36 anys sense L’italiana in Algeri potser són masses anys perquè de fet el Liceu sempre tan gasiu amb Rossini, hagués pogut justificar l’absència en haver programat altres títols cabdals i fins i tot estrenar-los, ja que de manera incomprensible n’hi ha que encara no s’han fet mai com la cabdal La donna del lago, que és quelcom fins i tot delictiu. Però no és així, han estat molts anys sense l’italiana i bé mereixia una reposició a l’alçada de la importància de l’obra, però sent una bona representació que ens ha fet sortir del teatre amb bon gust de boca i amb la pertinent rialla, no ha estat completament satisfactòria, es com aquell arròs que li falta un punt de cocció per trobar el punt òptim.
Riccardo Frizza ha dirigit amb encert, estil i transparència una orquestra pulcre i ordenada, però sense aquella brillantor necessària per enlairar el geni rossinià. Tenim mancances que caldria anar corregint i que tant costen, com el cor, en aquesta ocasió només d’homes i ben conjuntats, però que necessiten renovació per no caure en breu en un estat del tot precari, i sort tenim de les ajudes externes que no s’anuncien però que són de domini públic.
Per tenir un Liceu potent necessitem una orquestra i un cor motors de qualitat que garanteixin l’èxit de les propostes que es presentin. En qualsevol cas les prestacions de les formacions estables han estat correctes i no m’han fet neguitejar com a l’inici de la temporada, i és que una vegada més es constata la importància del director musical i el mestre Frizza ha fet molt bona feina però que no ha lluït més perquè l’orquestra no dóna més de si.
L’italiana necessita d’un equip homogeni, si, però com a mínim de dos fuori classe i en la darrera representació de les programades aquesta temporada jo només n’he trobar un, Simón Orfila que sense cap mena de dubte ha ofert la millor prestació de les moltes i bones que ha ofert al Liceu des de que va debutar, malgrat la seva joventut, fa tants anys.
M’he sentit molt satisfet quan en les salutacions finals Orfila ha rebut una intensíssima ovació, ell que ha hagut de patir injustes protestes quan començava i va ser maltractat per una part del públic que no van saber o no van voler veure el gran potencial vocal i sobretot artístic del cantant menorquí. Orfila és un cantant generós que viu amb intensitat la seva feina i que està en permanent progressió, fa les coses ben fetes i la millora es constata funció rere funció. El seu Mustafà és un festival escènic, fa gaudir perquè gaudeix, diverteix perquè es diverteix cantant i sobretot, desplega un estil rossinià espectacular, amb una desimboltura vocal i escènica admirables, de gran cantant dels que al seu voltant galvanitzen la representació i la fan créixer. La seva simpatia i el ferri control de tècnic, li permeten desplegar el cant sil·labat, les coloratures i la complicada lleugeresa dels passatges ornamentats amb una prestància i una seguretat admirables. El moment dolç de la seva carrera, la seva consolidació vocal en tot l’ampli i ara homogeni registre, dels aguts esclatants als ferms greus, albiren un immediat futur estel·lar. Bravíssim
La mezzosoprano Varduhi Abrahamyan és una bona Isabella, però no excel·lent. Hi ha un lleu problema en el registre greu, que força en excés i trenca la bellesa d’emissió d’una veu bonica i vellutada, però per a mi el problema rau en allò que caracteritza la immensa majoria dels cantants actuals, la manca de personalitat. Ho fa bé, però no es distingeix en res especial, compleix, fa totes les notes, canta bonic, però li manca aquesta implicació que hi posa Orfila i que distingeix de la resta. Ella ha donat el punt just a totes les seves àries, duets i concertants, però en cap moment s’ha fet amb l’autoritat escènica, ni tan sols en el “Pensa alla patria….” la darrera gran oportunitat per fer aixecar el públic com feien les grans (Simionato, Berganza, Horne, Baltsa, Valentini-Terrani…) Ella ha estat correctíssima però mancava aquell punt de personalitat que sobrepassa allò que diu la partitura i les grans ho porten a les venes.
El Lindoro de Maxim Mironov ha estat el pitjor d’un repartiment homogeni. El tenor rus té una veueta de tenore di grazzia que en temps pretèrits s’associava a Rossini, però que l’aparició del ROF i la recuperació del cant rossinià ens ha portat a un esclat tenoril, que aquestes veus febles, lleugeríssimes i tan curtes de projecció, emissió i potència, han quedat obsoletes i superades per cantants que sense ser baritenors han deixat l’estil del contraltino, en una altra fase a la que Mironov no arriba. El Liceu és molt gran per a ell i la veu queda curta i quan intenta projectar-se, s’esmicola posant en perill les notes i les afinacions. Ha cantat les dues àries, quelcom que s’agreix en l’edició crec que complerta de la partitura, però en la primera “Languir per una bella” ha estat francament limitat, mentre que en el segon acte a “Oh come il cor di giubilo”. em corregeixen i em diuen que ha cantat “Concedi, amor pietoso” escrita per a Milà l’any 1814, ha recuperat una certa dignitat. Una decebedora prestació que ha obtingut fins i tot bravos. No ho entenc.
Giorgio Caoduro ha cantat el rol de Taddeo amb correcció però sense brillantor en l’ària “Ho un gran peso sulla testa” on no s’ha distingit. Mentre que el jove baríton Toni Marsol que s’està consolidant, ha demostrat que és un valor a tenir en compte per a futurs rols malgrat caure en algun excés vocal al final de l’ària, innecessari.
Excel·lent l’Elvira de Sara Blanch. La soprano ja hauria d’haver fet un rol de més compromís al Liceu. Aquesta oportunitat l’ha aprofitat tot i que en algun moment m’ha semblat que la veu no fluïa amb la natural bellesa que acostuma.
Lidia Vinyes-Curtis ha cantat de manera distingida el rol poc lluït de Zulma.
La producció de Vittorio Borrelli provinent del Regio de Turí és ben tradicional i hereva de la que vàrem veure fa 36 anys de Ponnelle, però sense el detall d’aquella tot i que el treball teatral del cantants em sembla més detallat.
Una escenografia que canvia constantment però sempre amb els mateixos elements, un disseny de vestuari acolorit i un disseny de llums suggeridor, embolcallant un joc escènic ben tradicional però que funciona, sobretot quan hi ha a dalt de l’escenari algú com Simon Orfila, que es fa el rei de la representació.
Bon Nadal família infernemlandaire
IN FERNEM LAND 
El Simon Orfila, tal i com dius, Joaquim, ha estat el veritable rei d’aquesta “Italiana in Algeri”.
M'agradaM'agrada
He estat a la representació d’aquest diumenge 23 i crec que els comentaris del blog són ben encertats
M'agradaM'agrada
Estoy oyendo la transmisión televisiva (sin Orfila, en su lugar Pisaroni…) y la vedad creo que no tiene el mínimo nivel exigible que se le debe pedir a un teatro como el Liceu de Barcelona… La mejor es la Elvira de Sara Blanch, y con eso está todo dicho. El resto, entre discretos y directamente insuficientes. Tampoco el foso está bien ni la producción aporta nada. Una decepción.
M'agradaM'agrada
Yo he presenciado ambos repartos y en general, estoy muy de acuerdo con la crítica de Joaquim
Esta Italiana, ha tenido dos y añadiria, 3 grandes protagonistas – los mejores -, que han sido, Frizza, Orfila ( efectivamente, en su mejor prestación liceistica y mejor cantante que Pisaroni) y Sara Blanch
Correctos pero limitaditos ambos tenores contraltinos , tanto Mironov como Rocha ( éste algo menos plano ), bien correcta la Abramyan ( sin ser ni una Baltsa, Larmore o Valentini Terrani ) y decepcionante por falta de volumen la Beaumont.
Discretos sin màs,ambos barítonos
La orquesta dentro de sus limitaciones, ha sonado hasta bien dirigida por un maestro que sabe lo que es Rossini como Frizza
También estoy de acuerdo con a Joaquim con la producción de Borrelli, clàsica y entretenida
M'agradaM'agrada
Bon Nadal a tots
M'agradaM'agrada
Hola, jo hi vaig ser dissabte, amb el segon repartiment i pel que veig dels teus comentaris, diria que el conjunt va ser una mica més homogeni. Rocha va començar la seva primera ària una mica dubtós, però a mesura que va anar avançant la representació va semblar que agafava seguretat. La Beaumont, com comenta l’Alex, la vaig trobar curta de volum, ara bé, cal destacar que hi va haver una diferència entre l’acte primer i el segon. En el primer la manca de volum era notòria, en canvi, en el segon semblava una cantant diferent, la veu semblava que fluïa amb més facilitat i el volum era una altra cosa. Recordo mirar amb els binocles per a veure si l’havien canviat en el descans. Suposo que es reservava per al seu moment.
Orfila va estar incommensurable, vivint el paper i efectivament galvanitzant tota la representació al seu voltant.
La direcció orquestral em va agradar, potser es pot millorar, però va sonar correcta i es va endur part de les felicitacions del públic.
I la producció clàssica, però sense més pretensions que fer-ho bonic, amb el que va ser un encert, no pretenent psicoanalitzar el pobre turc o transportant-nos en el temps a la primavera àrab, ni animalades d’aquestes.
En conjunt, per a mi, una bona tarda d’òpera.
Bon Nadal a tots!!!
M'agradaM'agrada
Increïble, ho vam passar mooooolt bé, amb por de no perdre detall del cant davant d’una actuació que ens feia riure. Magnífics tots, a destacar Mustafà i la seva dona, Elvira. El final del primer acte, d’impacte: les veus, el conjunt, la velocitat, l’entrega … el diumenge, per mi, millor que el divendres.
Excel·lent!!!
Molt bon Nadal i molta música!!!
M'agradaM'agrada
Jo vaig gaudir força amb els dos repartiments. Orfila i Blanch incommensurables, i també vaig gaudir molt amb Manel Esteve Madrid (és un animal escénic i ho dona tot). Mironov i en Marsol no em van desagradar. La resta ho vaig trobar tot amb un nivell més just, però tampoc mal nivell.
Bon Nadal a tots!
M'agradaM'agrada
Hi vaig ser el dimarts amb el Pisaroni, vaig gaudir-ne, però sense ser extraordinari. Pel meu gust em va faltar més ritme a nivell actoral, ja que l’òpera ho demana.
Com bé dius, si us plau MÉS ROSSINI !, que no falti mai. Per quan una Donna del lago, Armida, Zelmira o Guillaume Tell ?
BONES FESTES
M'agradaM'agrada
Bon Nadal per a tots!!!!
M'agradaM'agrada
Triunfo absoluto y merecido de Simón Orfila. He quedado asombrado, por fin canta con voz de bajo-barítono, con un volumen espléndido y un dominio de la escena colosal. Un nuevo rossiniano de categoría para los roles de su cuerda. El resto del cast flojito, Varduji Abrahamyam es una verdadera mezzo-contralto, pero de volumen escaso y no ha comprendido bien el personaje, su mejor momento el “Per lui che adoro”, cantado con sumo gusto y audible porque Ricardo Frizza redujo el volumen de la orquesta a la mínima expresión. Magnífica por cierto la labor de este buen director rossiniano, consiguiendo transparencia en el sonido de la orquesta, aún siendo esta lo que es y no podemos exigirle más.
Escuchamos auténtico Rossini en la parte musical gracias a Frizza y vocalmente gracias a Simón Orfila. Sara Blanch estuvo correcta, pero su rol no da más de sí y yo no creo que en esta ocasión haya que valorarla tanto. La protagonista, pese a sus deficiencias, defendió su intervención con dignidad, pero tenía que haberse fijado en el canto y en la interpretación escénica de los videos existentes de Teresa Berganza y Marilyn Horne y al extraordinario audio de La Coruña de Ewa Podles, para ofrecer toda la “chicha” que contiene la Isabella de esta obra -auténtico homenaje al Mozart idolatrado por Rossini y a su “Die Entführung aus dem Serail”- con un texto de Angelo Anelli utilizado -con pocas diferencias- 5 años antes por Luigi Mosca con el mismo título de “L’italiana in Algeri” -estrenada en La Scala en 1808- y que se encuentra disponible en CD en la versión presentada el 2003 en el Festival Rossini -por cierto anual, como el de Pésaro y el de Schwetzingen-. Opera Rara también incluyó un fragmento en su recopilatorio de las óperas italianas más importantes del período comprendido entre 1800-1810, concretamente el duo entre Isabella y Taddeo “Ai capricci della sortre”.
M'agradaM'agrada
totalmente de acuerdo contigo. Frizza y Orfila, los mejores de esta ITALIANA, de largo
M'agradaM'agrada
Va ser bastant rodó, tot plegat. Potser és d’aquelles funcions on, sense arribar a res d’extraordinari, tot està prou bé perquè hom en sorti prou satisfet. El símil de l’arròs és encertat: està bé, però hi falta alguna cosa que hagués fet que allò passés a una altra categoria. Orfila, molt bé, realment: potser ha trobat el seu repertori ideal en aquest tipus de paper? La resta era “allò”: si haguessin tingut una mica més… La mateixa Isabella armènia, amb una veu d’un color interessantíssim, amb aquells greus que podrien recordar la Podles, però sense aquella tècnica prodigiosa i una certa fredor, però potser amb el temps… El tenor era correcte i pulcre, però “acostumats” a Flórez o Camarena, trobes que li falta la brillantor i el volum i no remata. Com si fos KF Vogt, amb un agut “blanquejat”, però en Rossini. Bona direcció d’orquestra, escena agradable, ingènua i innocent, però d’aquelles que, efectivament, s’agraeixen per la simplicitat i no complicar-nos la vida. En fi…, que ha estat bé i se’n pot gaudir. Bon començament de festes.
M'agradaM'agrada
Jo els vaig veure dimarts. Mustafa era Luca Pisaroni. 3er pis. El cor precisament no em va desagradar. L’escena austera pel preu que vaig pagar. Públic aplaudint cada número com ha de ser en una opera buffa. Cantants més que correctes. Va mancar la interpretació còmica. En principi l’obra com jo l’entenc és per riure obertament, no per somriure. Mustafa té que ser un tirà a qui tothom fa por la seva sola presencia (Un Sadam Hussein). El seu final ha de ser la d’un xitxarel·lo totalment contraposat al primer, (crec que l’escena final, que es el sumum de l’esperpent, no va estar a l’alçada) Hi ha gravacions de la Jennifer Larmore amb Simone Alaimo Allesandro Corbelli, que son autèntiques antològiques de la exageració i la comicitat. Per exemple, figures còmiques que treballen molt be les seves dots còmiques son la Joyce Didonatto i el Juan Diego Florez. No em va agradar que venguessin l’espectacle com una obra que tracta sobre de la alliberació de la dona (oportunisme conjuntural). La música de Rossini sublim, també l’altre dia en el Liceu. Tot s’ha de dir, em va passar la funció volant.
M'agradaM'agrada
Jo també vaig decidir-me a fer doblet. En el meu cas perquè Maite Alberola m’agrada molt, tot i que no em va entusiasmar la seva italiana i no té una veu prou gran pel liceu. I qui em va sorprendre de debó va ser també Simón Orfila. Bravo! No entenc que qui estigués al primer cast fos Pisaroni. Molt d’acord am la crítica i els comentaris.
M'agradaM'agrada
Maite….Beaumont
( la Alberola, soprano, no cantó )
M'agradaM'agrada
Això Alex, Beaumont! L’Alberola no va cantar la seva Liù a Madrid i el subconscient ha fet de les seves. Gràcies per la.oportuna correcció
M'agradaM'agrada
Joaquim,crec que ho has resumit molt encertadament, jo vaig anar el divendres 21 i vaig sortir amb bones sensacions i em vaig divertir, però li falta al conjunt un punt o dos per resultar excel·lent i gaudir al 100% del geni rossinià. La orquestra em va semblar força correcta i de les veus diria que em van semblar en general normaletes, si que voldria destacar a Sara Blanch, que es el primer cop que la escoltava en directe i encara que el paper era secundari , em va agradar força. Pel que fa a la posada en escena , la vaig trobar entretinguda i majoritàriament encertada, el que no passa sempre i menys en els temps que corren.
Aprofito per desitjar-vos molt bones festes i bona entrada d´any nou.
M'agradaM'agrada