En un moment de tanta precarietat discogràfica l’aparició d’aquest CD dedicat íntegrament a Rossini a càrrec dels excel·lents tenors Lawrence Brownlee (contraltino) i Michael Spyres (baritenore), acompanyats per la mezzosoprano Tara Erraught, el tenor basc Xabier Anduaga, I Virtuosi italiani, sota la direcció de Corrado Rovaris, esdevé quasi o sense el quasi, un miracle.
Tothom parla a les xarxes, què és on ara es parla més, bé i malament del disc de nadales jazzístiques del cada vegada més erràtic Jonas Kaufmann o de l’errada de Diana Damrau en un disc que la sobreapssa i aquest que m’ha fet sortir entusiasmat del letàrgic blogaire, en part obligat per la dramàtica actualitat vírica, no té cap mena repercussió o la que jo crec que hauria de tenir, ja que per a mi ha esdevingut una absoluta injecció de vitamínic entusiasme, ja sigui pel repertori escollit, com les enlluernadores interpretacions.
No discutirem aquí de l’escassa projecció vocal del pirotècnic Brownlee, sobretot si canta en un escenari i teatre tan gran com el del Liceu, aquest és un producte discogràfic gravat durant dos dies de l’estiu de 2019 (30 de juliol i 3 d’agost) al Teatro Ristori de Verona.i on se’ns mostra amb espectacular brillantor, l’època daurada del cant rossinià amb la rara confrontació vocal entre la corda de tenors, un fet que no es tornaria repetir en el futur i que representa una particularitat extraordinària del període napolità (possiblement el millor) de l’opus del cigne de Pesaro, quan la companyia del San Carlo disposava dels mítics Giovanni David i Andrea Nozzari per encarnar els personatges heroics i romàntics de cant florit, elegíac o de força, al costat de la immensa Colbran o les grandioses contralts Geltrude Righetti, Rosmunda Pisaroni o Rosa Mariani.
El disc s’inicia amb el duet “All’idea di quel metallo”, de Il barbiere di Siviglia, possiblement la tria més discutible del CD, ja que en cap cas el rol de Figaro va estar pensat per un baritenor. Ho va estrenar el baix Luigi Zamboni, que segurament ara situaríem en la vocalitat de baríton baix (ideal Ramey que crec que mai el va cantar, o Bruscantini, que aquest si que el va cantar de manera meravellosa), però no un baritenor. Els anys han situat el rol per a un baríton brillant que ha afegit aguts espectaculars no escrits, però que diferència la vocalitat dels personatges d’Almaviva, Figaro, Bartolo i Basilio de manera clarificadora. En qualsevol cas a l’estrena romana el baritenor Manuel Garcia es va fer càrrec d’Almaviva, un error que segurament va contribuir al fracàs de l’accidentada nit. Almaviva correspon a un tenore di grazia capaç de cantar amb la lleugeresa virtuosística d’un contraltino tot el rol, especialment el “Cessa de più resistere”. El tenor Lawrence Brownlee no ofereix dubtes en aquest rol i en aquest duo inicial està esplèndid, la discussió la podríem encetar amb l’elecció de Michael Spyres per cantar el Figaro, però l’excel·lent baritenore nord-americà que ha agafat amb fermesa i magisteri el testimoni dels seus compatriotes Chris Merritt o Bruce Ford, situa la veu perfectament en un centre ampli de color baritonal que en cap cas es pot identificar durant la interpretació com a un tenor que enganya i falseja. Sabem que ho és i per això podem posar en dubte l’elecció, però sona més baríton que Thomas Hampson, per exemple i no cal dir que el desastrós Figaro de Plácido Domingo en una gravació penosa per oblidar totalment malgrat el director musical.
Aquí teniu el Youtube de la gravació d’aquest tall del CD, podeu jutjar-ho i jo diria que gaudir-ho perquè l’estil i el virtuosisme vocal és tan precís que deixa fora qualsevol crítica, més enllà del sempre definitiu i subjectiu m’agrada més aquest o l’altre. Cal dir si l’estil, la sonoritat i la suficiència és la correcta o no, els altrtes aspectes queden en l’àmbit subjectiu, totalment respectable.
La resta del disc ofereix les grans confrontacions tenorils de període napolità de Rossini, amb fragments de Ricciardo e Zoraide, La donna del lago, Elisabetta regina d’Inghilterra, Otello, Le Siège de Corinthe i Armida, quer en la seva estrena van suposar la confrontació dels esmentats David i Nozzari, tret de Armida on David no hi va participar i Le siège de Corinthe estrenada a Paris i on els tenors que interpretaven a Cléomène i Néoclès, van ser Louis Nourrit i el famós Adolphe Nourrit fill del primer.
Escoltar a un cantant fer front a una escala cromàtica descendent que arriba a notes cavernoses després d’haver assolit esclatants i brillants sobre aguts, com succeeix amb Spyres en el tercet d’Armida, sense canviar de color i fer trucs de dubtíos gust, va molt més enllà del circ vocal i denota un estudi i una tècnica profunda que fa possible fer-nos una molt bona idea de el concepte virtuosistic vocal d’aquells anys de fervor rossinià al San Carlo de Nàpols.
Acompanyen als dos tenors la mezzosoprano irlandesa Tara Erraught, cantant la part d’Elena en el tercet de l’acte II de La donna del lago, el tercet de Le Siège de Corinthe i el tercet d’Otello. És una bona participació però queda a un graó per sota dels seus companys mentre que el tenor Xabier Anduaga, cada vegada més consolidat brilla amb gran autoritat i sense arronsar-se en el duet entre Otello i Iago o en l’espectacular cloenda del disc, el tercet “In quale aspetto imbelle”.
Immillorable direcció de Corrado Rovaris al capdavant de I Virtuosi Italiani.
Us recomano aquest joiell on els 79 minuts es fan curts i després d’una escoltada necessites tornar-hi una i una altra vegada per fruir tant de la inspiració melòdica rossiniana, com d’aquest combat vocal d’excel·lència.
Segurament estem davant d’un miratge de la discografia actual només possible gràcies a la tossuderia d’una colla d’entusiastes il·luminats que varen posar diners, esforços i molta il·lusió per fer-ho possible. Brownlee i Spyers en fan menció en el llibret que acompanya la magnífica publicació d’Erato. Encara queda un bri d’esperança on aferrar-nos davant d’un món operístic tan adotzenat, fred i envoltat de tanta superficialitat? Pensem que si. Bravo!
Enllaç per escoltar:
https://www.warnerclassics.com/br/release/amici-e-rivali
IN FERNEM LAND 
M. Spyres va cantar dijous a Les Arts de València “Mitridate” de Mozart amb les sopranos J. Fuchs i Elsa Dreisig i el contratenor Benos-Dijan dirigits per M. Minkowski i mai mai ho oblidaré. Quines veus i què ben cantat! Absolutament meravellós!
M'agradaM'agrada
Aquest dimarts el mateix director, orquestra i cast ho canten al Liceu en una versió reduidíssima per les mesures del Covid que es farà dues vegades el mateix dia per poder encabir en el teatre les 1000 persones que van comprar l’entrada, cinc-centes en cada tanda. Un desgavell incomprensible degut a unes mesures injustes.
M'agradaM'agrada
Jo també hi vaig a Mitridate, però tranquils que al metro per anar al Liceu els polítics saben que no ens infectarem, com es nota que no agafen els transports públics en hores punta per anar a treballar. Serà penòs veure un “tot venut” amb 500 butaques ocupades, però allà hi seré per donar el suport que pugui – malgrat l’empipament que porto per la mutilació de l’obra. No sé si es podria aïllar el Liceu en dos espais amb dues entrades diferenciades, com ja està per defecte la Scala de Milà on si tens galeria no entres per la porta principal sinó per una lateral on trobes directament una escala sense rebedor; aquí podríem entrar uns pel carrer Sant Pau als pisos superiors i els altres per la principal cap a platea i amfiteatre, sense possibilitat d’interaccionar.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Joaquim. Que tingueu un molt bon cap de setmana
Itziar
M'agradaM'agrada
Gràcies en a tu per comentar i igualment et desitjo un cap de setmana feliç
M'agradaM'agrada
Gràcies per la resenya, Joaquim. Després de fer una recerca per la xarxa, em sap greu informar a la vostra estimada alcaldessa que el lloc més econòmic on l’he trobat és a Amazon. El Corte Inglés també el té al mateix preu, però no hi puc anar fins la setmana vinent, així que demà ja el tindré a casa.
M'agradaM'agrada
En qauestió diuscogràfica lamentablement no hi ha alternativa possible, ja que no existeixenn botigues de venda de discs, tret de ridícules seccions de les gran superficies, ja siguin grans magatzems o botigues com FNAC què dit sigui de passada, qui ho ha vist i qui ho veu.
Jo no compro mai per Internet tot allò que es pugui comprar en una botiga del carrer i per tant entre altres coses, també dono tota la raó a la senyora Colau en aquest aspecte.
Gaudeix del disc,
M'agradaM'agrada
EI! Jo compro sempre a Disco 100 del carrer de l’Escorial de Barcelona. Si no ho tenen, t’ho busquen.
M'agradaM'agrada
¡Mil gracias, Joaquim!
En este desierto (suspensiones, cancelaciones y mucho más), bien vale este soberbio oasis que ofrecen ambos artistas y la maravillosa música de Rossini. Lo buscaré y compraré.
Cuidaos bien, infernems.
¡Saludos!
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim, he escoltat i gaudit l’àlbum. I com sempre, meravellat pel teu coneixement que generosament comparteixes.
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’apunt Joaquim! I pel video. El CD que ens presentes té moooolt bona pinta!
amb el teu permís adjunto un link amb un fragment de La Cenerentola interpretat Lawrence Brownlee i Elina Garanca. Vaig veure l’òpera sencera fa uns anys pel canal Mezzo i em va agradar moltíssim!!
Salut!
M'agradaM'agrada
Fantàstic. La mostra es immillorable.
Gracies per compartir-ho
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim per la recomenació i la informació m’has fet entrar moltes ganes d’escoltar-lo, pel que el vaig a localitzar i escoltar lo , una abraçada !!!!!
M'agradaM'agrada
Gracies Joaquim! Ja tinc autoregal per al Nadal! Pots comptar que l’escoltare un cop i un altre, de ben segur un gaudi. La veritat és que amb tot tan aturat, gairebe em trobo amb mandra per a escoltar qualsevol cosa. una de les coses que em feia il·lusio escoltar aquesta temporada era aquest Mitridate del Liceu, i ves per on, m’he quedat sense. Que hi farem….
Bon dilluns.
M'agradaM'agrada
Una auténtica maravilla de disco, con unos cantantes impresionantes y una dirección musical impecable. Toda la grabación es portentosa, pero a mi particularmente me emocionan el dúo de “Il barbiere…” y el fenomenal trío de “Armida”.
Tengo debilidad por Michael Spyres y en esta grabación sobrepasa mi entusiasmo, por calidad vocal, facultades, técnica y expresión. El ha quedado tan satisfecho del resultado del disco -que ha sido tan difícil de conseguir que se grabara- que al finalizar su comentario lanza un “Viva Italia!” y un “Viva Rossini!”.
Ambos cantantes agradecen la implicación de quien tuvo la idea de la grabación, de los sponsors, de Erato y de los técnicos de grabación; por lo que respecta a Brownlee es de justicia, pues en vivo cuesta oírle, salvo en teatros pequeños y en el inmenso Met, pero ahí todos sabemos por qué…En disco y DVD es impresionante.
Yo sí compro a Amazon, aquello que aquí no encuentro, y este disco lo recibí el lunes día 23 de este pasado noviembre, habiéndolo solicitado dos días antes -el sábado 21 por la noche-.
Este registro discográfico es imprescindible para todo amante de la ópera, del buen canto y especialmente para todos los rossinianos de pro, entre los que me encuentro.
Mi más sincera felicitación a los divos protagonistas y un recuerdo muy agradable para el tenor vasco Anduaga que no desmerece al lado de estos dos fenómenos del canto lírico.
M'agradaM'agrada