Pinchas Zukerman i Fumiaki Miura amb la secció de corda i continuo de l’OBC. Foto IFL

Concert llarguíssim aquest cap de setmana a L’Auditori dins la temporada 2021/2022 de l’OBC sota la direcció del violinista Pinchas Zukerman amb obres de Mendelssohn i Bach. Ja era hora! després dels micro-concerts per raons sanitàries, aquest amb la necessària pausa va passar de les dues hores i mitja i tot i algunes notòries desercions en acabar el doble concert per  a violí de Bach o abans del darrer moviment de la simfonia núm 4 de Mendelssohn, quelcom només atribuïble a la pèrdua del darrer tren o coses similars, perquè el concert va anar d’un més a menys que no justificava aquest comportament.

Curiosament amb aquesta mania que té l’Auditori de posar títol als concerts de la temporada per fer de reclam per a públics poc addictes, aquest el van titular Somni d’una nit d’estiu quan estem a punt d’entrar a l’hivern i quan aquesta obra que bé mereix que un dia la programin sencera, va ser la més curta de les 4 programades, ja que van triar només tres fragments: Nocturn, Scherzo i Marxa. Va ser el pitjor del concert i no feia presagiar res de bo, la veritat. El nocturn va ser preocupant no només per la trompa solista i les acompanyants, que no van tenir una intervenció gaire lluïda, si no per aspectes tècnics d’equilibri o interpretatius sense cap misteri, quelcom essencial en aquesta obra i en aquesta peça. Semblava que l’orquestra estava freda o que potser de les quatres obres programades aquesta fos la menys assajada. Sense tantes errades, ni el scherzo ni la famosa marxa nupcial van millorar gaire i la sensació va ser d’una certa preocupació.

Tot seguit es va interpretar el famós concert per a violí i orquestra en mi m, op. 64, que va comptar per a la part solista amb el jove (Tòquio 1993) violinista Fumiaki Miura.

Francament les coses van anar millor. Miura no té un gran so, però es virtuós i ho va fer bonic i brillant. No va ser una interpretació d’aquelles que et deixa aclaparat pel so i explosions de genialitat, però va ser una versió molt pulcre, amable i amb una demostració tècnica, aquesta si aclaparadora i evident en els moviments més ràpids, però també càlida i quasi passional en el deliciós moviment central. Què el director fos també un reconegut violinista potser va tenir molt a veure que hi hagués un respecte pel solista i que el diàleg amb l’orquestra fos fluid i que només en els tutti finals, el so del solista quedés més anònim o ofegat. Zukerman no va deixar que els previsibles aplaudiments després del primer moviment trenquessin el discurs i va lligar de manera admirable els tres moviments, potser no tots els solistes hi estaran d’acord, però jo com a oient ho vaig agrair i la simbiosi entre solista i director era plena. Va agradar molt al nombrós públic que va acudir a la cita, cal dir que ahir el públic es va mostrar molt agraït i simpatitzava amb el director.

No hi va haver propina en solitari tot i els insistents aplaudiments, quelcom que em va fer pensar que la propina seria després del doble concert de Bach que iniciava la segona part.

Vaig agrair molt que és programés una obra de Bach, compositor que sembla que només estigui reservat a les orquestres de caire historicista, quelcom que crec que és un error, perquè si s’interpretés més, la sonoritat de l’orquestra excessivament centrat  en el repertori romàntic i post romàntica seria més esponjós i oxigenat. Fa anys que friso per escoltar una Passió bachiana o un oratori handelià amb l’OBC.

El Doble concert per a violí en re m, BWV 1043 de Bach va comptar amb Miura i el mateix Zukerman com a solistes, amb la secció de corda de l’orquestra i el continuo. Va ser una interpretació transparent i brillant, amb un so molt curós i bell,  i un bon equilibri entre els solistes, amb un virtuosisme just sense excessos i sense caure en gaires temptacions romàntiques respectant l’estil i fent i regalant la bellesa que desborda aquesta obra. Insisteixo, cal fer més Bach amb l’OBC i no només escoltar-lo quan els solistes ens regalen propines.

La propina, ara si i com suposava, va ser de tots dos violinistes en una obra que no vaig saber identificar, segurament de Bach i que va ser un deliciós apèndix d’unes interpretacions belles que tenien com a objectiou principal agradar. Res a dir tot i que en a mi m’agrada que els concerts em diguin més coses que no només m’ofereixin la visió més amable de la música.

I així va continuar amb la cèlebre Simfonia n. 4 en La, “Italiana”, op. 90 de Mendelssohn, tot i que us diria que potser la distribució de les obres quedava una mica forçada, ja que entre el concert de violí i la italiana, el doble concert de Bach no acabava  de fer un bon equilibri estètic, tot i les vinculacions històriques de Mendelssohn i la divulgació de l’obra de Bach.

La direcció de Zukerman va ser bona i l’orquestra va respondre molt millor que en el somni estiuenc. Estimulant direcció del director israelià, que va saber dotar a cada moviment d’un caire diferenciat, finalitzant amb un crescendo  en el darrer moviment el “Saltarello. Presto” que va fer agitar una mica al públic potser acomodat en l’amabilitat generalitzada d’una interpretació més bonica que veritablement estimulat.

Grans aplaudiments i paraules d’agraïment del director cap a un públic entregat a ell des del primer moment i que no vaig arribar a escoltar amb claredat des del meu lloc predilecte de l’Auditori, les darreres files centrals de la segona graderia.

El concert el transmet aquest matí Catalunya Música.