Julius Drake i Mark Padmore (Sant Pau Recinte Modernista) 29 d’abril de 2025. Life Victoria Foto ©IFL

Ahir en el Sant Pau recinte modernista va tenir lloc una altra de les sessions del Life Victoria, amb una “Schumanníada” que va tenir com a preludi i ja és habitual d’ençà que el director artístic del festival era Enric Martínez-Castignani i que l’actual direcció ha mantingut, la presentació del Life New Artist, en aquesta ocasió amb el baríton Guillem Batllori acompanyat al piano per Joaquim Font, que no han interpretat a Schumann, però sí 6 lieder de Beethoven i dos de Xavier Pagés-Comella, present a la sala Domènech i Montaner del preciós recinte.

Joaquim Font, Guillem Batllori i VXavier Pagès-Comella al Life Victoria 2025. Foto ©IFL

Els joves artistes han mostrat sobrada matèria prima per esdevenir amb uns anys més de rodatge, protagonistes d’algunes de les futures sessions d’aquest ja imprescindible festival del lied a Barcelona.

Batllori posseeix una preciosa veu de baríton i també una base tècnica i expressiva per fer front a aquest repertori, amb sensibilitat i estil. Crec que no han tingut molt present amb en Joaquim Font, el pianista acompanyant, les particularitats acústiques de la sala, ja que no hi ha hagut un adequat equilibri entre cantant i piano, sent aquest massa present amb molts moments que potser requerien més compenetració, sobretot amb Beethoven. El contrast radical amb les dues cançons de Xavier Pagès-Comella (Comiat i D’ençà que ella partí), ambdues de molta intensitat dramàtica, m’ha semblat molt interessant, tant per la interpretació, com per l’obra del compositor català.

El liderabend ha canviat radicalment amb la presència de dos veterans com el tenor Mark Padmore i el pianista Julius Drake, ambdós molt avesats en aquest repertori i en perfecta compenetració i coneixedors de l’acústica, fent-la jugar a favor i equilibrant de manera preciosa unes interpretacions carregades de sensibilitat i exquisidesa.

En la primera part han interpretat dos blocs, primer amb els “Füfn Lieder OP. 40” i després d’una brevíssima pausa els “Eichendorf Lieder Op 39”, deixant ja el llisto molt alt per la intensitat expressiva, l’extrema musicalitat de les seves interpretacions i les delicioses sonoritats, a vegades naïf, de la projecció d’una veu a la que vegades i sobretot en la zona més greu, li manca prou consistència per projectar-se amb l’homogeneïtat a la resta. En qualsevol cas sap com driblar els reptes de la tessitura, més adients per a veus més centrals, amb molta elegància i sense forçar mai l’emissió. El seu cant és elegant, noble i extraordinàriament transmès, dosificant però mai obviant certa teatralitat en les interpretacions, sense caure mai en efectismes superficials.

A la segona part ens esperava el conegut i preciós “Dichterliebe Op. 48” que ha retornat a Barcelona un mes i mig després que fos aleshores un altre cantant anglès, Christopher Maltman, però també acompanyat per Julius Drake, qui l’interpretessin al Foyer del Liceu i del que també vaig fer la corresponen ressenya a IFL. Una vegada més els diferents programadors de la ciutat es trepitgen sense tenir en compte que el públic del lied és el mateix i que encara que estigui bé comparar versions, potser ens estimaríem més varietat en la programació, sobretot tenint en compte la proximitat d’ambdues versions. L’any passat encara va ser més exagerat, amb quatre Winterreise la mateixa temporada i tres el mateix dia.

Padmore ha tingut moments gloriosos, pura màgia que ha captivat al públic que omplia el recinte (de poc aforament cal dir) amb una atenció especial, aquella que es percep en els profunds silencis, sense gaires estossecs i anava a dir sense cap mòbil impertinent, però no és veritat perquè tan bon punt ha iniciat el lied de Schumann que ha regalat de propina, n’ha sonat un que ha fet avergonyir a tothom.

El control del matís, l’extrema cura en dir el text amb la màxima claredat i amb especial atenció a fer-lo entenedor fins i tot per a aquells que no sabem alemany, són els punts forts d’un artista dotat d’una particular personalitat vocal amb la utilització del falset en certes notes, no totes, agudes, provocant una fascinació particular, que potser no agrada a tots els oients, però que el distingeix fortament, de la majoria d’intèrprets.

Julius Drake ja em va agradar molt al Foyer del LIceu el mes de març, però avui, tot i que la sala és menys agraïda, sobretot pel piano, m’ha agradat més, perquè la compenetració amb el tenor ha estat exquisida.

Brillant vetllada, esperançadora pels joves i absolutament magnètica gràcies a dos veterans de molta categoria i saviesa.