Victor García de Gomar, fotografia gentilesa de la web del GT Liceu
No ha estat gaire afortunat l’actual director artístic del Liceu a l’artícle que ha publicat a la revista Núvol, revestit d’una suposada entrevista d’Aina Vega que és qui ho signa, quan qualifica de tietes de l’eixample al públic tradicional que suposadament desitja més que li programin Tosca que no pas Wozzek.
La revista Núvol va dirigida a un públic culte, sensible i erudit, no en tinc cap dubte però precisament per això crec que no era necessari un embolcall, sobretot a la introducció, tan farcit de pedanteria poètica sense gaire substància, una filosofada que concreta poc allò que crec és vol acabar venent i què és sota el meu punt de vista un projecte cultural del principal equipament d’aquest sector del país, i que no només es concentra en l’òpera, malgrat que aquesta sigui per quantitat de funcions, la principal activitat del Liceu.
Aquest projecte és el que sempre he demanat en la meva carta al reis, any rere any, als responsables del teatre, i aquest projecte que ens planteja Víctor Garcia de Gomar, de moment està més farcit de fum (això si d’essències perfumades), que no pas d’un contingut tangible, potser per por o potser perquè en realitat el projecte es va fent sobre la marxa i la disponibilitat de les agències artístiques amb les quals el Liceu treballa, són la que realment acaben fent “el seu projecte”. El de Víctor García de Gomar queda ara per ara confós i diluït en una nebulosa ben intencionada de grans frases, molta poesia brossiana i poc contingut veritablement engrescador per a les tietes i però jo també diria que `per als under35, a qui tot això encara no els importa gaire, per 15€ entren al Liceu a veure que els hi fan. Tot això que en a mi i a tants altres que ho hem llegit ens continua neguitejant, no és pregunta, ni s’explica ni tan sols s’intueix en un article que no qüestiona res.
Potser ens caldria saber i ningú ho pregunta, si el Conseller de Cultura (n’han passat tants darrerament que no sé si hi tenen res a dir en tot això o si és o no és una eïna d’aquelles anomenades d’Estat que ens de donar visió al món) i en conseqüència el govern de Catalunya té un projecte clar i definit per a la CULTURA en majúscules i quin paper i juga aquí el Liceu. Sovint crec que li atorguin el percentatge més alt d’assignació econòmica i es desentenen de la resta, deixant als responsables que facin la seva. Potser seria el més aconsellable? Com menys política i polítics millor? Aquí comença per a mi el meu primer dubte i a partir d’aquí:
El projecte actual és tan poc concret, tan multidisciplinar i polièdric que no s’entén, o sóc jo que no tinc el màster necessari per seguir-ho adequadament?. Tenim un problema de comunicació o és que en realitat continuem sense tenir un projecte pel Liceu? Què ha de diferenciar, si és que ha de diferenciar-se el Liceu dels altres teatres d’òpera? Amb que hem de ser un referent,, quin és el pol d’atracció que ha de fer venir públic d’arreu a Barcelona per anar a l’òpera? Això ho pretén el Liceu?. Com vol atraure nou públic i com vol fidelitzar al que li queda aquest projecte?
Del titular es dedueix que vol que deixem de tenir por al repertori del segle XX i acceptem amb escalfor i engrescadora il·lusió les noves propostes del XXI. Vol dir que de recuperació de repertori, sigui català o no, ens n’hem d’oblidar? La recuperació del patrimoni operístic català forma part del projecte? Hi ha col·laboració amb l’ESMUC i amb el Museu de la Música i la Biblioteca de Catalunya on s’amaguen partitures potser dignes de recuperar i de ser representacions al mateix Liceu o en altres teatres de Catalunya sota el paraigües del projecte Liceu? L’any Manen ha passat o passarà pel projecte Liceu? Això sembla que ja té resposta i això que el compositor va estrenar molt i va deixar pendent d’estrena una òpera que seria un projecte molt interessant. Qui decideix quins són els nous compositors dignes d’estrenar a la casa? Quantes preguntes i tot just acabo de començar a meditar sobre el que ens diu i no diu el director artístic.
El projecte té en compta una segona sala on representar òpera de cambra o barroca tan poc adient a les dimensions de la sala actual i així facilitar la simultaneïtat de propostes? El projecte té present una col·laboració amb els conservatoris de cant per començar a donar espai al millor de cada casa?. El projecte té acords amb l’Institut del Teatre per donar cabuda als escenògrafs, figuristes, dissenyadors de llums i coreògrafs que surten de les noves fornades per participar en les propostes de noves produccions que s’han de promoure des del Liceu al món? El projecte compta amb fer espectacles itinerants per Catalunya o deixa que aquesta tasca essencial la facin els AAOS en una mai prou lloada iniciativa?
Què el públic té por al segle XX és una realitat inqüestionable, ja siguin les tietes de l’Eixample, com les Londres, Paris, Berlín, Milà o New York, només cal fer una ullada a les temporades dels principals teatres europeus, ara i abans de la pandèmia, per constatar-ho, ja siguin teatres públics (la majoria) o privats. A taquilla ven el que ven i en la majoria de teatres hi ha la mateixa cinquantena de títols que van rotant, amb excepcions per aquí i per allà que intenten donar aquell segell diferencial de creació, innovació o recerca que acabi prestigiant per sobre dels altres la seva oferta. Però un projecte (allò en el que mai havien cregut l’equip del Sr. Guasch que fins i tot en feien mofa) no és només la programació, els títols llaminers i els directors i cantants que els acabaran portant a terme, això sembla fàcil i aporta poc valor afegit. El projecte inclou tota una sèrie d’activitats que impulsin el teatre en un termini mitjà a situar-lo al capdamunt del rànquing que pugui arribar (no ens enganyem) segons el pressupost del que es disposi. Amb el que té ara el Liceu mai podrem situar-nos a la primera divisió, però si podrem oferir amb una orquestra i cor de nivell consolidat i sense malbaratar en projectes que no porten enlloc més enllà d’un superficial i estèril màrqueting i sense inversions gasives, a assumir reptes importants i fins i tot referencials. Si l’objectiu és La Monnaie, segurament anem bé. Si l’objectiu és l’òpera de Roma, nom ho yinc tan clar.
Al final el que es valora i admira pel gran públic, certament, són els títols i els cantants, però si ens quedem aquí sense haver fet una feina prèvia, la curta obertura del diafragma ens donarà un resultat decebedor, entre altres coses perquè només amb el repertori ja no arribarem ni a un consensus entre els interessats. Ja coneixem la dita ben catalana de tants caps tants barrets i tots portem la nostra temporada ideal a la cartera per tant un director artístic ha d’estar per sobre d’això però ha d’oferir coses tangibles i ho ha de saber explicar bé. Tot i així el Mozart 4 Wagner 0 és una provocació? No, ni això, és una oportunitat de tenir a Minkovski treballant amb l’orquestra i el cor del Liceu amb la propina de Dudamel amb obres del mateix compositor. Fes aquesta reflexió i no intentis disfressar-ho amb frases que no diuen res. Noms de prestigi que convenen al capdavant de l’orquestra per assolir aquest nivell orquestral desitjable i un estímul pels músics. Chapeau!. Però això forma part realment del projecte o és una oportunitat al vol o una jugada de l’agència artística predominant a la casa que proposa i imposa? Tindrà continuïtat aquesta col·laboració de Dudamel i MInkovski amb el Liceu o a mida que l’activitat operística torni a normalitzar-se arreu deixaran de venir?
Programar i sense anar a les juràssiques i valuoses temporades del teatre privat on no hi faltaven estrenes del XX (feu una ullada a les estrenes absolutes o de l’Estat fetes al Liceu) i títols recuperats del segles anteriors, no és qulcom que no s’hagu fet fins ara. No s’ha d’oblidar la gran tasca feta des de l’any 1990 amb Albin Häsenroth fins al 2013 amb la dimissió de Joan Matabosch, en el teatre, on s’ha fet un gran i veritable esforç per posar-nos al dia d’unes mancances imperdonables. Curiosament els 4 títols del XX que Víctor Garcia llueix com a perles de gosadia tensional d’aquesta propera temporada, els hem vist en els darrers 20 anys: Ariadne auf Naxos, de Strauss; Wozzeck, de Berg; War Requiem, de Britten, i Pelleás et Mélisande, de Debussy. Tret de la proposta escènica del Rèquiem de Britten, que si vàrem gaudir en la tradicional versió concertant en la programació de la temporada (2009/2010), jo crec que aquests títols no tensen res, potser caldria haver programat altres Strauss més oblidats, però el debat no és si voldria aquests títols o uns altres, si més no no és el debat que m’interessa arran d’aquest article.
Si ens he de supeditar a 9 títols operístics per temporada, quelcom que potser caldria començar a debatre si el model de temporada no es podria variar fent menys representacions de la immensa majoria de títols que hipotequen sense gaire sentit tota l’activitat i impossibiliten la simultaneïtat de títols, i canviar el règim i el concepte d’abonaments, si ens hem de supeditar a aquests nombre minse de títols (un per mes), aleshores el que es demana és equilibri, i el projecte ho ha de ser d’equilibrat i si es produeix un desequilibri tan clamorós com aquesta temporada vinent no es pot farcir sota un projecte buit titulat paradís en el que les òperes programades s’adapten amb calçador. No, el projecte ha de ser clar i ben explicat, a curt, mig i llarg termini,. On som ara, on voler ser dintre de 5 anys i on volem ser al al 2035.
Aquesta propera temporada entre el 7 i el 25 d’abril pujaran a l’escenari del Liceu 3 òperes diferents, totes elles de repertori i només amb 4 representacions per títol. Si es pot fer aquest any, tot i les particularitats de la proposta Minkovski, l’orquestra serà la del Liceu i el règim d’assaig serà tan intens com si es tractés de tres títols de compositors diferents. Si és pot simultaniejar el proper any es podrà fer sempre i obrir el ventall de possibilitats de ,més títols i més escoles i estètiques musicals. Això també és Projecte
Per l’òpera contemporània està bé el projecte estudi que proposen per arribar a programar a la sala gran un títol d’un compositor que el públic prèviament hagi celebrat a ela programació del Foyer. Crec que si les obres de Guinjoan i Casablancas van obtenir una rebuda freda és per que no van agradar, potser no eren bones òperes, es pot dir això o està prohibit? Perquè això no va succeir amb l’obra de Benjamin representada aquesta temporada, per a mi el millor de tot el proposat, amb gran èxit de crítica i acceptació del públic. Potser és que Benjamin sap escriure pel teatre i Guinjoan i Casablancas als qui no els retrec la seva vàlua com a compositors, no en sàpiguen i a més a més s’envoltin de llibretistes tant o menys dotats per l’escenari, com ells mateixos. Potser el problema de l’òpera del segle XXI, com la del XX, el XIX o el segle que sigui ha de ser bona per agradar. ha de connectar per agradar i ha de motivar les emocions emocions que es van trobar a faltar en els dos compositors i les seves estrenes liceistes.
El programador no és lliure del tot, diu, és clar que no, ni de programar només el que a ell li agrada o el que a ell li agradaria programar, però supeditar les temporades i els casts a les agències dels cantants si que hauria de ser alguna cosa que s’hauria d’evitar, A una gran figura estimada pel teatre se l’ha d’invitar que digui que voldria cantar, això s’ha fet, es fa i es farà, crec que és bo mantenir als cantants extraordinaris i estimats fidelitzats al teatre i el públic (les tietes sobretot ho agraeixen molt) és quelcom valuós per la pròpia institució, ara bé que això suposa comprar paquets de cantants per poder comptar amb segons quin divo/a, si en aquest paquet s’inclouen espècimens de qualitat ínfima aleshores el Liceu hauria d’incloure en el seu projecte la negativa, primer perquè la institució no ha de permetre en cap cas la baixa qualitat dels components de les seves produccions i per tal calen audicions prèvies i després perquè hi ha cantants d’aquí que esperen oportunitats que no arriben. És una qüestió de cultura i projecte nacional, d’inversió i entusiasme per la nostra gent.
Potser no podrem ser mai un teatre de primera, però si un projecte diferent que ajudarà a veure el món de l’òpera de manera diferent i ves per on esdevindrem model amb pressupost mediocre.
Wagner!, ui! a qui si que fa mal l’entrevista. 700.000€ de pèrdua cada títol programat, renoi no sé com s’ho fan als altres teatres del món, bé si que ho sé, acontentant tietes que ajuden a finançar el dispendi. Entenc que amb la situació passada fos el primer perjudicat, però Wagner ni que sigui en forma de concert mai hauria de faltar, sembla que ara mai falta Handel, representat o en forma de concert, però el tenim aquí gràcies a luxosos concerts de bolos internacionals que abans passaven pel Palau i ara han traspassat La Rambla Magnífic!, no em queixo, però Wagner també hi ha de ser. No és una obligació de fet fa 5 temporades que per una raó o una altra cau del cartellone i estem orfes. No hem fet cap protesta ni estripem l’abonament per això (jo ho vaig fer per un tema més global), però es tan gran la seva importància en la història de l’òpera i en la dal Liceu, que no hi pot mancar, com no hi manquen a les grans cases en les pretenem emmirallar-nos. Crec que un director artístic mai pot utilitzar aquest argument econòmic per dir que no es programa, Wagner i ha de buscar els mitjans per torbar els ingressos que ho pugin fer possible. El projecte també es prestigia amb el que es programa i en cap cas es pot vendre com un generador de tensió entre el públic a Wagner i si no el tenim a ell ja en buscarem altres com si el prestigi fossin aquelles obres o compositors que poden semblar incòmodes. Pretén que els quatre títols que tensionin la 2021/2022 supleixin la manca de Wagne, quan no fa gaire, Wagner, Strauss, Berg i Britten es trobaven en la mateixa temporada i tothom, tietes incloses, ben contentes (aquestes per això, si també hi havia Verdi, Puccini, Donizetti i un Massenet per exemple)
Amb Mozart el Liceu ja no té cap deute, això ho pot dir, tret del dos títols més primerencs crec que ja ho hem vist i revist tot i amb els títols programats aquesta propera temporada encara menys. Cal ser rigorós perquè el deute ja comença a ser wagnerià, per no parlar dels deutes amb Zemlinsky, Rimski, Glinka, Smetana, el mateix Txaikovski de qui sempre veiem els dos mateixos títols, Schreker, Korngold, Zandonai o per no parlar de Rossini, de qui encara queden òperes cabdals per estrenar o afegir-nos a la recuperació que comença a haver arreu dels títols de Meyerbeer, Mercadante o altres Donizzetti que també són possibles. El públic també ho vol això i això també ho ha de tenir present el projecte i també hem de ser originals i crear tensions, il·lusions i emocions amb aquests compositors..
Castellucci sembla ser el gran guru pel Sr. García de Gomar, podríem estar hores discutint al respecte de la dictadura dels directors d’escena al capdavant dels teatres i les adulteracions que fan de les intencions dels autors per proposar-nos les qüestions existencials de la nostra vida i del nostre futur. No estem exigint en excés a unes obres que no tenen cap importància filosòfica i existencialista més enllà del virtuosisme vocal pel que van ser escrites?, una transcendència i una capacitat de transformació social, petulant i ridícula en obres que eren pur divertiment, productes comercials del XIX ara han de ser un missatge transformador de les nostres mancances i frustracions? Escolti, la Lucia di Lammermoor mai podrà ser res més que el que és, un relat romàntic per a lluïment de sopranos i tenors, que per molt que algú es proposi que em faci reflexionar entre la bogeria de la protagonista i el Covid19 no ho aconseguirà. Estem caient en una decadència amb ínfules de transcendència intel·lectual alarmant. Potser les obres mestres precisament perquè són mestres són atemporals i el seu missatge és universal i per tant permeten altres visions, però la majoria de les òperes ni ho pretenien els seus compositors i llibretistes en el moment de l’estrena ni les divagacions actuals dels regisseurs ho aconsegueixen permetent un altre nivell d’interpretació i lectura. Compte! perquè hem deixat que la cosa anés tan lluny que fins i tot pretenen que ens empassem que Isolde abandoni a Tristan a la parada del metro de Chatêlet a Paris, després d’haver cantat un moment que ens hauria d’haver trasbalsat a ella i a nosaltres a una mort per amor gloriosa i l’únic que hem visualitzat és que minuts abans li tona l’anell i després de cantar-li el libestod més que les quaranta que és el que semblaria pel que veiem en escena, marxa de bracet amb un xicotet que podria ser el seu fill com a mínim. Si els teatres aferrant-se ala llibertat de cració permeten aquesta berració i adulteració de l’obra que sistemàticamnet és rebutjada pel públic, això té els dies comptats, Sortosament tots tenim al cap memorables propostes d’aquesta obra que deixen sense arguments als que poden creure que sóc una tieta més. Això tancant els ulls i oblidant el que ha passat a sobre de l’escenari tres hores abans potser s’aconseguirà, però d’altra manera la indignació ens desvia tant de l’essència que ens fa protestar amb violència al públic que acaba una vegada més sent víctima d’aquest debat que només interessa als directors d’escena, a qui els ha contactat i a l’equip que treballa amb ells i que cobren fortunes., EL QUE ENTENC COM A PROJECTE TAMBÉ VOL DIR ESCOLTAR AL PÚBLIC. I quin cost tenen les produccions i quin estalvi suposaria començar a pensar com els germans Wagner en el Neue Bayreuth, gastar el mínim per oferir el màxim i innovant. El dispendi escènic és enorme i les produccions coproduïdes que normalment no es tornen a reposar, signifiquen un dispendi si més evitable.
No parlaré del Don Giovanii representat a Salzburg i que no he pogut veure encara, obra del Sr. Castellucci, només li dic al director artístic del Liceu que si aquest gran filòsof i arquitecte incorpora o treu coses de la partitura de Mozart, ja em pot anar venent fum ben perfumat, perquè aquí ja hem topat amb el darrer límit, després de carregar-nos els text, posar ma a la partitura. Ho lamento però no li compro i això que tenia moltes esperances en el que de mica en mica no es confirma res.
I finalment, no me’n podia estar de parlar de les tietes de l’eixample. M’ha molestat molt el terme per identificar a una certa part del públic que s’estima més una Tosca que Moses und Aaron. Sé que la intenció no era ofendre, ja que el Sr. Víctor García de Gomar, amb qui he parlat alguna vegada, és molt respectuós, educat, culte i refinat, allò que molts diuen un Sr. de Barcelona tot i que encara no té la cinquantena, i amb ell no li escau l’ofensa, però el terme tieta de l’eixample no és afortunat perquè ridiculitza una part fonamental del públic que fins ara era qui mantenia la fidelitat de l’abonat al teatre. Un públic que se l’ha de respectar i considerar, amb qui s’ha de comptar a l’hora d’omplir l’aforament contractant les millors veus, no mitjanies com s’està fent amb els grans títols (Bohème o Traviata d’aquest any sense anar gaire lluny). És un públic tradicional en l’estètica i en les propostes, però expert i intransigent amb la poca qualitat tenint en compte que el Liceu sempre ha estat un teatre de veus i si això falla i només deixeu els títols, i si les tietes no entenen el que veuen acabaran abandonant avorrides el teatre, i sense tietes no hi ha Wotan que aguanti el Paradís.
I ja posats a col·locar la cirereta al pastís hi ha molts tietes amb barba i bigoti i procedents d’altres barris barcelonins i fins i tot “de la comarca nos visita” que fan sostenible el Liceu, ho dic per allò de ser políticament correcte, no sexista, ni classista. De bon rotllo.
Si voleu llegir l’article, aquí us deixo l’enllaç.
Víctor García de Gomar: “Hi ha públic que encara té por de les obres del segle XX”
IN FERNEM LAND 
El “Don Giovanni” de Salzburgo, ay.
😭😭😭😭
Tan sólo basta ver el antes y durante la obertura; una tontería más.
Y ya luego…Incalificable.
¡Saludos, infernems y cuidaos bien!
Que haya mejoría, Joaquim. 🤗
M'agradaLiked by 1 person
Prometo hacer los deberes este fin de semana y lo veré, yo creo que no me indignará más que el Tristan del metro, aunque todo es posible
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias y enlaces de agosto de 2021 | Beckmesser
Artículo brillante! Esto que describe es la esencia del “proyecto Víctor García de Gomar” y por fin lo vamos viendo, por mucho que él siga diciendo que aún hay cosas de la anterior dirección en cada entrevista (que ya le vale excusarse en eso). Un señor que no había pisado nunca un teatro de ópera profesionalmente hablando, puesto por su amistad con Pons y Alemany gracias a la familia y sus relaciones empresariales (Roca, la de los lavabos), y que siempre me ha dado la impresión como aficionada y catedrática de arte, que viste sus programaciones de una pseudopedantería poético-filosófica inconsistente para tapar la incapacidad de programar con imaginación. En el Palau vimos como los packs de supermercado europeo y las más que abundantes colaboraciones con Ibercamera y su agencia, daban un lustro a sus programaciones de apariencia “Champs Elysees” que en el teatro no funcionan. Por que este señor en el fondo, y hay que reconocerlo pese a que al principio me gustaba su propuesta, no está capacitado para el puesto que ocupa y se nota, pese a que salga cada dos por tres en videos del teatro explicando de manera pueril los argumentos o hable de manera ostentosamente pedante nombrando a filósofos, escritores, pintores y poetas, o venda su “gran proyecto” en cada entrevista desde hace 2 años y medio. La temporada que ha planteado en el fondo es humo en un 70% y no hay que ser muy lista para verlo, por mucho que él quiera vender otra cosa. Y además, sus palabras ponen de manifiesto su alarmante desconocimiento de la historia de la ópera (ni la reciente) en Barcelona. Un poco más de humildad le recomendaría.
Absolutamente todo lo que usted comenta es lo que pensé al leer la entrevista y llevo viendo desde que lo contrataron. Estamos en las manos incorrectas, que no entienden nada de lo que representa, el lugar que ocupa y el papel que juega un teatro como el Liceu. Ahora bien, con la sorprendente renovación de Pons casi está asegurada su propia renovación, y porque también el sector highclass es evidente que le está comprando el discurso.
Nos quedan muchos años de aguantar humo por doquier, a menos que el Director General del Teatro, el Ministro o la Conselleria de Cultura tengan lo que hay que tener y den un golpe al timón, que para algo es un teatro público.
Sobre la periodista y su extremadamente complaciente y ridícula actitud, no voy a gastar ni un minuto.
M'agradaM'agrada
Buenos días Juana.
En muchos de los aspectos que Usted profundiza no voy a entrar, ni siquiera voy a entrar en si el Sr. Victor García de Gomar es apropiado o no para el cargo, lo sabré cuando más allá de las óperas que se programen y de quien venga a representarlas, directores y cantantes, sea capaz de dislumbrar un proyecto cultural para mantener el Liceu a flote y diferenciarnos del resto de teatros que se dedican a programar títulos en función de la disponibilidad de producciones y cantantes segun las agencias.. Esa es mi gran preocupación, luego si me falta un título o si me sobra un compositor o un cantante no será nunca un dilema importante en mi valoración porqué podría ser que Usted y yo coincidiéramos en títulos y repertorios, pero estuviéramos ambos en discordancia con centenares de otros abonados o asistentes asiduos al Liceu.
Si el Sr García de Gomar ha diseñado un proyecto artístico y este proyecto está validado por el Patronato me interesa, si el Sr García de Gomar solamente és un programador de espectáculos, no. El proyecto se ha explicado poco, mal o nada y quien debería hacerlo es en primer lugar el teatro y luego la corte de medios que son capaces de hacer algo como lo que ha hecho Núvol, pero bien hecho, difundiendo a bombo y platillo algo que debería estimularnos a corto, medio y largo plazo, asumiendo riesgos y diferenciándonos de otros teatos que siguen una inercia que lleva la ópera a un “cul de sac” letal. El departamento de marqueting del Liceu una vez más está en otra órbita y eso que pensaba que con el equipo anterior habíamos tocado fondo.
La experiencia o no no del Sr. García de Gomar creo que sea verdaderemte relevante, recuerde que el Sr. Matabosch fue vapuleado a diestro y siniestro por el público liceista, ente otras cosas por no tener experiencia, y no hace falta decirle que demostró con creces sus capacidades, situando el teatro a un nivel artístico muy notable, lo cual provocó que entre otras causas que ahora serían muy fatifogas para mi repetir, se marchará al Real donde su gran labor está contribuyendo a posicionarlo entre las mejores casas de ópera de Europa, cuando estaba unos peldaños por debajo del Liceu.
No me gusta el artículo de la revista Núvol, ni como está planteado, ni redactado, ni la vacuiidad que de él se desprende y ese artículo a quien hace más daño es a quien pretende masajear hasta el ridículo.
El Sr. Victor Garcia de Gomar ha demostrado estar bien conectado y podria ser que en sus temporadas lleguemos a ver cosas que un tetro de preseusto mediado no se pueda permitir, podria ser. Utilizando los contactos que tiene a nivel internscional y que han hecho pasar por el Palau a artistas de primer nivel, podria serque eso ayudara a consolidar un proyecto que tiene que yener otros cimientos más solidos, però si el proyecto es solo eso, el Liceu será siempre un teatro de segunda aunque Dudamel, Minkovski o Gardiner vengan a dirigir la orquesta, cosa que per otra parte me parece un logro que necesita continuidad.
El maestro Pons ha renovado y es bueno que sea así, bajo mi punto de vista, porqué a él le toco bailar von la más fea al no poder desarroillar el proyecto imprescindible de reestructuración de la orquesta por el que fue fichado y los drásticos ajustes económicos y la gestión del antiguo equipo de gobierno, impidieron. Pese a ello y en mucho más tiempo del previsto, aunque renovar una orquesta no es cosa que se pueda hacer de un día para otro, ha hecho un trabajo notorio que permite que esos grandes nombres de la dirección acepten la invitación de dirigirla, aprovechando o no agujeros en sus agendas provocados por la pandemia, pero vienen y si continuan viniendo, querrá decir que Pons consiguió su objetivo. Este trabajo está pendiente de finalizar y es justo que sea él quien se lleve los laureles porqué ha tenido que picar mucha piedra. Y la institución hace bien en reconecerle el trabajo, como loha hecho con la Sra. Conxita García.
Finalmente y por no alargarme más, el golpe de timón que Usted pretende solmante se produciria des de el Ministerio si el Liceu toma más vuelo que el Real, eso podría producir malestar, de no ser así, les importa poco, daran lo que dan, que es poco y nos tendremos que buscar la vida, como siempre. Ese es otro reto del proyecto que pertenece al Sr. Oviedo y al Presidente Sr. ALemany.
Yo sólo exijo Proyecto, aunque es cierto que en esa solicitud he querido manifestar mi preocupación ante un artículo tan vació de contenido y con tantas infulas de intelectualidas.
Muchas gracias por participar en el blog.
M'agradaM'agrada
Estimado Joaquín, usted y yo nos entenderíamos bien en una conversación, pero de todas formas leyendo su respuesta y conociendo cómo funcionan los entresijos de grandes instituciones como las universitarias, tengo la impresión como si le hubiera llamado el propio Sr. Gomar para darle explicaciones y hubiera echado balones fuera dando la culpa de la situación actual al Sr. Oviedo o al Sr. Alemany. Espero que no sea así porque sería un comportamiento de dudosa ética profesional y pondría en cuestión su aptitud el puesto. Muchos abonados sabemos que el Sr. Gomar y el Sr. Oviedo no se acaban de entender. Es Vox Populi.
En cuanto a la experiencia previa o no para desarrollar el cargo, déjeme recordarle que el Sr. Matabosch se forjó junto al Sr. Hansenrot. Está claro que no es lo mismo.
Y respecto a si los medios han explicado bien o mal el proyecto, yo llevo leyendo entrevistas y artículos muy complacientes con el Sr. García de Gomar explicando el famoso “proyecto” desde hace dos años y pico y aún no lo hemos entendido ni vislumbrado. A parte de los videos donde él mismo lo explica sin mucho éxito. No le parece que ha tenido suficientes oportunidades para hacerlo?
Y sobre Pons no pongo en duda su profesionalidad, pero 12 años para desarrollar un proyecto de orquestra, dependa o no de él, no es un poco demasiado, teniendo en cuenta que su especialidad, a tenor de su trayectoria profesional, es la música sinfónica y no la ópera? Recuerdo que el Sr. Weigle no necesito ni un año para hacer volar a la orquestra y a todos nosotros hasta niveles estratosféricos con música que iba desde Mozart, a Britten, pasando por Berg. Aún le echamos de menos.
M'agradaM'agrada
El entendimiento entre el director general y el artistico acostumbra a ser complicado, y debe ser muy parecido al del director comercial y el financiero de cualquier empresa, que ese si lo he vivido en persona, pero en el caso que nos ocupa lo desconozco, Usted parece que está mucho más informada y aunque mi función en la vida no es la de investigar y para ello hay profesionales que deberían hurgar en la situación actual y publicarlo, eso no sucederá, nadie quiere jugarse el puesto de trabajo por tener un minuto de gloria. Muchos de los que hoy me felicitan en privado tienen los medios para hacerlo.
Usted y yo efectivamente nos entenderemos tanto en un cara a cara como aquí, no tenga duda. Podemos discrepar en muchos o pocos asientos de cómo creemos que debe ser el proyecto de un equipamiento musical como el Liceu.
En referencia al maestro Pons discrepo. Cuando él fue fichado por el Liceu fue para hacer una nueva orquesta en medio de la situación de caos existente en el teatro creado por el Sr. Marco , la marcha del Sr. Matabosch y la del maestro Boder. Josep Pons fue la última tabla donde agarrarse el Sr. Marco, presentando un proyecto para la renovación de la formación orquestal, tarea que demostró con creces durante su trayectoria profesional que lo sabe hacer, consiguiendo éxitos, ya fuera en Granada como con la mastodóntica ONCE que puso patas arriba y la dejó en unas condiciones excelentes para el nuevo director que lo sustituyó. Pero ese fichaje a golpe de talonario millonario fue la última bomba de profundidad dejada por el Sr. Marco en un Liceu hundido como todo el país y el mundo en una crisis económica profunda. Marco es destituido y llega el Sr. Guasch y vamos de Guatemala a guatapeor, los encontronazos son constantes y el Sr. Pons y su proyecto quedan relegados e incluso menospreciados y cuando todo parecía a punto llegó la pandèmia, 12 años son muchos efectivamente pero el tiempo para conseguirlo y debe ser sincera en su evaluación no ha corrido a su favor y lo más fácil para él hubiera sido dar un portazo con Guasch y no poner su prestigio en duda. No lo hizo por suerte y su tozudez, paciencia y sentido de país incluso diría yo, está dando resultados. La orquesta está en una buena proyección y a pesar que el no sea un operista los resultados ahí están, con Mozart, Verdi, Wagner, Donizetti o Benjamín y directores expertos en cada repertorio que puedan dar lo mejor de sí mismos y extraer de la orquesta el trabajo realizado. Enemigos tiene a montones, nada nuevo en esta tierra que no reconoce los talentos propios y en las que si se mezcla la política ya estamos perdidos.
Las situación no es comparable con la del maestro Weigle, él no tuvo que reconstruir una orquesta se encontró una formación decente que había trabajado muy duramente el maestro DeBilly, ese si, otro maestro que tuvo que sufrir protestas como Pons, absolutamente injustas.
No sé si Usted y yo hemos tenido ocasión de hablar anteriormente sobre ópera y el Liceu, però les aseguro que desde 2007, con el parón conocido del blog, no he hecho otra cosa que defender a capa y espada al Sr Matabosch que no necesitaba que yo le defendiera porqué es muy capaz y mucho más inteligente que yo, y le aseguro que puedo contar con los dedos de una mano quienes le daban crédito incluso después de haber situado el Liceu a un nivel internacional que el doctor Hansenrot no sé si lo hubiera conseguido ya que huyó veloz con el humo del incendio. El Sr. Caminal apostó por Matabosch que ejercía una función incluso poco definida en el organigrama de aquel entonces. Recordará perfectamente todo lo que se dijo durante años de Joan, no voy a repetirlo aquí, todas esas voces han enmudecido, incluso hay quien ahora le ensalza por estar en el Real, cuando el teatro madrileño lo dicho para intentar lograr lo que no consiguió con Mortier, si bien es cierto ya que en un estado de salud precario, que era poner el coliseo madrileño por encima del Liceu. No les costó mucho. El Liceu solito ha puesto en bandeja de plata esa oportunidad tan deseada por un Estado que nunca pudo a pesar de su aportación mayoritaria en el Patronato, controlar el Liceu.
Desearía que el Sr. García de Gomar dejará de utilizar tanta poesía proyectual y concretara mucho más el proyecto a corto, medio y largo plazo, y así se lo diré cuando tenga ocasión, que estoy convencido que tendré y dónde aprovecharé para plantearle los dilemas que en turno a él Usted me propone.
Un cordial saludo.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
He fet una primera lectura del teu escrit i el trobo magnífic i molt suggeridor. Cada paràgraf suggereix molts comentaris, i no per contradir-te precisament.
Després d’aquesta primera lectura (el rellegiré per copsar tot el que hi dius) voldria comentar el següent. Jo no tinc cap idea sobre un projecte cultural per al Liceu, i molt menys per al país, però sí que tinc una idea del que voldria que el Liceu m’oferís com a públic.
Crec que s’haurien de fer més títols, menys funcions de cada títol i contractar veus adequades i de qualitat per a cadascun (ja sé que això de les veus és molt genèric). Pel que fa als titols, jo demabaria el següentcada temporada:
– una òpera barroca (tot i que trobo molt interessant la idea d’un espai més adient vinculat al Liceu);
– una del classicisme, preferentment de Mozart;
– dues de belcanto (Rossini, Bellini o Donizetti), prioritzant títols quasi oblidats pel nostre teatre;
– una de Verdi, també prioritzant títols quasi oblidats pel nostre teatre;
– una de Wagner ;
– una francesa del XIX;
– una eslava
– una verista;
– una de Puccini (també prioritzant les no habituals);
– una alemanya, preferentment d’Strauss;
– una o dues del segle XX avançat (suposo que ja s’entén).
No sé si sóc tieta o tiet, però sí que sóc un apassionat de l’òpera i m’estimo el Liceu. Hi tornaré més endavant, el teu escrit m’ha interessat molt i m’ha suggerit moltes més coses.
Aprofito l’ocasió per desitjar-te una recuperació completa.
Ernest Ferreres
M'agradaM'agrada
Hola Ernest, gràcies per participar.
Al darrere de cada liceista hi ha un director artístic o més ben dit un programador perquè la direcció artíostica també compoprta altres aspectes no tan agraïts o vistosos com presentar un gran Parsifal o un Boris per aixecar-se de la cadira, com darrere de cada culé o perico hi ¡ha la seva alienació imbatible.
Tu ens propose sun ideal que amb el model de temporda es fa difícil de gedtionar, sobretot amb un pressupost minso que no permeti doblar els músics de l’orquesta per poder alternar més títols. El que es feia abans del Consorci en la gestió privada és impensable perquè no oferiria cap garantia de qualitat i perquè sortosament som molt més exigents a tot nivell. Hi ha teatres a centre-Europa sobretot que són de repertori, i any rere any veuen el mateix amb produccions i repartiments de l’any de la pera i de qualitat mitja baixa i només cinc o sis noves produccions en el millor dels casos ofereixen un nivell internacional de relleu, Viena entre ells. Potser hauríem de buscar un altre model però amb les vuit representacions per títol que proposes, com màxim i 13 títols, més els assaigs quer necessita cada producció i una orquestra i cor amb nombre limitat de membres que no permeten el desdoblament, ho veig francament difícil. I ja no et dic amb la majoria de torns d’abonament que ho incloguin tot.
Potser el Liceu ha de ser capdavanter en buscar un model diferent que intenti encabir varietat, interès, innovació i ingressos.
Jo crec que buscar una segona sala és essencial i també crec que el projecte que tan tossudament insisteixo a defensar com
a pal de paller (i no voldria semblar pujolaire) és el futur del teatre i la pròpia òpera. Si només ens quedem amb si no s’ha programat Les Huguenots, Dom Sébastien, Sadko, Francesca da Rimini, Louise, Guillaume Tell o La donna del lago, el futur del Liceu i de l’òpera és limitat perquè els propis il·luminats dels regisseurs acabaran matant la gallina dels ous d’or. O la institució és una factoria cultural de producció operística que s’envolta de les les altres institucions culturals del país i ofereix un projecte que inclogui el que tu demanes més altres coses que t’has deixat al tinter, això no ho salvem i serem com en tantes altres coses del pais una petita caseta d’òpera i sense l’hortet de l’avi Macià, per a més desgràcia.
M'agradaM'agrada
Ja sabem que els teatres programen els títols per complaure els cantants estelars, durant les darreres temporades ha funcionat la fórmula d’ un títol representat i una òpera en versió concert, ja que el Liceu no pot representar dues òperes simultanies, en aquesta dialèctica vam veure com la qualitat del que s’ oferia en versió concert era molt més elevada del que veiem en escena en la majoria de títols, això que vol dir que el pressupost se’ n va en les produccions escèniques? Massa cares i poc sostenibles i el públic ja n’ està fart de veure coses estrafalàries que res tenen a veure amb l’ obra representada com aquest Tristan d’ Aix en Provence, per cert el metro de Paris ja havia sortir en una producció de Louise de Charpentier en millors resultats escènics ,per cert una òpera que no l’ ha fan mai al Liceu des de l’ època Pamies, si el complex d’ Edip del suposat fill de tristan l’apunyala al metro ja que té un amant que es la secretària d ‘ un despatx ja podem plegar, els directors d’ escena han banalitzat tant l’ òpera ja poc podem esperar de bo,
M'agradaM'agrada
Hola Fer
Les possibilitats són diverses per intentar treure el Liceu d’aquest carreró sense sortida actual.
Tornar a una visió de ara ja diré queuyópica de l’òpera com s’entenia abans, i no vull concretar quan acaba aquest abans és una tasca inútil.
L’òper a Barcelona i a Salzaburg, Nova York, Londres o la Milà ja no és el que era, començant per la immensa majoria dels cantants, el més bons inclosos, que viuen l’òpera des d’un altra punt de vista i on les curtes carreres de mediocritats llençades per les agències com a rutilants estels ens demostren que potser es canta millor que abans (en general), però no hi ha ànima. I el que succeeix amb els cantants que ho admeten tot, també succeeix amb els directors d’orquestra i no cal dir amb els d’escena, veritables protagonistes d’aquest desgavell gràcies als directors artístics dels diferents teatres que els permeten a preu escandalós fer el que els hi dona la gana amb títols que mai havien tingut cap pretensió de trasbalsar el món.
La decadència és global, no només del Liceu i ves per on m’agradaria que el nostre habitual provincianisme a remolc dels teatres que semblen crear tendència i fóssim capaços d’esdevenir un nou projecte de teatre on la creació, la innovació i el respecte a les obres i als seus autors hi tingués cabuda.
M'agradaLiked by 1 person
lascia ch’io pianga!
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
També voldria afegir uns comentaris sobre sobre l’entrevista/article del senyor Garcia de Gomar.
Jo no tinc por de res i estic obert a gaudir d’obres sel segle XX que no conec prou, però agrairia menys genialitat buida, menys “il·luminació”, menys conceptualització (resulta que el Tännhuaser no estava conceptualitzat!?) i menys Paradís. I, per cert, un Strauss al Liceu no tensa res, crec que es prou conegut.
Aquest senyor ja em va semblar poc presentable quan va relacionar la Lucia amb les malalties mentals que ha provocat la pandèmia. No sé els altres, però jo quan surto d’una Lucia no penso precisament en malalties mentals ni en els problemes de la psiquiatria en el nostre món (es veu que això es conceptualitzar!), suposo que deu ser perquè ja conec l’argument.
Per mostra dels deliris de l’escrit, un botó: “En el fresc renaixentista [de Rafael], la figura de Gomar es podria situar entre la d’Homer i la del mateix Sanzio: per una banda, és un relator de grans històries èpiques i, per l’altra, un uomo universale amb un Jo creador apol·lini que ha de controlar les bacants de Dionissos.”
M'agradaM'agrada
Tota la part prèvia a l’entrevista, l’ensabonada i els focs d’encenalls de la Sra. Vega no la vull ni esmentar, crec sincerament que el mateix Sr. Victor Garcia de Gomar deu sentir una mena de vergonya aliena
M'agradaM'agrada
Mentre la cultura d’aquest país estigui en mans a qui la cultura els importa poc,no tenim res a fer.
Gràcies per l’article,Joaquim,enriquidor com sempre
M'agradaM'agrada
No ho sé Kàtia, avui estic abatut per tot plegat
M'agradaM'agrada
Si em permets insistir, una pregunta: creus que és impossible fer temporades com les que es feien als anys del Consorci (1980-1993)? Ho impedeix l’economia o altres factors?
M'agradaM'agrada
Impossible no, en absolut, però és difícil ser un teatre important amb aquell model. Cal saber quin teatre volem.
Aquell model ja no es fa en cap dels teatres amb cara i ulls, les produccions s’assagen molt i els cantants, tret d’alguns súper figures que venen d’una revolada i fan només un parell d’assaigs treballen molt més la part escènica.
Jo crec que cal replantejar-se coses i sobretot el rol del director d’escena que no pot condicionar-ho tot.
Segurament també caldria un treball a fons amb els sindicats perquè les condicions d’orquestra, cor i tècnics no ho deuen posar gaire fàcil per tenir una hiperactivitat que permeti assajar i representar en un mateix dia. El dia que hi ha funció ja no es pot assajar al matí…. crec que això és així. Si algú ho pot corroborar o desmentir estaria prou bé.
M'agradaLiked by 1 person
Joaquim: He de releer su excelente artículo. No sé si “soc un tiet” de Gracia, pero después de 20años de abono fiel al Liceu lo dejamos hartos de tanto “genialérrimo” que desde la dirección de escena o la dirección artística nos vendía el humo de sus pedanterías.
Gracias por sus comentarios. Deseo su pronta y total recuperación física.
M'agradaM'agrada
Buenas tardes Martín.
Hay un motivo recurrente entre el público operístico, no sólo liceístico, si sólo se limitará al Liceu casi les podría decir que no había problema.
Las broncas contantes en la immensa majoria de estrenos de nuevas producciones en los mejores teatros y festivales del mundo son ya una constante habitual que ha llevado hasta el hartazgo al público, y muchos abonados abandonan después de soportar los caprichos de tantos y tantos directores de escena que se creen en la obligación de ser alguien en el mundo y bajo una falsa pretensión que el arte debe zarandear siempre a la sociedad para dejar huella, se han creído porqué así les han dejado la immensa mayoría de teatro, con el deber de meter mano a obras que nunca tuvieron el objetivo de zarandear nada porque el arte no estaba en su libreto, ni en su historieta, sino en la garganta de los cantantes que debían interpretarlas. Otras si que como todo gran clásico pueden ser objeto de lecturas diversas porque su transcendencia va más allá del disco y la diva de turno.
Ese meterle mano sin piedad a I Puritani, Lucia, Tristán und Isolde, Bohème o Faust conviertiéndoles en obras completamente diversas sin que el resultado aporte nada, menospreciando y relegando a cantantes y directores de orquesta a un casi anonimato y cosechando escandalosas protestas que acaban siendo más contratos y notoriedad, que no prestigio, por contar entre sus temporadas producciones de los nuevos divo/as operísticas está haciendo un daño irreparable.
Lo del Liceu, a parte de compartir esa lacra que si no son los propios teatros quien seleccionen a conciencia a quien contratan y a quién dan prioridad en una representación, tiene otros factores que si el nuevo equipo no es capaz de poner a flote, tiene una solución demasiado preocupante. Se dejó en manos de quién se dejó y lo perdido tardará mucho en recuperarse y la filosofía poética en este momento no me parece que sea la mejor vacuna.
Las tietes de l’Eixample si abandonan el barco pondremos a la institución en la UVI.
Gracias por interesarse por mi salud. Necesito tiempo, pero visto lo que hubiera podido ser y lo que finalmente ha sido, solamente puedo mirar adelante con optimismo y pensar que el día de la fatídica caída fue mi día de suerte.
M'agradaLiked by 1 person
Benvolgut Joaquim, efectivament és un comentari molt desafortunat el de les “tietes…”, jo no m’incloc però sí que m’identifico amb el que tu anomenes “comarcas nos visitan” i estic amb tu que és equivalent. Tot i així m’interessa tant l’òpera del XX i XXI com la de repertori però trobo a faltar molts dels títols que has comentat i que inclús són obres de Mozart, Verdi i d’altres que mai no es programen. Ja sé que no es comparable en absolut però el senyor Nikolaus Bachler a Munic acaba de tancar una etapa on sí que tenia un projecte artístic que ha acabat amb èxit. Podran agradar o no les produccions però ha apostat per obres del XX i ha estrenat òperes contemporànies sense deixar d’apostar pel repertori i inclús pel barroc. Ja sé que el pressupost bavarès no té res a veure però ho poso com exemple de projecte artístic. El que està clar és que amb l’actitud de l’actual direcció artística del Liceu no tenim massa motius d’esperança per sortir d’aquest tunel. Gràcies per l’apunt, és molt revelador. Que tinguis una ràpida recuperació!
M'agradaM'agrada
Estimat Jordi, aquest estiu no ens podrem retrobar s Vilabertran, però de ben segur que un cop passin tot aquests entrebancs
M'agradaM'agrada
Estimat Jordi, aquest estiu no ens podrem retrobar a Vilabertran, però de ben segur que un cop passin tots aquests entrebancs, espero poder tornar a gaudir-ho i també m’agradaria que el Liceu ens oferís propostes que ens estimulessin.
Munich té un model de temporada no comparable amb el del Liceu i malgrat les grans nits que has viscut allà dubto que el mateix agradés aquí. Tenim una tradició i cultura musical ben diferent i un dels greus problemes de connexió existents amb el públic, com són les produccions, aquí han fet saltar tots els desànims, provenen d’allà. Per altra banda els repartiments en les òperes italianes que fan allà aquí no passarien l’aprovació i per tant tenint molt present que la tasca feta per Bachler, jo crec que se’n poden aprendre moltes coses, però ens cal una adecuació a la nostra realitat i al nostre públic.
Gràcies Jordi
M'agradaLiked by 1 person
Estimat Joaquim, us trobaré a faltar a Vilabertran. Les nostres troabades a la Schubertiada ja eren un clàssic. Espero que la propera ho puguem aconseguir.
Gràcies a tu.
M'agradaM'agrada
Abraçada Jordi
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim!
Doncs a mi m’has alegrat els dies. Una òpera per esquizo-tiets! I amb Goerne.
Wozzeck o del terrorisme líric. Estaré a punt per fer-me amb una bona entrada.
Gràcies.
M'agradaM'agrada
Estarà ple de tietes malgrat tot, n’estic segur, és un dels esdeveniments de la temporada.
M'agradaM'agrada
El Sr. Garcia és un clar exemple del marketing personal basat en ser un gran coleccionista de cromos. S’hi afegeix una ambició personal sense mesura. El seu compromís, dit clarament, és amb Duetto Management d’Enrique Subiela. El seu discurs “filosòfic” és kitsch. Pero hi veig una gran capacitat de treball.
Siguem clars: qui mana al Liceu és clarament Pons, qui ha posat a Oviedo i Garcia en el puesto. Ell mana ara allà. I en consecuencia, tenim el que Pons dona de si. 12 anys per posar a to l’orquestra és un timo, es miri com es miri. Siguem sincers, Pons és el que és.
El departament de marketing no existeix, el seu cap és el director general.
I sobre el Sr Matabosch, treballava amb els cantants amb una sola agencia, Lerin, i tres Directors musicals (Boder, Billy , Weigle) de l’agencia Lewin. En la pila d’anys que hi va ser, (sense restricciones pressupostaries) no va fer res per pujar el nivell del cosos estables llarg plaç, de fet ara arroseguem les consequencies d’aquella inacció.
M'agradaLiked by 1 person
Hola Manu
Aquest és un altre clàssic, el coneixement que tens tu de les interioritats del món de les agències i tot el complicat entrellat d’interessos.
Més enllà de la poca simpatia que sempre has demostrat pel mestre Pons, que el director musical d ela casa pinta alguna cosa em sembla molt més rellevant que no el rol que l’equip anterior li havia atorgat.
I si el seu projecte, que aquest el conec de primera mà, són coincidents amb el del director artístic, ja m’està bé, és la situació idònia.
Crec que urgeix que García de Gomar s’oblidi de la poesia expositiva que no entén ni déu i concreti, si és capaç de fer-ho, jo ja ho signo ara mateix i ja discutirem després punt per punt, si cal aquest projecte artístic, per a mi fonamental.
és curiós en qualsevol cas que mai anomenis als directors generals que van permetre arribar s’ha arribat, com si la seva gestió no fos en última instància la responsable del desgavell econòmic, perquè tu saps si tots els diners del dèficit són deguts a la vessant purament artística?
M'agradaLiked by 1 person
Crec que el senyor García de Gomar hauria de dimitir. No és correcte que un director d’un teatre despreciï en una entrevista una part del públic, amb quin motiu? Per a defensar la programació del Gran Teatre que ens disgusta a molta gent? Gent nova és el que convé al Liceu.
M'agradaM'agrada
Crec que una disculpa és més que suficient, perquè estem davant d’una desafortunada frase i això no crec que sigui motiu de dimissió, sin fos per frases desafortunades no hi hauria d’haver ningú a cap càrrec.
La programació és el més vistós i aquesta mai suscitarà consens d’aprovació generalitzada i menys amb 9 títols. Jo mateix estic més d’acord amb la d’aquesta propera temporada, que no m’acaba d’agradar, que no pas amb que acaba de finalitzar.
La meva reflexió arran d’aquest article/entrevista és tota una altra, però sembla que la majoria dels aficionats només valoren al director artístic pels títols que es programen, i crec que la seva tasca ha de ser molt més àmplia i això és precisament el que li reclamo en el famós projecte, perquè està clar que una part del sector més conservador del teatre no està d’acord amb els títols, i si resulta que la 202272023 els títols agraden aleshores s’ha acabat el problema?
Aquest equip artístic és nou, no? de fet encara no ha pogut anunciar una temporada totalment seva, però jo vull anar una mica més enllà i sembla que la majoria d’aficionats això del projecte no els interessa gens. Llàstima
Gràcies per comentar
M'agradaLiked by 1 person
Estic d’acord amb les teves precisions d’altra banda tan exhaustives a l’entrevista que no he llegit (acabo d’arribar de vacances) però ja veig per on van els trets a partir dels teus comentaris.
Probablement em puc incloure dins el grup de les tietes de “la comarca nos visita” i que amb la nostra fidelitat a l’abonament hem donat una mica més de vida al Liceu. Fa uns anys vaig deixar l’abonament, empipat sobretot per unes produccions que no m’agradaven i després em vaig reabonar. No preveia que la cosa arribaria als extems on estem en aquest moment: l’Aida de la Bastilla amb les titelles i la Radvanovski i el Tezier cantant com estàtues o en Kaufmann fent el “tontet” o el Don Giovanni d’en Castellucci que vaig poder veure una estona per TV (esplèndids cantants, sobretot un Spyres en gran forma i, al meu parer, una molt bona direcció d’en Currentzis) amb imatges molt impactants pèrò una bogeria, en el pitjor sentit de la paraula… L’explorador norueg cantant el Dalla sua pace no té “desperdici”.
La cosa no és que m’amoïni massa a nivell personal perque la meva aventura amb el Liceu acabarà la propera temporada ja que, si no hi ha canvis de darrera hora, amb la jubilació marxaré lluny de Barcelona i l’abonament ja no serà possible. Però pels que es quedin o les generacions joves el panorama de l’òpera acutal no presenta un futur massa optimista. Veurem com evolucionen les coses.
Per cert, a la primera de la Lucia i Déu n’hi dó la bufada que vàrem fer a l’equip de la producció. Almenys des de la llotja on jo estava va semblar bastant contundent. Però tranquils, com més protestem més xarop ens donen. He perdut tota esperança de que la protesta del públic faci reflexionar als programadors. Acabaran domesticant a un públic que ha acabat acceptant cantants que no podrien actuar ni a teatres de tercera…
Per acabar, afegir dos noms a la llista de compositors del segle XX que trobo a faltar. Nino Rota, del que recordo un deliciós “Cappello di paglia” i Ermanno Wolf-Ferrari del que només hem vist “I quattro rusteghi”.
M'agradaLiked by 1 person
Hola Pere,
En primer lloc això del teu allunyament de Barcelona no deixa de ser una mica trist, tot i que ens veiem molt de tant en tant, però si és allò que et fa feliç em sembla magnífic, sé que no t’allunyaràs mai de l’òpera i sempre que puguis voltaràs, per tant pot ser que ens continuem trobant al Liceu o en algun altre lloc.
El problema de les produccions i crec que de l’òpera en general sortosament o no, no és un problema exclusiu del Liceu, tu mateix ho has dit, Paris, Munich, Aix i podríem anar afegint grans cases d’òpera acumulen protestes del públic davant de la immensa majoria de propostes escèniques que ens presenten. De la mateixa manera et podria parlar dels cantants o més ben dit, del canvi sofert en la manera d’entendre l’òpera dels cantants d’ara i els del passat que hem conegut tu i jo i encara més abans. Aquest és un fenómen generalitzat que necessita una altra mena d’anàlisi.
Tots aquests que es queixen amargament de les produccions vistes al Liceu, no sé si volten pel món, perquè si van a Paris ja saps tu com acostumen a gastar-les darrerament, per no parlar de Munich on malauradament sembla que hi tenim un conveni de col·laboració o lloguen els seus nyaps a preu de saldo, perquè no entenc aquesta insistència liceista en les produccions d’allà.
Es dona el cas en la reflexió que suscita aquesta entrevista/article de Núvol, que a banda de la desafortunada frase hi ha una buidor preocupant en el que es vol que sigui el Liceu dels proper anys. Malament si no n’hi ha i malament si no el saben explicar amb paraules entenedores que esvaeixin els meus dubtes a l’hora de tornar a abonar-me. Però sembla que tot es solucionaria amb una programació “equilibrada” de títols i estils, i jo volia anar una mica més enllà i no sé si veritablement interessa i la mirada de l’abonat i aficionat és molt més curta.
Si aquest projecte existeix i s’ha explicat, jo crec que s’ha fet malament i els mitjans no han ajudat gaire a explicar-ho, i aquest article per a mi n’és la prova fefaent.
Una forta abraçada
M'agradaLiked by 1 person
Exacte Joaquim. És el que dius, a tot arreu passa el mateix. Vaig llegir un article en una web italiana (deixo el link per si algú hi vol treure el cap: https://www.connessiallopera.it/editoriali/2021/aida-allopera-bastille-e-le-follie-del-politicamente-corretto/) on a a partir de l’Aida de la Bastilla feien una anàlisi de la situació actual que em va semblar molt interessant. Es parla de com el moviment de la “cancel culture” ha penetrat també en el món de l’òpera.
El meu allunyament de Barcelona, si és que finalment em puc jubilar anticipadament, serà a partir del gener de 2023. Tinc previst anar-me’n cap el sud de Tarragona on hi tinc una caseta. Però es clar que pujaré de tant en tant a veure la família i aprofitaré per visitar el Liceu en alguna funció que em vingui de gust. Per sort, ara disposem d’una bona videoteca i les xarxes ens permeten accedir a molts teatres des de casa. No és el mateix que la música en viu però servirà per continuar amb la nostra passió.
Confio que el problema del teu braç vagi millorant…
Una abraçada
M'agradaLiked by 1 person
Joaquim, no entrare a comentar per que d’aquest tema ja n’hem parlat força en ocasions anteriors. La primera vegada que us vaig sentir parlat del “projecte” tot just començava a trepitjar el Liceu i era de mes repertori que les tietes. Ara, gracies a la teva tasca i a la dels col·laboradors habituals, m’he convertit en un espectador exigent i entenc perfectament el que significa un projecte per al teatre. Es el que intento fer cada dia a la meva empresa tecnologica. Es molt dificil, i amb un pressupost mes escas que el del Liceu, pero nomes es questio d’actitud, que ha de condicionar cada una de les decisions que es prenen per a seguir un rumb definit. I el pressupost el que acaba modulant es la velocitat.
Massa masters, postgraus i mediocritat generalitzada.
PS: Joaquim! En llegint el post m’he alegrat per que teclejar tantes lletres deu voler dir que el teu braç va molt millor!!! Encara que de vegades hi ha esperons que provoquen reaccions inesperades!!
Salut i opera!
M'agradaLiked by 1 person
Hola Joaquim. Ho escric aquí, fora de lloc, com sempre.
M:agradaria (sense anims de presionar) que tornesis a fer Les Tries. Mai havia estat tan concentrat en totes les partícules d’un fragment musical. Un joc de precisió i descoberta.
M'agradaM'agrada
Hola Marc, no és cap pr3sió i no me’n sento gens per la proposta. Ho tindré en compte de cara als nous titols d ela temporada liceista com a una mena de preparació a cada títol. No et prometo res però
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
Em sap molt greu aprendre que tens problemes de salut. Em sembla entendre que vas tenir algun accident que t’ha afectat el braç. Entenc també que no és una notícia nova, però jo no me’n havia adonat fins ara. Doncs serà ara que et desitjo una recuperació ràpida i perfecta.
A banda d’això, gràcies per aquest comentari tant llarg i interessant. Quantes coses s’aprenen o si més no s’intueixen de tu i dels altres infernemlandaires que ho sabeu tot sobre directors teatrals de totes menes! La comparació fa encara més insuportable l’article encomiàstic i fumós de Núvol.
Insuportable, encomiàstic i fumós, sí. Però temo que no tant buit com em sembla que vas suggerir (potser no t’he entès). Per cert, no entra en cap dels molts i molt interessants detalls que menciones. Però els detalls es poden deduir, temo que amb una tolerable exactitud, si es coneixen les prioritats generals. I aquestes temo que es vegin prou bé dintre del fum de l’article. Tot és temor, perquè les prioritats de’n García de Gomar, si les entenc, no em podrien desagradar més com a tiet de Sant Martí que sóc.
D’una banda, crec que s’entén massa bé quina és la seva visió del rol de l’art, doncs de l’òpera, doncs del Liceu. Declara prou explícitament que considera que el seu rol és el de proporcionar comentaris banalment conformistes però adequadament progressistes (anticapitalistes, anticlericals, antifeixistes, antiimperialistes, antimilitaristes, antiracistes, etcètera) sobre les problemàtiques socials contemporànies.
Donada aquesta visió, em sembla que s’entén força bé quines són les seves prioritats. En què declara, tampoc implícitament, que està disposat a gastar el pressupost, sigui directament, sigui indirectament amb tries poc taquilleres? Doncs en programar òpera més o menys contemporània, millor si encaixa naturalment en aquest programa de comentari social-progressista, com ho fa Wozzeck (que, quedi dit, em fa il·lusió esperar per a la temporada que ve). O bé en contractar directors d’escena narcisistes que pretenen reinventar els títols per transformar-los tots en comentaris social-progressistes, com Norma llegida com a crítica del fanatisme religiós o Pelléas de la violència de gènere.
El problema no és que això no sigui un projecte. És que és el projecte més banal, més conformista i més estèril que pot tenir avui dia un teatre d’òpera. Un projecte autocomplaent que pretén épater les bourgeois però fa tot el contrari. Espatarrant avui seria al contrari estrenar una obra d’art descaradament feixista, imperialista, masclista, racista. Seria tant espatarrant que precisament la sensibilitat burgesíssima que compartim jo mateix, en García de Gomar, els autors contemporanis i els directors megalomaníacs com en Castellucci no permet ni imaginar-ho.
Així que el projecte queda més rutinari i més vacu que senzillament entretenir-nos amb els títols més coneguts de Mozart, Puccini i Verdi. Cosa que de totes maneres es fa i es farà — el director un cop més ho admet explícitament — perquè les taquilles ho exigeixen.
Llavors, que passarà amb tot allò de què l’article no parla? Que es farà poc i sense intencions estratègiques, perquè la prioritat és una altra. El projecte hauria pogut ser una de les alternatives més interessants que proposes tu: consolidar el fonaments que són l’orquestra i el cor; o fer del Liceu un bressol de talents artístics locals; o fer-ne un teatre conegut per recuperar repertoris oblidats. Ho hauria pogut ser, però no ens enganyem: no ho és. Sense cap dubte el director artístic reconeix que les tres coses serien desitjables, però cap d’elles no és la seva prioritat. Els recursos són massa escassos per tenir moltes prioritats alhora, tret que el projecte sigui de fracassar en totes.
Pel que em concerneix, si el projecte és el declarat, millor que fracassi en un núvol de fum. Afortunadament, em sembla el resultat més probable. Doncs em puc acontentar del dia a dia de la programació, que m’agrada prou per la temporada vinent, tot i la decepció que em causa la guerra declarada a Wagner — que per cert ni és taquiller ni ofereix massa ajuda al projecte d’en García de Gomar.
M'agradaLiked by 1 person
Hola Giacomo
Tot va seguint el seu procés, lent, de recuperació. Hi va haver un accident inicial, una intervenció quirúrgica no prevista inicialment i ara un procés de recuperació que espero culmini amb una feixuga però fructífera rehabilitació.
Pel que fa a l’article està clar que planteja a banda de l’enuig de les tietes, per el qual el Sr García de Gomar ja ha demanat perdó a través de twitter per el desafortunat qualificatiu, un problema més preocupant què bé planteges en el teu comentari i que com ja ha succeït amb els darrers i majoria de directors artístics de la immensa majoria de teatres, rau en el projecte, si és que n’hi ha, artístic de la institució ala que representen.
En això l’article em sembla preocupant perquè no diu res o potser el què diu és el que apuntes, és a dir, tot seguirà igual i ens faran creure amb discurs buits i estèrils que estem davant d’un projecte transcendent i en canvi tot sembla molt més quotidià i previsible, el de sempre a mercè de les agències i els capricis dels directors d’escena, encaparrats a fer-nos assequible allò que per a ells no ho és.
Possiblement en pugui parlar properament personalment amb ell i si de cas, en seguirem parlant aquí.
Gràcies pel teu interès.
M'agradaLiked by 1 person
Espectacular aquest apunt.
Jo no conec el món de la gestió musical però em sembla evident que compta més el quo vadis que la programació de l’any. I a banda de les disculpes pertinents amb tietes i derivats, dels quals em sento part, pel comentari que el Sr García fa dels problemes econòmics que suposa programar Wagner em fa l’efecte que si hagués estat president del Barça hagués fet fora Messi fa molt de temps – i que consti que jo no sóc molt de futbol. Sense defallir de les esperances inicials, cada dia més em sembla un great pretender.
Personalment, en el fons no em sembla diferent la situació del Liceu que la del CCCB o el Grec, amb programes dissenyats des d’agendes polítiques – i és igual de quin color. Sembla que ara ens toca això, revisionisme del passat inclòs, però no ens ho hauríem d’empassar sense crítica. Els comentaris que heu fet en aquest sentit, com el d’en Pere amb el cancel culture, em semblen molt adients.
Acabo de veure el Don Giovanni de Salzburg a Arte TV, no tinc paraules…bé, la part musical m’ha agradat, malgrat algun atemptat a la partitura que s’haguéssim pogut estalviar, la resta és una gran boutade, i una de ben cara. M’agradaria que al Sr Castelucci el fitxés l’òpera de Sidney…o millor encara, la d’Auckland. La forma per damunt del contingut fins a l’extrem, reflex segurament dels temps actuals. Ens prenen de ninots amb un paternalisme delirant i de pas es juguen el futur de l’òpera, per exemple no es troba la manera de connectar amb el jovent, la mitjana d’edat a les representacions ja fa temps que s’apropa a la de jubilació.
Aprofitem el què puguem de la nova temporada, a veure si es normalitza el tema aforament, com és el cas de Salzburg sense anar més lluny.
Joaquim et desitjo una ràpida i total recuperació, la teva veu és necessària i té la capacitat d’atreure opinions diverses, no com altres que només atreuen claca. Salut!
M'agradaM'agrada
Hola Jordi M.
Gràcies per l’extens comentari, i perdona el retard en la resposta, la recuperació es lenta i encara no he començat la rehabilitació. Em costa escriure i no convé, tot i no moure el braç, bellugar els dits acaba carregant-lo i després venen les molèstiees.
Pel què fa al tema en qüestió és cert què és recurrent i no és exclusisiu del Liceu. És molt més profund i dens i té a veure amb la política general a Catalunya i la cultural com a ase dels cops, com és habitual.
El tema Don Giovanni i Castellucci, una vegada visionat ja el tinc oblidat, després d’una certa curiositat, i d’intentar trobar-li valors, és quelcom completament buit i estèril que no deixa cap petjada, tampoc a nivell musical i vocal, amb alguna excepció. Si nongú s’atreveix a dir que el rei va despullat…
El públic es manifesta majoritàriament en contra d ela majoria de propostes d’aquesta mena, però es continuen programant i gastant diners públics en muntatges d’aquesta mena, creient que són una gran aportació a la cultura i a la innovació artística. Si et ssitues a lacontra automàticament et titllen de retrogreda, immobilista i conservador, però a aquestes alçades en a mi ja em poden dir el que vulguin, ja fa temps que no necessito dels altres per saber qui sóc, com sóc i com m’agradria que anés el món i em sento moltes vegades revolucionari.
Gràcies per ser-hi
M'agradaM'agrada