsen-baillieu
M'agradaM'agrada
Moltes gracias, intuía que sería una proposta molt interesant i es confirma amb els vostres comentaris.
M'agradaM'agrada
Gracies Joaquim, crec que ja tinc material per a les meves vacances que estan a tocar. No he vist mai l’obra, i Strauss sempre m’ha satisfet, quan estic ben arrepapat al reclinatori!!!
M'agradaM'agrada
Vocalment la funció em va semblar esplèndida (Davidsen espectacular), però escènicament em va decepcionar. Encara que hi ha idees molt bones, trobo que Mitchell no assoleix l’equilibri al que ens té acostumats. Semblava talment l’obra d’un principiant, que no sap on posar el límit. Normalment les posades en escena de Mitchell tenen una coherència que aquí no vaig trobar. Al pròleg sí, allà tot encaixa i té un ritme que no decau i va en paral.lel amb la música. Però a l’òpera es dispersa, i a mi fins i tot em va apartar de la música.
Les escenes còmiques se’m van fer extremadament pesades, i malgrat algun gag divertit, l’humor de la música es diluia en el gris ritual del ballarins que paraven la taula.
L’embaraç va ser el pitjor de tot, no per la idea en si, sinó per estar resolta d’una forma confusa gens propia de Mitchell: al pròleg, quan la primadonna es prova les pròtesis de panxa, queda clar que l’embaraçada és el personatge d’Ariadne, mentre que durant l’òpera les intervencions de la dona del mecenes suggerien que el part era real, i per tant de la primadonna i no d’Ariadne. Per altra banda, la gran quantitat de matisos subtils en la direcció d’actors (magníficament realitzats pels cantants) era més propia d’una sala petita de teatre que d’un escenari d’òpera, i en directe eren difícilment visibles. Normalment Mitchell això ho té en compte, i treballa amb moviments i gestos més de conjunt.
Tampoc m’han convençut els diàlegs extra afegits per Martin Crimp. La idea la trobo bona, però em.sembla que s’han quedat a mitjes, potser per por a afegir-hi massa text. Per cert, just en el moment que cau el teló, després que el mecenes conclogui que “el futur de l’òpera seguirà un camí totalment diferent”, apareix una rata en escena. Algú més hi veu una referència a Into the Little Hill, la primera col.laboració de Crimp i George Benjamin?
La direcció d’Albrecht em va agradar, però les cordes en directe sonava massa sordes i globalment faltava sentit de profunditat. Crec que és un error fer-la a l’aire lliure mantenint la orquestració original de Strauss, que només demana 6 violins, 4 violes, 4 cellos i 2 contrabaixos. Potser reforçar l’orquestra seria contraproduent per la partitura, però amb aquests efectius el so no va fer justícia a la partitura.
Ara mateix vaig de camí al grec a veure una posada en escena de Mitchell, aviam si aquest cop compleix les espectatives 🙂
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies per aquest regalàs, dilluns que ve podré comparar si en directe la percepció és diferent. De moment ja vaig preparat. Bon estiu!
M'agradaM'agrada
Bones noticies : si mireu la web del festival d’Aix veurèu que el Liceu és un dels teatres coproductors.
Així podem afirmar que tard o d’hora aquesta estimulant posada en escena es podrà veure a casa nostra en viu.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim! Després de l’extraordinari i brutal impacte que ens va causar la Sra. Davidsen fa un parell de mesos a l’Auditori, segur que la seva prestació vocal és una joia
M'agradaM'agrada
No es una de les meves òperes preferides, però segur que Davidsen paga la pena. Crec que m’estalviaré la escenografia, si no li ha agradat ni al “elioronco”.
Gracies
M'agradaM'agrada
A mi em va agradar el proleg, pero la segona part la vaig trobar aburrida i de mal gust (el part). Recordo amb enyorament l’Ariadna de Nathalie Dessay fa uns anys
M'agradaM'agrada
siempre hay un roto para un descosido, a mí el prólgo me cuesta mucho, me distraigo… mientras que con la segunda parte el tiempo desaparece. A mi parecer excelente versión, grandes cantantes, seguro que esa señora ya ha cantado a Mahler (debe sonar espectacular), el traje de luces muy muy bonito, a lo del parto pues ni caso, no sé a qué viene.
M'agradaM'agrada