IN FERNEM LAND

LICEU 2021/2022:CONCERT DEL 175è ANIVERSARI


Lisette Oropesa interpreta Lucia en el concert del 175è aniversari del Gran Teatre del Liceu. Foto gentilesa del departament de Premsa

No va néixer amb bon peu aquest concert d’aniversari, però múltiples i complicades vicissituds van modificar el nyap inicialment previst i malgrat el discutible resultat final, puc dir sense cap angúnia que ha estat una celebració que guardaré entre els records valuosos de la meva vida liceista.

Programar grans escenes de diverses òperes és un model a desenvolupar per a gales d’aquesta mena, ja que permet veure a diferents solistes més enllà de l’extenuant fórmula d’àries diverses, entre obertures i cors, donant més coherència i continuïtat dramàtica i musical a la proposta, alhora que també permet un cert joc escènic als cantants que els fa entrar més en situació que la tradicional palplantada al costat del podi del director i la sempre difícil connexió entre intèrpret i públic. Ara bé, allò que estava programat per a major glòria de la diva Netrebko, sense la seva participació, no tenia el mateix sentit i tothom semblava encara més forçat que allò que s’havia previst per a lluïment exclusiu d’una diva tan poc arrelada a la casa.

Va romandre el Macbeth i Turandot, i es va canviar l’incomprensible segon acte de La Bohème per l’escena de la bogeria amb afegitons, de la Lucia di Lammermoor en incorporar-se Lisette Oropesa al concert. Limitar-ho tot a l’òpera italiana ha estat un error, però comprenc que refer-ho tot a dos mesos vista era complicat i la solució de trobar a Radvanovsky i Theorin, dues dives indiscutibles del Liceu actual, disponibles per participar, feia possible aprofitar el projecte original, alhora que amb bon encert hi va haver un intercanvi de noms per a fer més atractiu un cartellone que sense la diva de les dives podia suposar un desencís per a molts dels que ja havien comprat entrades a un preu injustificable i abussiu.

El meu procés va ser a la inversa, mentre Netrebko va estar anunciada el meu interés era nul, i només quan es van incorporar els nous noms em va començar a interessar.

darrera hora Theorin va cancel·lar per motius de salut i el tenor maltès Joseph Calleja també va anunciar la seva absència, quelcom que jo vaig agrair, ja que mai havia entès la seva participació en les tres òperes, a no ser que fos una garantia per a Netrebko que ningú li faria ombra. Sense Calleja s’incorporava Airam Hernández per a Lucia i sobretot Michael Fabiano (debut al teatre després d’haver cancel·lat un Alfredo de La Traviata).

Certament, a la gala del 175è aniversari hi mancaven molts noms i homenatges a tants cantants encara vius tot i que retirats que han deixat nits de glòria, però repetir una presència de grans noms asseguts a l’escenari com va fer el MET en la memorable gal·la del seu centenari ja no és possible. Faltaven noms més emotius, sí, i tret de Radvanovsky que si és una de les reines actuals, i sense Theorin, comptar amb Oropesa ha estat no només un encert, sinó el gran encert.

La solució escènica, per dir alguna cosa, no ha estat gaire inspirada. Així com a les tres reines Tudor, la mateixa fórmula va quedar més discreta i elegant, la idea de Valentina Carrasco no ha resultat. Els omnipresents maniquins, un vestuari més que lleig, una quasi permanent foscor i sobretot un espai escènic obert i despullat, no ajudava gens a la bona projecció de les veus. L’ocasió mereixia una mica més de cura, no gaires invents, evitar els ninots i una pantalla acústica al darrere que ajudés als protagonistes, res més,  amb un joc de llums més precís, n’hi havia ben bé prou.

El mestre Marco Armiliato sense gaires assaigs ha obtingut un bon so orquestral, si bé és cert que amb algun temps massa morós i en algun moment amb excés decibèlic, com li agrada a ell, però la tasca no era fàcil i ha resolt bé el repte. També el cor ha estat bé tot i que sense una bona caixa acústica i amb l’encara enutjosa mascareta, la seva projecció quedava excessivament esmorteïda, sobretot en el final de Turandot.

El concert ha començat amb un minut de no silenci perquè el primer cello de l’orquestra ha tocat “El cant dels ocells” com a record solidari de suport a les víctimes de la barbàrie ucraïnesa i abans seguint l’emotiva tradició bayreuthiana, membres de la familia dels metalls de l’orquestra del Liceu han sortit al balcó de la Rambla per tocar la trompeteria de la marxa d’Aida, l’òpera més representada al teatre, mentre el públic trepitjava una catifa vermella sobre la vorera de la Rambla.

Sondra Radvanovsky és molt estimada i estima el Liceu. Les dues obres que ha interpretat són un repte i comencen a formar part del seu immediat repertori. Per a mi un greu error perquè m’agradaria continuar escoltant-la durant molts anys i penso sincerament que assolint aquests rols, la seva decadència vocal no trigarà a fer-se notar. Ella és possible, com a tantes altres sopranos spinto els ha succeït, que  s’estavelli amb aquests dos rols que exigeixen una homogeneïtat en tota la columna sonora que la soprano d’origen canadenc, no té. No n’hi ha prou amb un gran volum i uns aguts ferms, punyents i acerats. M’ha sorprès el bon treball en el registre greu, que mai ha fet vulgar o amb sons de pit, però el centre és opac i en molts moments anònim i inaudible. La Lady Macbeth necessita un treball escènic i dramàtic que ahir amb la proposta de Carrasco era inexistent, i tampoc el mestre Armiliato deu haver pogut fer gran cosa per adequar un estil més curós, prou feina ha tingut en fer quadrar tot el conjunt amb tan pocs assaigs. L’escena escollida de la gran òpera verdiana incloïa “la luce langue“, una de les àries més complicades de l’òpera, per la seva introversió i el detall expressiu, i a Sondra Radvanovsky no se li ha entès res del que deia, i sense la comprensió del text es fa difícil connectar, i deixar-ho tot al poder vocal, en aquesta ària és un risc excessiu. En l’escena del brindis i en el posterior concertant (bellíssim) ha mostrat una bona presència vocal malgrat una actuació escènica aproximada, res veritablement transcendent, però està clar que la veu impressiona i galvanitza. L’ha acompanyat amb molta classe el gran Ludovic Tézier, que mereixia més presència solista, ja que és un cantant de gran classe; el baix Giacomo Prestiaen un estat ja en franca decadència,   ha cantat la gran ària de Banquo de manera molt poc transcendent; mentre que el tenor Airam Hernàndez com a Macduff, Marta Mathéu com a dama i Manel Esteve com sicari, han estat tres excel·lents aportacions que han fet brillar el magnífic concertant que tanca el segon acte.

Després d’un llarg entreacte regat amb cava i acompanyat amb bombons i bunyols, s’ha interpretat l’escena de la torre i l’escena de la bogeria de la Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti.

Ludovic Tézier i Airam Hernàndez han cantat el duo d’Edgardo i Enrico “Orrida è questa notte…Qui del padre ancor respira”. Per a Tézier una demostració més de la seva classe com a cantant i intèrpret, mentre que per a Airam Hernández suposava una bona oportunitat per a demostrar les seves esperançadores capacitats, si bé jo crec que s’ha precipitat en excés sense mesurar bé les seves possibilitats i ha quedat curt de fiato en més d’un moment. Crec que té un bon pervenir i possiblement el compromís de darrere hora i la notorietat del concert han jugat una mica en contra seva. Del baix Manuel Fuentes que interpretava el Raimundo, podria dir que el compromís de fer front a “Ah, cessate quel contento” l’ha sobrepassat. Ha cantat amb bona línea, però li ha mancat presència i personalitat, no debades és un moment on un baix amb experiència es pot lluir molt, i ell ha complert sense gaire notorietat. Per aquest rol com per cantar l’ària del Banquo en el Macbeth hagués estat bé comptar amb un baix de primera.

Lucia ha estat la gran Lisette Oropesa i puc dir que ella ha obtingut el gran triomf, no només per tenir una veu preciosa, sinó per la manera com sap dir, transmetre i modular les emocions amb un magisteri vocal que domina amb absoluta fascinació, omplint l’espai físic de la sala amb una modulació elegíaca i amb una utilització de la tècnica al servei de l’expressivitat i la dramatúrgia. Ella s’ha fet la reina de l’escenari i ens hem oblidat dels horribles ninots que l’envoltaven,. La veu que va molt més enllà de la lírica lleugera, és ferma i carnosa, però utilitza les sonoritats flotants de manera veritablement colpidora fent que tot s’aturi al seu voltant i aconsegueixi el silenci d’un públic totalment entregat al seu art. Després d’una gloriosa interpretació de “Ardon gli incensi….” s’ha produït una explosió interminable d’aplaudiments i fins hi tot hi havia algun despistat que demana el bis, potser sense saber que encara quedava la famosa cabaletta per concloure l’escena. El públic embogit ha fet emocionar a la deliciosa soprano nord-american davant l’allau incessant de cridòria. Després ha atacat amb esclatant resolució un “Spargi d’amaro pianto” veritablement emotiu acabat amb un agut al límit però ferm i sostingut.

Un reclinatori si us plau!

Després d’un segon llarg descans amb més cava, bombons i ara coca (de pastrisseria), que ha servit per retrobar-me amb amics, coneguts i saludats, quedava la segona escena del segon acte de Turandot, amb Radvanovsky que acaba de gravar-la a Roma amb Pappano i Kaufmann en uns concerts de l’Acadèmia Santa Cecilia, acceptant el repte de la substitució de Theorin, en un acte d’estima al teatre que li agraïm molt i Michael Fabiano que també s’ha presentat a darrera hora per a substituir a un Calleja que no sabem per què no s’ha presentat. Marta Mathéu ha intervingut per dir allò de “E per l’amore” que és l’única frase que diu el personatge de Liu en el segon acte, i amb el veterà Raul Giménez honorant el rol d’Altoum i Manel Esteve proclamant l’edicte del mandarí de manera excel·lent.

Cap problema per a Radvanovsky en l’atac ferm i punyent dels aguts exposats de la princesa Turandot. La veu ampla i la seguretat en el registre més alt són una autèntica garantia per assolir amb total solvència el rol. També el vessant més líric, amb els seus bons pianos o fins i tot aproximacions a planíssims semblen encertats per a segons quines frases, com “Pricipessa LouLIngava dolce e serena…”, però en massa moments la veu ha quedat anònima o excessivament amagada. Radvanovsky no domina el rol i ha sortit a cantar amb partitura, cosa que la feia estar massa pendent del pentagrama i li restava autoritat. Això no obstant el centre vocal, una altra vegada el centre vocal que li mancava a la Lady també es trobava a faltar i potser encara més en la seva Turandot. Aquest vessant més líric l’ha de treballar millor si vol arribar a omplir el personatge tot i que com ja he dit, això farà que forci en excés la veu que acabarà perdent aquesta rotunditat en l’agut que ara llueix amb desvergonyiment. Ha estat anodina en els enigmes i més convincent en la temible súplica a l’emperador, amb bones ascensions als temibles aguts que no han estat tapats pel cor com acostuma a passar amb tantes sopranos que aprofiten per descansar i deixar que sigui el cor qui les tapi, ella no.

Michael Fabiano ha cantat amb rotunditat les peticions a ALtoum i la resolució dels tres enigmes, amb una veu potser excessivament emmascarada però prou sonora. No ha fet l’agut no escrit a “Ti voglio tutta ardente d’amor” com feia Corelli entre d’altres agosarats, però si que ha pujat amb valentia al final acompanyat per l’esclatant agut de Radvanovsky que no l’ha tapat del tot.

Apoteosi final amb especial rebombori per a la diva de la casa, que si bé per a mi no ha esdevingut la Turandot que jo hagués volgut, és indiscutible que té al públic a la butxaca i el teatre els seus peus.

Tot semblava que havia acabat bé, però s’ha aixecat el teló i Fabiano ha aparegut sol davant l’escenari buit, semblava com si fos una prolongació dels aplaudiments a teló obert, però no, allò que segurament molts hem intuït ha succeït, l’orquestra ha començat a atacar “Nessum dorma” mentre a la pantalla del darrere es començaven a projectar imatges en blanc i negre del vell Liceu. La versió més bleda assolellada o la nova i celebrada “tieta de l’Eixample” m’ha vingut a saludar i se m’ha fet un nus a la gola i se m’han humitejat els ulls mentre un calfred em recorria l’espinada. D’acord que no ha estat la versió de referència d’una ària escoltada fins a l’extenuació, però el cop d’efecte, el cop de teatre ha estat total i només faltava que amb el vinceró final s’aixequés la pantalla i al darrere apareguessin tots o una representació ben nodrida dels treballadors de la casa aplaudint-nos i sumant-se a la festa.

No puc posar cap però a una celebració que segur que els té i em barallaré amb qui digui que no ha estat una celebració com cal. És clar que es podia fer d’una altra manera i segurament molt millor, si, és clar que es podia haver fet comptant amb cantants més estimats, amb cantants que encara veure’ls a dalt de l’escenari hagués suposat un calfred i un nus a la gola autèntic, encara que no hagueren cantat perquè ja no poden, penso en Carreras, Aragall, Pons, Cossotto o Bruson, també Domingo que ha deixat nits de glòria com a tenor, no cal dir-ho. Què se jo quants més i també quants cantants que han fet papers petits i no tan petits que hagués estat bé retre’ls-hi un enèsim aplaudiment per haver ajudat a fer tantes nits de glòria, sí, s’hagués pogut fer així o de mil altres maneres, però el que s’ha fet ha acabat amb tot el públic dret, veritablement emocionat i feliç. Es tractava d’això oi? Doncs si, s’ha aconseguit.

Per molts anys Liceu!

31 comments

  1. Leonor

    No puedo hablar de la vertiente escénica pues lo seguí por radio-web; dos cosas:
    1. Mejora mucho por este medio.
    2. Qué bien lo pasé.
    ¡Felicidades, Gran Teatre del Liceu! A por más.
    Feliz semana; saludos y salud, infernems.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Enlaces de abril de 2022 | Beckmesser

  3. Lluís

    Moltes gràcies pel teu comentari, molt d’acord amb tot.
    Efectivament una nit per a recordar malgrat la mediocre posada en escena i els inquietants maniquins.
    El Liceu sap i pot fer-ho millor. Una llàstima!
    FELICITATS LICEU. PER MOTS ANYS!

    M'agrada

  4. Jo estava en un lateral del 5è pis i vaig decidir tirar-me enrere, tancar els ulls i passar de l’escena. Per fer aquesta posada amb els maniquis, i un cor quasi darrere l’escenari (a sobre amb mascaretes) que quedaven tapadíssims, no sé si hauria estat millor haver fet una versió concert.
    Una nit magnífica, amb una meravellosa Lisette Oropesa, i el Nessun dorma final amb les imatges i els treballadors, va ser de traca i mocador, amb pell de gallina, i un dels moments que guardaré al cor.
    Per molts anys, Liceu!

    M'agrada

    • DE fet era una mena de concert amb coses, com el d eles tres reines, allà va sortir bé i aquest cop no. Ara bé, musicalment va tenir moments bons i altres molt bons, també de millorables, però això passa arreu.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

  5. Juana

    Mientras con “sopars de duro” (que se dice en Catalunya) os tienen contentos, el desastre se va instalando en el teatro de las Ramblas. No niego q Oropesa estuvo bárbara, pero no, Quim, ese no es el tipo de acto que merece una celebración del 175 Aniversario, que demostró un desconocimiento profundo de la historia de la casa, ya desde el planteamiento con Netrebko. No me extenderé más porque los que amamos al teatro desde hace años hay cosas que no las entenderemos nunca de lo que está sucediendo, y nada tiene que ver con la programación de propuestas más modernas en todos los sentidos. Pero sigan ustedes sin ver el problema que tenemos en el Liceu. El Titanic se queda corto.
    PD: me informan que Radvanovski llego ayer mismo a las 13h. Ese es el compromiso de los artistas con este teatro. Vengo, canto, cobro y me voy.

    M'agrada

    • Alex

      Muy de acuerdo en lo que dice Juana para aquellos ” veteranos” sobre todo (que hemos conocido el Liceu, el viejo Liceu desde mediados de los 70s ( en mi caso ).
      Darse satisfecho por ese ” concierto improvisado “, a precios de estafa ( salvo que se hayan regalado entradas e invitaciones ), me parece el ” chocolate del loro “.
      Yo por supuesto nunca he pensado en asistir ni antes cuando estaba prevista Netrebko, ni ahora con quienes actuaron ayer ( prescindiendo del éxito o no musical de la velada que por lo informado, solamente destaca el alto nivel mostrado por Lisette Oropesa, por cierto que solamente – s.e.u.o. – solamente ha cantado Traviata y un Haendel que no recuerdo y quien no estará presente en la temporada 22/23 cantando ópera; ya que tampoco Radvanosky ni es voz ni será voz jamás para una Lady Macbeth porque no es una dramática de agilidad )

      Supongo que si este acto del 175 aniversario del Liceu, se hubiera pensado con profesionalidad y seriedad tal como merecía el evento, los organizadores tendrían que haber fichado ” aun sin cantar” a glorias del Liceo en vida, retiradas o no, para que como mínimo, salieran a saludar al público operístico ( ¿ alguien recuerda a los Carreras, Cossotto, Lavirgen, Domingo, Marton, Nucci, Bruson, Baltsa, Jerusalem, Devia, Pons, Salminen, etc..etc…???)

      Y ya entrando en cantantes con mucho pedigrí en el Liceo – en carrera y que aquí han cantado mucho, salvo que tuvieran las fechas comprometidas -, ¿ no se trató de tener en este concierto a los Alagna ( actuante en el Liceo desde finales de los 80s o primeros 90s, Bros ( montones de veces desde el 92), Guleghina, C. Alvarez,
      Orfila, etc…etc..), antes que a los Fabiano u otro/otra que nada pintan en el historial del Liceo ?

      Enfin, falta de sensibilidad y hasta diría escaso conocimiento en el montaje de este más que decepcionante Concierto del 175 aniversario de un Teatro que ha sido en su momento de primera división mundial y que cada vez va perdiendo categorías, por mala gestión sobre todo en el trato a los abonados que parece ya no interesan y por una política de precios que no se ajusta a la realidad.

      M'agrada

      • Yo desde el Billy Budd de 1975, no vamos a competir por antigüedad liceista.
        Radvanovsky ha hecho grandes triunfos en el Liceu con roles tan poco apropiados como la Lady o Turandot, lease Norma o el concierto de las tres reinas, pero esta soprano ya es historia de la casa y que se prestara a exponerse en dos roles que está “aprendiendo” para salvar la gala, me parece digno de mencionar y respetarse. El concierto se salvó en pàrte gracias a ella.
        Ya lo comenté que el concierto de celebración no estaba bien planteado y por eso me negué en redondo en asistir el dia del 175 aniversario a un concierto a mayor gloria de Netrebko, una cantante que me interesa poco. Después de la cancelación de putinesca soprano, el Liceu reaccionó con poco margen y consiguió reunir a voces interesantes, no medianías y el resultado fue notable y tuvo su punto emotivo, de gran voltaje, como debia ser y sobretodo en homenaje a quien hace posible cada dia que nosotros podamos disfrutar de la opera. Y ese punto que algunos/as han querido desmerecer e incluso han tildado de populista, pasados los días me parece más acertado que congregar sobre el escenario viejas glorias, aunque en un montaje visual, yo si creo que hubieran tenido que salir las grandes voces que han pisado el escenario, mientars la orquestra hubiera tocado una obertura o un preludio y si hubiera sido de Wagner mejor aun.
        No fue así, pero los que vivimos esa tarde y nos emocionamos hasta la lagrima no lo olvidaremos.

        M'agrada

    • Juana, el comentario es desafortunado y nos trata como si fueramos ignorantes, zafios y conformistas, cosa que lamento.
      El acto inicialmente previsto era mucho peror, estoy seguro, al menos aquí se distribuyó el protagonismo entre figuras, dos de ellas muy estimadas y ahora seguro que Oropesa ya se ha convertido en otra reina de la casa.
      En realidad, dígame que está sucediendo y sobretodo dígame si no intuye signos de mejora.
      El daño hecho por las dos ultimas direcciones generales quizás sea irreparable o se tarde más tiempo del deseado en arreglarlo, però que el Liceu no es un Titanic que se hunde lo tengo claro. Nuinca se hundió y pasó por peores momentos que estos.
      Si con propuetas de alto nivel como el reciente Pélleas el público no responde es porqué la política de derribo echa sobretodo por el Sr. Guasch, dio el resultado esperado y ahora tardará años en recuperarse, sobretodo si los amantes de la ópera que tanto se quejan, huyen de programaciones de alto nivel, ese es el gran problema.
      El concierto a precios de escándalo agotó las localidades y Pélleas a pesar de las promociones y descuentos mostró un aforo de vergüenza. Dónde estaban los liceistas de pro que se llenan la boca criticando? ¿Dónde? Lo que dice de Radvanovsky es tan injusto que casi he pensado que era mejor no contestarle, pero su comentario malintencionado merece respuesta, claro que la merece.

      M'agrada

  6. Joan

    A mi és d’aquests casos en que m’ha agradat més llegir la crítica d’IFLque el concert en sí. La Sondra em va agradar més amb partitura que sense i la Lucia de la Lisette, molt ben cantada, ja fa bé el públic d’intentar fidelitzar-la amb els seus aplaudiments! però jo no l’he trobada de reclinatori. No sé si per la lletjor escenogràfica, perquè només era l’acte III descontextualitzat, perquè jo no tenia el dia, o perquè però no només no va projectar cap ombra sobre el record que tinc dels “ardon gl’iincensi” que li he escoltat al teatre a la Gruberova sino que la Patricia Ciofi sense anar més lluny em va transmetre molt més. El que sí em va aportar aquesta vetllada va ser poder xerrar una estona amb en Colbran, per la resta la podia haver seguit tranquil.lament per ràdio.

    M'agrada

    • Crec que no tenies el dia.
      Per cert, els seguidors de Gruberova es van carregar a la Ciofi.Va ser una injusticia, però dir que Ciofi va estar millor que Oropesa…definitivament no tenies el dia.

      M'agrada

  7. Giacomo

    Gràcies com sempre, Joaquim. Molt d’acord amb el que escrius. Vaig gaudir molt de la vetllada. Em sap greu no haver-te trobat, tot i que vaig baixar del 5è pis a veure si encontrava la teva colla.

    Com ho dius molt bé, he trobat el format molt intel·ligent no obstant la posada en escena decebedora. Per cert, la idea original de una triple actuació de Netrebko estava bé com a concert seu, i gens com a concert d’aniversari. Al contrari, la proposta de tres actes de tres òperes diferents, amb una varietat de grans veus, em va semblar molt encertada. Clar que ha sigut un encert sortós i menys que voluntari, fet al darrer minut i per tant sense poder escollir precisament els cantants més adients a l’aniversari, ni els rols més adients als cantants. Però Radvanovsky ha estat prou generosa i sobretot la seva Turandot em va semblar admirable, tot i no ser perfecta. I si ni Oropesa ni Tézier han sigut molt assidus del Liceu fins ara, esperem que ho siguin en un futur molt proper! Tot plegat, un èxit merescut, un vespre memorable, i pel meu enteniment la celebració que més calia.

    Entenc també el desig nostàlgic de no assistir a un concert d’aniversari sinó a una gala d’aniversari, de veure i aplaudir un altre cop Bruson, Carreras, Cossotto, etc. S’hauria pogut fer, encara es podria fer, les dues coses. No veig perquè hauria de ser massa car convidar uns grans cantants jubilats a saludar i ser aplaudits. Però segueixo pensant que el més important pel teatre és sempre representar òpera, i per tant que, dels dos, el concert d’aniversari que vam tenir mereixia prioritat davant de la gala d’aniversari que no hem tingut i probablement no tindrem.

    Per molts anys!

    M'agrada

    • Hola Giacomo.
      El concert/gala del centenari del MET ens va marcar molt, però ben pensat allò ja no és possible perquè aquella munió de grans i velles glòries ja no existeix.
      He pensat que el final de la gala del 175è aniversari és el millor, més original i més emotiu que podia fer el teatre pel propi teatre, potser ara el mateix >Liceu pensaria que la gala s’havia d’haver fet d’una altra manera, però finalment va ser notable i emotivament cum laude.

      M'agrada

  8. Agustí Sancho

    Dons jo ho resumiré en poques paraules. Tots tenim un entrenador al cap que faria alineacions diferents i tampoc és el tipus de gala que hagués triat jo. Dit això, alguns veterans liceistes vam començar el dia davant d un bon dinar i amb predisposició de passar-ho d allò més bé. Per a mi, la celebració més gran va ser la de compartir la jornada amb aquells amb qui em vaig iniciar, ara fa 40 anys, quan jo en tenia 15. A partir d aquí, només per gaudir del timbre d en tezier i sobretot de la meravella que va fer la oropesa, que no té res que envejar a la gruberova, ja va valer la pena, després de tants anys de mediocritat vocal, en general.
    Els tenors no em va agradar cap, però això ja és un problema heredat d haver gaudit dels millors.

    M'agrada

  9. Àlex

    Ya publicada en la web oficial del teatro, la temporada 22/23.
    Yo no pienso perderme los 2 casts de la Manon, del D. Pasquale ( pese a la batuta ), Trittico, Tosca ( solamente me interesa el Cavaradossi de Alagna ) , el Concierto Wagner / Strauss y el Parsifal

    M'agrada

  10. Alex

    Añado que vista en directo y por la App de la Ópera de Viena, la LUCIA de esta tarde de domingo día 24 abril, decir que extraordinaria la actuación de Lisette Oropesa en esta función, por presencia escénica, dramatismo de carne y hueso, estilo, homogeneidad vocal, canto, acentos, fraseo expresivo..etc..
    La mejor Lucia que he escuchado en los últimos años. Bravaaa!

    Notable la concertación de Pidò , con el gran acierto de utilizarse la armónica de cristal en la escena de la pazzia.

    Por otra parte, decepcionante para mí el Edgardo de Bernheim, sin mordiente, frío y rayando lo fuera de estilo romántico ( parecía más que Edgardo, un Tamino )

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: