Acte !er Rigoletto, producció de Monique Wagemakers. Fotografia de David Ruano, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu
I després de les excel·lències de l’inici de temporada (amb els seus matisos) ha arribat la quotidianitat de les representacions dels grans títols coneguts i reconeguts pel gran públic, propensos al desencís i a la controvèrsia, ja que qui més qui menys té molts Rigolettos a les espatlles, molts referents, moltes versions mil i una vegada escoltades o aquelles representacions vistes als teatres que han marcat la nostra vida operística.
L’edició què proposa el Liceu per aquesta temporada compte en el primer dels dos cats previstos, amb un alicient principal que és la presentació del tenor francés Benjamin Bernheim, un estel emergent sobretot en el repertori francès, però que també fa front del repertori italià amb rols com Alfredo a La Traviata, Rodolfo de La Bohème i aquest Duca, a banda del Lenski de l’Oneguin, a teatres com l’Òpera de Paris, Viena, Berlín, Londres o Milà entre molts altres, és a dir no és una invenció i que hagi triat aquest rol per debutar a Barcelona és tot un risc. Al costat de Bernheim tením els noms de Olga Peretyatko i Christopher Maltman, aquest a priori em semblava el més fora de cast de tots, tot i considerar la seva categoria i prestigiosa carrera en altres repertoris.
La darrera edició liceísta, amb la mateixa producció escènica (2017), va comptar amb Javier Camarena i Carlos Álvarez, cal tenir-ho en compte, i si repassem la llista dels cantants que han intervingut en les darreres 375 representacions veurem que hi ha una quantitat de noms il·lustres que fan molt de respecte.
Tot just fer-se el silenci després de la rebuda de cortesia al mestre Callegari, s’ha sentit clarament una emissora de ràdio, potser d’algun perico que escoltava en una avantllotja el partit de l’Espanyol i fins que algú no l’ha anat a avisar després d’uns llargs i interminables segons d’espera, no s’han iniciat les temibles notes del dramàtic preludi. Mal presagi per una representació on s’ha respirat una tensió enrarida des d’un bon inici amb una creixent sensació de desencís per part d’un públic amb ganes d’òpera de sempre, i d’escoltar aguts no escrits. Un públic entre avorrit i impertinent, al menys al meu voltant, amb un cantant suposo que aficionat que ho taral·lejava tot impostant emfàticament en un xiuxiueig que he intentat fer callar sense gaire èxit, un altre Beckmeser segurament vidu del gran Alfredo, de Battistini i la Callas, que cada nota no ajustada motivava una genuflexió i un senyal de la creu davant de l’altar dels seus mites i no ha esperat al darrer acte, per a la meva tranquil·litat i per acabar-ho d’adobar un nen en una localitat sense visió que s’ha començat a posar nerviós al cap de mitja hora i ha establert una conversa amb els seus pares preguntant mil i una coses, és a dir, res més lluny del necessari per gaudir d’una òpera tan exigent, difícil, compromesa i tan coneguda per a tothom.
Daniele Callegari ha utilitzat uns tempos un tant desconcertants i sobretot m’ha donat la sensació que li costava seguir als cantants o aquests no l’acabaven de seguir a ell. Temps estranys, ara molt ràpids, ara més aviat lents i amb algunes caigudes de tensió. La quadratura amb l’orquestra interna al primer acte tampoc ha anat gaire ajustada. L’orquestra en bona forma ha tapat en un moment o altre a tothom i no sé si atribuir-ho als cantants, que en altres moments han projectat amb molta seguretat i solvència o a un volum potser excessiu que s’hagués pogut evitar, atribuïble al mestre.
El cor d’homes del Liceu, degudament reforçat pel sempre silenciat Cor Intermezzo, quelcom que trobo francament lleig, ha estat bé, tot i algun desajust amb el fossat, quelcom que segurament no és responsabilitat del mestre Pablo Assante que continua amb aquesta valuosa feina del matís i la regulació d’intensitats.
El baríton anglès Christopher Maltman ha cantat el rol de Rigoletto i certament no és el paradigma d’allò que entenem per cantant verdià i és amb qui inicialment posava més dubtes, però la seva interpretació m’ha acabat convencent per la intensitat del fraseig incisiu i ben matisat en cada situació dramàtica. Ha tingut algun problema notori amb notes calades, sobretot a “Ah no, è follia” del final del “Pari siamo” tot i què en altres moments i al llarg de la representació estava en la subtil línia vermella que l’abocava cap a una afinació dubtosa. No està en la plenitud vocal ni segurament en el repertori que li és més afí, però és un artista que sap sortint-se’n amb traça, ofici fent servir les capacitats dramàtiques i un domini escènic que acaba convencent. El intens “Cortigiani vil razza dannata” m’ha convençut plenament i en el duo final, lluny del ploriqueig de molts barítons ha optat per un colpidor fraseig de derrota i solitud molt intel·ligent i allunyat de la tradició. Ha obtingut un èxit intens i quasi unànime.
Olga Peretyatko tornava al Liceu amb una veu més gastada a la zona aguda i una projecció en algun moment escassa, però la soprano russa té classe i atorga al rol de Gilda la innocència i delicadesa necessària. Certament els seus picats al “Caro nome” no són el més bonic del seu cant pulcre i en el final del “Addio, addio” si hagués anat cap avall ens haguéssim estalviat un so que l’allunya de la joventut innocent, però ha tingut moments de veritable encert i encant, amb una escena de la mort molt aconseguida i colpidora, amb una demostració de fiato i regulador magnífica. Ha obtingut un èxit notable
La gran decepció ha estat el més esperat, Benjamin Bernheim no ha agradat. En a mi més que a la majoria de públic, però certament després d’un notable duo amb Gilda, on ha demostrat classe i fraseig elegant, heretat del seu estil francès, s’ha anat complicant o bé pels nervis d’un debut que no arrancava les ovacions esperades, o per un problema físic/vocal que en cap cas s’ha enunciat. Si en el “Questa o quella” inicial ha quedat excessivament anònim, jo esperava que després del duo amb Gilda, en el “Parmi veder le lacrime” que inicia el segon acte es guanyaria al públic definitivament, però no ha estat així, també per mèrits propis. La veu no és especialment atractiva, el timbre tampoc és que sigui càlid i seductor, però l’arma més valuosa de Bernheim és la qualitat i l’elegància del fraseig. Verdi per aquest rol el reclama, si, però no és ni Gounod, ni Massenet i el Duca a banda de ser un aristòcrata que se suposa elegant i seductor, és un cínic i un cràpula que necessita d’un cos vocal que alterni la lleugeresa amb la presència fatxenda i impertinent, No ha sabut combinar bé aquest pas de la veu, que a vegades quedava massa velada i han aparegut masses dubtes i inseguretats. A la famosa, banal i esperada “La donna è mobile” ha estat a punt de seguir les passes del debut i comiat de Gedda, si bé allò que va ser un clamorós, espectacular i colpidor gall, ahir per sort, només han estat un parell de trencaments perillosos de l’emissió que ha salvat amb enginy i una mica de sort, però que ja han condicionat el complicat, difícil i bellíssim quartet, on ha desaparegut en més d’una frase. M’ha sabut molt greu perquè n’esperava molt, però com m’ha comentat algú abans de la representació, potser aquest rol no era el més adient per a la seva presentació. Espero que ho millori molt i que triomfi sense discussió, però la propera visita millor un Roméo, un Werther, un chevalier DesGrieux, un Faust o un Lenski per garatir el tret.
Discret el Sparafucile del baix Grigory Shkarupa sense les notes terroríficament greus que tant es valoren en aquest rol sinistre, mentre que la mezzo Rinat Shaham ha tret bon rendiment escènic d’un rol vocalment ingrat però cabdal.
En els rols menors han destacat la Giovanna de Laura Vila, sempre atorgant seguretat als petits rols que li encomanen i Sara Bañeras com la Ceprano. Pel que fa al rols masculins diguem que han mantingut la correcció el Marullo de Michal Partyka i el Matteo Borsa de Moisés Marin, ja que personatges amb frases tan notables com Monterone i Ceprano han quedat massa anònims.
No sé per què el programa no esmenta els cantants que interpreten el usciere i el paggio. Lleig
La producció de Monique Wagemakers ja vista al Liceu, em continua semblant estèticament encertada i teatralment vàlida, si bé no és el paradigma de la notorietat dramàtica, ni de la genialitat transgressora, gràcies a Déu. Funciona i deixa que els protagonistes siguin els cantants, quelcom que també agraeixo enormement. Sempre els veus i no hi ha res que els tregui protagonisme, un altre encert!, si bé els exposa permanentment. No escandalitza, ni pretén ser genial, no em molesta gens i té l’atractiu d’un vestuari llampant (Sandy Powell) que recorda els dissenys renaixentistes de la Itàlia més gloriosa, per la cort del Duca i deixa en un discret i negre anonimat a la resta de personatges. L’únic element escenogràfic (Michael Levine) és la plataforma hidràulica emmarcada per una galeria que servirà de mirador en certs moments que la cort segueix els esdeveniments a distància quan Rigoletto i Gilda reclamen venjança. Un bon disseny de llums (Reiner Tweebeeke) acaba per arrodonir aquest espai minimalista que no va agradar, o al menys no agrada a la majoria, però en a mi si, i celebro que no hagin triat una producció dolenta i provocativa que motivés la ira dels espectadors, nom´ñes ens hagués faltat això. A la sortida de l’equip escènic, ni una protesta!!!
No veuré el segon repartiment que vaig veure en un assaig el dissabte. No hi ha res que millori substancialment el primer cast. El que es guanya amb veu es perd per estil i també es perd en algun roil cabdal en tots els aspectes.
Crec que no tornaré al Liceu fins al 2022 per les representacions esperades de la Pikovaia Dama.
Giuseppe Verdi i Francesco M. Piave
RIGOLETTO
Il Duca di Mantova: Benjamin Bernheim
Rigoletto: Christopher Maltman
Gilda: Olga Peretyatko
Sparafucile: Grigory Shkarupa
Maddalena: Rinat Shaham
Giovanna: Laura Vila
Il Conte di Montorone: Mattia Denti
Marullo: Michal Partyka
Matteo Borsa: Moisés Marín
Il Conte di Ceprano: Stefano Palatchi
La Contessa di Ceprano: Sara Bañeras
Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Direcció del cor: Pablo Assante
Direcció musical: Daniele Callegari
Diumenge 28 de novembre 2021
IN FERNEM LAND 
Només una pregunta sobre l’incident de la ràdio. Una senyora gran a prop meu, en un to deliciós, entre fart, resignat i divertit, ha deixat anar un “això sí que no havia passat mai”. Podria ser així? Els que porteu anys i panys, recordeu res semblant? Abraçada…
M'agradaM'agrada
Si Xavier, no és la primera vegada però tan escandalós com ahir, en un moment tan evident, no.
M'agradaM'agrada
Vaya. Un “Rigoletto” desarreglado. Qué pena. A ver el nuestro, en marzo con Juan Jesús Rodríguez, Sabina Puértolas y un tenor de nombre complejo.
Aquí ha gustado mucho Lianna Haroutounian como Tosca; será una de vuestras Lisa. Escucharé la grabación, a ver.
Gracias como siempre.
¡Feliz semana, infernems!
M'agradaM'agrada
Leí cosas de esta Tosca. Me alegro. En cuanto al Rigoletto un desencanto, por la propia representación y por la inercia de alto nivel que habíamos concentrado en este inicio de temporada
M'agradaM'agrada
Fantastica cronica com sempre pero un petit apunt…. El del partit de futbol no era jo que hi era al camp😁😁.. el partit va començar a les 16,15 i acaba a les 18,10, en fi, patetic.
Pues no coneixia als cantants pero m’han havien parlatmolt be de Benjamin Bernheim, i tenia interes en sentir-lo, despres del pont veure aquest Rigoletto que tant m’agrada.
Gracies Joaquim
M'agradaM'agrada
Del terzet protagonista Bernheim era l’únic que no havia cantat al Liceu i jo l’és superava amb moltes ganes després d’anar vist vídeos i en escoltar-lo a Mano i Faust sobretot, però ahir ni va funcionar com s’esperava, al contrari que l’Espanyol.
Bravo pericos!
M'agradaM'agrada
De lo escuchado parcialmente por Catalunya Musica y aunque no es escucharlo en teatro, coincido bastante contigo
Maltmann, Rigoletto, voz si pero canto calante y emsión poco brillante. No es voz verdiana, en mi opinión, si para cantar Mozart y algún otro estilo no italiano.
Peretyatko, canto bonito más que profundo, pero más que correcta. Poca intensidad ( nada que ver con la magnífica e intensa Gilda que cantó hace apencas 2/3 semanas en Paris, N. Sierra que triunfó allí )
Bernheim, decepcionante , eso sí con musicalidad y elegancia pero como bien dices para cantar repertorio frances, eslavo y hasta mozartiano. Silenciada una dona e mobile, cantada mecánicamente y a toda velocidad, creo que recortada y sin agudo final,
La concertación como bien dices, irregular y cambiante en los tempi.
Yo iré viernes y tampoco espero gran cosa
Pregunta, ¿ que tal el barítono y la soprano del Segundo Cast ?
M'agradaM'agrada
La emisión de Maltman no es poco brillante, le podrás discutir otras cosas, pero la emisión es entre correcta y brillante. El barítono, por decir algo, del segundo Cast y a juzgar por el general, és un espanyol, incomprensible su contratación, la Gilda ganadora de un Viñas, estupenda però de escasa proyección y Pirgu un sifó y poco detallista Ducha, siempre en ensayo, que conste
M'agradaM'agrada
Y leo que Bros cantará dos funciones como Duca. Espero y deseo tenga suerte, aunque actualmente………………………..
M'agradaM'agrada
Es una absoluta temeridad
M'agradaM'agrada
Temeritat que no em penso perdre. No havia tret entradaxq estava segur que el cantaria Samir Pirgu però qui ha cancel.lat és Lise Davidsen al palau, per tant li escoltaré el debut. 🤔🤔🤔
M'agradaM'agrada
La Davidsen…potser la veurem sovint 😉
M'agradaM'agrada
Jo no trigaré tant. Veuré el CAMARENA.
M'agradaM'agrada
Jo passo, després del seu Edgardo he perdut molt l’interès per Camarena
M'agradaM'agrada
He leído que el barítono es alemán, Marküs Bruck. No lo conozco
M'agradaM'agrada
No me extraña 😔
M'agradaM'agrada
Nosaltres hi serem el diumenge 12,a veure quin ensurt ens espera.
Gràcies,Quim
M'agradaM'agrada
Espero que vagi millor
M'agradaM'agrada
Sensacions molt similars. Gråcies pels comentaris. Són un plaer
M'agradaM'agrada
Gràcies Peret per visitar i comentar a IFL
M'agradaM'agrada
Quim, tens rao, volguis o no volguis, els records son presents. En el meu debut al Liceu un Rigoleto amb Pastori, Poggi, Proti( les tres “P”, 1955, despres d’ Angelo, Kraus, Torres i un seguit noms ilustres. Anecdoticament: Carreras (sustituin a Bergonzi), el debut i comiat de Gedda, etc. Jo anire el dia 1, sense cap ilusio, pero no vull deixar d’asistir al Liceu, esperant temps millors
M'agradaM'agrada
Hola Josep, fas bé de no deixar d’anar però en obres com aquesta és molt complicat sortir del tot satisfet, esperem que el teu dia, millori
M'agradaM'agrada
gracias! yo iré el 12………
M'agradaM'agrada
Espero una mejora.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
I’ve listened to radio broadcast and honestly, it was a real disaster. Callegari with his fast, badly balanced temps was horrible. Shaking, small, problematic Maltman’s timbre is the voice of old tenor, not of the Verdian baritone. It was like the second Domingo. Peretyatko has to stop sing coloratura repertoire, her wobbling, hardly controlled soprano never was neither beautiful, no truly technically perfect, but now it is just very bad. Gosh, Bernheim was catastrophic. Such banal role as Duke’s one and such scholar performance. He is almost 40-years old and it is a real shame to sound in such terrible way. If he would had a good technique, it would save him even in a stressed situation. But he never seemed to be a properly educated tenor. Especially his high register, passagio zone and legato lines suffer the most. And he sounds constricted, with unpleasant vibrato, there is no really good emission and no beautiful voice. Most likely, Alagna who never was a great tenor and whom I never like, would remain the best French tenor. Very sad. I’m very dissapointed.
M'agradaLiked by 1 person
Estoy totalmente de acuerdo con Lady Izolde. Escuchada por radio me pareció lamentable. Lamentable el tempo marcado por Callegari, lamentable la intervención de Maltman, barítono que siempre me ha agradado y por el que siento un profundo respeto, pero no como Rigoletto, con una zona aguda fluctuante y una emisión próxima al desafinado, lamentables los añadidos de Olga Peretyatko, soprano lírica -que me “estropeó” la Desdémona-mezzosoprano del “Otello” de Rossini que ví en mi añorado Pesaro- y más que lamentable Monsieur Bernheim que a sus 40 años es imposible que mejore su calidad de voz, fea y de canto aproximado. Claro, esto juzgando por la retransmisión radiofónica, cuyos presentadores-comentaristas dejaron la función bastante mal parada, cosa insólita en una retransmisión.
Celebro no haber asistido a esta función.
M'agradaM'agrada
Lamentable comentario de alguien que juzga por una retransmisión radiofònica a tres cantantes excelentes.
Bernheim tiene 36 años y es el tenor lírico más disputado del momento. Su Faust es de antologia, comparable a los más grandes. Me extraña que diga que a Maltman le oscila la voz cuando atronó seguro y firme en uns esplèndids actiación, puede discutir el estilo cómo a tantos otros barítonos se discutió el suyo, incluso al insigne Fischer-Dieskau en este rol y perdóneme, pero que una cantante le caiga mal por estropearle una Desdemona en Pesaro no es motivo suficie teniente riguroso para descalificar su Gilda, ells nos obsequió con una maravillosa Konstanze y ahora superó las expectativas de los más pesimistas.
Fue un Rigoletto más que digno, yo estaba allí.
En cuanto a Callegari dirigió con brío y tensión, aunque olvidó en exceso a los cantantes
M'agradaM'agrada
Mi opinión, compartida en gran parte por los locutores de la retransmisión que si estaban en el teatro, es tan respetable como la suya. En “La scala di seta” ,también en Pesaro, estuvo estupenda, pero no así en “Sigismondo” ni en “Matilde di Shabran” que tengo en BluRay. Se inventa demasiadas notas no siempre bien resueltas y no compuestas por los autores que pueden alegrar a muchos pero carecen de rigor. En un programa dirigido por Marc Minkowski terminó “Der Hölle Rache” en sobreagudo (!), algo que hubiera irritado a Mozart.
M'agradaM'agrada
Lamentable?
M'agradaM'agrada
Doncs que torni com a Faust, xq el que és com a duca…. El que més em va agradar va ser quan riu amb el cor i el “Possente amor mi chiama” obviant-ne el final i sense compar-lo amb ningú xq no ho resistiria. Amb el que dius del rigoletto hi estic molt d’acord i el públic de la 1a funció em sembla que també ho va estar a jutjar pels aplaudiments. Dient que la Gilda per mi va ser la millor crec que està tot dit.
M'agradaM'agrada
asi es cuanto a Bernheim.
Para cantar Duca, Alfredo, hay que saber y oler el estilo y las acentuaciones verdianas, por muy líricos que sean los roles y tener el suficiente peso vocal para poder con la orquestación. Muy diferente a cantar roles como el Des Grieux, Romeo, Lensky y similares, nada que ver con Verdi.
Joaquim lo ha expresado muy bien en su crónica.
Incluso creo que Pirgu, siendo un tenor bastante mediocre o del montón, puede ser un Duca más en el estilo que Bernheim
M'agradaM'agrada
Pirgu en el ensayo mostró más seguridad en la zona aguda y más valentia, pero no gusto, ni elegancia. Como la zona aguda es muy sana gustará más a los pinyolaires
M'agradaM'agrada
Gràcies per deixar-hi la teva
M'agradaM'agrada
Recién llegado del Liceo y de esta función de hoy día 3, con el único cambio ya programado de Bernheim por Josep Bros como Duca.
La función notablemente mejorada de lo escuchado por Catalunya Musica y en parte ( me he llevado personalmente una gran alegria ), por un Bros como Duca que salvo algún pequeño cambio de color, me ha recordado al Bros de años atrás.
Valiente, estilo, acentos y matices, italianità y bastante seguro arriba. Para lo que hay actualmente , notable y profesional. ( lo mejor su Parmi y el possente amor, sin fallos en la..donna )
Maltman, de menos a más, mejorando Segundo y tercer actos.
Peretyatko, tiene el problema a veces, de agudos que suenan entre metálicos y chillados; eso sí, canta con sentido del legato y tiene gusto.
La concertación de Callegari, con brío.
A mi no me han gustado nada los dos bajos, ni el Sparagucile y menos aún el casi afónico Monterone
La mezzo Shiham, mediocre.
M'agradaM'agrada
Gracias por la crónica alternativa
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar-hi ahir. No ho vaig trobar ni desastrós ni lamentable, però sí molt oblidable.
Bernheim i Maltman són professionals i artistes amb gust i intel·ligència, sense dubte; però ni l’un ni l’altre em va convèncer. Al contrari del Joaquim, a mi em va convèncer encara menys el baríton del tenor. Molt ben resolt, sí, el principi del “Cortigiani, vil razza dannata;” però després gran decepció per a mi en el pas al “Ebbene, piango” i en tot el final de l’ària. Sense recordar les estrelles del passat llunyà que no vaig poder veure, Álvarez fa pocs anys em semblava en un altre nivell.
També em va decebre el cor. Aquesta vegada sí que sovint no s’entenia absolutament el text que cantaven. Seran les mascaretes com deia el crític anglès enutjat pel War Requiem. Per no ser tant negatiu, afegir que la dicció de Bernheim, al contrari, em va semblar excel·lent: no sempre natural — no hauria dit que fos italià — però amb una claredat més que notable.
Crec que coincidim tots que la que ho va fer millor és Petryatko. Tot i fer resoldre alguns picats del “Caro nome” de manera menys que bonics, en general va fer una molt bona Gilda. I com ja ho deia en Joaquim, va morir de manera absolutament magistral. Tota una lliçó i la única cosa memorable d’aquest Rigoletto.
Al final, llàstima que no hagi funcionat millor. Sobre paper, muntar un Rigoletto amb Bernheim i Maltman tenia sentit, tot i que sigui una de les òperes conegudíssimes que a nosaltres aquí ens interessa menys reveure. Jo hauria volgut fer de les dues darreres produccions una i tenir Camarena, Álvarez i Petryatko alhora.
Esperem que funcioni millor el Beethoven de Savall la propera setmana!
M'agradaM'agrada
Gràcies Giacomo, sembla que les representacions successives han anat posant les coses al seu llooc, sobretot per Berheim. Puc entendre que Maltman et faci grinyolar les essències verdianes, però per a mi és un cantant considerable que substitueix les seves carències de l’estil italià o verdià, amb una interpretació intel·ligent i dramàticament convincent, fent-me viure el personatge, quelcom que altres molt més en estil no aconsegueixen.
Estem d’acord en qualsevol cas que altres cantants actuals haguessin estat millor, tot i la precarietat verdiana, no tan sols al Liceu, si tenim en compte “l’estel·lar” prima de la Scala i molts altres exemples.
M'agradaM'agrada
Gràcies a tu com sempre, Joaquim!
Crec entendre el que dius de Maltman, però resulta que jo sóc més tradicionalista en la interpretació del personatge també. D’acord, el seu Rigoletto és interessant i dramàticament intel·ligent com a dolent. Serà el que diuen els vídeos del Liceu sobre Rigoletto com a Joker (de Batman). Però, és Rigoletto un dolent? Jo encara hi veig més aviat un antiheroi, un personatge fonamentalment tràgic. Vagi, més aviat un Otello que un Iago. Aquest costat a Maltman l’he trobat molt a faltar, al final del “Cortigiani” i a tota la representació. Sigui una falta meva: el públic del divendres el va bravejar bastant.
A mi, al final, em va agradar més el Bernheim recuperat. Em queda més fàcil entendre un Duca elegant i lleuger que un Rigoletto dolent. O potser senzillament vaig entendre més el que volia fer Bernheim com a Duca que Maltman com a Rigoletto. Un altre cop, sense treure res a la intel·ligència musical i dramàtica de tots els dos.
M'agradaM'agrada
És obvi que si disposéssim d’un baríton potent com ÁLvarez, refinat i estilista com Bruson o imponent com Cappuccilli, Maltman seria una anècdota en aquest rol, però no els tenim i escoltat el del segon cast, Maltman és Stracciari.
El que importa és el que t’arriba i amb les ganes que li tenia a Berheim, doncs no. Hauré d’esperar un altre rol
Bon Nadal
M'agradaM'agrada
Jo, al final, no he pogut veure’l. Vaig haver de canviar l’entrada i, després, per un imprevist, tampoc no vaig poder anar-hi i vaig donar les entrades a uns coneguts. Volia treure’n una, encara, per a veure el Berheim, a veure què tal, però vist que «l’entusiasme» general no és tan gran… el deixarem estar. Com que la producció també està vista i no és que m’entusiasmés en el seu moment, ja esperarem un nou Rigoletto més encertat. Sap greu, però, que s’ha de veure de tot, bo i dolent, però si no pot ser no pot ser. Els amics, això sí, s’ho van passar bé i els va agradar: no són grans aficionats, però és una obra que sempre entra bé i, feta una mica bé, pot agradar. En fi… a veure com va el proper Txaikovski.
M'agradaM'agrada
Si la cosa pandèmica no ens espatlla la festa. amb la Pikovaia Dama tornaran les alegries.
Bon Nadal!
M'agradaM'agrada
Ciertamente.
Dos sopranos muy buenas para la Lisa, tanto la Radvanosky como la Haroutounian
Evyazov en este repertorio y sin hacer de telonero de su esposa, puede resultar un muy apreciable Hermann. No conozco a las Polina ni a los dos barítonos.
Veremos que tal Jurowski con la concertación .
Lo más problemático será lo que el Covid , permita.
Felices y saludables fiestas a todos y todas!
M'agradaM'agrada
Bon Any Alex.
Esperemos que la cosa no vaya a más y no haya más limitaciones de aforo o cosas peores. Crucemos los dedos.
De momentyo ya hay cambios, uno muy lamentable ua que el tenor del segundo cast que tanto e gusto en las áultimas funciones de Cavalleria i Pagliaccui no viene y el sustituto no me hace presagiar nada bueno. Tambien slata Zajick aunque en su lugar viene Diadkova que es toda una garantia.
M'agradaM'agrada
Después de asistir ayer al ultimo de los RIGOLETTO programados , esta vez con el segundo reparto, decir que escuchada la soprano Aigul Khishmitullina ( si está bien escrito), es la mejor voz y cantante de todos estos 2 elencos que han aparecido . Volumen suficiente, voz fresca y homogénea en sus registros, linea de canto con buen legato y hasta implicada como intérprete ( bastante más convicente que la metálica Peretyatko). Gilda más que interesante.
Como deciaís, Pirgu sin ser un estilista que no lo es, voz y facultades más que suficientes con el cual no sufres en los agudos de este rol tan complicado como es el Duca.
El barítono Bruck que parece más un tenor que un barítono, no huele la acentuación verdiana. Vamos, un Rigoletto de 2ª división b.
Al menos el Sparafucile dle chino Liang Li, sí tenía timbre de bajo bajo.
La Maddalena de Surguladze, no aporta ningún interés. Mediocridad
M'agradaM'agrada
La soprano del segundo reparto me pareció una vocecita, bonita i con clase, pero no llenaba el Liceu. Al Sr. Bruck no me atrevo a ponerlo en alguna cuerda definida y en cuanto a Pirgu es un tenior para hacer las delicias a públicos poco exigentes amantes de los agudos.
Bien el bajo, ese si.
Triste pero no hay más cera que la que arde.
Bon Nadal
M'agradaM'agrada
Pues yo asistí el dia del estreno. Coincido en practicamente todo de tu excelente critica.
Por cierto ,el energumeno de la radio estaba en platea y centradito.Lo tenia cerca. Encima se molestó cuando se le llamó la atención. En fin..
M'agradaM'agrada
Gracias por la información del indeseable.
M'agradaM'agrada