Els que hem coneixeu i en aquest blog hi ha proves amb escreix, sabeu de la meva gran admiració per Juan Diego Flórez. El considero un dels grans, per qualitat, tècnica, elegància i distinció vocal. En el seu repertori natural és un dels grans de veritat i pocs m’han fet gaudir tant de Rossini com ell.
D’un temps ençà el tenor peruà ha anat fent proves, intents d’abraçar un repertori més ampli endinsant-se en la vocalitat del tenor líric quan ell no deixa de ser un líric lleuger pur, malgrat els intents de seguir fil per randa el repertori d’Alfredo Kraus, sense tenir el cos vocal de l’insigne tenor canari. Flórez com Kraus no canta Mozart, quelcom incomprensible, i el peruà com el canari té l’elegància natural per certs rols del repertori francès malgrat que ni Werther, ni el Roméo, Hoffman o Faust siguin rols que malgrat l’evidència d’una elegància en el fraseig i un adequació en l’estil no seran definitius, ara per ara, en la seva trajectòria com si ho van ser per l’espanyol.
En el recital d’ahir divendres al Liceu, Flórez va escollir malament el programa, i en a mi no em va dir res ni en els lied de Beethoven: Adelaide, Der Kuss i Ich liebedichi, ni molt menys en Strauss: “Zueignung”, “Heimliche Aufforderung” i “Cäcilie”. No és cap dels referents dels tenors de l’àrea germànica en aquest repertori, ho canta bé, però difícilment transmet res, no arriba a trencar mai una barrera, no entre el públic i ell, si no entre la partitura i ell, per tant és impossible arribar a un públic que se l’estima més cantant repertori operístic o cançons populars acompanyades a la guitarra, no ens enganyem. No cal dir que el públic no ha respectat cap dels blocs del programa i ha aplaudit després de cada lied. Qui buscava essència liederística es va equivocar de dia.
Després del decebedor inici ha iniciat un bloc italià amb una cançó insubstancial de Bellini “Ma rendi pur contento” que era un preludi a l’escena de Pollione de la Norma. No sabem si Domenico Donzelli, tenor que va estrenar el rol s’apropava més a Corelli, Del Monaco i Filipeschi, o a Flórez, però el cas és que si no hagués estat per les variacions que ha fet a la cabaletta el seu “Meco all’altar di Venere” m’ha semblat una anècdota. Com m’ha semblat tan ben cantada com irrellevant l’ària verdiana que ha seguit, el “Brezza del suol natio…Dal più remoto esilio…Odio solo, ed odio atroce” de I due Foscari. Al teatre és probable que no la canti mai, són masses limitacions les que impedeixen que Flórez sigui algú en aquest repertori de líric romàntic. No cal dir que mentre cantava de manera exquisida pensava amb Carreras o Bergonzi.
I aleshores ja una mica inquiet a la butaca he pensat, perquè no ens ha cantat “Terra amica” de Zelmira o “Oh Fiamma” de La donna del lago, on no té rival i no ha cantat mai al Liceu. Aquí Flórez hagués excel·lit i hagués comunicat molt. Inútil seguir amb el meu desig, el seu objectiu clarament és tot un altre.
En el bloc francès que ha seguit ha començat a kraussejar i ha estat francament bé, tant en la bellíssima ària de Le roi d’Ys de Lalo, “Vainement, ma bien-aimée” com en la inspirada “Al! Lève-toi, soleil! del Roméo et Juliette de Gounod. L’ombra de Kraus és allargada però Flórez té el bon model i ho diu de manera exquisida.
El recital acabava oficialment amb “Che gelida manina” de La Bohème”. Una “la speranza!” generosa i a to, no és l’essència d’aquesta colpidora ària. Tornàvem a no saber transmetre allò que canta tan bonic però tan poc sentit. La llista de tenors millors cantant aquesta ària és enorme.
A Flórez l’ha acompanyat al piano Cécile Restier. La pianista francesa ha tingut molta cura i prudència de no sobrepassar al tenor. Ha fet un treball exquisit quan ha interpretat sola la Bagatelle de Beethoven, el vals en La major de Donizetti, la deliciosa i breu Papillons blancs de Massenet, i per a mi la joia de les seves intervencions el Intermezzo de Re Enzo de Respighi, tot un descobriment inspiradíssim. Ella no podia triomfar perquè malauradament ningú l’anava a escoltar a ella, per això segurament era doblement difícil la seva tasca. se n’ha sortit més que airosa.
Era obvi que després del programa oficial tothom esperava el Juan Diego més casola i interactiu amb el p´ñublic que ha començat a lñleçar declaracions d’amor incondicional acompanyat a la guitarra, allò que ja ha esdevingut una rutina de luxe. És un mal guitarrista, ell mateix ho reconeix, però l’encert de la formula, al menys m’ho ha semblat en a mi, ha estat que tant “Parlami d’amore Mariù”, “El día que me quieras” com “Cucurrucu Paloma” ha sabut canviar absolutament de registre i les ha cantat no com a tenor líric si no com a un vocalista, sense a penes projecció i com si estigués al menjador de casa cantant per a 5 amics (sis ja no perquè estaria transgredint la normativa covid i perdoneu l’acudit). A les tres cançons m’ha fet sentir coses que durant tot el programa oficial havien estat absents. Hi havia aquella comunió amb el públic perquè ell s’ha tret la cotilla i ha gaudit amb el que deia i com ho deia. Ha fet el que ha volgut, sempre exquisit, elegant i perfeccionista, amb unes mitges veus i un xiuxiueig gratament expressius i comunicatius, A “parlami d’amore Mariú” era un ragazzo enamorat, perfecte, a “El dia que me quieras” li faltava potser el toc “canalla” del raval porteño, però no hi ha dubte que hi havia sentiment i a la popular caçó mexicana s’ha mercat un prodigi “alla Caballé” amb un filat més que pianissim en mig del famós “cucurrucucu” com els de la diva catalana a la famosa preghiera de Maria Stuarda. El públic estava decididament entregat. La immensa sala del Liceu no és el lloc idoni per aquestes cançons a cau d’orella, però el gran Flórez, ara si, ha fet emmudir el silenci per tal d’arribar al darrer racó de la sala. A casa allò hagués estat apoteòsic.
Ha tornat Cécile Restier amb ell i per tant hi havia dues propines més. El “Ah! mes amis” de La fille du régiment amb els seus corresponents 9 do, el darrer després d’una pausa que ha fet que part del públic ja aplaudís (Ai déu meu senyor! quina colla) per finalitzar de la pitjor manera, com ja va fer al Palau la temporada passada, l’inefable “Nessum dorma” de Puccini. Quin malbaratament de talent. El públic entusiasmat (no tothom suposo) ha fet de manera excel·lent la intervenció del cor que ha quedat de pel·lícula, però això no treu que l’aportació de Flórez a la seva llegenda vocal no serà per recitals d’aquesta mena amb obres que no li van ui que no pot de cap manera competir, ni amb l’ombra del seu adorat Pavarotti ni tampoc amb la del seu model Kraus, que dit sigui de passada i malgrat algunes concessions incoherents al llarg de la seva carrera (poques) mai va cometre tants errors de repertori en un mateix recital.
Gràcies Glòria, tot i que ja veus que no he sortit precisament entusiasmat.
IN FERNEM LAND 
Potser pensa que pot fer el que vulgui
M'agradaM'agrada
Potser? HO PENSA
M'agradaM'agrada
Gracias por la crónica que me hace revivir lo que fue esa noche, ese recital.
Con todo, lo que llevo diciendo que ojalá cante aquí, tal y como se anuncia; es con orquesta y no conocemos el programa.
Es el Maestro en Rossini; en verdad, ahí se nota que como él, un ninguno. Ma…
En fin, disfrutad y cuidaos, infernems.
M'agradaM'agrada
Querida Leonor. Y tu no te has preguntadio nunca porqué no canta Mozart? Me saca de quicio porqué seria ideal escucharle en las bellíssimas àrias de Don Ottavio o Ferrando, por ejemplo.
M'agradaM'agrada
¿Será por la exigencia coral? Es decir, además de sus arias, el 90% ha de cantarlo con duos, tercetos, cuartetos… Que son maravillosos. Y su voz sería maravillosa para Belmonte y opereta.
Recuerdo a Kraus, voz excelente para esos dos personajes pero que brillaba más en otro repertorio (por lo coral que es Mozart). Testa di tenore!
Disculpa el retraso, lo acabo de ver.
M'agradaM'agrada
Nunca es tarde si la dicha es buena.
Hubiera sido un mozartiano exquisito, però hasta en eso siguió a Kraus, aunque el canario lo frecuentó más..
M'agradaM'agrada
Soc un admirador de Florez operistic, Tot i que el Liceu es massa gran per la seva veu.. es elegant , tecnicament perfecte i sap que en el repertori rossiniá es unic.
Pero el Florez amb la guitarreta i cantant “cucurrucucus “ o “Granadas” no me interesa gens, tot i reconeixent que las canta amb molt de Gust.
Gracies per la cronica!!
M'agradaM'agrada
Gràcies Ricard. Als recitals i concerts ja sabem a que ens exposem a les tandes de propines. Si el programa oficial és bo cap problema, però en aquest cas ja es veia a venir que el programa oficial era poc apropiat tot i l’excel·lència del cant del tenor Flórez.
M'agradaM'agrada
Gracias por la excelente crónica , que bien que hayas vuelto !
En el último recital de JDF al que asistí la sensación que saqué es que algunas arias no se podían cantar mejor , técnicamente es perfecto . Otra cosa es que sobraran los currucucus y la guitarra , estaban fuera de lugar , no se porqué últimamente lo repite allá donde va a cantar.
M'agradaM'agrada
Gracias e por volver también a comentar.
Yo ahí discrepo, los cucurrucucu para mi eran más válidos que su Beethoven o su Strauss, aunque como guitarrista no se ganaria la vida. 😉 él lo sabe y lo dijo.
M'agradaM'agrada
Aquest recital, que primer havia de ser concert, ha canviat tres vegades el que havia de cantar. Primer era tot de Verdi I després havía de ser de les àries més conegudes del seu repertori. Ha acabat sent un recital que a mi tampoc m’ha agradat i comparteixo quasi bé al 100% tot el que has escrit.
M'agradaM'agrada
Un tot Verdi tampoc l’acabo de veure, perquè a ell el que li va de Verdi és el Fenton de Falstaff i la resta ja es un forzar la màquina, però fa el que vol, s’ho pot permetre i l’aplaudeixen a rabiar. Qui ho discuteix això?
M'agradaM'agrada
Jo, quan estava amb els lieder de Beethoven, pensava: “Home, això s’ha de cantar contingut, sense grans expansions…”. Deia bé, cantava bé, això ningú no ho nega… Però, efectivament, a partir de Strauss, ja es feia evident que hi havia alguna cosa que hi faltava: volum, brillantor… aquest cos de veu que les peces escollides, en la seva majoria, demanen a crits (elles sí: ho demanen amb un gran volum) una veu més gran. En La bohème, realment, era un cant perfecte i amb uns aguts canònics, però sents que no és això: la veu s’enlairava, però no arribava a omplir i quedava lluny, ja no dic de Carreras (no sóc especialment carrerista, tot s’ha de dir), sinó del mateix Kraus quan va cantar-la en el recital aquell per Colòmbia, on la seva veu va omplir el teatre malgrat estar fora del seu repertori habitual o de la seva zona de comfort, diríem. Sí, potser va lluir més en Gounod… Sempre fou exquisit, ha guanyat en elegància, potser, en gestualitat (“interpretava” la majoria d’àries sense quedar-se palplantat), en proximitat… estava com més “solt”, en general, però li mancava veu. I entenc que no és que no la tingui, però no la té per a aquest repertori. Fins i tot, en l'”Ah, més amis!” final, no estava tan brillant com altres vegades (aquesta sí que li hem sentit a bastament): tal com cantava ahir, amb l’orquestra al fossat, s’hagués sentit com altres vegades? No sé… pensava, la veritat, que ara que deu tenir la veu descansada, sense tanta activitat, podria fer un recital extraordinari, però… deixa una sensació fallida, tot plegat. A veure com seguim…
M'agradaM'agrada
Gràcies amic Bocachete. El recital hagué spogut ser meravellós com dius, en unes condicions òptimes després d’aqoesta aturada d’activitat forçada però la tria el va fer desaprofitat. No en tinc prou amb Gounod i Lalo (relament el que em va agardar molt del programa oficial. Per contra les cançons que neguitegen tant a tants em van interessar, si no tinc en compta que amb un acompanyament d’un guitarrista expert podria arribar a ser una delicia absoluta, però puc entendre que el públic no el vulgui sentir xiuxiuejar i s’estimi més el nous Do amb la brumeta final, o un “nessum dorma” de petit format deixant-se seduir per el més conegut i de cara a la galeria. El cor improvisat va ser el més emotiu d’una nit sense emocions.
M'agradaM'agrada
No estic d’acord amb el cronista. El tenor va estar molt be en tot el que va cantar. Particularment en els lieds de Straus i en el sue repertori més propi. En la resta, va estar be amb les limitacions que el seu instrument li permet. I per damunt de tot, una línia de cant extraordinària. I el públic majoritariament entusiasmat corresponent a la generositat del tenor. I les comparacions amb Kraus o amb qualsevol altre tenor d’altres cordes em semblen fira de lloc.
M'agradaM'agrada
Hola Joan.
Ja m’agrada que hi hagi veus discordants, tot i que em costa entendre que el seu Strauss on jo vaig notar clarissimament que la veu no era l’adequada, no fluia amb la naturalitat que ho fa quan es situa en la zona alta la seva posició natural, t’agrades tant. Strauss demana un centre que l’obliga de manera incòmode a cantar. Canta bé? és indiscutible la seva afinació i el seu bon gust, però no llueix i trobo pertinent la comparació amb altres cantants perquè precisament es fa evident el que cal i ell no pot donar, per una limitació física potser, però no està en el seu abast. Molts canytants evolucionen a mida que passen els anys, altres no, i Flórez malgrat aixemplar una mica el seu registre en la zona greu continua tenint la veu dels seus inicis.
Gr`pacies per comentar
M'agradaM'agrada
Yo no he asistido a este recital porque el programa -que no me atraía en absoluto- no me compensaba de los inconvenientes que tiene actualmente para mi el Liceu, pero Joaquim lo ha pormenorizado tanto que es como si hubiera estado presente.
En los últimos años hay una corriente cada vez más amplia de adaptar canciones populares del cine clásico y de los bailables de los años 50s del siglo pasado, entre los cantantes líricos destacados de la actualidad o aún activos. Así escuchamos “Nel blu dipinto di blu” -el primer triunfo en San Remo de Domenico Modugno- magníficamente cantado por la estupenda mezzo Anita Rachvelishvili, “Munasterio ‘e Santa Chiara” -que Alberto Barberis compuso para que el gran Giacomo Rondinella la cantara a ritmo de fox lento en la revista musical “Imputati, alziamoci!” en 1945 y que constituyó un éxito extraordinario en todas las salas de baile de medio mundo; en España Jorge Sepúlveda hizo una auténtica creación y que fue lamentablemete cantada por una Cecilia Bartoli en horas bajas en el Palau hace pocos años.
Pues bien ahora le toca el turno a “Parlami d’amore Mariú” que Cesare Andrea Bixio compuso como fox para que la cantaran el llorado Vittorio de Sica -en la época de sus pinitos canoros- a Lia Franca, mientras bailaba con ella en la deliciosa comedia de 1932 “Gli uomini che mascalzoni!” (que tengo en DVD en algún lugar de mi filmoteca). En dicha película también se escuchaba completa interpretada por la gran cantante-contralto sueca Zarah Leander. A este paso pronto oiremos la pegadiza “Le ragazze della piazza di Spagna” -que daba título a una encantadora película con Lucia Bosé y Cosetta Greco- interpretada por Anna Netrebko, por poner un ejemplo…
Deseo que el indiscutible gran cantante que es Juan Diego Flórez regrese al repertorio rossiniano donde ha sentado cátedra. No obstante me hubiera gustado estar presente para escuchar los bises y cómo el teatro coreaba el “Nessun dorma” (solo de pensarlo me emociono) que Flórez nunca debiera cantar.
https://youtu.be/P4jDjLuCBkM-extracto de “Gli uomini che mascalzoni!”-Vittorio de Sica/Lia Franca
https://youtu.be/WTK7wJomzmU-Vittorio de Sica-versión comercial.
https://youtu.be/GNEy8nW90vA-Zarah Leander, no en la versión del film sino en la grabada en 1934 en sueco.
M'agradaM'agrada
Gràcies per les sempre imprescindibles aportacions i també per els vídeos. Estic segur que el revital t0hagués avorrit bastant però en les tres cançons a guitarra l’haguessis gaudit. Et conec 😉
M'agradaM'agrada
Ah! I queda confirmat, en aquest recital, els anteriors, i concerts al Palau, teatre, etc. que, realment, l’endèmica tos del públic, especialment en els espectacles músicals, ha quedat ERRADICADA! Ara, de la part del públic, només se sent algun telèfon, algun so de notificació, però es veu que el coronavirus ha exterminat el virus de la grip, el del constipat, el de la tos liceística i tots aquells que ens amenitzaven cada funció.
M'agradaM'agrada
Els tossidors no surten de casa i si ho fan deuen tenir poc que els treguin de la sala i els portin directament a urgències.
M'agradaM'agrada
sigh!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de octubre de 2020 | Beckmesser
Gràcies de la crònica, Joaquim. Flórez ha triomfat amb un repertori concret i ho ha fet bé. Però aquest voler passar de la seva tessitura i cantar segons quins lieders, segons quines òperes i “Nesum Dorma” només li farà malbé la veu i no aconseguirà allò que ell voldria. No era al recital, però fa temps que penso que no és aquest el seu camí.
M'agradaM'agrada
No sé si li farà malbé la veu o la veu ja comença a notar el pas dels anys i també possiblement aquests intents de forçar-la a tessitures centrals i greus que no són ñles propies d’un tenor líric lleuger. El cas és que quan canta aquestes peces que requerixen un cos central més consistent que desequilibren la seva posició natural, aleshores la veu ni brilla ni flueix de manera lliure i no és gaudeix o no ho gaudeixo igual que quan l’escolto en allò que és el seu terreny natural i que tant m’ha fet gaudir-lo.
Hio canta tot bé? No seria taxatiu, ho canta bonic i acyrat possiblement si, té un gust exquisit, però en a mi no m’emociona gens.
M'agradaM'agrada
Parlem d’emocions? Doncs hem de buscar altres veus en altres repertoris. Admirem d’en Flórez la seva línia de cant, la dicció, el frasseig, el bon gust i la seva afinació. El mateix que admiravem d’en Kraus tot i que no son exactament comparables. Tampoc el gran Kraus era especialment emocionant, però tothom (o quasi) l’admirava. Quan Flórez surt del seu respertori belcantista ho fa per distreure’s. Cantar Rossini sense parar potser fins i tot aburrit.
M'agradaM'agrada
El problema és que ara ja no pot cantar el Rossini amb l’execel·lència com el cantava, precisament per aquests experiments que tan poc han aportat a la seva glòria vocal.
En qualsevol cas jo no vaig a l’òpera a distreurem, jo busco altres coses.no tan efímeres.
Jo admiro molt al Flórez cantant, molt, i per això no m’agrada que “perdi el temps” vulguen-me distruere amb altres coses. Hi ha molt repertori non gaire sovintejat i conegut, en el que podria aportar molt, però en aquest aspecte mai s’ha caracteritzat per cercar-ho com si ha fet Bartoli, per exemple. Ell s’estima més fer el repertori més conegut tot i que els resultats reals no aportin res a aquestes interpretacions. Voler caure en allò fàcil que fa la resta, no fa per a ell, o al menys com creia jo que podria ser ell, i ara veig que és tan mortal com la resta..
M'agradaM'agrada
Els que et coneixem de molt llegir aquest blog, a banda de saber el que aprecies Flórez, també sabiem el contingut del teu post només llegint el primer paràgraf que arriba en l’email de notificació! 😂 És tan delatador aquest to…. En fi, potser els artistes i managers haurien de fer lectures d’opinió “reals” de les que fa la gent després de les seves interpretacions i molts aconseguirien ser veritables icones que escriurien els seus noms a la història de l’òpera. Malauradament, crec que el pragmatsme els pot i no els deu interesar gens ni mica el que qeudi d’ells un cop traspassats…..
M'agradaM'agrada