Malaguanyats noranta minuts de la meva vida, malaguanyats recursos emprats per muntar aquest final de curs d’una parròquia amb possibles, que ha reunit a les catequistes, la canalla de l’esplai, la colla sardanista i els grups de revisió de vida, per fer un happening bastant incomprensible, amb un parell de moments que vorejaven la dignitat emocional i això sí, una banda sonora de Wolfgang Amadeus Mozart que garantia com a mínim una audició no memorable, però sí més no, digne.
Qui cregui que sentirà el Rèquiem de Mozart amb imatges ja s’ho pot anar traient del cap, el Requiem en re menor KV 626 sona sencer, fins i tot amb les parts escrites per Süsmayr, cert, però no seguit i amb fragments, això sí, tots mozartians abans, durant i després d’haver sentit la genial missa de difunts. Per tant, estem davant d’un espectacle teatral amb música de Mozart que han titulat, Requiem, que és una cosa ben diferent.
La programació d’aquest espectacle, traient espai per a una òpera, és per a mi injustificable i incomprensible en una temporada fonamentalment operística. Contractar aquest producte de Romeo Castellucci, coproduït pel Festival d’Aix.-en-Provence, on es va estrenar l’any 2019, Les Arts de València, Adelaide Festival, Theatre BaseI, Wiener Festwochen i La Monnaie/De Munt, és, sempre segons el meu parer, una enganyifa artística que no aporta res al teatre, a la música i molt menys a Mozart. “Épater le bourgeois” pur i dur.
Hem assistit a interpretacions de l’obra principal del programa, molt millors. El prestigiós director Giovanni Antonini ha intentat per tots els mitjans donar coherència a questa amanida, tota ella farcida d’obres precioses, però el seu esforç per fer de la interpretació musical una cosa homogènia s’ha vist impedit pel que veiem sobre l’escenari, que quasi mai tenia cap mena de connexió amb els pentagrames. A banda de la imatge inicial d’un anciàque es posa al llit per morir amb la televisió engegada, la resta és una successió d’imatges, la majoria d’una lletjor i una simplicitat estètica desesperant que no ajuda a comprendre el que se’ns proposa a no ser que prèviament t’hagis llegit el programa i sàpigues i et creguis les claus de l’enigma i aleshores si és així, encara és més trist ja que les danses amb pretensions tribals, els rituals ancestrals, el tractament i llançamanet del color seguint tradicions hindus, els arbres, la sorra, el cotxe desballestat el sagrari, les liturgies hindús, el nen jugant a pilota o l’escenari que s’inclina i ho arrossega tot, al final de la representació, són un pur embolcall i una buidor amb pretensions transcendentals.
Potser Castellucci va tenir visions en una nit d’insomni gràcies a l’ajuda de substàncies inspiradores, però així com Wilson en el Messies creava imatges hipnòtiques amb la pretensió de fer-nos més feliços gràcies a l’elegància estètica del seu reconegut esteticisme, amb un tractament mestrívol de les llums i els colors, el regista italià, cau ràpidament en un tedi visual que ni esdevé estètic, ni bell. La majoria de vegades el disseny de llums és pla, i moltes, excessivament fosc, Tot es fa avorrit i monòton, amb un moviment escènic que voreja el ridícul i suposa una desconnexió immisericorde amb l’obra musical que s’interpreta.
Hi ha hagut una única protesta quan ha sortit el geni i el seu equip a rebre els aplaudiments d’un públic desconcertat, diria jo, però que ha aplaudit amb timidesa i sense gaire convicció,
Musicalment la cosa ha quedat discreteta. Antonini ha dirigit molt bé tant el Requiem com les altres peces que integren aquest engendre: Meistermuxik KV 477b, Miserere mei Kv 90, Ne pulvis et cinis Kv Anh 122, Solfeggio F-Dyr KV 393/2, Quis Tu comprehender KV ANH 110 i O Gottes Lamm KV 343/1
L’orquestra ha respost millor que l’entregat i esforçat Cor del Gran Teatre del Liceu, que ha evidenciat malgrat l’evident treball realitzat (és el protagonista vocal de la vetllada) precarietats en general i tenorils en particular, amb un so massa gruixut en moments que les agilitats mozatianes demanaven més lleugeresa i claredat d’emissió. Certament, no l’ajudaven gens les exigències de moviment escènic que es veuen obligats a fer i el canvi ràpid de vestuari.
Dels solistes cal dir que Anna Prohaska sense ser aquella cantant que Abbado ens va fer descobrir i enlluernar, ha estat millor que en el recent Requiem de Rufus Wainwright al Palau, en canvi la mezzosoprano franco-suïssa Marina Viotti m’ha agradat molt. Tant el tenor Levy Sekgapane com el baix Nicola Ulivieri no han superat la discreció. La gran ovació de la nit ha estat pel nen solista de l’Escolania de Montserrat que ha cantat a cappella el Miserere mei, KV 90 que ha motivat un dels pocs moments minimament remercables. Suposo que ha estat David González, però també podria haver estat Miquel Genescà.
I res més, no us vull dir res més. En el programa se’ns diu que cal veure l’espectacle dues vegades per capturar tot el sentit de les imatges i de la proposta, jo amb una ja n’he tingut ben bé, prou.
IN FERNEM LAND 
¡Oh, cielos! Mozarticidio. 😭
Lo siento y se veía venir.
Al menos, queda su música… Pero desordenada, no.
En fin, buenos días, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
No es exactamente desordenada, porqué el Requiem se interpreta con las distintas secciones de la misa correlativas, pero con inserciones en medio y un prólogo y un epílogo.
Que no digan Requiem, induciendo a engaños y vendan el producto de otra manera.
M'agradaM'agrada
Jo, després de l’experiència del Messies escenificat i el Fidelio amb el Dudamel i la seva opció tant forçada de separar els cantants en les cançons d’amor, vaig canviar aquesta entrada per l’idomeneus del Jacob. Crec que he fet molt bé. Penso que aquests divos que adapten la música per fer un espectacle no duraran molt de temps…
M'agradaM'agrada
No recordava i millor que sigui així, el bunyol del Fidelio. Si, anem per mal camí i crec que en properes propostes d’aquesta mena, evitaré caure en el parany. Crec que és una moda que passarà, però mentre duri, millor anar al cinema.
Gràcies Elisenda per comentar
M'agradaM'agrada
Doncs La Vanguardia es desfà en elogis sobre la proposta escènica i teatral, el cor, l’ orquestra i els cantants, jo ja fa temps que les obres teatralitzades de composicions simfòniques o sacres no m’ interessen al mateix Castelucci sempre fa el mateix en les seus plantejaments teatrals de fet a la Monnie a Brussel.les li van cancel.lar la tetralogia de Wagner els dos últims episodis, no vaig treure l’ entrada i també vaig obtar per l’ Idomeneo de Mozart
M'agradaM'agrada
Jo en principi ho anava a veure tot, però crec que ho deixaré de fer i si em perdo la meravella del segle, tal dia farà un any. No m’acostumo a equivocar després de tants anys de ser un assidu als teatres.
Pel que fa al que pensin els grans crítics dels grans mitjans també ja fa anys que sé quin peu calcen.
M'agradaM'agrada
pero es que esto ya lo hicieron en valencia, en 2021, y no sé cómo yo lo ví en Streaming, no entiendo cómo no te habian avisado!!! no sé para que usa el Requiem, cualquier música le hubiera valido. Un desproposito sin parangón!!! empluman a una niña o algo así, no???? pa qué.
M'agradaM'agrada
Si és la mateixa que es va veure a València, és una coproducció en la qual Les Arts participa i que el Liceu ha llogat, llençant els diners, segons el meu parer.
He anat perquè per a mi la prioritat continua sent la música i les veus i si és el cas, tanco els ulls, que no ho vaig fer aquesta vegada, tot i que les nonetes quasi ho van aconseguir. ;-.)
M'agradaM'agrada
Jo recomanaria anar a veure’l per a poder comparar la crítica d’IF “de final de curs de parròquia “i la de LV “Castellucci entra al Liceu en estat de gràcia” Nosaltres a l’assaig general érem 4 i vam empatar a 2. I mira que anava preparat perquè havia llegit el post de les escombres i el comentari d’en Giacomo però pensava que era molt Antonini per tan pocs despropòsits (Pichon (al capdevall tot és Mozart) i l’ovacionat Castellucci )Jo penso que després d’aquest despropòsit la porta hauria de ser giratòria. Entenc per tant que ens quedem sense tetralogia perquè la de la Monnaie era una coproducció?La Monnaie i el Gran Teatre del Liceu i coprodueixen una nova proposta, amb el segell del reconegut director Romeo Castellucci, del cicle wagnerià Der Ring des Nibelungen. El teatre belga estrenarà la propera temporada 23/24 les noves produccions de les òperes Das Rheingold i Die Walküre. Més endavant ho farà amb Siegfried i Götterdämmerung (2024/25).El Gran Teatre del Liceu començarà la temporada 26/27 amb aquest cicle de noves produccions amb el segell d’un dels directors més reconeguts a nivell internacional, Romeo Castellucci, guanyador de nombrosos premis com ara el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia (2013).Si es decideixen per una reposició, en Joaquim farà campanya per Carsen però m’agradaria tornar a veure la del tub de fa uns 20 anys. Com diu pepa MG serviria qualsevol altre música de Purcell a Villalobos, com el Macbeth de Plensa
M'agradaM'agrada
La Monnaie i en conseqüència el Liceu, s’han quedat sense la Tetralogia de Wagner segons Castellucci, després que el teatre belga cancel·lés les dues que li quedaven. A hores d’ara desconec si el Liceu apostarà per tot un cicle nou o farà el pròleg i primera jornada de Castellucci i la resta ves a saber de qui o si optarà per la de l’ONP, que és el que hagués hagut de fer des del primer moment, penso jo, és clar.
De tot plegat no m’ha quedat clar en quina de les dues postures et vas quedar després de l’assaig, la poses als altars o a la foguera?
M'agradaM'agrada
Era un assaig general… Per a mi un despropòsit… I el doble sobretitulat ( el que cantàven i per exemple les llengües que s’han anat extinguint ) de traca. Alguna idea aïllada en un espectacle del grec la podria aplaudir: el nen jugant a futbol amb un crani, el ball de cintes, alguns saltironets ben acompasats dels membres del cor .. però és que al fosar hi havia una orquestra dirigida per un dels grans proposant la seva lectura! Per tant per a mi porta giratòria:que surti per on ha entrat. Doncs si l’anell de l’ONP no pot ser per preu o per dates i opten per una reposició al liceu en vàrem veure una amb un tub transparent que connectava els dominis d’Albericht ide Wotan
M'agradaM'agrada
Hola. Jo vaig ser-hi ahir. Suposo que quan una companyia de ballet va deixar de fer ballets “amb argument” i va decidir coreografiar una partita de Bach o un moviment de simfonia de Beethoven, la sensació podria ser similar: què fan ballant això que no s’ha pensat per a l’escena? Que un oratori sense cap contingut dramàtic, en el sentit primigeni del terme, s’escenifiqui… ja ha quedat clar que no acaba de convèncer. Potser mirant-ho com un espectacle coreogràfic, com un ballet sobre la música de Mozart, com els que fan sobre música d’altres autors, pot semblar més “normal”, tot i que costa treure’n el contingut religiós original o deslligar l’escena d’un text sobretitulat que…. home, té poc a veure amb el que hi ha sobre les taules.
El cas és que, independentment d’això, l’espectacle em va decebre. Vaig trobar-lo pobre; alguna imatge pot resultar potent vista de prop: el nen i el crani, en les fotos o en un vídeo tenen el seu què, com un primer pla dels atropellats, però des d’un quart pis, al mig d’un escenari gran que, fora d’això està un tant desangelat… perd molt. La no-il·luminació de tota l’última part és nefasta: que pots jugar amb la foscor, sí, però que, de tant fosc, acabis jugant en contra del que pretens que es vegi…. no ho veig (i mai millor dit). Els balls rodons tenen la seva gràcia perquè acaben sent dels pocs moments que s’omple l’escenari, però acaben repetint-se massa i, tot plegat, trobo que mostren poca imaginació. Que surt el “bosc de Birnam” i l’efecte és bonic? Sí, però de seguida passa; que la plataforma final, amb l’efecte de caiguda, etc. té el seu què? Sí, però, tot plegat… M’esperava molt més d’aquest Castellucci, la veritat.
Com a escenificació, etc., és innecessària; el veig com a espectacle de dansa, més com a proposta de ballet que com a substitut d’una òpera, però mirant-ho així, és massa simple i pobre, tant per la coreografia com per l’escenografia i resultat visual. I no plantejo que vulgui significar res ni que hi hagi darrera tot un concepte abstracte: allò de la festa i la mort ja vaig llegir-ho després. Simplement, el vaig veure com a espectacle amb diferents components i, francament, em va deixar molt fred.
Veus i orquestra, bé, això sí. El nen? Potser no era el mateix, però anava justet: també entenc que és un nen i està en un teatre molt gran, això sí, però trobo que era millorable. No va haver-hi grans aplaudiments: més de cortesia i reconeixement que una altra cosa, sobretot als solistes i al director d’orquestra.
Per alguna imatge vista, el Ring que proposa Castellucci semblava interessant, però potser passaria el mateix, que vist en tot l’escenari no omple igual que una foto de prop. Semblava que no continuar el projecte tenia més a veure amb el cost, que volia incorporar no sé sap què que sortia de pressupostos, que amb altres motius. En tot cas, no ha continuat, no…
M'agradaM'agrada
Sí noi, si l’espectacle l’hem d’enquadrar dins del bloc de dansa aleshores encara és més galdosa la valoració, perquè el que ballen i res, és el mateix, ara bé, si considerem aquelles rotllanes que imiten les danses tribals que tan bé va recrear Vaslav Nijinsky, per a la Consagració de la primavera de l’estrena, aleshores diguem que el resultat és de final de curs de parròquia, com ja vaig dir en l’apunt, però la majoria de moviments coreogràfics van a càrrec del cor que està dalt de l’escenari, n’hi ha una altra part al fossat, per tant, no es necessiten grans professionals de la dansa per fer-les, en fi, un bunyol sense precedents, molt pitjor que tots els altres espectacles que ens han encolomat sota criteris similars. No cal dir que a anys llum del War Requiem de Britten vist fa un parell de temporades.
Pel que fa al Ring, potser un dia m’animo i us parlo del pròleg i la primera jornada…
M'agradaM'agrada
Ja tremolo, demà hi vaig i quan vaig veure el clip de l’òpera que va publicar el Liceu ja em vaig olorar com aniría. Bé, demà podré opinar.
M'agradaM'agrada
Hola, Carnmen.
No esperis gran cosa, sempre és millor.
Sort!
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, estic emb tu, no és el que un espera que es programi en un teatre d’òpera, encara que hagi passat per un prestigiòs festival com el d’Aix. De fet va ser una aposta de Raphaël Pichon, qui va idear aquesta combinació de fragments de obres de Mozart entremig del Requiem, cosa que no dic que no funcioni bé, al contrari, i de fet l’ha enregistrat ja en àudio amb la seva formació Pygmalion. Altra cosa és la direcció d’escena, i més provenint d’un enfant terrible com en Castelluci que, per cert, acutalment te’l trobes a tots els teatres del món. De totes maneres té el seu públic, a la funció d’ahir a part d’alguna protesta aïllada, la proposta va ser molt aplaudida. Jo recolzo el que dius, moltes obres encara no s’ha programat mai, no cal recórrer a fer oratoris i similars escenificats…Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jordi. A banda que aquesta andròmina treu lloc a una òpera, és que la proposta, per a mi, és terriblement buida i lletja. Sembla un exercici de fi de curs, tot i les pretensions de Castellucci.
M'agradaM'agrada
El vaig veure divendres. Opino que l’edat t’esta estovant i el post es massa tebi per al desproposit majuscul que vam veure. Aixo si, ple com un ou. Tambe cal dir que, jo vaig sentir com a minim 5 cops de porta a mitja funcio. Cosa que no havia vist mai en aquests nivells.
salut!
M'agradaM'agrada
Potser sí que m’estic estovant, però de cara en fora, perquè si ens trobem un dia, ja et deixaré anar la llista d’adjectius per descriure el que penso d’aquesta proposta. 🙂
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: ¿Requiem de Mozart? – Estrella
Hi vaig anar amb por perquè no seria la primera vegada que veig un espectacle que combina matusserament música clàssica amb dansa contemporània. En llegir al programa que hi havia una companyia de dansa, pensava que el cor es mantindria més aviat estàtic i els moviments de dansa serien com un ballet comme il faut, però mai no m’hauria pogut imaginar que farien ballar el corro de la patata al Cor del Liceu com si fos el pati de l’escola, però a ritme del Lacrimosa. En vaig sortir molt decebuda, a diferència de les veïnes de butaca, que van trobar aquests elements fascinants i innovadors. Jo no li vaig trobar gaire sentit a la proposta.
M'agradaM'agrada
Hola, MarMB.
Fa temps d’aquest apunt, però efectivament va ser un espectacle, per a mi, penós.
Gràcies per comentar encara que sigui tan tard 😉
M'agradaM'agrada