IN FERNEM LAND

L’AUDITORI 2021/22: OBC I LA SEGONA SIMFONIA DE MAHLER (TEUSCHNER-FUJIMURA-ORFEÓ CARTALÀ-ONO)


Aquest cap de setmana ha finalitzat la temporada 2021/2022 de l’OBC i amb aquests tres concerts s’acomiada Kazushi Ono com a director titular de l’orquestra després de 7 anys d’una titularitat jo diria que, com sempre succeeix amb els directors titulars que alternen aquest càrrec entre diverses orquestres alhora, totes elles distants unes de les altres, milers de quilòmetres, poc fructífera, a més a més agreujada per la pandèmia que l’ha tingut allunyat de Barcelona més del previst.

El director japonès és un gran director, ho sabíem quan el varen fitxar i ho sabem ara, l’orquestra tot i aquesta activitat forçada per una situació imprevista com ha estat tot aquest llarg període de la COVID ha mantingut un bon nivell i no hem anat enrere com si havia succeït amb altres directors titulars que han passat per la casa en els darrers anys, però també us diria que la sensació és que després d’aquest període prou llarg, som allà on érem, amb una orquestra potent, que acostuma a sonar esplèndidament, que farceix la seva temporada amb concerts majoritàriament populars, amb les obres de quasi sempre, però malgrat tot no acaba de fidelitzar a un públic que assisteix poc als seus concerts. Ono deixa la titularitat no havent pogut demostrar en l’àmbit internacional la consolidació d’una feina que jo, sense conèixer en profunditat les interioritats de l’orquestra sembla més la d’un director principal convidat que no pas la d’un titular. No sé el que passarà amb el nou titular, el lionès Ludovic Morlot, però m’agradaria que aquesta dinàmica canvies radicalment.

El mestre Ono ha triat Mahler per acomiadar-se, com també van triar-lo els seus antecessors: Lawrence Foster (setena), Martínez Izquierdo (primera), també ho van fer el seu compatriota Eiji Oue i aquest també amb la segona simfonia i Pablo González (novena). Les simfonies de Mahler sempre han estat un repertori sovintejat per l’OBC i els seus darrers directors han volgut deixar constància de la seva feina amb un compositor que sempre li ha anat prou bé, per a deixar constància de la bona feina feta, tot i que no sempre fos així.

En aquesta ocasió el mestre Ono ha comptat per a la monumental partitura amb la participació de l’Orfeó Català en solitari, sense les habituals formacions que s’uneixen en els concerts “casolans” per donar més gruix, orfes com estem d’un cor professional capaç de fer front a les grans obres corals del repertori simfònic, alhora que la de la soprano alemanya Lydia Teuscher i la prestigiosa mezzosoprano japonesa Mihoko Fujimura.

Vaig assistir al concert de dissabte, amb un Auditori que per fi feia molt de goig tot i no fer el ple absolut, i amb el retorn definitiu dels estossecs inoportuns i sempre evitables si el públic fos més respectuós i considerat amb els músics i el seu entorn. Cal dir també que la descàrrega del programa en format digital utilitzant el mòbil, fa que moltes pantalles continuïn enceses durant massa estona, contaminant lluminosament l’ambient ideal de recolliment que necessita una bona audició.

El concert no podia començar de manera més alarmant, almenys pel meu gust mahlerià. El mestre Ono va deixar anar els decibels d’una manera tronadora, semblava que volgués demostrar l’excel·lència de l’estat de forma de la formació amb una contundència sonora que va posar-ho tot en risc, des de la mateixa orquestra als timpans del públic d’un Auditori que semblava que no resistiria l’embat sonor. Estava assegut a la darrera fila de la segona graderia i mai havia escoltat la caixa acústica de la sala Pau Casals tant al límit.

Aquest excés va desequilibrar a estones el violent i colèric Totenfeier, amb algunes entrades dubtoses i alguns errors dels solistes instrumentals, que no van ser greus, però semblaven motivats per aquell descontrol sonor, que sincerament, a mi em va arribar a molestar.

Per sort a l’andante moderato i el “In ruhig fliessender Bewegung”, els dos moviments centrals, Ono va extraure per a mi, el millor de l’orquestra, totes les potencialitats dels seus excel·lents solistes i una expressivitat discursiva, un equilibri i també una contundència sonora molt més convincent que l’excés inicial.

Amb el quart moviment, el bellíssim Urlicht la mezzosoprano Fujimura va crear un d’aquells instants de trasbals mahlerià que et deixen corprès. La mezzo japonesa no s’ha caracteritzat mai per una veu de contralt, més aviat sempre ha estat una mezzosoprano lírica, d’exquisida musicalitat i fraseig elegant. Ahir va omplir amb contundència el sempre difícil Auditori, amb una veu vellutada i amb un centre i greu de gruix i pes considerable, em va agradar molt.

En el successiu cinquè moviment In tempo des scherzos, el director va exposar bé l’amalgama de moments i climes diversos, potser sense la unitat que assoleixen els més grans directors mahlerians fins a arribar l’emotiu crescendo final i sobretot vaig trobar a faltar més tensió, potser va voler evitar el que va succeir en el primer moviment quan l’orquestra semblava desbocada i per això es va estimar més controlar totes les forces, assolint moments al clímax emocional, creant atmosferes atraients, equilibrant el conjunt de solistes instrumentals situats fora de l’hemicicle i també les solistes vocals amb el cor, quasi sempre fent-les audibles, però mai va aconseguir provocar-me el calfred a l’espinada obligat, m’hi vaig apropar amb la punta dels dits; així i tot, no es va produir.

L’Orfeó Català ha guanyat homogeneïtat, cos, equilibri i qualitat sonora; això no obstant, continua sent un cor encara massa blanc per fer front als tutti i els forte dels grans moments. Va iniciar la intervenció amb unes frases en piano, no planíssim com m’agrada, de veritable qualitat i mentre es va bellugar en el mezzo forte feia veritable patxoca, només quan el crescendo demana una carnositat contundent i una força d’emissió extrema, és quan es troba a faltar, sobretot en les cordes femenines, més força, cos i carn per assumir amb seguretat les notes més agudes sense arribar al col·lapse. Va ser una bona intervenció, ben premiada pel públic, però no disposem, i això és prou greu, d’un cor propi pel repertori simfònic que doni la rèplica a una orquestra en bon estat com l’OBC.

La soprano Lydia Teuscher, tot i no posseir una veu angelical, ideal per les seves ascensions seràfiques acompanyada pel cor, es va fer audible, quelcom que té prou mèrit, i Fujimura, que em va semblar luxosa en tot moment, va mostrar aquella digníssima autoritat envoltada d’una elegància expressiva colpidora a l’abast de poques.

L’èxit va ser molt gran i potser merescut, però jo m’atreviria a dir que menys del que es podia esperar en el comiat de la titularitat del mestre després d’aquests set anys. El públic va aplaudir i bravejar molt al mestre Ono, també als solistes de l’orquestra i a l’Orfeó, no tant a les solistes vocals que s’ho mereixien tant o més, cert; això no obstant, la Resurrecció de Mahler és propensa al cataclisme i aquest moment jo no el vaig viure malgrat tots els factors que ho potenciaven.

 

 

14 comments

  1. JordiP

    M’ha agradat molt la descripció del moment de calfred a l’espinada, per què és ben bé així. A vegades no hi arribes ni de bon tros, i a vegades et quedes a tocar… Crec que he entès perfectament la teva sensació.

    M'agrada

  2. jordi magriñá

    El concert del divendres va estar bé, pero no excepcional. Orquesta nombrosa i potser menys cantaires dels que l¨obra demana. Si com s´ha fet altres vegades una coral s´hagues afegit a l’ Orfeó Català hauria millorat la força de l’ Orfeó, encara que probablement s´hagues perdut uniformitat en l´emisió del so. Es cert que es una pena que a Catalunya no tinguem un cor tipus Orfeon Donostiarra o similar.

    M'agrada

    • AQuest és un tema etern i mai ben resolt. Ara ens volen fer creure que amb l’Orfeó Català ja n’hi ha prou, que ja han assolit el nivell i no és així. Ens haurem de conformar amb amateurisme de qualitat

      M'agrada

  3. jordi magriñá

    Potser si a mes de l´Orfeó Catalá hagues cantat una altre coral, s´hauria sentit en mes força el cor, perden a lo millor homogenitat en l´emissió. Totalment d´acord, que es una llastima que no tinguem aquí un Orfeon Donostiarra o similar

    M'agrada

  4. colbran

    Despedida de un director que ha mantenido o quizás mejorado el rendimiento de la orquesta pero que en las ocasiones que yo le he podido ver no me ha acabado nunca de agradar. No obstante, en esta ocasión es quizás donde más me ha convencido, pese a que los volúmenes que extrae de la orquesta son atronadores y excesivos, más propios de los “cañones” de la “Obertura 1812” de Tchaikovsky que de la 2ª de Mahler. Para mí lo mejor fue la aportación de la mezzo japonesa Fujimura que en su solo fue acompañada por una orquesta cuya sonoridad fue sorprendentemente reducida por el maestro Ono a un nivel que favoreció mucho la escucha de la melodiosa y hermosa voz de la mezzosoprano.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: