Bongiwe Nakani (Suzuki) i Ana María Martinez (Cio-Cio-San) a Madama Butterfly Viena 2018

Torno a la temporada de la Staatsoper de Viena, a la seva rutina de qualitat i a les seves produccions exasperadament encartonades, impròpies d’un teatre de primer nivell.

Avui parlo de Madama Butterfly, que té com a principal al·licient la Cio-Cio-San de la soprano porto-riquenya Ana María Martínez, que si en el teatre té problemes de projecció, escoltada en una transmissió sense problemes de volums i cobertures, per tant sense cobriments orquestrals, ens ofereix una interpretació bella i intensa, potser una mica distant i amb alguna sonoritat nasal evitable, però impecable d’estil i de intensitat dramàtica oferint amb distinció tot l’arc expressiu des de la ingenuïtat quasi infantil del primer acte fins al tràgic final d’una dona adulta, amb un segon acte particularment rellevant.

Al seu costat veritablement destacable només hi ha la immensa Suzuki de Bongiwe Nakani, la mezzosoprano sud-africana que ja la va cantar en l’edició de l’any 2016 amb Opolais i Pretti que també vaig comentar a IFL. És una veu cada vegada més acontraltada que s’emmiralla en molts moments amb Horne i que caldria que comencés a desfer-se de la Suzuki per endinsar-se en un repertori on segur que ella pot brillar molt més.

Si al 2016 teníem a Pretti com a Pinkerton i era tota una esperança, ara tenim a Andrea Carè, un tenor que quan va debutar al Liceu em va fer albirar coses magnífiques i ara, potser tres anys més tard és una decepció absoluta. Un altre cantant que amb una veu bonica i amb possibilitats ha anat enrere com els crancs i el pitjor és que la veu ja sembla malmesa.

El baríton madrileny Gabriel Bermúdez, un pilar de la companyia vienesa, que ho canta tot, mai malament, però mai de manera destacable queda poc convincent en l’ingrat rol del cònsol, un rol que mai hauria de passar desapercebut com si succeeix aquesta vegada.

La resta de la companyia és pura rutina en mig d’una bona direcció musical de l’italià Jader Bignamini que extreu més sumptuositat que delicadesa de la poderosa orquestra vienesa, però no pot fer res per evitar que el cor de la casa mostri una vegada més l’inexplicable declivi. La producció que no s’entén que perduri des de 1957, perquè una cosa és La Bohème de Zeffirelli, però aquesta Butterfly a l’estrena ja era vella i el pitjor, lletja, perquè l’interior de la casa s’ha de veure per creure.

Una ocasió per els fans, que en té, de Ana María Martínez i sobretot una demostració fefaent que Bongiwe Nakani ja mereix passar de criada a senyora.

Giacomo Puccini
MADAMA BUTTERFLY

Cio-cio-san, genannt Butterfly Ana María Martínez
B.F.Pinkerton Andrea Carè
Sharpless Gabriel Bermúdez
Suzuki Bongiwe Nakani
Kate Pinkerton Simina Ivan
Goro Michael Laurenz
Yamadori Peter Jelosits
Onkel Bonze Ryan Speedo Green
kaiserlicher Kommissär Marcus Pelz

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Direcció musical: Jader Bignamini

Director d’escena: Josef Gielen

Staatsoper de Viena, 7 de desembre de 2018