Em costa trobar la justificació a aquest projecte de la trilogia Mozart / Da Ponte que Marc Minkowski porta al Liceu juntament amb el director teatral Ivan Alexandre, després d’assistir a la primera representació que es va iniciar ahir amb Le Nozze di Figaro i que avui continua amb Don Giovanni i dissabte amb un Cosí fan tutte que ja no veuré.
Potser la idea teatral tingui el seu interès, ja us diré demà passat si teatralment aquesta utilització d’una única escenografia per a les tres òperes és tan genial, de moment Le Nozze ha estat correcta sense més, com tantes altres produccions respectuoses amb l’època i la dramatúrgia, però res excepcionalment brillant, ans al contrari, extremadament senzilla, gens transgressora i fàcil de muntar en escenaris petits, de teatres petits de qualsevol vila de províncies.00
Musicalment, la proposta té el gran atractiu de Marc Minkowski dirigint l’orquestra del Liceu. El director francès no necessita presentació i ha fet aportacions excepcionals des de l’originari repertori barroc que el catapultà a la fama, fins a Offenbach del qui és un dels màxims avaladors a Berlioz o Wagner, del que recordem un explosiu Der Fliegende Holländer al Palau de la Música.
Sembla que al director francès el veurem sovint al Liceu i me n’alegro molt, però desitjo i espero que en les properes visites no sigui amb un equip vocal de teatre de tercera si us plau. És injustificable per a mi, que el Liceu hagi acceptat aquest projecte amb un cast farcit de desconeguts i mediocres cantants, que no omplen vocalment ni tan sols el Foyer. Em temia quan vaig llegir la programació de la temporada 2021/2022 que el cast no estaria a l’altura de les tres obres mozartianes que necessiten grans especialistes dotats d’exquisida musicalitat i veus de relleu. Mozart mai ho posa fàcil als cantants i, per tant, en aquest món que tots ens coneixem, que la immensa majoria de noms fossin ignots em preocupava tant que vaig decidir no comprar entrades i només una oferta d’aquelles que indignen tant als abonats que anticipadament compren les entrades que vaig acabar comprant jo a meitat de preu de què van comprar ells, em va animar tot creient ingenu de mi, que descobriria cantants interessants a seguir i gaudiria de la direcció de Minkowski i fins i tot en això darrer em vaig equivocar.
Temps excessivament ràpids, so gruixut i a vegades quasi violent, molt vigorós tot, sí, però poc subtil, poc transparent, poc mozartià o si més no, allunyat d’aquell Mozart que a mi em trasbalsa. Hi ha hagut grans moments, no diré pas que no, això no obstant la joia de la corona del final del segon acte ha estat per a mi una veritable decepció, és clar que davant un equip vocal de tan poca categoria, semblava que Minkowski volgués amagar les carències amb un volum excessiu i un temps de rècord olímpic per passar com més aviat millor, el tràngol.
L’orquestra del Liceu no m’ha acabat d’agradar i no semblava perfectament en sintonia amb el mestre, espero que millori.
El cor l’han suprimit i els números corals han anat a càrrec dels mateixos solistes, potser és quan han estat millor.
Las versió i millor que sigui així, no incorpora les àries que habitrualemnt es tallen
Us diré que quan Mercedes Gancedo i no és una provocació, ha iniciat la deliciosa “L’ho perduta, me meschina“, he pensat per fi una veu bonica que sap projectar, cantar i atraure l’atenció. Lamentablement, l’ària de Barbarina dura en prou feines un minut i mig. Tant de bo ella haguera cantat la Susanna…
El protagonista, el baríton que interpreta el rol de Figaro, Robert Gleadow té tota mena de problemes, ja sigui de respiració, de tessitura, d’impostació i afinació, així i tot després de fer-me passar moments de vergonya aliena des d’un lamentable “Se vuol ballare” fins a un calamitós “Aprite un puo‘ quegli occhi” ha obtingut una càlida ovació amb bravos inclosos a la sortida en solitari a la salutació final. Hem perdut el nord, és inútil pensar que el públic assistent al teatre prèviament s’hagi preparat l’obra amb audicions de les grans gravacions disponibles i hagi escoltat els grans Figaro que ens ensenyen com estimar Mozart i a aquest rol captivador.
Tampoc Thomas Dolié, el baix-baríton que canta el rol del Comte d’Almaviva surt gaire ben parat, potser no evidencia tanta mediocritat tècnica com Gleadow, però sí que passa per enormes problemes de projecció i sobretot per una manca de personalitat, exasperant.
Norman D. Patzke assumeix el rol d’Antonio i Bartolo i costaria acceptar que fos tan dolent si no fos perquè el tenor Paco García com a Don Curzio, el supera amb escreix, ja sigui per un timbre lleig i feridor, ja sigui per un cant que diria que voreja el grotesc. Incomprensible.
L’elenc femení no és fluix, és fluixíssim, però com a mínim hi ha una certa voluntat de distinció canora, una certa musicalitat, sempre comparant-les amb els homes.
Ana-Maria Labin és la Comtessa. Agraïda hauria d’estar si li haguessin ofert la Barbarina. La veu és petita i la projecció escassa, el “Porgi amor” tal com l’ha cantat no passar la primera eliminatòria del Viñas i amb el “Dove sono” l’haguessin tombat abans d’arribar a la final, tot i que s’ha superat a mesura que avançava la representació. Una absoluta enganyifa.
Ahir Sussana va ser Angela Brower, com la resta només cal llegir el currículum per adonar-se que no estem davant d’una de les veus emergents que ben aviat assumiran rols importants en teatres importants, no. És potser la millor de les senyores, però això no és cap garantia quan la resta té tan poc nivell. Indescriptible i anònima a “Venite inginocchiatevi” i una millor a “Deh, vieni non tardar” no gaire ben embolcallat per Minkowski, la veritat.
El Cherubiuno de Lea Desandre m’ha passat totalment desapercebut. Que lluny està de les delicioses sopranos i mezzosopranos que han interpretat aquest rol. La projecció és escassa i la interpretació anònima. També m’ha sorprès molt l’èxit assolit al final. Cal dir que aquesta noia està molt ben considerada i la seva carrera sembla que pren volada amb premis i distincions. M’ho he de fer mirar o potser demà tornaré a escoltar a Danco, Berganza o Von Stade, a veure que tal.
Exasperant la Marcellina de Alix Le Saux i senzillament perfecta i meravellosa la Barbarina de Mercedes Gancedo, com ja us he dit. Una vergonya que ella sent la millor hagi cantat el rol més petit. Ja comença a ser hora que li donin rols de rellevància i més quan al seu voltant ahir tenia el que tenia.
La producció és ideal per anar de gira per escenaris minúsculs. Al Liceu sembla una maqueta i ja us he dit que no m’ha semblat res fora de sèrie. Potser un cop vistes les tres descobriré la genialitat de la proposta, però si el gran interès d’aquesta trilogia era la producció d’Alexander, em sembla que estem davant d’una enganyifa sideral.
Demà més
IN FERNEM LAND 
A mi em va agradar molt i particularment Angela Brower. No es com dius una desconeguda. Fa molts papers de mezzo a la Opera de Munich. Jo la vaig veure l any 2018 a Aix en Provence amb Lise Davidsen, on va fer un gran compositor a Ariadne auf Naxos. Tambe se la pot veure fen de Nickolause en el DVD dels recents contes de Hofmann de Hamburg, smb Nagano. Ha fet molts Mozart, com Dorabella a Munich i Sesto crec que a la Opera de Londres, tambe en DVD. En aquest cast de Figaro, es possiblement la millor
M'agradaM'agrada
Hola Francesc.
Jo mateix he parlat de Brower al blog i millor que en aquesta crònica perquè els streamings ja ho tenen això, enganyen. La Sra. Brower encara que canti a teatres i festivals de renom, una vegada vista i escoltada al teatre és una mitjania, potser al Romea m’agradaria al Liceu no, al menys per l’actuació de dijous tapada per Minkowski, no.
No em deixo influenciar ni en aquest ni en cap altra cas per on canten i amb qui canten els cantants, la meva opinió m’és suficient i si cal rectificar en un sentit o en un altre ho faig. La Susanna d’aquesta senyora, que va millorar a la segona part, com totes les altres veus que vaig patir, no passen un Viñas, i com m’ha dit un amic a la mitja part del Don Giovanni, del Viñas i amb piano.
Si en a tu et va agradar em sembla fantàstic, no em sorprén perquè no acostumem a coincidir en el tema veus, però insiteixo, que un cantant canti a Munich, Paris o el MET ja no es garantia de res, tots canten arreu i tots els que hem tingut la sort d’anar per aquests mons de Déu, em vist nyaps arreu.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de abril de 2022 | Beckmesser
Jo no soc gaire amic de Mozart i vaig decidir estalviar-m’ho. Si a sobre el pati està així, crec que millor aniré al cinema… I probablement, pels temps que corren i com sembla que van les coses, igual si que t’ho hauràs de fer mirar 😂
M'agradaM'agrada
Jo que cada vegada en sóc més d’amic de Mozart, em sento abatut
M'agradaM'agrada
Entenc perfectament tant el que escrius després de la funció d’ahir, com el wue vas escriure quan es va presentar la proposta. Vaig avisat que no hi retrobaré el Mozart de Jacobs de fa uns anys al Palau que en VC i sense grans veus em va fer gaudir tant però si puc hi faré cap demà al liceu per veure-hi el così fan tutte amb l’Angela Brower, qui per cert el té enregistrat amb Nézet-Séguin ( tant malament no ho deu fer) i l’Alexandre Duhamel. La resta de la trilogia és probable que me la salti. Les nozze perquè l’Angela i jo no coincidim en dates i, vist el que escrius de la resta del cast i de la direcció, sense ella potser no calgui i el DonGio’ perquè no crec que en Duhamel estigui a l’alçada del seductor ni que el pollopera del Massetto pugui cantar amb solvència el paper del Commendatore. Si m’equivoco i algun infernen que hi assisteixi aquesta nit pot deixar un comentari m’ho repenso perquè hi ha més funcions però n’estic força segur. Espero amb candeletes la teva valoració de la temporada 2022/23 que per mi és un sota-cavall i rei que de ben segur farà les delícies de les tietes de l’Eixample. Totes les òperes molt ben servides, això sí!
M'agradaM'agrada
No puc deixar comentaris precisos i ben fonamentats com els d’en Joaquim, però he assistit al Don Giovanni i coincideixo que dir-li una enganyifa sideral és poc.
El Leporello de Robert Gleadow em va semblar horrorós fins a esdevenir ridícul. Entenc que també hi havia alguna intenció de fer-ne un personatge una mica ridícul i grosser, en la tradició dels Zanni de la commedia dell’arte. Però que acabi sent grosser i ridícul el cant també … Per afegit de ridícul, seguia despullant-se sense raó comprensible, sinó que el actor té més prestància com a model de roba interior que com a cantant. La tercera vegada, el teatre va acabar rient.
Més concentrat el ridícul del Don Ottavio de Julien Henric. El seu “Il mio tesoro intanto” pot sortir a la ràdio italiana quan programin (com ho fan) exemples de barbaritats puntuals que van sortir a escenaris majors.
La resta, mediocritat sense més ni menys. Em va semblar més greu la mediocritat de Don Giovanni (Alexandre Duhamel) i Donna Elvira (Arianna Vendittelli), però potser només perquè els papers els fan més inadequats.
Que hom aplaudeixi, tot i que amb moderació, i fins i tot al final bravegi una mica aquests cantants és incomprensible. M’agrada pensar que el teatre no hagi donat només descomptes al Joaquim, sinó també entrades a una claca de les vetlles. No vull creure que el públic del Liceu sigui tant cornut i content de pagar el beure.
La part orquestral no em va desagradar com a en Joaquim. Alguns temps em van semblar massa ràpids a mi també, però només una minoria, i entenc que és un gust “filològic” que no és el meu. El so vigorós i a vegades violent encaixa amb el Don Giovanni (tot i que, estic d’acord, no amb Le Nozze di Figaro). Tot plegat, em va semblar bé. Per salvar alguna cosa, podem esperar que sigui una ocasió de creixement per la orquestra.
Nogensmenys, decepció total. Llàstima que hagi confiat en Minkowski i en el teatre i hagi comprat entrades per les altres dues òperes que no tenia a l’abonament. No eren entrades cares, d’acord, però ara no estic segur si em convé fer-les servir o no. Potser millor malgastar només el diners i no el meu temps també.
M'agradaM'agrada
La setmnana vinent parlaré de la 2022/2023
M'agradaM'agrada
Coincideixo quasi totalment amb el teu comentari. Dic quasi perque en Minkowski em va agradar força, tot i que estic d’acord que l’orquestra no va estar massa fina… Aleshores se’m fa difícil justificar la meva afirmació. Crec que la direcció va tenir moments per mi esplèndids com el final del “Non so più” on, per cert, Lea Desandre em va agradar molt (i aquí és la segona discrepància). Des d’on jo estava, la veu projectava bé i em van agradar tan l’estil de cant com la interpretació. Fenomenal Mercedes Gancedo en una Barbrina esplèndida per recordar i més tractant-se d’un paper tan petit.
Una Susanna normaleta, una Comtessa discretíssima, uns rols secundaris per oblidar, En Figaro semblava que tenia el mal de San Vito i potser es pensava que així dissimularia les seves mancances vocals. Mira que és difícil fer un gall en el “Non più andrai”! Horrorós. I del Comte només puc dir que en arribar a casa em vaig posar en Fischer-Dieskau per treure’m el mal gust. No puc entendre que un director del prestigi de Minkowski admeti aquests cantants i al preu que els hem pagat!!!
Vocalment, crec que són les pitjors Nozze que mai no he vist. I que el públic en fes un gran èxit demostra que ara tot és admissible… I que s’ha acabat el rigor i el coneixement. Generalitzar és perillós però escandalitza veure com hem anat enrera…
Una mostra d’això és que des de fa un temps en molts concerts del Palau, com va passar amb el de l’Orquestra de la Ràdio de Viena dirigida per Marin Alsop, s’aplaudeix al final de cada moviment d’una simfonia…! En fi…. lamentable.
M'agradaM'agrada
Ahir en el Don Giovanni penós, encara més aplaudiments i “bravos” que a Le Nozze.
No hi ha res a fer, ja no som d’eixe món, per sort.
M'agradaM'agrada
Jo vaig marxar ahir del teatre a la mitja part del Così fan tutte. Cantants dolents, veus lletges, director musical estressat, orquestra desequilibrada amb falta d’assajos. Sort que el WA Mozart no hi era al teatre.
M'agradaM'agrada
Ho lamento Cesc, molt, ha estat una enganyifa.
M'agradaM'agrada
Jo el Così el vaig trobar molt fluix. Em vaig fer la idea d’una companyia ambulant com la Damunt fent una gira a províncies. Amb un equip d’ actors-cantants tipus companyia estable i un decorat multifuncional. De fet Cada cop que sortia Don Alfonso a l’escenari amb el parsol Cio Cio San em venia a la memòria. En Cesc es va perdre la caracterització del notari Beccavivi que no es pot descriure amb paraules encara que des de la seva primera intervenció hom ja es pot formar una idea de la Despina.. Això de sortir al segon entreacte em va passar a mi també al Mariïnsky amb unes noces. Totes i cadascuna de les àries van passar sense pena ni glòria, Per exemple el Porgi amor , una mica com ahir un aura amorosa per exemple i l’únic cop que va aplaudir el públic va ser al Cherubino perquè es va espantar molt bé quan el va sorprendre el comte als aposents de la comtessa. Com algú bé ha dit, un cop gatats els diners, el més intel.ligent era estalviar-me el temps. Per cert, l’Angela Brower té una veu petita però em va semblar bona actriu i entenc que en disc pugui “donar el pego” i tampoc em va fer el pes l’Alexandre Duhamel.
M'agradaM'agrada
Ha estat sota el meu parer, un producte mal comprat i no apte per una temporada com la del Liceu a la sala gran, potser al Foyer o en futur Liceu Mar amb una sala més petita, si, tot i que hi han cantants a la proposta que no mereixen cantar Mozart en lloc.
Una errada de la direcció artística del Liceu i una enganyifa del mestre Minkowski
M'agradaM'agrada
Yo acabo de aterrizar en casa después del D. Giovanni de esta noche, mediocre en lo vocal, pero notablemente concertado por Minkowski. Tiempos muy acelerados ?? A mi , no me lo ha parecido para nada, sí chispeante y con brío , pero también con matices y detalles de muchísimo gusto
M'agradaM'agrada
No puedo opinar de este día yo estaba disfrutando como pocas veces he disfrutado, en el Palau. A Minkowski no le perdonaré jamás el gol que nos ha colado a pesar de lo buen director que es casi siempre, pero para mi no en estos dos Mozart que he visto este año, el Cosí me niego.
M'agradaM'agrada
lo que si estoy de acuerdo contigo, además de la mediocridad ya mencionada de los cantantes que la dirección artística del Liceu ( la actual o la responsable de esta contratación ), es la vergonzante producción y escenografía presentada, más propia para el pequeño Teatro de Sarriá que para un escenario como el Liceu
M'agradaM'agrada
Ya hace bastante tiempo que las producciones han dejado de ser mi punto referencial para valorar un espectáculo. Dirección orquestal y voces si, si tenemos suerte que funcione escénicamente, BINGO!
Este mismo teatrillo con cantantes de verdad, hubiera funcionado
M'agradaM'agrada
Com sempre Joaquim gràcies per la teva crònica!
Vaig tenir la sort de viure-ho, acabat el concert vaig pensar que sempre podré dir “jo hi era aquell dia” 🙂
M'agradaM'agrada
Et refereixes a Le Nozze o a La Passió?, perquè són dos pols oposats
M'agradaM'agrada
El dia 19 van canviar la meitat del repertori de les Nozze i han canviat la Contessa, la Susanna i el Bartolo/Antonio (cantats per Iulia Maria Dan, Arianna Venditelli i Alex Rosen). Una Susanna, que sense tampoc ser cap genialitat, es menjava amb patates a la Contessa (el seu Porgi amor ha estat per saltar des del 4t pis). Alex Rosen podria haver estat millor, però almenys no ha estat un desastre. El Figaro era tot menys Figaro, i el Comte ha passat tot el primer i el segon acte sense pena ni glòria, camufladíssim a les escenes de grup. Després han millorat una mica i el Comte ha estat mínimament audible (suportable a l’Hai gia vinta la causa, tot i que ha acabat amb un Fa# terrorífic). Marcellina millorable, Basilio massa arquetípic i Cherubino, tot i que era poc audible, per mi el millor dels protagonistes. Sort de Mercedes Gancedo, que ha estat l’únic moment que he dit: “Així sí!”.
M'agradaM'agrada
Espero Arnau que no triguem gaire a oblidar aquest frau vocal.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada