Helmut Deutsch, Diana Damrau i Jonas Kaufmann al Palu de la Música Catalana, 8 d’abril de 2025. Foto ©IFL
Em provoca tristesa i vergonya que malgrat els cartells ben visibles a la sala i els anuncis per megafonia interna abans de començar les representacions d’òpera, concerts o recitals, com va ser el cas del liederabend que presentava el Palau amb la visita per tercera vegada al cicle Grans veus del Palau de la Música Catalana, de Diana Damrau i Jonas Kaufmann (les altres dues van ser el 25 de febrer de 2018 amb un programa íntegrament dedicat a Hugo Wolf i la segona el 10 d’abril de 2022 amb obres de Schumann i Brahms, sempre acompanyats com ara, per Helmut Deutsch), els telèfons, sí, telèfons, varis amb diferents tonalitats i musiquetes, molestin tant que el mateix Kaufmann va haver de demanar que si us plau s’apeguessin o silenciessin per tal de deixar-los cantar, doncs bé, no va haver-hi prou amb el vergonyós advertiment del tenor alemany que feia envermellir fins i tot a qualsevol carallot, que en el moment més catàrtic de “Ich bin der Welt abhanden gekommen” una impertinència sonora provinent d’un terminal telefònic em va remoure els més baixos instints, per repetir-se amb insistència, una estoneta després quan era Damrau qui cantava un deliciós lied de Strauss.
Ja podem anar dient que no sé què dels joves i què el món no va gens bé amb aquesta joventut enganxada als aparells, perquè estic segur que els mòbils que van sonar durant el liderabend d’ahir, provenien d’aparells de persones més que adultes, que m’atreviria a dir que llencen sentències contra els joves maleducats que no treuen els ulls de les pantalles. Sense anar més lluny, la senyora que tenia al meu costat i malgrat que ja s’havien produït els fets que acabo de narrar, es va treure el mòbil de la bossa per fer un parell de fotografies mentre tenor i soprano cantaven, no quan saludaven en finalitzar el recital, no, mentre cantaven. Potser tenia el mòbil en silenci i això ja li feia creure que no estava transgredint res. Això és el que ens porta la modernitat, les xarxes i l’òpera en texans. Estic més que indignat, avergonyit de pertànyer a un grup selecte d’incívics amb ínfules de superioritat. Demano perdó a Diana Damrau, Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch en nom de tots els que ens volíem fondre i amagar-nos sota de la nostra localitat.
El liderabend de la parella Damrau-Kaufmann que estan passejant per arreu, estava format per obres sobretot de Richard Strauss i també de Gustav Mahler, per tant, exquisidesa, distinció i certa condescendència al gran públic, fins i tot aquells que no s’acosten mai a un liderabend, però sobretot Kaufmann fa que facin el “sacrifici” de sortir de la seva zona de confort, potser amb l’esperança que a la tanda de propines caigui un “Nessum dorma” o un “O mio babbino caro”, però que amb Mahler i Strauss potser és més fàcil que amb Wolf o Brahms. És aquest públic inquiet incapaç de respectar els blocs establerts per aplaudir i no fer-ho tan aviat s’ha acabat un lied. No hi ha res a fer, més val deixar els retrets i oblidar que un liderabend és un acte íntim de comunió entre artistes i públic, gràcies a la sensibilitat de text i música en comunió, poc propens als grans efectismes vocals i a les pirotècnies més enlluernadores. Batalla perduda.
El primer bloc que va integrar la primera part amb una petita pausa de descans estava integrat per disset lieder de Richard Strauss, que es va iniciar curiosament amb Zweignung a càrrec de Jonas Kaufmann, un lied que els lideristes acostumen a posar com a propina al final dels seus recitals i va acabar amb Amor, op 68 a càrrec de Diana Damrau, alternant-se l’un a l’altre, fet que va motivar que s’apreciés més que cap altra vegada, dues maneres ben diferents de projectar el so. Jo diria que tret de comptades ocasions, els lieder de Strauss no s’adeqüen a la veu de Damrau, que ha trigat bastant més de mitja hora a mostrar una certa calidesa a la veu. El seu Strauss de la primera part m’ha semblat excessivament agut, ja que a la seva veu li manca centre i no cal dir greu, però sobretot li manca la seducció d’una veu carnosa i càlida que se cenyeixi a la zona vocal en què Strauss col·loca la veu del solista. No és una qüestió de tessitura, quasi sempre capaç per a totes les vocalitats, és una qüestió de posicionament de la veu, que mai hauria de sonar feridora, ni irritant, cosa que ha succeït diverses vegades durant la primera part quan era la soprano alemanya qui les interpretava i el contrast amb la veu fosca de Kaufmann creava un distanciament, ja que difícilment s’arribava a establir un diàleg homogeni, coherent i diria que fins i tot plaent, almenys per a mi.
El cas de Kaufmann és prou conegut i amb els anys s’accentuen els seus sons engolats, les seves pèrdues momentànies de fluïdesa d’emissió, pel fet que la veu no corre prou, però, per contra, té una evident seducció sonora, amb una veu molt baritonal, sense deixar de ser mai un tenor, de tons càlids i emissió que quan s’allibera amb naturalitat, és aclaparadora. L’abús de mitges veus, sons apianats, no sempre amb encert i afinació perfecta, li resten valor, però mancaria a la meva veritat, si més no, si no us digués que quan flueix, sedueix, perquè s’adequa amb més naturalitat al món straussià que no pas ella, que, però, ha acabat amb l’esmentat Amor, un lied amb reminiscències zerbinetianes, que ha estat el que li ha sortit més rodó en aquesta primera part, no tan satisfactòria per a mi com la reacció del públic podia fer creure.
A la segona part els cantants també s’han alternat, però per blocs, cosa que ha equilibrat més la sensació de comunió interpretativa, i també cal dir que els lieder escollits per a Damrau de Gustav Mahler, s’adequaven més a les seves característiques vocals. Mahler deixa més llibertat interpretativa al cantant, que Strauss, penso jo.
Kaufmann ha seguit fidel a si mateix, amb les virtuts que són moltes i també els seus defectes. La capacitat de comunicar amb el públic és innegable i l’atmosfera que crea al seu voltant és màgica malgrat fins i tot, l’atemptat telefònic. A mi això m’admira i he enyorat molt que el Lohengrin del Liceu no el cantés ell.
Amb el tercer bloc del programa i tercer canvi de vestit de la senyora Damrau, ha tornat Richard Strauss i segurament perquè les veus ja estaven prou escalfades i les complicitats amb el públic ja havien arribat al seu zenit, aquest bloc ens ha ofert moments exquisits, culminat de manera seductora per un “Morgen” preciós a càrrec de Damrau i un “Cäcilie” de Kaufmann d’impacte, buscant potser l’esclat del públic, que és precisament el que s’ha produït.
Helmut Deutsch no el descobrirem ara, és d’aquells pianistes que ja ha esdevingut mític, i per això acostuma a acompanyar als millors. Tot i que els Mahler amb orquestra són una autèntica meravella, ell fa que quasi ens n’oblidem. Acompanya amb aparent discreció, mai sent protagonista i sempre sent fonamental, per so, expressivitat i sentit poetic i dramàtic del fraseig. És un autèntic gaudi.
Com que les mostres d’eufòria han estat molt grans, ens han ofert dues propines. La primera crec que era, després d’investigar, “Spring Wind” del compositor Eric Harding Thiman, poqueta cosa però simpàtica, amb un joc aparentment espontani d’un presumpte espectador que els ha regalat tres rams de flors en acabar i que ha donat peu a una petita trifulca canora, mentre que la segona ha estat “Das eine kann ich nicht verzeihen”, un duet de l’opereta de Johann Strauss fill, Wiener Blut, obra que ell mai va escriure, però que és un “pasticcio” d’obres seves. L’eufòria desfermada per l’auditori després de veure ballar la parella a l’hemicicle del Palau, poc tenia a veure amb el món dels lieder de Richard Strauss i Gustav Mahler acabats d’escoltar, però aferrant-nos al mal menor, millor això que el “nessum dorma i el babbino caro, o el més que probable “Libiamo” acompanyat pel públic amb palmades rítmiques en estat catàrtic.
Demà la Sant Mateu
IN FERNEM LAND 
Moltes gràcies, Joaquim, per explicar tan bé el que jo també vaig percebre confusament. Damrau no va començar massa bé, però va millorar al llarg de la vetllada, sigui escalfant-se sigui amb el canvi de repertori.
Inqualificable com de sorollós hem estats el públic. El mòbils de lluny el més vergonyós, però també els seients, els atacs de tos nerviosa, els ventalls … Total que tenim una mala educació horrorosa, i com dius no és perquè siguem molt joves, que no ho som.
Sobre la primera propina, admeto que no vaig reconèixer la música, però estic segur que van seguir cantant en alemany. El meu alemany és molt pobre, però creia reconèixer el text de Trost im Unglück, sempre de Des Knaben Wunderhorn.
M'agradaM'agrada
Gràcies Giacomo, jo diria que la primera propina no era Mahler i podria ser que la versió fos una traducció. Espero que algú pugui posar llum a la meva foscor.
M'agradaM'agrada
Verdadero problema el de la adicción al móvil y su consecuente falta de respeto, a lo artistas y al público en este caso. Lo has dejado bien claro.
Gracias por la crónica; hacía mucho que no sabía de ninguno.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Ayer el público estuvo especialmente insolente y esto sucede cuando el público va a escuchar a un divo o diva y lo que les importa menos es el repertorio, con lo cual se inquietan en exceso y molestan.
Damrau y Kaufmann siguen en forma a pesar de los años transcurridos. Él con alguna flema y alguna irregularidad salvada con mucha profesionalidad y técnica.
M'agradaLiked by 1 person
Molt bona crítica Joaquim.
Bona crítica del concert, els cantants i el pianista. Tot el que dius d’ells em sembla molt encertat. Kaufmann em va agradar especialment en el seu apartat de lieds de Gustav Malher.
La crítica del públic també molt bona. Em va caure la cara de vergonya en escoltar el prec al públic de Kaufmann. Quina impressió es deuen emportar del públic barceloní.
A la llotja on era – només senyores – mirant missatges de mòbil durant el concert, fent comentaris entre elles. Vaig passar per dolenta de les mirades que els donava i del demanar que s’enretiressin per deixar-me veure l’escenari al final, abans de les propines, moment en el que es van aixecar “com una sola dona”.
Rosa
M'agradaM'agrada
Hola, Rosa, il·lusionat de llegir-te.
Segons quins artistes porten adossats una sèrie de seguidors, fans o tiffosi, digues-ho com vulguis, que els fan més mal que bé, i aquests més pendents de fer la foto que d’escoltar, són terribles.
Jo els trauria de la sala i no els tornaria a deixar entrar, com els ludòpates que tenen prohibit entrar a casinos i bingos.
M’hauria agradat molt saludar-te
M'agradaM'agrada
Ai… em sembla que aquest grupet el vaig “rebre” jo, després. Anava a començar la segona propina i vaig quedar-me dret a l’escala del costat de la porta del segon pis, que no molesta ningú, ja que ja estava per sortir. El cas és que hi arriba un grupet de quatre o cinc senyores i una se’m posa al davant, també dreta i fa una foto; les altres hi van venir i van començar a dir-li que en marxaven i algú els va cridar l’atenció. Marxen, però tornen, quan ja estan cantant, perquè la de la foto, que deu ser l’única interessada en acabar el concert, continua dreta al davant. Com que comencen a dir-li alguna cosa, els llenço una mirada assassina, però deu d’haver tingut el mateix efecte que la teva… En fi, que van acabar marxant a mig Wiener Blut.
M'agradaM'agrada
El tema dels mòbils té diverses vessants, però en el que tu comentes sempre es gent a la qui la tecnologia li va gran. Els joves, l’usen tant que son conscients que el tenen i quan els demanen que el posin en silenci, ho saben fer. Amb els que han patit la fractura digital (que no és trencar-se un dit) és que no recorden que el duen i no recorden com posar-lo en silenci. I fins hi tot, si els sona, per que per oblit no l’han silenciat, no saben com aturar-lo en sec i han de fer allò de contestar i baixet dir: “no puc parlar que estic al Palau”.
Crec que aquestes instal·lacions haurien de desplegar aparells de neutralització, com els que usa la policia, i llestos. No cal avisar ningú que els posi en silenci.
Per la resta, celebro que t’agradés el recital.
M'agradaM'agrada
Segur que molta part de la culpa està motivada per persones que no dominen l’arma letal que porten a sobre i passa el que passa.
Eliminar la possibilitat de connexió dins les sales i teatres sembla la mesura més eficaç, però què fem amb els que es neguitegen amb el lied en comptes d’una ària d’òpera, i comencen a remoure, estossegar, treure caramel·lets i tota la resta de despropòsits coneguts? Acostumen a ser coincidents.
M'agradaM'agrada
Sí, sí, però no sé jo si aquests que els va sonar el mòbil es van avergonyir tant com nosaltres. Ho comenteu i jo mateix, quan Kaufmann demana que es revisin els telèfons, vaig sentir una enorme vergonya aliena. Però és quan, en ple filat del tenor, sona l’alarma de les deu en punt… Feia vergonya de veure la cara que va posar. Un desastre: jo no hagués fet cap propina, la veritat. Que el 90 % del públic no era culpable de la reiterada falta de respecte és cert, però s’entendria que els cantants i el pianista n’estiguessin enutjats i no volguessin continuar.
Per la part bona, el recital va estar bé. Em van agradar més els previs que havien fet amb lieder de Wolf i de Brahms i Schumann. Continuava la gran connexió entre els dos cantants, l’expressivitat, la voluntat de convertir un seguit de cançons en una mena de cicle amb un lligam, però hi havia alguna cosa que no era tan rodona com en els altres dos recitals. Potser és, simplement, que els anys passats no perdonen i les veus se’n resenteixen? Però no era tan les veus, que es mantenen més o menys, sinó alguna altra cosa que no acabo de distingir. La primera part no la vaig trobar tan fina, tot i algunes cançons precioses, i em va convèncer més la segona, tant per la part mahleriana com per la segona tongada de Strauss. Per a mi, el moment més bonic, el lied de Strauss on, justament, en l’instant més màgic, va sonar l’alarma ja esmentada… També trobo que Kaufmann, a la segona part, estava més “natural” i va cantar amb més gràcia i una veu potser més escalfada i millor. En conjunt, va ser bonic i les propines van saber fer-les amb gràcia. Els dos són excel·lents actors i d’allò més expressius. En fi, una bona vetllada espatllada en part per aquestes interrupcions que, per molt que es puguin justificar, són molestes i imperdonables. Llàstima…
M'agradaM'agrada
Potser el principal problema d’aquest liederabend va ser que la gran connexió personal entre els cantants no era evident amb el que escoltàvem. Les veus no lligaven i l’alternança obsessiva de la primera part no afavoria a assolir una estabilitat estètica, i, en canvi, a la segona part i potser perquè Mahler ho facilita més, els blogs alternats van ser més beneficiosos, a banda que les veus s’havien escalfat afavorint una major seducció.
M'agradaM'agrada
Vaig fer la mateixa comparació amb els seus gloriosos recitals passats i la meva teoria és més senzilla encara.
No està bé dir-ho, qui sóm nosaltres per judicar, etc etc, però Strauss no és ni Brahms ni Schumann. Que potser no ho és ni Mahler, malgrat que jo tingui una debilitat mahleriana (més aviat simfònica). Nogensmenys, ves per on, amb Mahler les coses van millorar, tot i que és cert que la millora es va mantenir pel retorn de Strauss.
Em sembla recordar que el mateix Strauss estava d’acord i va dir en algun moment que ell no era un compositor del primer rang, però sí entre els primers del segon rang. Potser és una llegenda, potser no.
M'agradaM'agrada
Potser, però Hugo Wolf tampoc és un “primera fila” (a mi, com a liederista, m’agrada més el mateix Mahler, per exemple i alguns dels Strauss que van sonar-hi el dimarts eren ben macos) i, en canvi, el recital de l’Italienisches Liederbuch va ser, pel meu gust, excepcional. No sé… potser són molts factors combinats
M'agradaM'agrada
Potser en aquella ocasió va ser l’única que vaig “gaudir” de Wolf.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Crítica: Recital de Jonas Kaufmann y Diana Damrau, en el Palau de la Música Catalana | Beckmesser
Retroenllaç: Crítica: Recital de Jonas Kaufmann y Diana Damrau, en el Palau de la Música Catalana – Radio Clásica
Vostè té tota la raó, però p. ex. a l’ambulatori on noslatres anem, a Vic, els telèfons mòbils no funcionen, i suposo que hi deu haver algun invent que neutralitza les antenes (o el que sigui), i em pregunto si al Palau MC o al Liceu no podrien fer el mateix.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar.
No sé, desconec si es pot o no fer això de posar un inhibidor de senyals dins d’una sala de concerts o un teatre, seria òbviament la solució per evitar el so de les trucades, però no evitarien els telèfons amb la llum encesa, que són sempre una molèstia en una sala a les fosques i tampoc els fotògrafs i gravadors de vídeos.
És lamentable el canvi de comportament que s’ha produït en molts àmbits culturals, on creiem que el públic tenia un respecte i educació per sobre de la mitja, ni que fos per allò de la suposada sensibilitat, però no és cert.
M'agradaM'agrada