Ahir per la tarda en el cicle simfònic que l’Orquestra Simfònica del Vallès fa al Palau de la Música Catalana va tenir la lloc la versió semi escenificada o podríem dir que escenificada però sense escenografia de Die Zauberflöte que ha inaugurat la temporada 2020/2021 dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Aquesta representació s’hagués hagut de fer el passat 14 de novembre però es va posposar a causa de les  mesures extraordinàries imposades per a frenar la preocupant evolució del Covid-19 i finalment es va poder re programar per ahir. Penso que no hi ha havien gaires llocs lliures malgrat que la sala presentava un aspecte tristíssim, que en circumstàncies normals haguéssim titllat de fracàs, però en el context actual podem dir que es van esgotar les localitats. L’ocasió ho mereixia i els resultats malgrat alguns canvis importants respecte al repartiment de l’estrena a La Faràndula de Sabadell, també.

La versió va ser musicalment sencera però sense cap dels parlats i sense cap pausa, quelcom que va ser un handicap per a pròstates entrades en anys i estretors diverses de moltes de les localitats de l’històric edifici modernista.

El director titular Daniel Gil de Tejada lidera l’Orquestra Simfònica del Vallès en bona forma malgrat algunes inseguretats en els metalls, però va saber extreure de la formació simfònica un so polit i equilibrat, una agilitat discursiva i una transparència que va afavorir a algunes de les veus d’escassa projecció. No va ser una direcció memorable, ni que volgués demostrar genialitats que no venen al cas, va ser una direcció molt eficaç que va obtenir òptims resultats de l’orquestra i de la majoria dels cantants. El Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell, situat a dalt de la galeria de l’orgue, només va complir, millor la secció masculina que la femenina, però crec que com el del Liceu, necessita una renovació que no sé si com en el cas de la casa gran, es poden permetre.

A la part vocal vaig tenir dues grans decepcions, ja que estava molt interessat en escoltar el Papageno de Carles Pachón i la Reina de la nit de Sara Blanch, però cap dels dos van cantar en el concert d’ahir en el Palau, en el seu lloc vàrem escoltar a Quim Cornet, simpàtic i en la línia histriònica de tants i tants intèrprets del rol (això també es deu al director escènic) però vocalment molt poc satisfactori. amb problemes constants d’impostació, mostrant molt poca homogeneïtat en el color i problemes en el cant legato, mentre que  com a Reina de la Nit vàrem escoltar a Alba Martínez, d’escassa projecció vocal, tret dels encertats sobreaguts però que sense cap intenció punyent i dramàtica, no tenen cap mena d’interès per  a mi, una llàstima perquè la resta del repartiment va ser notable.

Marc Sala és un estilista  canta amb molt de gust i sap com utilitzar i projectar la seva veu, no generosa de volum, també cal dir-ho. Ahir després d’un primer acte distingit es va quedar sense veu ja es va percebre en les primeres intervencions del segon acte que hi havia algun problema i a partir de l’escena de les proves, mentre ell feia l’escena des de el costat esquerra de l’escenari un cover (suposo que un membre del cor per com anava vestit) de veu ingrata però que coneixia perfectament la part, ja que no va sortir amb partitura, va acabar la funció i a qui cal agrair molt la seva intervenció, així ho va fer el mateix Marc Sala que va voler que rebés els aplaudiments al seu costat.

La Pamina de la soprano barcelonina Serena Sáenz, ex membre dels diferents cors de l’Orfeó Català, va ser per a mi l’autèntica revelació de la representació. Projecció perfecta, línia exquisida, classe i distinció escènica, cant legato i estil delicat i seductor, tota una revelació. No debades ella va ser cridada per a debutar a la prestigiosa Staatsoper Unter den Linden de Berlín en una nova producció de Zauberflöte interpretant el mateix rol de Pamina. És extraordinària i en sentirem a parlar molt.

El baix canari Jeroboám Tejera va cantar un bon Sarastro. No té la rotunditat d’un baix profund però la projecció és notable i ben sonora, amb un color d’autèntic baix. Només algun dubte en l’afinació sortosament superat li podria posar com a retret, em va agradar molt.

Excel·lents les tres dames, encapçalades per l’extravertida i almodovoriana Eugènia Montenegro, Anna Tobella i la massa oblidada Marta Valero, que mai, mai mai em decep, van estar vocalment impecables i escènicament molt divertides.

També van estar excel·lents Laura Brasó, Mar Esteve i Cecilia Ferraioli interpretant els tres genis, de manera àgil i coreografiada amb encert.

Laura Obradors va cantar l’agraït rol de Papagena, sempre un èxit garantit sense fer res excepcional i Carles Ortiz va ser un Monostatos massa planer i poc sibil·lí. Feia més llàstima que por.

Pau Armengol va ser un sonor Orador, primer sacerdot  i Armat, mentre que Nacho Guzmán es va fer càrrec del segon armat i sacerdot, de manera més que solvent.

Gran èxit per a tots, sobretot per a Quim Cornet i és que ja se sap que en aquest rol si estàs simpàtic et guanyes al públic i per la pirotècnia d’Alba Martínez. També l’extraordinària Serena Saénz va tenir una reconeguda rebuda, però en comparació als resultats reals, molt menys del que es mereixia.

Una certa ambientació en les llums i el vestuari original de la producció de Pau Monterde, obra de Elisabeth Castells i Montse Figueres, amb el moviment escènic incorporant algun gag força divertit amb el canvi sobtat dels homes de Monostatos quan escolten les campanetes de Papageno, van afavorir una notable tarda d’òpera que hagués pogut ser excel·lent.