Karita Mattila (Ariadne) a la ROH Covent Garden 2014 Fotografia: Tristram Kenton
Feia bastant temps que no sabia res de Karita Mattila lla, tot i seguir cantant espaia molt més les seves actuacions i segons Opera Base aquest 2014 només ha cantat Jenufa a Helsinki durant els mesos de gener i febrer, aquesta Ariadne auf Naxos a Londres, que és el seu debut en el rol, i els mesos d’octubre i novembre altre vegada Jenufa però a Hamburg. Al 2015 cantarà Ariadne a Paris (gener/febrer) i els mesos d’abril i maig Siegliende a Houston. Possiblement hagi cantat i cantarà a més llocs, però és obvi que ha espaiat molt les seves actuacions i s’ho ha pensat molt abans de fer front a la Primadonna i a Ariadne en la genial obra de Strauss.
L’espera ha merescut la pena tot i que ha trigat massa i ara si només s’escolta (malauradament no se si existeix un vídeo d’aquesta representació) algunes de les sonoritats fan emergir una emissió que denota el pas dels anys tot i mantenir la classe que sempre l’ha caracteritzat, però no hi ha dubte que necessita del magnetisme que desprès en les seves actuacions (només veure la fotografia de l’encapçalament de l’apunt s’evidencia la personalitat i la classe de les més grans). La soprano finlandesa continua lluint un esclatant i lluminós agut que ataca sense cap tipus d’ajuda i la veu ha guanyat en el registre greu, tot i que el color canvia. El fraseig continua sent elegantíssim però ardent, i sap donar en el seu cant durant l’òpera el prudentment distant abandonament, l’altivesa i la serenor d’una deessa. Moltes sopranos quan fan front a aquest rol l’envolten d’un distanciament hieràtic, en canvi Mattila s’implica molt més del que es podia esperar d’una soprano tantes vegades titllada de freda. Debut tardà però encara magnífic.
Aquí teniu el seu “Es gibt en reich”
Al costat de Mattila trobem la Zerbinetta de Jane Archibald que ja va ser protagonista d’un altre apunt (Baden Baden 2012) i que estant lluny de ser una grandiosa Zerbinetta (no fa allò que jo espero d’una soprano que fa aquest rol) queda digne, però se suposa que una Zerbinetta ha de tenir en els sobreaguts estratosfèrics una de les seves targes de presentació, doncs bé no és el cas. El compositor és la mezzosoprano Ruxandra Donose que l’any vinent debutarà al Liceu (crec) amb la Despina de Così fan tutte (primer repartiment). La mezzosoprano romanesa és impetuosa i càlida, la veu és una mica indefinida, com acostuma a passar en les cantants que sovintegen aquest rol, però l’adequació amb el rol és total.
Així va cantar “Seien wir wiedergui”, l’acompanya el veterà i venerat baríton Thomas Allen com a mestre de música.
i ara escoltem a la soprano canadenca (Nova Escòcia) Jane Archibald com resolt l’agraïda i difícil papereta de Groβmächtige Prinzessin”
L’impossible rol del tenor i Bacchus el canta el tenor alemany d’arrels italianes Roberto Saccà, que mai haguéssim arribat a apostar amb la trajectòria que havia dut fins fa poc, que acabaria fent ( no sent) rols de heldentenor, però ja va ser un irregular Walter en Meistersinger a Salzburg l’estiu passat i ara ens sorprèn amb aquest Bacchus del que pocs en surten tan aparentment indemnes com ell, això sí, el timbre no és gens seductor.
L’escoltem en el gran duo final amb Mattila i la intervenció final de les tres nimfes Fomina, Cargill i Howarth.
Com a Harlekin trobem al cada vegada més assentat baríton Markus Werba, molt expansiu, mentre que el mestre de música del ja esmenta Thomas Allen, denota que el temps passa per tothom però alguns saben adaptar-se i reciclen la seva carrera atenent a les seves possibilitats actuals, quelcom que molts no han sabut, no saben i no sabran fer mai.
No us havia dit que la direcció corre a càrrec del mestre Pappano que es guanya amb escreix el sou de director musical de la ROH, ja que sortosament per a ells (orquestra, cor, cantants i públic) hi dirigeix molt. No és en Strauss on més m’agrada però el nivell és molt alt. La transmissió radiofònica el deu perjudicar ja que hi ha moments d’equilibri i sonoritat, no gaire afortunats. A part d’escoltar-lo en tots els fragments que us he deixat fins ara, us deixo la deliciosa filigrana de l’obertura del pròleg.
Us deixo a continuació els enllaços de l’àudio
Richard Straus
Ariadne auf Naxos
Òpera en un pròleg i un acte llibret de Hugo von Hofmannsthal
Primadonna/Ariadne: Karita Mattila (Soprano)
Der Komponist: Ruxandra Donose (Mezzo-soprano)
Zerbinetta: Jane Archibald (Soprano)
Der Tenor/Bacchus: Roberto Saccà (Tenor)
Ein Musiklehrer: Thomas Allen (Baríton)
Der Haushofmeister (rol parlat): Christopher Quest
Ein Offizier: David Butt Philip (Baríton)
Ein Tanzmeister: Ed Lyon (Tenor)
Ein Perückenmacher: Ashley Riches (Baríton)
Ein Lakai: Jihoon Kim (Bass Baríton)
Harlekin: Markus Werba (Baríton)
Scaramuccio: Wynne Evans (Tenor)
Truffaldin: Jeremy White (Baix)
Brighella: Paul Schweinester (Tenor)
Najade: Sofia Fomina (Soprano)
Dryade: Karen Cargill (Mezzo-soprano)
Echo: Kiandra Howarth (Soprano)
Royal Opera House Orchestra
Director musical: Antonio Pappano
Royal Opera House Covent Garden de Londres, juliol 2014
ENLLAÇ ÀUDIO mp3 (2 arxius)
https://mega.co.nz/#F!rU9HzRaY!P2jTgYnu0PKow5p6Pbb0NQ
Bon dissabte estiuenc!
IN FERNEM LAND 
Els que no acostumem a baixar-nos els enllaços agraim els talls que al llarg del post ens ofereixes. L’audició directe i inmediata d’allò que expliques és molt gratificant. Si a més em portes una obra tan magistral per la que sento especial devoció i amb cantants més que notables (Mattila, Archibald, Allen, Saccà,…) sota la direcció de’n Pappano, doncs tot plegat fa un inmillorable inici de cap de setmana. Al duet Strauss/Hofmenstal els hi va “sortir” una segona versió de l’Ariadne per el goig de viure l’òpera en tota la seva dimensió. Una meravella.
M'agradaM'agrada
La solució trobada finalment va ser millor que la inicial de representar l’adaptació de Le Bourgeois Gentilhomme i l’òpera després, tal i com es vare fer a Salzburg fa dos anys. AMb el pròleg musicat és guanya coherència i un personatge essencial, el compositor. La primera versió és interessant però si l’òpera en el seu conjunt hagués quedat com es va fer inicialment, no hagués tingut l’acceptació unànime que té ara com a obra mestra sense discussió.
La versió de la ROH té el segell de qualitat del Covent Garden però en altres ocasions han arreplegat un equip de cantants més excels, tot i que comptar amb el debut de Mattila per aquest rol ja és tot un referent.
A nivell europeu penso que actualment no hi ha teatre que pugui fer ombra a la ROH, és el primer.
M'agradaM'agrada
De acuerdo en “Ariadne”, cuánto tiempo sin escuchar a Karita Mattila…¡Gracias por los enlaces, Joaquim!¡Buen fin de semana, infernems!
PD: momento frívolo. Encontré a Ed Lyon por la calle…¡Qué amable, agradable y guapo!
M'agradaM'agrada
El momento frivolo tiene su qué, los directores de escena le hacen aligerar de ropa a la primera de cambio y a él creo que le encanta.
https://www.google.es/search?q=Ed+Lyon&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=yjnKU_mAFumg0QXPsIBI&ved=0CAkQ_AUoAg&biw=1366&bih=643
M'agradaM'agrada
Me ha gustado Karita Mattila y me ha casi horrorizado Zerbinetta con sus chillidos constantes; Incomprensibles los aplausos finales para esta última, a no ser que su canto fuera acompañado de una actuación brillante.
Yo prefiero la versión definitiva de esta ópera a la primera. El personaje del compositor y su desesperación al ver cómo van a tratar a su ópera lo encuentro un auténtico hallazgo, lleno de originalidad que hubiéramos perdido si sólo conociéramos la versión original.
M'agradaM'agrada
Molt bona Karita Mattila. El repertori wagneriano-straussià és el seu. Perdona que esmente wagner, però és que és la seua especialitat amb Strauss. La seua Eva en Meistersinger-2 de Solti, una meravella, com la del MET amb Levine-Shrenk que ja sé no et fa molt, a mi si. Els seus Rozenkavalier són meravellosos. Seguint en Strauss, aquesta dona fa una Salomé estupenda. Com la del mateix MET, on va ser censurada pel lobby, que això és el que toca. Conec el tema per un amic americà. Doncs bé, en el ball dels Set Vels, Karita va seguir el llibret i va quedar-se amb els seus hermosos pits a l’aire en algunes ocasions o fue un atractiu nu integral en altres. Els censors tenien ordre d’apuntar la càmera cap un altre costat. D’això se¡n diu “llibertat artñistica”. Afortunadament, hi ha fotos per exprés desig de Karita. Jo les tinc via el meu amic. Les feren els músics en els assajos. Repulsiu el “lobby” que te la pasta i mana. repulsiva la seua actuació no permetent un nu molt natural i artñistic i callant quan els destinataris dels seus diners es dediquen a assassinar xiquets i bebé de menys de dos anys. Això no els “espanta”. Aquest terrorisme d’Estat, el pitjor, és una cosa que no els molesta; sí que es represente una òpera on els “dimonis” són ser humans encara que no siguen del poble elegit per Déu. Perdona si molesta el comentari, però acabe de vore les fotos dels xiquets assassinats per soldat pagats pel “lobby” i m’ha vingut al cap el cas de Karita. Quan un exèrcit assassina xiquets innocents, callar és ser còmplice.
M'agradaM'agrada
Els Meistersinger del MET són musicalment i vocalment esplèndits. La fascinació escènica acaba als 5 munuts de iniciats cada nova escenografia. No hi ha res més en el muntatges de Otto Schenk, que una malaltissa reproducció de totes les acotacions del llibret, però sense cap altre desenvolupament dramàtic que vagi a la recerca d’aspectes amagats o a desenvolupar.
Mattila és una cantant que ja em va deixar estorat la primera vegada que va cantar al Liceu, en un recital que molts li van perdonar la vida, era poc coneguda i molts s’apunten al bravo quan el cavall és guanyador.
Ara ja han passat els seus millor moment però manté un nivell molt bo. Ha trigat massa a fer l’Ariadna i no sé si ha arribar a fer la kaiserin, però ara ja és massa tard, com possiblement ho és pensar en una Isolde, però no hi ha dubte que la consistència d’aquesta veu i la intensitat de l’artista fa pensar en èxits garantits.
La Leonore del Liceu va ser bon, però menys que la del mET amb la mateixa producció. Si nop fos perquè tot aquest repertori crec que el trigarem a gaudir en els propers anys del Liceu que s’albira, m’agradaria creure que pot fer un Capriccio sensacional i qui sap si una Helena Egipcíaca o una Daphne.
L’altre tema, el del puritanisme ridícul del lobby que manté el MET, és efectivament una vergonya, però com que el teatre no és una institució pública i es deu als seus protectors i espònsors, per garantir la seva continuïtat, tristament s’ha de doblegar a les exigències del “accionariat”, per dir-ho d’una manera prou gràfica, encara que no es tracti d’una societat anònima.
AH! i m’he permès corregir la boba per bona i esborrar el comentari que ho corregia. Suposo que he fet bé.
M'agradaM'agrada
Primer que res, agrair-te, Joaquim que sigues una de les poques persones amb cultura capaç de llegir més de quatre línies. Et dic això perquè en un altre lloc una persona va contestar-me dient que no anava a fer-ho “porque a mi juicio su intervención es un poco larga”. És un tema que clama al cel i que recorda “1984” i la “nova-llengua”. Som robots que no poden escriure més que sms o xat màxim 150 caràcters… En segon lloc allò de “Boba”, és clar que volia dir “bona”.
Anem-hi. Ja sé que Herr Otto no et va. A mi sí. No passa res. Pense que en els llibrets hi ha el que hi ha i no el que s’inventa un il·luminat per a prendre els cabells. Mai podré engolir-me les rates de Lohengrin, m’estime més un cigne.
En el cas de Meistersinger era l’única obra de wagner amb qui no podia. Amb Otto Schenk vaig vore la llum. Detallista total. Fins i tot els estris del sabater eren d’època. Per fi m’interessà l’òpera i vaig gaudir-ne. Acting. No estic d’acord que aquest senyor no faça actuar. Basta en observar Becmesser i lo bé que ho fa, com de bé està construïda la seua psicologia, etc. Són exemples. Això és el que ha de fer un bon director d’escena: fer comprendre l’obra. Els anteriors regisseurs – que queda molt bé – desfeien l’obra i jo m’avorria i no comprenia res. La rebesnéta fue uns Mestres Pintors per al fem. Una xorrada. Els tinc perquè és un regal. Ni punt de comparació.
El mateix dic de Rosenkavalier. Una preciositat plàstica i interpretativa. Trobe que tan la Mariscala com el Baró en els dos casos actuen perfectament. El segon queda molt divertit.
Hi ha qui espera alguna “novetat”, “ser sorprés”. Molt fàcil, quan vages a vore “Rigoleto” que sona una jota seguida d’una polca i que els cantants, vestits de marcians ballen “Los pajaritos”. La lletra, la del Hime de Pemán braç enlaire. Novetat total… Jo crec que hi ha uns límits que no es poden passar. No es pot fer irreconeixible una obra. No es pot ambientar “Parsifal” en el Pol Nord, com va fer un paio per ací, i que després de sentir-se “Redempció al redemptor” surta un OVNI volant amb la figura del desconxat Palau de les Arts. Fins i tot algú va aplaudir per la genial ocurrència. Dirigia el recentment Maazel, molt malament per cert, amb la pasta que cobrava.
Gràcies per la correcció. Quina ficadura de pota. Sí, Karita ja està major i haurà de buscar papers adequats al moment vocal, però el seu paisà matti Salminen, el meu primer Hagen i Doland en directe – i semi-déu meu – també té els seus anys i segueix defensant-se. Això sí, per culpa de Decker i la seua mania de les cadires, quasi cau del cadirot de quatre metres del Liceu i s’esconya. La “cadirota” era el símbol del Poder. I ja acabe. En el capvespre del real hi va posar cadires a punta pala, doncs bé. Passà el que hi havia de passar. Siegfried havia de córrer per sobre i es va pegar una … que li costà alçar-se. És que hi coses ridícules. En canvi, Decker em deixà meravellat en una òpera que no coneixia al Liceu “La ciutat morta”. Una passada i tot un plaer. En aquest cas no desbarrava resecte del llibret.
Una abraçada.
Regí
PD. Pega-li una miradeta al bloc d’Atticus i voràs el que ens espera. Pera començar “Los miserables, el musical”, “Luisa Fernada” i poc més. De vergonya. I encara gràcies a far Helga, que s’ha folrat perquè no se’n va.
PD2. A vore si trobe les fotos de Karita i te les envie. Em fa gràcia perquè hi ha una versió molt bona i moderna que inclou actor porno amb exhibició del seu “talent” i ningú no protestà. Una excel.lent producció.
M'agradaM'agrada
“Manon Lescaut”, “Don Pasquale”, “Norma”, “Nabucco”.
M'agradaM'agrada
M’ha agradat molt Mattila, la resta són bastant discrets.
M'agradaM'agrada
La més discreta és la Zerbinetta, tot i que el Bacchus de Saccà no té l’heroïcitat que m’agradaria i la veu és ingrata.Però a mi m’ha agradat el compositor, no diria que és discret.
M'agradaM'agrada