El 7 de març vaig assistir a un concert a l’Ateneu Barcelonés que dins de l’any Manén en ocasió del 50è aniversari de la seva mort, venia a ser una presentació d’aquest disc que avui protagonitza un nou apunt del blog.

L’obra per a veu i piano del compositor i violinista barceloní és actualment poc coneguda i només l’esforç, perseverança i diria que tossuderia de l’associació Joan Manén, han fet possible que s’hagi publicat en la seva integritat en format CD i també amb un llibre que les inclou totes per primera vegada.

En aquests disc se’n recullen 22: Les conc cançons alemanyes op A-4, les quatre cançons alemanyes op. A-10, les quatre cançons populars catalanes i les cançons Liebesjubel, Flecha, Balada, aquestes últimes pertanyents a les canciones ibéricas, les tres cançons Lo frare, Lo diví estel i Lo pastor i finalitza amb Amunt, Ufania i Esclat d’Amor. La majoria cantades en el recital de l’Ateneu i que ara he pogut gaudir sense els inconvenients acústics de la sala amb les finestres obertes barrejant el brogint dels vianants amb les inspirades notes del compositor català. Els texts són de Elsa-Laura i Ernst Wolzogen, Louis Zacharias, Margarete von Schuch, Tomàs Garcés, Luis Doreste o el mateix Manén.

En el CD els protagonistes són els mateixos, la soprano Júlia Farrés-Llongueras, el tenor David Alegret i el pianista Daniel Blanch, que és alhora el president de l’Associació Joan Manén i principal impulsor de la recuperació de l’obra de Manén.

És una veritable llàstima que un treball tan ben fet i curós no s’acompanyi dels texts perquè si bé en les cançons catalanes o les ibéricas no hi ha cap problema per captar la part poètica, ja que tant la soprano, com sobretot el tenor tenen una dicció claríssima i una cura extraordinària per transmetre el text, en les cançons alemanyes s’hagués agraït el text amb la corresponent traducció per a tots aquells que no dominem l’idioma. A la web de La mà de Guido es poden consultar, descarregar o imprimir.

La veu de Júlia Farrés-Llongueras em sembla més atractiva a la sala de concerts que no pas en el disc, això els hi passa a molts cantants, com també succeeix a l’inrevés en aquelles veus de poca projecció però aquest no és el cas. Està clar que és una cantant refinada que coneix molt bé aquest repertori i el fa arribar de manera brillant, però més en el directe que no pas en el disc on m’ha semblat més distant i no tan comunicativa com a la sala de concerts.

El cas de David Alegret és tot un altre, el timbre característic de tenor líric lleuger, incisiu i timbrat, està curosament treballat per transmetre molta emoció en les interpretacions intenses i expressives, amb detalls d’elegant musicalitat i sentiment, subtileses i també esclats de rauxa, especialment notòries en les quatre cançons catalanes que Manén va dedicar al tenor Viñas i que també van fer seves molts altres cantants del seu temps, com el tenor esmentat, la soprano Mercè Plantada, Conchita Supervia o el tenor Ludwig Walther, com ens fa saber el mateix Daniel Blanch en el insuficient llibret que acompanya aquest deliciós CD. No perdem ni una paraula dels texts cantats per Alegret i això és absolutament imprescindible i d’agrair. Bravo!

Magnífic acompanyament pìanístic que evidencia les virtuts d’un músic inquiet, versàtil i que mostra les diverses influències rebudes i que s’allunya dels clixés racials de la majoria de músics que van trobar un filó amb l’exotisme folklòric de la tradició hispànica.

Caldrà que segells com La mà de guido, degudament esponsoritzats per les institucions musicals del país ampliïn el catàleg gravat de l’obra, sobretot penso en les seves òperes que tant relleu varen tenir a principis del segle XX en el mateix Liceu i que s’han quedat per sempre més adormides. Atenent a la qualitat i heterogeneïtat de les seves cançons non es fa gens difícil pensar que les seves òperes mereixen una oportunitat de tornar a ser escoltades. Si no fóssim tan acomplexats….

El disc es pot adquirir clicant sobre l’enllaç de la discogràfica: La mà de guido

Podeu escoltar-lo també a Spotify